Aquest article és la segona part de l’article “Què en sabem de les primeres biblioteques? Biblioteques i arxius mesopotàmics”, on vam poder observar que no existia diferència entre el concepte de biblioteca i d’arxiu; però què passa durant l’època grega i l’època romana?
Els arxius i les biblioteques des del 300 fins al segle I aC
El món grec sempre va estar present en el Pròxim Orient gràcies a les ciutats que estaven situades a la costa de la Jònia ja des d’època arcaica: coneixem informacions sobre aquesta zona gràcies als textos d’Homer i d’Hesíode, però també dels primers elegíacs i dels primers escriptors d’historiografia com Heròdot, Tucídides o Xenofont. No fou fins a l’ascens d’Alexandre com a rei de Macedònia que es va començar la conquesta de l’Imperi Aquemènida fins a arribar ben bé a l’Índia, passant per Egipte.
El llibre va adquirir a Grècia la seva vertadera dimensió a causa de tres circumstàncies fonamentals:
- L’ús de l’escriptura alfabètica a finals del segle IX aC, que va facilitar la tècnica d’escriure i que la fer accessible per a qualsevol persona (cal recordar que l’alfabet grec deriva del fenici).
- La instauració de la democràcia que va permetre participar al govern ciutadans lliures que sabessin llegir i escriure, entre altres requisits.
- L’extensió de l’ensenyament, no només per als nens, a través d’escoles i pedagogs, sinó també per a adults, a través de sofistes i de centres d’estudi i investigació, com l’Acadèmia de Plató o el Liceu d’Aristòtil, on s’acumulaven col·leccions de llibres, de les quals no es conserva gairebé res.
El principal suport fou el rotllo de papir (βιβλίον en grec), importat d’Egipte. La tinta era negra, fabricada a partir de carbó vegetal i resina de la canya, però també podia ser vermella, d’origen vegetal que s’utilitzava per a destacar títols, correccions, etc., i de colors que va permetre la inclusió d’il·lustracions. S’escrivia sobre el papir gràcies als pinzells de canya o de ploma, tot i que posteriorment es va utilitzar el càlam dur. Els textos eren copiats per esclaus, ja que el treball d’escriba era considerat com un ofici gens gentil. Altres materials utilitzats fou la ceràmica o fragments d’aquesta (ὄστρακον en grec) i taules de fusta encerades (Πίνακες en grec) que es podien esborrar i que s’utilitzaven en contextos d’ensenyament. No fou fins època hel·lenística que va aparèixer el pergamí, és a dir, la pell d’ovella o de cabra. Aquesta fou una creació dels bibliotecaris de Pèrgam i que va perviure fins després de l’edat mitjana.
La màxima aportació de la Grècia arcaica fou la poesia èpica d’Homer que fou plasmada sobre materials del llibre al llarg dels segles, tot i que la seva difusió fou oral, tal com succeeix amb altres autors com Hesíode. Durant la Grècia clàssica es van desenvolupar nous gèneres com el teatre i disciplines com la filosofia, la història, la retòrica, etc. Aquesta gran producció literària i la seva correlativa demanda van determinar el naixement del comerç del llibre i de les biblioteques privades. Hi ha indicis de l’existència de llibreters (βιβλιοπολαι) que molt probablement van exercir com a editors, que també reproduïen llibres i els exportaven. En el segle V aC (segle de Pèricles), Grècia va evolucionar fins a una societat de lectors. L’herència més gran de la Grècia hel·lenística van ser les dues grans biblioteques de l’antiguitat: Alexandria i Pèrgam. Tot i això, tenim constància d’altres biblioteques que van funcionar durant tots aquests segles.
