Portada - Ucraïna. Font: Nessa Gnatoush, Wikimedia Commons

Per citar aquesta publicació

Dorca Dorca, Josep (2022). "Ucraïna, la frontera disputada", Ab Origine Magazine, Actualitat(6 Març) [en línia].
Tags

Ucraïna, la frontera disputada

Imatge de portada: Concentració a Maidan. Font: Nessa Gnatoush, Wikimedia Commons. Sota llicència Attribution 2.0 Generic (CC BY 2.0) de Creative Commons.

El politòleg Anatol Lieven en un llibre publicat l’any 1999 (Ukraine and Russia: Fraternal Rivals) defensava que el futur d’Ucraïna depenia de tres qüestions: que els russòfons no se sentissin amenaçats, la no-ingerència russa i que l’OTAN no s’expandís cap a l’Est. Més de vint anys després, les tensions s’han aguditzat i Rússia ha envaït Ucraïna. De les tres qüestions plantejades per Lieven, les dues primeres estan íntimament lligades, vinculades a un llarg procés històric de subordinació d’Ucraïna a Rússia. Vladímir Putin, en un article del juliol passat, exposava el seu pensament sobre Ucraïna, amb una tesi central: russos i ucraïnesos són, sense gaires matisos, el mateix poble, i que en cas que Ucraïna opti per allunyar-se’n, Rússia està legitimada a intervenir-hi. La tercera respon al canvi d’escenaris en la lluita per l’hegemonia mundial: Rússia s’aferra al seu paper de gran potència i l’OTAN continua expandint-se. 

Ucraïna i Rússia

La història de tots dos països s’entrecreua a partir del tractat de Pereiàslav (1654): tres quartes parts del territori ucraïnès pertanyent a la “Confederació” de Polònia-Lituània passen a l’òrbita del Principat de Moscòvia. Els repartiments de Polònia (finals del segle XVIII), van fer que Rússia s’engrandís amb més territoris ucraïnesos, que Àustria adquirís Galítzia i la Bucovina i que la Rutènia subcarpàtica passés a Hongria. La majoria d’aquests territoris no s’unificarien fins després de la Segona Guerra Mundial, en el marc de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. El topònim Ucraïna vol dir “frontera”; vist això, és fàcil d’entendre’n el motiu.

L’evolució divergent d’aquests territoris explica les diferències de consciència nacional, d’afecció a Rússia i de presència de la llengua ucraïnesa. A la Ucraïna occidental la llengua és molt més viva (la russificació s’hi inicia després de la Segona Guerra Mundial) i el rebuig a Rússia hi és més intens, mentre que a les zones orientals i meridionals hi viuen més russos i russòfons, i la voluntat de trencament amb Rússia és menor. Segons una enquesta de l’any 2012, el 45% de la població afirmava que l’ucraïnès era la seva llengua, mentre que per al 39% ho era el rus (en canvi, el 77% de la població se sentia nacionalment ucraïnesa). A les zones orientals i meridionals el percentatge de russòfons supera el 80%, mentre que a l’oest el percentatge de parlants d’ucraïnès supera el 90% i a Kíiv i les zones centrals del país,  les xifres estan més equilibrades. Tot i això, és simplista associar directament llengua, política i identitat, ja que hi ha molts matisos: la declaració d’independència votada pel parlament l’agost de 1991, que es referenda tres mesos després, amb el 92% de vots favorables -el 77% a Donetsk i el 85% a Odessa-.    

Mapa etnolingüístic d’Ucraïna. Font: Yerevanci, Wikimedia Commons. Sota llicència Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0) de Creative Commons

En els territoris sota òrbita russa, aviat s’inicia el procés de russificació, amb el consegüent retrocés de la llengua. A les ciutats, els russos i els jueus passen a ser els elements predominants, demogràfica i socialment. En el cens de 1897, el 72,6% de la població era ucraïnesa, però, en canvi, a les ciutats els ucraïnesos eren només el 30%. El 1720 es prohibí, per primer cop, publicar llibres en ucraïnès, cosa que es repetí entre 1863 i 1886. D’altra banda, es qüestionava l’estatus de llengua i s’afirmava que no era més que un dialecte rus. En aquest sentit, no és estrany que els russos fossin coneguts com a grans russos, mentre que els ucraïnesos eren anomenats petits russos, amb el to de subordinació que implica. De tota manera, la submissió no només era lingüística: Ucraïna era dirigida per un governador militar, que també assumia responsabilitats administratives i judicials. 

Entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX hi hagué importants canvis demogràfics: a les zones meridionals i orientals (conegudes com a Nova Rússia) es passà de dos-cents mil habitants a 1.600.000, majoritàriament russos. És llavors també quan Rússia s’apoderà del Kanat tàtar de Crimea i inicià l’expansió colonial cap al Caucas.

El nacionalisme ucraïnès

El nacionalisme ucraïnès a l’Imperi rus nasqué a mitjan segle XIX, vinculat a la recuperació de la llengua, però no és fins a finals de segle que agafa força (a la Galítzia austríaca, més tolerant, ho feu abans) amb el Partit Revolucionari Ucraïnès i el Partit Liberal-Demòcrata, amb posicionaments progressistes i contra el reaccionari Imperi tsarista. No tenien com a objectiu crear un estat ucraïnès i oscil·laven entre l’autonomisme i el federalisme. 

En el context de la revolució soviètica apareix un nacionalisme ucraïnès que opta per la independència. El novembre de 1917, es creà una primera república ucraïnesa, que es proclamà independent el gener de 1918. Durà tan sols fins l’abril de 1918, quan els alemanys apadrinaren un cop d’estat, en el moment que els socialistes intentaren tirar endavant reformes que anaven massa lluny, i imposaren el govern de Skoporadsky. Amb la fi de la Primera Guerra Mundial, es tornà a proclamar una República Popular d’Ucraïna, a la qual s’unificà la República Popular de la Ucraïna occidental (de Galítzia) el gener de 1919. A principis de 1920 és vençuda pels bolxevics, i el 28 de desembre d’aquell any se signa un acord d’unió militar i econòmica amb Rússia. Durant aquests anys, Ucraïna fou l’escenari de múltiples guerres entre diversos contendents: l’exèrcit ucraïnès, l’exèrcit roig, els blancs, els anarquistes de Makhnò, l’exèrcit polonès i tropes franceses. Finalment, l’any 1922 es creà l’URSS, de la qual formà part la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Molts militants provinents de l’esquerra ucraïnesa entraren en el  Partit Comunista, fet que implicà que el partit optés per una mena de comunisme nacional. Amb la consolidació de Stalin en el poder, però, aquesta tendència fou perseguida.

A la primera Unió Soviètica es feu una intensa tasca de recuperació de les llengües de les minories, es crearen alfabets i es dotà d’estatut d’oficialitat per a molts idiomes, que entraren a l’ensenyament. Aquest impuls, a mesura que avançava la dècada, perdé intensitat: el 1929, el 90% dels llibres editats ho eren en rus i, posteriorment, les xifres empitjoraren. A més, augmentà la repressió contra els opositors i les minories nacionals, així que pràcticament tota la intel·lectualitat ucraïnesa fou anorreada. Tot  s’agreujà arran de les fams que assolaren Ucraïna (1932-1933), i també parts de Rússia (el Don, sobretot) i el Kazakhstan. Des d’Ucraïna s’ha defensat que foren un autèntic genocidi, conegut amb el nom de Holodomor, ja que s’argumenta que van ser planejades amb l’objectiu de delmar el poble ucraïnès. Sembla que la xifra de morts més ajustada oscil·la entre els 3,8 i els 4 milions. Des de Rússia s’ha defensat, per negar l’acusació, que també moriren moltes persones a Rússia, però moltes d‘aquestes persones també eren ètnicament ucraïneses. Més endavant, tingueren lloc les grans purgues, que també afectaren Ucraïna: gairebé tot el comitè central del Partit Comunista ucraïnès fou executat, el 25% de la militància va ser-ne expulsada i tot el govern ucraïnès fou liquidat, acusat de nacionalisme petitburgès. Des de llavors, els nous dirigents del partit van ser totalment dòcils a Moscou i defensaren polítiques russificadores. 

