Al llarg de la història, l’ésser humà ha hagut de ser testimoni i protagonista d’èpoques d’una extrema desesperació que el va empènyer a recórrer els camins més immorals i inhumans que hom pot imaginar. Les fams i caresties alimentàries es van apoderar d’Europa durant els segles VIII i XI, i van portar les poblacions a viure en la més absoluta misèria, amb una gana permanent i de vegades en unes situacions que van empènyer l’ésser humà a convertir-se en el pitjor enemic de la seva espècie.
El canibalisme està documentat en aquesta època gràcies als principals escrivans i cronistes del moment, fet pel qual els historiadors es poden fer la idea de la magnitud de les crisis alimentàries. A causa de les males collites, molta gent va haver de substituir certs menjars i integrar a la seva dieta aliments menys corrents i que esdevenien una font alternativa per no morir d’inanició. Aquests aliments eren glans, castanyes i sobretot la caça, recursos extrets dels boscos pròxims. Però què succeeix quan afirmem que aquesta situació afectà aproximadament un 80% de la població europea? Que arriba un moment que els boscos s’esgoten, les fonts alimentàries escassegen i la caça esdevé cada cop més un privilegi. Aleshores, es passa a la següent fase, la de menjar tot allò que, recorrent als casos extrems, atemptava fins i tot contra la pròpia salut. La gent començà a menjar herbes, bolets, fruits silvestres i arrels, aliments que s’havien de conèixer bé per saber si eren comestibles o no i si podien afectar la salut, fet que ens relata Gregori de Tours:
“Hubo en éste año una intensa hambre en toda la Galia (…) los hubo que careciendo por completo de la harina, cogían hierbas y las comían, con lo que se hinchaban y sucumbían. Fueron muchos los que murieron entonces, consumidos por la falta de alimentos”
Faltava l’element proteínic, la carn, que s’obtenia d’animals immunds per menjar: gossos, gats, rates, rèptils, com les sargantanes, i amfibis, com les granotes. Quan tot això comença a escassejar, l’home havia d’elegir entre dues opcions, esdevenir un carronyaire o recórrer al canibalisme i l’antropofàgia. Alguns van optar pel segon camí.
Sabem les aberracions que es cometien pels cronistes dels monestirs com per exemple Moselà, que el 793 escrivia:
“La fam que va començar l’any anterior es va tornar més cruenta, de tal forma que, a causa dels nostres pecats, va empentar als homes a alimentar-se de coses immundes i a menjar altres homes”
Alguns annals també relaten la situació que es vivia:
“En Sens, en un sol dia, es van trobar setanta homes morts. En aquest mateix pagus, es van trobar homes i dones que, per vergonya, havien matat i menjat als altres” (Annals de Santa Colombe de Sens)
“Hi va haver una fam atroç a moltes províncies, especialment a Borgonya i la Gàl·lia on molts homes van morir de forma cruel, fins a tal punt que hi van haver homes que es van menjar cadàvers d’altres homes” (Annals de Xanten).
I finalment, Ademar de Cabanes i Raoul Glaber ens parlen d’homes caçant altres homes com si de cérvols es tractessin, i devoraven la seva carn com feien els llops. Fins i tot es va arribar a l’extrem de vendre la carn humana com si es tractés de la venda de carn animal a les carnisseries, segons es diu a les descripcions de les fams europees de 1030-1032. Una situació que va portar a la desesperació humana i a què l’home fos un llop per l’home, tal com diria, segles més tard, Thomas Hobbes.