Les dues grans biblioteques: Alexandria i Pèrgam
Una de les biblioteques més emblemàtiques d’època grega és la que es trobava a Alexandria, Egipte. La Gran Biblioteca reial va associada al santuari dedicat a les Muses, el Museu. El Museu d’Alexandria fou concebut pels ptolemeus com el lloc on els homes més savis de l’època podien allotjar-se i dedicar-se a l’estudi i al treball intel·lectual sense preocupacions materials, ja que el rei els assignava una pensió actual i cobria totes les seves necessitats. Com a base del seu treball intel·lectual, estava la Biblioteca de consulta que aspirava a contenir totes les obres del món.
La descripció més detalla respecte a les característiques arquitectòniques que tenim és la d’Estrabó en la seva Geografia, tot i que no menciona la Biblioteca: “El Museo forma parte de los edificios palaciegos y está formado por un pórtico para pasear, una exedra con asientos y un gran edificio, donde está la sala común donde comen los sabios, miembros del Museo”. Sabem doncs, que la Biblioteca no tenia sales de lectura pròpiament, sinó que estava constituïda per una sèrie de sales i pòrtics, on a les parets hi havia nínxols per guardar els llibres. Probablement també hi hauria algun magatzem i algun escriptori on es copiaven els llibres.
No es coneix amb exactitud el volum de la col·lecció, tot i que cal pensar que aquest va haver de variar al llarg de les diferents èpoques, tot i que es calcula que la Biblioteca va poder arribar a tenir uns 50.000 volums i rotllos que, segons els càlculs d’aquest autor, vindrien a ser uns 12.500 llibres actuals.
Si la cronologia de la seva desaparició és controvertida. Tradicionalment es considerava com a data de la destrucció l’any 47/48 aC, durant l’episodi bèl·lic de la guerra que va confrontar a les tropes romanes de Juli Cèsar, aliat de Cleòpatra VII, amb les tropes egípcies de Ptolemeu XIII. Segurament la Biblioteca i el Museu van sobreviure i l’episodi final va tenir lloc durant el regnat de l’emperador cristià Teodosi I (375 – 395 dC) quan es van clausurar tots els temples pagans: coneixem amb certesa que el Serapèum i la seva biblioteca van ser destruïts en el 391, per tant potser la Biblioteca d’Alexandria va desaparèixer en aquesta època. Una última tendència és atribuir la destrucció als àrabs, quan van conquistar la ciutat en el 642 dC.
Respecte a la Biblioteca del Serapèum podem dir que coneixem la seva ubicació precisa: es trobava annexa al Serapèum que sembla que va ser una biblioteca auxiliar i que, segons les investigacions arqueològiques, fou fundada per Ptolemeu III. El Serapèum és el santuari dedicat al déu Serapis, divinitat protectora d’Alexandria i de la dinastia dels Làgides, resultat d’un sincretisme entre divinitats gregues i egípcies. Durant el segle IV aC una gran part de l’ensenyament filosòfic i científic fou impartit en aquesta Biblioteca que estava oberta a tot el públic. La Biblioteca i el Serapèum foren destruïts l’any 391 dC per la clausura de tots els temples pagans, decret de Teodosi I.
La Biblioteca d’Alexandria no va ser l’única gran biblioteca del món antic. Els atàlides, governant de Pèrgam, una ciutat propera a la costa mediterrània de l’Àsia Menor i situada a l’actual Turquia, aspirava a superar els seus rivals ptolemaics. La Biblioteca de Pèrgam destaca perquè en les parets hi havia estanteries de fusta i en les sales limítrofes estanteries amb llibres. La sala major de la Biblioteca contenia gairebé 18.000 rotllos, visibles al públic, però només accessibles al personal. Hi havia habitacions més petites que eren sales de lectura i sales de treball per a la preparació dels exemplars nous.
La Biblioteca va haver de contenir almenys 200.000 rotllos. La col·lecció de literatura i història grega era extensa, però en materials no grecs; la col·lecció de Pèrgam era inferior a la d’Alexandria. Poc després que Pèrgam, en l’any 41 aC, caigués en poder de Marc Antoni, aquest li va regalar la Biblioteca a Cleòpatra, per compensar les perdudes que va provocar Juli Cèsar. D’aquesta manera, la biblioteca que aspirava a competir amb la d’Alexandria, va arribar al seu fi.
