Sense cap mena de dubte les campanyes militars dirigides per Jaume I durant el seu regnat marcaren profundament el desenvolupament històric del segle XIII i, de fet, són l’origen de les realitats culturals actuals dels territoris que van ser conquerits pel monarca i els seus aliats. Mallorca i el País Valencià han de situar el seu “moment fundacional” en la conquesta del rei Jaume, ja que és a partir d’aquesta quan es funden els regnes cristians que sorgiran de l’expansió catalanoaragonesa i que, després de múltiples transformacions, han arribat fins als nostres dies.
Tenint en compte el que s’acaba de comentar no ens ha d’estranyar que en les “històries nacionals” d’ambdós territoris i, també, de Catalunya –que es veuria a si mateixa com al nucli d’expansió principal– els esdeveniments de la “conquesta” pròpiament dita hagin sigut àmpliament estudiats i també siguin força coneguts. En el cas que ens ocupa, el mallorquí, podeu llegir l’article d’Adrià Mas sobre el tema on es recull de forma força sintètica com s’expandí el domini de la Corona d’Aragó sobre l’illa. En aquest article, però, volem donar un altre enfocament a la temàtica, el de saber què va passar amb els habitants indígenes de l’illa de Mallorca després de la conquesta liderada per Jaume I.
Tots els indicis apunten que entre 1229 i 1231 –el temps que durà l’ocupació militar del territori insular– pràcticament tota la població de la Mayûrqa musulmana fou capturada. En el moment en el qual ens trobem, havent desaparegut segles enrere l’esclavitud antiga, existien dues grans situacions que podien portar a una persona a esdevenir esclava. Una d’elles era la captura en un territori “llunyà” d’individus amb l’objectiu de comercialitzar-los, aquesta és la pràctica que es desenvoluparia profundament al llarg de l’època moderna. L’altra via cap a l’esclavitud era la que s’aplicarà a Mallorca, i era la captura de presoners de guerra que eren convertits, a la pràctica, en esclaus.
En un context de conflicte entre les dues riberes del Mediterrani, la cristiana i la musulmana, era habitual que els presoners de la guerra esdevinguessin “captius”, esclaus que d’entrada, no generaven beneficis per a qui els posseïa amb la seva força de treball sinó pels rescats que es pagaven per ells. Tant cristians com musulmans van patir aquesta pràctica durant el període baix medieval, eren capturats per “l’enemic” i aquest buscava vies per rebre una quantitat de diners a canvi d’alliberar al captiu. En el cas mallorquí, tot i que partíem d’aquesta situació, els fets es van desenvolupar de forma diferent.
Alguns andalusins amb certa capacitat econòmica van aconseguir ser rescatats o, simplement, rescatar-se ells mateixos, i emigrar. Cal tenir clar, però, que el gruix de la població musulmana de l’illa no va aconseguir alliberar-se de la seva condició d’esclaus, al trobar-se en una situació econòmica molt precària –evidentment agreujada per la invasió militar–. Com que no ens torbàvem davant d’una ràtzia o d’una batalla puntual, sinó d’un procés de conquesta i colonització d’un territori, la impossibilitat d’obtenir un benefici econòmic a través dels rescats va portar als cristians a emprar als natius de Mayûrqa com a mà d’obra forçada.
La situació degué ser força dura, tot i que per diferents vies els esclaus podien arribar a l’alforria, és a dir, a la llibertat, la població musulmana de Mallorca pràcticament desaparegué passades dues o tres generacions. Molts dels mallorquins capturats durant la conquesta foren destinats a les reserves senyorials – o monàrquiques – on formaren quadrilles d’esclaus agrícoles, també hi havia pagesos que en tenir situacions econòmiques més o menys bones podien posseir un petit nombre d’esclaus i fou habitual l’esclavitud urbana. Tanmateix hi ha documentades exportacions d’aquests esclaus, partides de captius que serien venuts a altres territoris del mediterrani (i aquí veiem com les dues “vies” d’esclavitud poden interrelacionar-se). En cas d’aconseguir la seva llibertat els andalusins van optar per dues sortides, o bé emigrar a un territori musulmà o bé convertir-se al cristianisme.
L’esclavitud, de fet, esdevingué un fenomen estructural a la Mallorca dels segles XIII i XIV, fins a l’esclat de la pesta negra. Un cop “esgotat” el filó dels conquerits per Jaume I es recorregué a la importació d’esclaus d’altres territoris (menorquins, turcs, grecs, eslaus…) que formarien part del complex sistema laboral mallorquí medieval.
La ocupació de Mallorca no es pot entendre si no es té en compte que a finals del segle XI i durant tot el segle XII s’havia expandit a l’Europa Occidental una idea de croada, de la necessitat de la lluita contra l’islam, que encara estava més que present entrant al segle XIII. La conquesta de Mallorca tenia una justificació teològica clara, i a més encaixava amb un procés d’expansió que havia començat amb l’ocupació del que seria la Catalunya Nova. Un cop consolidat el territori del Principat es passà a envair Mallorca i, poc temps després, València. Però en els territoris conquerits a Catalunya i en el cas valencià la població nativa quedà en una situació de servitud més o menys equiparable a la dels serfs cristians, s’arribà a pactes en els quals es respectava una certa autonomia de les comunitats musulmanes conquerides, que evidentment s’han d’entendre en clau d’Edat Mitjana. El cas mallorquí fou diferent.
El desenvolupament militar de la conquesta, l’absència de pactes importants entre ocupants i ocupats, i les mateixes necessitats de la colonització que s’inicia a partir dels anys 30 del segle XIII, feren que el gruix de la població nativa de Mallorca fos esclavitzada i que, de fet, a la pràctica, desaparegués –salvant algunes excepcions puntuals detectades per alguns historiadors– en relativament poc temps. No és tasca dels historiadors jutjar un fet del passat, però sí que ho és aconseguir que en la construcció de relats i de memòries col·lectives es tingui en compte el conjunt de realitats que existiren. Si presentem una història de la conquesta de Mallorca en la qual només es tinguin en compte les fites militars del rei Jaume i la posterior colonització catalana de l’illa, ometrem la importància que tingueren en tot el procés els conquerits, i no podrem entendre la gran complexitat que acompanya a qualsevol moment del nostre passat.
-
(Cornellà de Llobregat, 1995). Graduat en Història, Màster en Estudis Llatinoamericans a la Universitat de Barcelona, doctor en Història d'Amèrica per la Universitat de Barcelona, la seva tesi doctoral analitzava les resistències i pactes entre els indígenes kuna i l'Imperi espanyol durant el segle XVII.