Morts al carrer, durant el Holodomor. Font: Wikimedia Commons

Als anys vint aparegué un nou nacionalisme ucraïnès, com l’Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos, sobretot a la Galítzia (llavors polonesa), que buscà nous referents ideològics i mostrà interès per teories feixistes com les Mussolini i Maurras.  Amb el pacte Molotov-Ribbentrop (1939), l’Exèrcit Roig ocupà Galítizia i inicià una intensa repressió contra tots els elements considerats perillosos. Posteriorment, el juny de 1941, nazis iniciaren la invasió de l’URSS. En aquell moment, diversos moviments nacionalistes ucraïnesos buscaren el suport dels nazis per recuperar la independència. El cas més paradigmàtic és el de Stepan Bandera. També hi hagué ucraïnesos, no sempre nacionalistes, que participaren activament en les matances de jueus, com la de Babi Iar.

Actualment, a Ucraïna hi ha moviments de caràcter neonazi que reivindiquen la figura de Stepan Bandera, com el Batalló Azov, format per voluntaris que han participat en la guerra a la Ucraïna oriental. Alguns partits, com Svoboda o Pravi Sektor, també reivindiquen la seva figura (aquests estan darrere de l’incendi de la Casa dels Sindicats d’Odessa, que provocà la mort de més de quaranta persones). La premsa occidental tendeix a silenciar les activitats d’aquests grups, mentre que la russa els magnifica (no hi ha cap diputat neonazi i el batalló Azov té 2.500 efectius). 

Durant el període postestalinista, l’opressió nacional es relaxà, i fruit d’això en sorgí la cessió de Crimea a Ucraïna (1954) per tal de commemorar els tres-cents anys d’unió. Però, després dels fets de Maidan, l’any 2014 Crimea fou annexada a Rússia. Formalment, s’hi va fer un referèndum, en el qual una majoria aclaparadora optà per reincorporar-s’hi. Ara bé, es dugué a terme sense garanties, amb presència de tropes russes, sense debat i en només deu dies. A més, la qüestió crimeana és més complexa per la presència de la població tàtara. Rússia incorporà Crimea a l’Imperi l’any 1783 i, simultàniament a l’increment de la població russa al territori, el percentatge de població tàtara comença a disminuir de manera notable (el 1783 és el 83%; el 1897, el 34%). El fet crucial, però, fou la deportació, per ordre de Stalin, de tota la població tàtara. Tot i que alguna hi tornà en els anys noranta del segle passat, ara la població tàtara supera per poc el 10%.

Des de la independència d’Ucraïna, hi ha hagut diversos intents per revertir la situació de minorització de l’ucraïnès, alguns dels quals controvertits, sobretot quan es decretà l’ucraïnès com a única llengua oficial, cosa que provocà l’oposició de les minories del país, sobretot la russa, i també per l’hongaresa, romanesa i búlgara. D’altra banda, Crimea no és l’única conseqüència de Maidan. L’abril de 2014 es proclamen les repúbliques de Donetsk i Lugansk, al Donbass -majoritàriament russòfones-, amb suport militar rus. Foren atacades per l’exèrcit ucraïnès i s’inicià un conflicte que formalment finalitzà el febrer de 2015, amb l’Acord de Minsk II, que implicava un alto el foc. El trencament de l’alto el foc ha estat constant, hi ha hagut 14.000 morts, un milió i mig de refugiats i molt de patiment per la població civil, silenciat aquí. Un dels punts d’aquest acord implicava un estatus autonòmic especial per a aquests territoris, però no s’ha materialitzat mai. És evident que no es pot resoldre aquest conflicte sense tenir en compte la voluntat de la població.   

L’OTAN i Rússia. Rivalitats imperialistes

D’altra banda, més enllà del conflicte nacional entre Rússia i Ucraïna és evident que el que més ha influït en els darrers esdeveniments és la pretensió de l’OTAN d’estendre’s cada vegada més cap a l’est. Això és vist per Rússia com una agressió. 

Després de la dissolució de l’URSS, les relacions amb Occident han passat per diverses fases. Entre 1991 i 1995 hi ha una clara voluntat de la Rússia de Ieltsin d’acostar-se a Occident, fins al punt d’unir-se, el maig de 1995, a l’Associació per la Pau, promoguda per l’OTAN. També opta per una actitud tèbia davant les sancions a Sèrbia, entra a l’FMI i al Banc Mundial, i signa un acord de pau amb Moldàvia i un altre de limitació d’armes estratègiques, tot això sense pràcticament cap contrapartida. El ministre d’afers estrangers rus, Kozirev, ja advertí, però, l’OTAN que l’ampliació amb antics membres del Pacte de Varsòvia podria posar en perill aquesta aproximació.  