Biblioteques i arxius menys coneguts
D’entre el nombred’arxius i biblioteques menys conegudes, podem destacar l’exemple de Selèucide de Tigris. A la ciutat de Selèucida del Tigris, situada a Iraq, trobarem dues tipologies d’arxius d’època hel·lenística: el primer són uns arxius públics situats a l’àgora i el segon són uns arxius o bé privats o bé semipúblics.
L’edifici d’arxius públics ha estat identificat pels nombrosos segells. Segurament va ser destruït per un incendi al tercer quart del segle I aC. Mesura uns 140 metres d’allargada i 6 metres d’ample: la part occidental estava formada per habitacions irregulars ocupades per instal·lacions domèstiques i artesanals. La preservació de nombrosos documents en un edifici d’arxiu d’aquesta mida il·lustra la dilatació de l’espai administratiu i urbà que experimenta el període hel·lenístic, especialment cap a les fronteres orientals.
Durant l’últim període d’ocupació de la ciutat, el segle III dC, es va ocupar tot un bloc formant un sol establiment, anomenat la “Gran Casa”. Aquest establiment va associat a dos grups de tauletes d’argila i betum separats que conformen l’arxiu A on es van trobar 130 fragments de segells i l’arxiu B on es van trobar restes de fusta cremada, claus de ferro i fixacions que podrien indicar prestatges o cofres de fusta que haurien de contenir els documents..
Els arxius i les biblioteques del segle I aC fins al segle III dC
El llibre romà va néixer com a prolongació del grec, pel que fa al seu aspecte material (rotllo de papir o pergamí) i pel que fa al contingut. No obstant això, hi ha grans novetats:
- La seva pròpia llengua, el llatí, un alfabet propi, derivat del grec i de l’etrusc. L’alfabet llatí va perdurar durant l’edat mitjana amb variants que van donar lloc a les escriptures nacionals.
- Els materials, un dels més antics serà el liber o escorça d’arbre, la tela del lli i la pell. Més endavant, es va consolidar la forma normal de llibre, com el rotllo de papir. Es va generalitzar l’ús de les tauletes de ceres, que podien enquadernar-se mitjançant anelles o corretges. Aquesta tècnica es va denominar còdex, que fou desplaçant el rotllo, per donar lloc al llibre modern. Al final de l’imperi romà, es va adoptar un nou format de llibre: el còdex de pergamí.
- La gran difusió del llibre i l’existència de les llibreries editorials que disposaven de botiga o taberna i de taller, on els esclaus, molts d’ells grecs, copiaven els textos al dictat. Els editors organitzaven campanyes publicitàries, amb les lectures públiques o recitationes per mostrar les novetats.
- Els nous continguts i gèneres com la sàtira, el dret i les ciències aplicades, l’oratòria i l’assaig, van tenir cabuda al costat dels gèneres que ja eren conreats pels grecs, com la història, la filosofia, la poesia, la retòrica, la didàctica, etc.
L’auge bibliòfil va donar lloc a la creació de les primeres biblioteques públiques, inspirades en la de Pèrgam, encara que també van tenir importància les privades. Juli Cèsar va fundar dues grans biblioteques, acabades de realitzar per August: la del Pòrtic d’Octavi i la del Palatí, al costat del Temple d’Apol·lo. Una altra important fou la de l’emperador Trajà, coneguda com la Biblioteca Ulpia, situada en el Fòrum i que molt probablement es va utilitzar com arxiu històric. Coneixem també algunes biblioteques privades, com és el cas de la biblioteca de Ciceró o la Vil·la dels Papirs, situada a Pompeia. Les biblioteques públiques van desaparèixer amb el fi de l’Imperi Romà i no van reaparèixer fins al segle XVIII.
