Donar a conèixer i retre homenatge a Mari Chordà, una dona pionera, artista multidisciplinària i activista feminista, creadora que practica totes les arts, tant pel que fa a la pintura com la poesia. Des d’aquest punt de partida es justifica aquest llibre, a través del qual es fa un repàs cronològic per la seva història de vida i obra artística, sense oblidar els vint anys en què la seva producció artística esdevé un moment d’autoconeixement cap a altres arts, com la poesia i la col·laboració en innumerables revistes, filmacions, entrevistes, entre d’altres.
Mari Chordà Recasens pintora, poetessa i activista feminista nascuda a Amposta el 14 de maig de 1942 és un referent del panorama feminista a Catalunya, gràcies al seu activisme social, creatiu i literari, destaca per la seva producció artística. Cocreadora del bar-biblioteca laSal, que posteriorment donarà nom a la primera editorial feminista de l’Estat espanyol, va néixer com un espai de creacions de dones a Europa en un moment de canvi social amb la fi de la dictadura franquista. La seva vida es troba plena de projectes en relació amb dones amb qui compartir anhels, inquietuds o idees, sempre a través del protagonisme de les relacions d’amistat i d’una obra visual i plàstica que té com a eix central el seu territori d’origen i temes recurrents com la vida i l’amor, la maternitat, el pas del temps, la rebel·lia, l’optimisme, la feminitat o la igualtat.
Abans d’analitzar la seva obra pictòrica i poètica, resulta important destacar que des de la seva infantesa tingué contacte directe amb el món artístic, gràcies al fet que els seus pares no vivien aliens al món de l’art i donaven suport a actes culturals, la qual cosa començà a despertar un anhel de llibertat en Chordà. En el seu entorn social, doncs, es tractaven artistes i se’ls admirava, com en el cas d’Innocenci Soriano-Montagut i fins i tot s’organitzaven exposicions a Casa Chordà, la segona casa comercial més coneguda d’Amposta i propietat de la seva família.
Destaca el seu esperit rebel i d’atemptar contra les normes establertes, des de ben petita i fins a arribar a estudiar Belles Arts a Barcelona, tot anant contra els convencionalismes tradicionals instaurats pel patriarcat. Un cop finalitzats els seus estudis a Barcelona el 1965 farà estada a París, on descobrirà de primera mà el comunisme i tindrà vivències importants dins l’àmbit artístic, polític i social, però on també començarà una nova etapa personal que marcarà la seva obra: la maternitat. Aquesta etapa d’experiència parisenca finalitzarà quan torni cap a Amposta per tenir la criatura que esperava. És per això que Chordà expressa conceptes, sovint reincidents en la seva obra, com són la fertilitat, la fecunditat o l’origen de la vida. Per tant, l’acadèmia feminista es troba viva amb els seus Autoretrats embarassada i la sèrie Vaginals, iniciats als seixanta, inclosos dins del pop art feminista.
Pel que fa a l’obra pictòrica de Mari Chordà, al llarg del llibre s’aprofita per fer un repàs cronològic a tall d’homenatge a aquesta autora polifacètica a qui el reconeixement li arriba tard dins les institucions catalanes i espanyoles, després que d’altres museus com el Tate Modern de Londres ho fessin el 2015. Moment en què la seva carrera i obra comencen a rebre l’atenció merescuda, amb la seva participació el 2021 a ARCO, gràcies a la Galeria Mayoral, la qual cosa li permet ser «rescatada» i reconeguda dins les nostres fronteres.
En els seus inicis, l’autora s’encarrega de desenvolupar formes orgàniques abstractes «sense figuració». Mosta d’això es troba a l’autoretrat pintat l’any 1960 i el retrat matèric de Soledad Sevilla. D’igual mode, l’autora pinta temes com ara el paisatge proper, tal com trobem a l’obra Garriga de 1965. No serà fins al 1966 que apareix la temàtica característica de l’obra artística de Chordà, amb aspectes íntims iniciats amb la sèrie Vaginal. Una sèrie pictòrica que coincideix amb un moment personal cabdal per a l’autora, com és l’embaràs de la seva filla Àngela.
Ara bé, també cal fer al·lusió, tal com es recorda en aquestes pàgines, a l’existència de certs paral·lelismes amb obres d’altres dones, com ara amb la de l’artista novaiorquesa Georgia O’Keeffe, qui posa en joc temes com ara la sensualitat, la natura o l’espiritualitat, a la seva obra Blue and Yellow (1923) i on s’aprecien detalls que recorden a la vagina, existint una ambigüitat subtil entre natura i erotisme. Un tema que hi serà present a la sèrie Vaginal, la més característica de l’obra de Chordà. També des d’aquest punt de vista, l’autora sentirà admiració sobre objectes quotidians que fan al·lusió a la sexualitat femenina present en obres d’artistes, com ara Meret Oppenheim.