Entre 1995 i 1999, les relacions empitjoren i l’OTAN fa una primera ampliació: Polònia, República Txeca i Hongria. Això sumat al fet que la influència nord-americana s’incrementa en zones que Rússia considera com a “pròpies” (Caucas o Àsia Central), i l’esclat de la guerra de Kosovo, fa que s’aturi el desglaç. Cal recordar que la dècada de Ieltsin és nefasta per a Rússia i la sensació d’humiliació permanent és generalitzada.      

Amb l’arribada a la presidència de Putin (2000), la situació es reverteix i no es busca la confrontació. Després dels atemptats de l’11S, Putin dona suport als EUA en la seva actuació militar a l’Afganistan -la qüestió txetxena era candent: Rússia arrasà Txetxènia en dues guerres. La reacció davant la intervenció a l’Iraq també és discreta; Rússia no tenia opcions de combatre “l’hegemonisme” nord-americà i optà per una política de connivència, de la qual esperava treure algun rèdit, com garantir el seu rol en allò que en diuen “estranger proper”. L’ampliació de l’OTAN continua, però, el 2004, amb la incorporació dels països bàltics, Romania, Bulgària i Eslovènia (Albània i Croàcia, el 2009) i, alhora, la influència en els països de l’ex URSS és notòria amb el suport a les revolucions de colors a Geòrgia, Ucraïna i Kirguizistan. Des de llavors és evident un canvi d’actitud per part de Rússia, manifest a la Conferència de Seguretat de Munic (2007) en el qual Putin fa un discurs que provoca un gran enrenou, ja que fa una crítica del món unipolar, que considera molt insegur, denunciant que no es compleixin els acords signats i oposant-se radicalment a la instal·lació de sistemes antimíssils a Polònia i a Txèquia.

Repúbliques de Donetsk i de Lugansk, a l’est d’Ucraïna. Font: Wikimedia Commons

Des d’aleshores, la política exterior russa canvia, s’aproxima a la Xina i marca un perfil propi, evident amb la guerra de Geòrgia (2008) o la intervenció en el conflicte de Síria (2011). L’any 2014, amb els fets de Maidan -revolta popular molt transversal- cau el govern “prorús” de Ianukóvitx, quan es nega a signar un acord d’associació amb la UE. L’interès d’Occident en aquest desenllaç és molt clar. Aleshores, la confrontació entre els interessos occidentals i russos fa un salt qualitatiu i la regió del Donbass n’és la principal víctima. L’OTAN continua ampliant-se, Montenegro s’hi afegeix el 2017 i Macedònia del Nord el 2020, i és evident que aspira a la incorporació de Geòrgia i Ucraïna. Rússia, per la seva banda, intervé, imposant les seves condicions, en el conflicte entre Armènia i Azerbaidjan i fa poc al Kazakhstan. Alhora, incrementa la seva presència més enllà, com a Líbia, la República Centreafricana, on s’ha convertit en el principal aliat del govern, o Mali. 

És difícil de saber com evolucionaran els esdeveniments a partir d’ara, però és evident que tindran grans conseqüències. Ucraïna pot quedar sotmesa una altra vegada als dictats de Rússia o allunyar-se’n del tot. Rússia s’hi juga el seu paper com a gran potència, i el putinisme el seu futur polític. És ben segur, però, que les rivalitats entre les grans potències ens duran a un món molt més insegur i militaritzat. I no podem oblidar que molts pobles viuen, des de fa temps, en la foscor de la misèria, de l’espoli i de la mort, sovint anònima. 

  • (Barcelona, 1966). Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Professor de català per a adults. Escric el blog Balcània, centrat particularment en la història i l'actualitat dels països balcànics. M'interessa sobretot la història dels moviments socials, de les qüestions nacionals i dels països de l'Europa central i oriental.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Dorca Dorca, Josep (2022). "Ucraïna, la frontera disputada", Ab Origine Magazine, Actualitat(6 Març) [en línia].
Popular

Relacionat