Tiro de larga distancia: triunfos y luchas de un activista negro en la NBA

Tot just entregat l’article sobre el documental The Last Dance la crua realitat el va deixar un xic desfasat. Els últims actes reivindicatius de l’esport americà que hi esmentava van ser el del jugador de la NFL Colin Kaepernick i la campanya “I Can’t Breathe”,^[1]Eslògan de la campanya de protesta contra la violència policial arran de l’assassinat d’Eric Garner, estrangulat per un policia de Nova York tot i estar desarmat. “I Can’t Breathe” són … Continue reading però l’assassinat de George Floyd, ofegat pel policia Derek Chauvin que va pressionar-li el coll amb el genoll durant nou minuts, van desfermar arreu una onada de protestes antiracistes que s’han fet extensives també al món de l’esport. Per posar un exemple, el sis vegades campió del món de F1 Lewis Hamilton, que va participar en les marxes antiracistes al Regne Unit, podria ser sancionat per la FIA per lluir durant el Gran Premi de la Toscana una samarreta en la qual demanava l’arrest dels policies que van assassinar Breonna Taylor en un tiroteig entrant a casa seva per a efectuar un registre. 

En el cas de l’esport nord-americà, les massives manifestacions que s’han estès al llarg del país, no han deixat indiferents a uns jugadors de l’NBA que aquest cop sí que han protestat en massa, el que ha fet que els dirigents de la Lliga ho tinguin difícil per aplicar sancions. S’han vist agenollaments, samarretes reivindicatives i fins i tot el boicot a un partit protagonitzat pels Milwaukee Bucks el dia 26 d’agost del 2020, quan van decidir no sortir del seu vestuari per disputar el cinquè partit de la primera ronda dels “playoff” contra Orlando Magic, equip que es va sumar a la reivindicació abandonant la pista en acabar l’escalfament. La protesta anava dirigida contra la violència policial i per l’acció de la policia contra Jacob Blake, qui el 23 d’agost va ser disparat diverses vegades per l’esquena mentre era detingut. Val a dir que el propietari de la franquícia dels Bucks, Alex Lasry, va mostrar-se d’acord amb uns jugadors que van rebre l’aprovació d’altres companys de professió com Pau Gasol.

No podia faltar Craig Hodges, a qui tota aquesta onada de protestes dintre l’NBA de ben segur fa sentir reivindicat i orgullós a parts iguals, puix que ja va proposar boicotejar un partit a les finals de 1991 i al seu llibre Tiro de Larga Distancia (Capitán Swing, 2020), ens explica que se’n penedeix de no haver-ho fet també a les del 1992, després de la sentència absolutòria dels policies que van apallissar Rodney King. Amb un cert punt de melancolia, ens explica que no es va atrevir a suggerir-ho perquè acabava contracte amb els Bulls i era conscient que una acció així el podia deixar fora de la lliga, exactament el que va passar a causa de la seva trajectòria militant durant la seva etapa com a jugador. L’acció de l’any anterior en la que va assistir a la recepció dels campions vestit amb un Dashiki i l’entrega de la carta de protesta al president George Bush el va posar definitivament en el punt de mira.

Comparant la situació actual amb la de fa vint-i-vuit anys no cal dir que Tiro de Larga Distancia arriba en un moment idoni per lligar les lluites de l’actualitat amb els seus antecedents més directes, el que serveix per demostrar, contra el que esgrimeixen els seus detractors, que la reacció dels jugadors negres de l’NBA davant de l’assassinat de persones de la seva comunitat no és una acció de postureig per la volada internacional que ha agafat el moviment “Black Lives Matter”^[2]Moviment polític i social que mitjançant la desobediència civil no violenta protesta contra la violència policial i la discriminació cap a les persones negres. El moviment sorgeix el 2013 a les … Continue reading sinó el reflex d’una lluita que s’ha perllongat en el temps dins de l’NBA. Així el llibre amb l’exemple de Craig Hodges ajuda a trencar amb un mite àmpliament difós: que la protesta política dins de l’esport als Estats Units va ser un fet puntual pel context de lluita social dels anys seixanta i setanta del segle XX.

Activisme de tota la vida

Craig Hodges neix el juliol del 1960, tot just uns mesos després que el febrer d’aquell mateix any un grup de joves afroamericans (els Quatre de Greensboro), en protesta contra la segregació racial en alguns establiments, van decidir quedar-se dins de la cafeteria d’un centre comercial després que el personal de l’establiment es negués a atendre’ls. El seu exemple es va estendre per tot els Estats Units i el 1964 es va prohibir la llei per segregació en espais públics. Aquest fet és utilitzat per Hodges per iniciar la seva narració i d’aquesta manera situar al lector; la seva vida estarà marcada des de la seva infància per la lluita antiracista, destacant que sobretot gràcies a la seva mare i tieta, les dues vinculades al moviment de Martin Luther King. Com a exemple, exposa una anècdota de quan anava a escola i va instar els seus companys a recollir signatures per a canviar-ne el nom a Escola Doctor Gavin, un metge afroamericà de Chicago Heights, la ciutat on va créixer. Aquest home era conegut dins la comunitat negra per atendre pacients de manera gratuïta o a cost reduït com a forma d’ajudar als seus veïns i per l’acte de racisme que va patir quan es va mudar. Explica Hodges que Chicago Heights estava dividida pel ferrocarril; a la part est, a les cases més malmeses hi vivien les persones negres mentre que a la part oest, a les cases en bon estat, hi vivien les persones blanques, precisament on el Doctor Gavin es va construir una casa que va ser cremada en diverses ocasions pels seus nous veïns.