Centrant-nos en la sèrie Vaginal, l’obra més singular de Mari Chordà, cal destacar com, a partir d’aquest moment, apareixen formes musculoses fent al·lusió a aquest òrgan de l’aparell reproductor femení. A aquesta sèrie, en seguirà una altra de relacionada en temàtica i duta a terme durant els anys 1966 i 1967, com és «Autoretrat embarassada: tercer mes, cinquè mes, setè mes i novè mes» amb el tema central del seu embaràs.
No obstant l’anterior, la clau de volta que suposa per a l’art contemporani femení o feminista és la seva sèrie Vaginal i de la que Mari Chordà en serà partícip, gràcies a la influència tant de corrents filosòfiques com neomaterialistes i feministes. Altres obres a destacar d’aquest moment seran Coitus Pop i Joguet per a l’Àngela. Aquesta darrera obra es trobarà feta amb peces de fusta i pintura industrial amb colors alegres i pensada per a la filla de l’artista.
Posteriorment, les seves obres aniran evolucionant com a resultat de l’experiència viscuda i de diversos viatges realitzats per Chordà i situats en espais geogràfics diferents als trobats fins ara. Cal destacar, els relacionats amb la no-figuració de Tunísia i amb elements de llocs inconcrets, representats amb elements com pedres, larves i paisatges amb llunes, així com d’altres elements naturals com són el cel, la pluja i formes orgàniques de plantes i arbres. També d’aquest moment són destacables obres com Sortint del conegut paisatge d’opressió (1973). Obres amb càrrega simbòlica, en tant que són el reflex d’un intent de fugida dels convencionalismes propis d’una moralitat imposada per la dictadura i de l’ànsia de llibertat.
Des d’aquest moment hauran de passar vint anys, concretament fins 1995, per tal que Mari Chordà reprengui la pintura, amb Bèsties submarines i l’ús de nous símbols, com són els cetacis i les balenes, però també amb d’altres elements ja presents anteriorment, com el cel o la mar. Un simbolisme present al llarg de la seva obra pictòrica i poètica, íntimament lligada amb el lloc d’origen, les terres de l’Ebre.
En relació a les obres amb component geogràfic hi haurà un salt cap a altres situacions geogràfiques llunyanes, amb obres com Àfrica o Tropical, a les quals apareix l’ús d’antracita i peces negres o de melis. És així com es deixen de banda l’ús de formes orgàniques, presents en obres anteriors i es dona un apropament a la geometria. Per tant, trobem un punt d’inflexió amb l’anterior ús de formes arrodonides i, amb la introducció, en aquest moment, de cubs de fusta o cilindres de diferents alçades i volums que representen espais territorials més urbans, així com les representacions d’homes i dones per la ciutat.
Entre 1996 i 1999, realitza una sèrie d’ous ungulats de fusta de pi fent referència a la llavor que els humans deixen a la terra, la qual no és sempre positiva. A més, fa al·lusió a la reproducció, com en la seva obra Ous blancs decapats sobre tela felina, amb una clara idea sobre la fortalesa de la dona. Per tot l’anterior, des de ben entrat l’any 2000 fins a l’actualitat, l’autora sembla fer un nou viratge i interessar-se per aspectes de la natura i elements de la terra i de la mar. Uns elements quotidians, com pot ser la descripció de plantes naturals que brollen des de les seves arrels i que es poden percebre a través de la mera observació de la natura.
Per últim, cal destacar com, Chordà es troba emmarcada en la història del «protofeminisme» dels anys seixanta del segle passat, dins del pop art feminista abans de l’existència d’una generació de pràctiques conceptuals i performances propis dels anys setanta. Per tot l’anterior, és clau tenir-la ben present, per explicar la llibertat femenina en l’art durant la segona onada de feminisme a Catalunya. Tot seguit, s’inicia un breu repàs per l’obra poètica de Mari Chordà, també seguint un ordre cronològic, més fàcil d’entendre per al lector, així com per veure els canvis i paral·lelismes amb la seva obra pictòrica, ja que cal recordar que aquesta producció quedarà paralitzada durant més de vint anys, en favor del cultiu de les lletres.
Val a dir que, els inicis de Chordà, en el camp poètic s’inicien a les jornades feministes de Barcelona de l’any 1976, moment en què tenen lloc les Primeres jornades Catalanes de la Dona. Serà en aquest moment que l’autora realitza un recull de poemes anònims, perquè totes les dones els poguessin fer seus, com un reflex de l’esperit polític del moment, ja que el context històric català i espanyol serà el d’un moment de canvi i de necessitat de llibertat produït per la fi d’una dictadura instaurada durant més de trenta anys.
Serà en aquests poemes anònims que expressarà el desig feminista, no en relació a realitzar algunes petites reformes, sinó a l’anhel d’un canvi radical en relació al sistema conegut fins aquells moments. Uns poemes que ràpidament calaran en l’imaginari col·lectiu femení i que es publicaran per part de l’editorial laSal, sota el títol …I moltes altres coses. Versos que servirà per rebel·lar-se contra el patriarcat amb la certesa de poder enderrocar aquest ordre establert. A més, es proposarà fer una crítica als «vells» poetes per la seva hipocresia, en fer ús del cos de les dones per crear poemes a imatge i semblança del seu propi desig masculí.