La gran biblioteca d’Efes
La Biblioteca d’Efes, situada a Turquia, anomenada Biblioteca de Cels, fou construïda aproximadament entre els anys 114 i 120 dC. La biblioteca es situa al sud de l’àgora comercial de la ciutat d’Efes que fou concebuda com a heroon, ja que Cels hi fou enterrat.
Des de la petita plaça, la biblioteca es mostrava amb tota la seva esplendor: nou escalons de marbre, flanquejats per dues estàtues, donaven pas a una monumental façana, decorada ricament, en un estil que recorda als frons scaenae.
L’única sala de la biblioteca tenia 16 metres d’alçada i estava coberta, possiblement, per un sostre de fusta, mentre que el terra estava completament cobert de marbre de variats colors. Les lleixes pels llibres anirien col·locats en els nínxols situats als murs interiors. Els nínxols tindrien aproximadament dos metres d’alçada per un metre d’amplada. La capacitat de la biblioteca era d’uns 12.000 volums, fet que la converteix en una de les més grans.
Biblioteques i arxius menys coneguts
Com a exemple menys conegut, trobem Tebtynis a Egipte també coneguda amb el nom de ’“illa dels papirs” anomenada així a causa de molts rics descobriments papirològics d’aquesta zona que fou excavada pels italians el 1934. Es va localitzar un edifici que probablement era una oficina pública de la ciutat, on també es van descobrir nínxols amb recintes per a prestatges de fusta. Entre les restes materials, es van trobar nombrosos fragments de papir.
Conclusions
Gràcies a les restes que tenim d’època hel·lenística i ja ben entrat l’Imperi romà podem contemplar una diferència entre el concepte de biblioteca i d’arxiu. Les biblioteques conservaven els llibres i els arxius conservaven tota aquella documentació relacionada amb l’administració, política, etc. Veiem que les grans biblioteques del Pròxim Orient, com la d’Alexandria, Pèrgam o Efes, tenen reminiscències dels primers arxius.
Mentre que les biblioteques i arxius mesopotàmics tenien una funció purament administrativa i serà a partir d’època hel·lenística que, encara que els arxius segueixen tenint una funció administrativa i política, les biblioteques es deslliguen d’aquesta funcionalitat i començaran a erigir-se en representació de la memòria i de la propaganda política, com és el cas d’Alexandria i Pèrgam, tot reunint les obres literàries i científiques de tots els escriptors, i en època romana, com a heroon, com el cas d’Efes, i a més a més de la propaganda política, propaganda familiar.
Encara que hi ha una gran manca d’informació arqueològica, ja que són habitacions difícils de donar-hi una funcionalitat especifica si hi ha una falta de material, s’han pogut conèixer els diferents sistemes d’emmagatzematge de llibres, com és el cas de les capses de fusta o els nínxols trobats a les parets.
Coneixem grans biblioteques, tant en l’Imperi Occidental com Oriental, com és el cas de la Biblioteca Ulpia a Roma, la Vil·la dels Papirs a Pompeia o la majestuosa biblioteca de Timgad. A la Grècia continental clàssica i hel·lenística també trobarem grans biblioteques com el Liceu i l’Acadèmia o la Biblioteca que es trobava al Palau de Pella. No només apareixen biblioteques a la zona del Pròxim Orient, ja que tenim constància que n’hi ha a totes les altres civilitzacions asiàtiques, com la xinesa.
Aquesta voluntat de preservar el coneixement i les formes de les diferents cultures, a més de tenir accés a la informació, s’ha mantingut fins als nostres dies. Podríem finalitzar aquest article dient que les biblioteques són el resultat de les necessitats socials que estan latents dins dels mateixosllibres i que serveixen per construir aquest mateix model històric i social, per entendre aquesta societat i la nostra pròpia història.