Que Craig Hodges exposi aquesta anècdota no és gens banal. Perquè el lector pugui entendre els motius que el porten a dedicar-se a l’activisme polític i a aprofitar l’altaveu de l’esport professional complementa el seu relat amb comentaris sobre la situació de la població negra als Estats Units, per posar un exemple podríem destacar el problema de l’accés a l’habitatge. Hodges explica que les persones negres habitaven les cases en pitjor estat, ja que al col·lectiu afroamericà se’ls hi demanava més diners en concepte de fiança o interessos més alts en préstecs hipotecaris el que feia que no disposessin de recursos per reformar-les i que fos comú que en una mateixa casa hi visquessin diverses branques d’una família per a compartir despeses.

De triplista destacat a jugador marginat

Craig Hodges, ens explica que a l’hora de decidir acceptar la proposta de la Universitat de Long Beach per enrolar-se al seu equip de basquet va valorar tant l’aspecte esportiu com el polític. Pel que fa a la política, Long Beach, va ser una de les primeres a incloure els estudis afroamericans al seu programa i és per això s’hi matriculà. Hodges dona a entendre que aquesta elecció seria cabdal en la seva formació política, ja que va tenir com a professor Maulana Ron Karenga, creador de la Kwanzaa^[3]Creada el 1966, és una celebració anual de la cultura i la història afroamericanes que té lloc entre el 26 de desembre i l’1 de gener. i un dels impulsors de la Marxa del Milió d’Homes.^[4]Celebrada el 16 d’octubre del 1995 a Washington, va ser una manifestació d’homes afroamericans contra la segregació racial i la pobresa. Es calcula que van assistir-hi 837.000 persones. El 1997 … Continue reading Pel que fa a l’esport, es va decantar per Long Beach perquè el seu entrenador seria Tex Winter, l’inventor del triangle ofensiu.^[5]Estratègia en el bàsquet que consisteix en quatre jugadors oberts en camp contrari, un d’ells al pal baix, per tal d’anar passant la pilota creant situacions en les quals des d’una passada es … Continue reading

En aquesta etapa formativa el jugador va viure en primera persona com l’esport i la política són inseparables, com això genera tensions i el que segurament va ser un punt d’inflexió en les seves accions com a professional. El 2 de juny de 1981, el seu amic Ron Settle, jugador de futbol americà a l’òrbita dels Dallas Cowboys és detingut per superar lleugerament el límit de velocitat i trobat penjat a la seva cel·la l’endemà amb signes d’haver rebut una pallissa. Entre els molts actes de protesta, l’equip de basquetbol volia lluir un pegat en record de Settle però el director esportiu, preocupat per les represàlies, s’hi va negar.

En l’aspecte purament esportiu, Hodges es convertí en destacat triplista i assistent. De fet va establir el record d’assistències en una temporada a la Universitat de Long Beach, aspectes que el durien a l’NBA quan va ser escollit en segona posició a la tercera ronda del draft de 1982 pels San Diego Clippers (1982-84), on esdevindria representant del sindicat de jugadors de l’equip i primer rookie amb aquest càrrec a instàncies del veterà Bill Walton. Hodges, que no havia amagat els seus interessos polítics, s’havia d’enfrontar al propietari de la franquícia Donald Sterling, que sovint enviava els xecs als jugadors sense signar, segons sembla, com més tardava a fer-ho majors interessos monetaris aconseguia amb aquestes transaccions. Anys després, el 2014, Sterling seria expulsat de l’NBA per racista quan es va filtrar un àudio en què criticava a la seva parella tenir relació amb persones negres.