També a través de la poesia exposa la seva pròpia experiència i el descobriment del propi cos, del plaer, del desig, de la cura d’altres cossos i de l’amor, el qual es plasma amb el seu Quadern del cos i l’aigua. És aquí on demostrarà la capacitat del poder femení per desmuntar el patriarcat, sempre utilitzant l’aigua de la mar com l’aliada indispensable per explicar com existirà un canvi radical del món conegut fins aleshores. Dins de Quadern del cos i l’aigua, un dels poemes que se’n destaca és «La rentadora», on una dona aconsegueix «treure’s» els vestits imposats i ficar-se a l’aigua per autoconèixer-se i mostrar amor cap a altres cossos. Per tant, Chordà utilitza el llenguatge marí per recuperar un món, el femení, el qual se’ns ha negat, quasi destrossat o menyspreat, per part dels sistemes polítics patriarcals i l’utilitza com una crida per a totes les dones.
Cal destacar, d’igual mode, com en aquest Quadern del cos i de l’aigua fa referència a formigues gegants i roses que vivien al fons de la mar, la qual cosa és fruit d’un somni que Mari Chordà havia tingut de petita. Ara bé, aquest somni i plasmació dins el quadern suposa un simbolisme en relació a la realitat genealògica de l’autora, qui prové d’un món humit. D’igual mode, les formigues gegants i roses del fons del mar són un element simbòlic per parlar de les seves besàvies qui eren dones sàvies que vivien en aquest entorn de la mar.
Després d’un temps, a l’any 2000, Mari Chordà publicarà dos llibres de poesia, Umbilicals i Locomotora infidel del passat. A Umbilicals dedicat a la seva filla i a tots els fills i filles descobreix la maternitat com un acte únic i exclusiu de creació de vida, propi del món femení, però que ha estat robat per part del patriarcat, per tal de sostenir el poder masculí. En aquest llibre, de la mateixa manera com feia a nivell pictòric amb Vaginal i Autoretrat d’embarassada, partirà de la pròpia experiència i maternitat per parlar de nou mesos d’espera i també d’allò incomprensible i imprevist. Un fet imprevist, com en el seu cas, en què el seu somni era el d’anar a París per formar-se i aprendre a nivell pictòric però que, un temps més tard, acaba entenent l’experiència d’una maternitat no reclamada ni prevista, però sí abraçada i acceptada.
Per tant, el tema central d’aquest Umbilicals serà l’amor que uneix una mare amb el seu fill o filla, però també aprofitarà aquest poema per parlar de l’enyorança i la distància de les separacions, tant de les umbilicals com de les relacionades amb el vincle simbiòtic i també del vincle amb la llengua materna, el català.
L’altre dels poemes inclosos dins la seva obra poètica és Locomotora infidel del passat, relacionada, novament, amb temes com l’amor i el desig per l’altre. Ara bé, en aquest cas, es parlarà de l’amor cap a una altra dona, el qual navega per l’aigua que ens envolta, un amor difós, sexual, eròtic i quasi místic. Per tant, veiem un altre dels seus elements indiscutibles, present tant en la seva obra pictòrica com poètica i que és l’ús de la mar com a facilitador del missatge que ens vol transmetre. Per últim, a través d’aquest llibre es fa al·lusió a la darrera de les seves obres poètiques com és Vinc d’una zona humida on deixa entreveure un tema recurrent a la seva obra, com és la seva terra, els seus orígens «deltaics», però també la seva rebel·lia i optimisme.
Per tot l’anterior, veiem com el conjunt de poemes, pintures, escultures i activisme de Mari Chordà guarden una relació estreta amb els corrents coetanis del seu relat artístic. Una relació que trobem a nivell científic, en tant què als anys noranta, la científica estatunidenca Lynn Margulis descobreix la presència, al delta de l’Ebre, de l’espiroqueta catalana, un bacteri present en aigües fluvials relacionat amb l’origen de la vida. Una aigua que és tema clau també en moltes de les obres pictòriques i poètiques de Chordà. Però també una coincidència que tampoc no és casual en relació amb els darrers corrents filosòfics neomaterialistes i feministes sobre la urgència d’una relació humana igualitària, i respectuosa amb la resta d’éssers vius i no vius de la terra, com reclamaven les autores Jane Bennett o Catherine Malabou i que també trobem en la poesia de Mari Chordà.
D’aquest mode, resulta una lectura imprescindible, per entendre com Mari Chordà ha estat una dona multidisciplinària que aprofita la pròpia experiència de la maternitat per destacar el poder d’allò femení, per tal d’acabar amb l’ordre establert pel patriarcat. A la vegada, juga amb elements presents en els seus orígens deltaics, com són la mar, per empoderar a totes les dones, perquè es rebel·lin contra els sistemes polítics patriarcals, els quals han exclòs o menyspreat els seus cossos. Una artista a qui no se li ha donat fins fa relativament poc, el reconeixement que mereixia, fins que d’altres institucions fora de les nostres fronteres, com la Tate Modern al 2015, no ho han fet.