El seu segon equip van ser els Milwaukee Bucks (1984-88) on va anotar deu punts per partit, va repartir quatre assistències de mitjana, va rondar el 50% d’encert en tirs de camp i a més va ser durant dues temporades el millor triplista de l’NBA bordejant també el 50% d’encert, uns números però, que no li van permetre tenir continuïtat a l’equip, ja que per primera vegada la seva activitat política va tenir conseqüències laborals. Després d’assistir a una intervenció de Louis Farrakhan, líder religiós i activista de la Nació de l’Islam^[6]Organització religiosa i sociopolítica fundada el 1930 per Wallace Fard Muhammad amb l’objectiu de ressuscitar la consciència espiritual, mental, social i econòmica dels homes i dones negres … Continue reading va ser apartat dels Bucks i traspassat als Phoenix Suns (1988) on constantment era apartat de l’equip. Diu Craig Hodges que en aquell moment, Farrakhan era el focus de totes les crítiques, pel seu contacte amb Muamar el Gadafi, i per criticar el tracte d’Israel (aliat dels Estats Units) contra Palestina. El basquetbolista, això sí, matisa que és cert que Farrakhan s’havia pronunciat en termes antisemites i que això, juntament amb què el 1973 una persona propera al jugador dels Bucks Kareem Abdul-Jabbar va ser assassinada per extremistes musulmans, quelcom que no sabia, el va fer entendre la decisió. Hodges, però, es mostra molest amb el fet que ningú preguntés per la seva vinculació amb la Nació de l’Islam abans de prendre cap decisió, perquè ni era creient ni fervent seguidor de Farrakhan (de fet va criticar el seu antisemitisme). Diu que simplement es trobava en una fase de formació i que d’aquest personatge li interessava la seva capacitat per organitzar i convocar les masses.

La seva següent destinació van ser els Chicago Bulls (1988-1992) on va assolir la seva plenitud com a jugador professional, tot guanyant tres concursos de triples i registrant unes bones estadístiques: 43,3% d’encert en llançaments de 2 punts, 41,5% d’encert en triples, 91,5% d’encert en tirs lliures i una mitjana de 6,4 punts i 1,7 assistències per partit disputant; una mitjana de 15,2 minuts. Ara bé, ser membre d’una franquícia que iniciava el seu periple guanyador amb un dels jugadors més destacats de la història, Michael Jordan, va tenir conseqüències negatives per a un jugador actiu políticament com Craig Hodges. Com ja s’ha esmentat, Hodges, va proposar boicotejar les finals del 1991 per protestar contra la pallissa que va rebre Rodney King, essent titllat de boig per un Jordan amb qui ja havia tingut algun estira-i-arronsa. Exposa Craig Hodges que un d’ells va ser després d’un partit contra Orlando Magic, en el qual Jordan, que havia anotat una cinquantena de punts, va retreure als seus companys que aquell partit s’hauria d’haver guanyat responent Hodges que potser s’hauria fet si Jordan passes més la pilota. El nostre protagonista explica que el que el va sentenciar, però, va ser proposar un boicot a Nike (marca que patrocinava Jordan) per l’explotació laboral d’infants al sud-est asiàtic tot proposant crear entre els jugadors una empresa de sabatilles esportives que donés feina a les persones afroamericanes en atur i que refuses el càrrec de president del sindicat de jugadors proposat per Michael Jordan i el seu agent David Falk. En aquell moment s’estava discutint l’esmena del contracte dels jugadors que els permetria accedir als seus plans de pensions tot just retirar-se i no a partir dels quaranta-cinc anys però que en contrapartida comportava que els equips haguessin de reduir el màxim de despesa salarial a fins a un milió i mig de dòlars, el que reduiria les comissions dels agents. Craig Hodges, com a delegat sindicat dels Bulls, aprovava aquesta mesura i si va refusar ser president del sindicat de jugadors, malgrat l’estabilitat laboral que això hagués comportat, és perquè pensava que aleshores esdevindria titella dels qui l’havien proposat.

Amb tot, el to de Hodges en tot el relat no és rancuniós; i a més d’admetre la qualitat de Jordan com a jugador, esmenta que si mai no es va pronunciar políticament contra la situació de la població afroamericana, va ser senzillament per alienació. Això no canvia ni tan sols quan exposa una anècdota que va succeir un cop apartat de l’NBA; va ser expulsat d’un pavelló copropietat de Jordan en el qual entrenava.

La cara B de Tiro de Larga Distancia

Aquells lectors no tan interessats en el vessant polític de Hodges, sinó en l’esportiu també trobaran interessant el llibre de l’exjugador. Sobre això, ens explica com des de petit entrenava el tir amb el seu oncle i com va ser la seva formació basquetbolista a l’escola, l’institut i la universitat; així com aspectes estratègics que va aprendre dels seus entrenadors en els equips que va jugar. També la pressió a la qual estava sotmès, tot relatant com els caçatalents d’equips universitaris arribaven a assetjar els joves amb potencial i la pressió extra que aquests rebien per part del seu entorn, en tant que l’esport era vist en molts casos com l’única sortirà per a poder obtenir una beca d’estudis. De la mateixa manera, narra la duresa de conciliar la vida familiar amb els constants viatges i com superar la depressió després de la retirada; en el seu cas, especialment dolorosa, per forçada.

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre molt recomanable per al lector que consideri que  l’esport, en tant que fet social, és política i que els esportistes s’han de poder significar políticament si així ho volen, l’exemple de Craig Hodges demostra que sovint tenen molt a dir i fer.