Per citar aquesta publicació

Enríquez Àlvaro, Adrià (2022). "Gallinas, terra de negrers.", Ab Origine Magazine, 74 (juny) [en línia].
Tags

Gallinas, terra de negrers

Il·lustració que mostra l’arribada d’esclaus alliberats a Sierra Leone. Del llibre A System of School Geography Chiefly Derived from Malte-Brun, 1835, de Samuel Griswold Goodrich. Font: Wikimedia Commons

Situació geogràfica i nombres

La regió de Gallinas consta d’una línia de costa de 12 km i es troba a la frontera dels actuals estats-nació de Sierra Leone i Libèria. Al llarg del segle XIX va esdevenir un dels punts més importants al nord de l’Equador d’extracció de persones esclavitzades africanes en direcció a les creixents economies de cultiu del Carib i del Brasil. Aquest article és una breu descripció de la regió i les dinàmiques esclavistes que s’hi varen produir des d’una perspectiva global.

El nom de la regió de Gallinas té origen en la paraula portuguesa “galhinas”. Els portuguesos van anomenar aquesta regió – identificada d’una forma geogràficament vaga – així per la seva abundància de gallines al segle XV, en un moment el qual el coneixem com a Era de l’Exploració.  La regió de Gallinas al segle XIX – on ja no hi quedaven els animals que li van donar el nom -, estava formada per un gran estuari fruit de la unió dels rius Kerefe i Moa, que contenien al mateix temps múltiples afluents dins del continent. Aquests últims van convertir-se en espais i canals privilegiats per diferents traficants d’esclaus, situats en factories  al llarg de les petites illes entre els rius, que compraven persones amb productes de regions llunyanes i d’arreu del món.

Segons la Trans-Atlantic Slave Trade Database, més de 32.000 persones van ser esclavitzades a la regió de Gallinas i enviades a diferents punts de l’Atlàntic des de 1815 a 1856 – sent aquest l´últim any que es detecta una transacció esclavista a la zona. Conjuntament amb els territoris veïns a Gallinas, com ara l’illa de Sherbro, que tenien connexions directes amb les dinàmiques esclavistes de Gallinas, més de 60.000 persones van ser embarcades cap a Amèrica durant el mateix període.

Factors externs i interns

Per una banda, i malgrat que a Gallinas s’hi detecten activitats esclavistes des d’inicis del segle XVIII, no és fins a l’arribada de traficants d’esclaus espanyols en les primeres dècades del segle XIX que es veu un increment a números tan elevats en el tràfic d’esclaus – tenint en compte la petita extensió de la regió. Al mateix temps, és important tenir en compte que en aquell moment ens trobem submergits en el que s’anomena com a Era de l’Abolició. Concretament, el tràfic d’esclaus estava abolit per un tractat entre la Corona Espanyola i l’Imperi Britànic des de 1817 al nord de l’Equador i el 1820 en la totalitat dels oceans. Tanmateix, el tràfic d’esclaus durant el segle XIX no només no va disminuir, sinó que en el cas de les colònies espanyoles es va veure incrementat. A tall d’exemple, en època il·legal del tràfic, van ser desembarcades més de mig milió de persones africanes només a l’illa de Cuba.

La raó principal de l’esmentat creixement va ser l’augment de la producció de la indústria sucrera per la demanda en augment de les societats occidentals dels seus productes, amb la ràpida expansió de les plantacions de canya de sucre. Aquestes últimes requerien una mà d’obra constant, fet que propicià a la contínua arribada de persones esclavitzades. Aquestes, després de passar per la terrible travessia en condicions infrahumanes a través de l’Atlàntic, es trobaven amb un destí no gens millor. La majoria d’elles morien al cap de 7 anys d’arribar a les plantacions per la violència i els ritmes de treball als quals estaven sotmeses.

Per altra banda, el rol de les poblacions locals de Gallinas en el procés d’esclavització va ser crucial per garantir la provisió de persones als traficants d’esclaus que es trobaven a l’oceà Atlàntic. Aquestes poblacions, val a dir, mai van identificar-se com habitants de la regió “de Gallinas” – que de fet és una denominació externa que continua avui en dia -, sinó que en general eren part de l’ètnia Vai. En concret, la situació demogràfica, l’esgotament agrícola i ramader, i l’expansió colonial de Sierra Leone i Libèria al seu voltant, va provocar que algunes elits locals fomentessin el tràfic d’esclaus com a forma principal per obtenir recursos de l’exterior del continent. El regne del rei Siaka i del seu fill Mana, que eren d’un dels llinatges de l’ètnia Vai, va constituir un regne de terror sobre altres llinatges i societats veïnes, venent persones esclavitzades principalment als traficants d’esclaus espanyols i portuguesos/brasilers.

Imatge actual del riu Moa. Font: Wikimedia Commons

Abolicionsime i les Comissions Mixtes

Les autoritats britàniques a les costes Occidentals d’Àfrica van intentar aturar el tràfic d’esclaus a la regió capturant diferents vaixells que participaven en aquest comerç il·lícit. Si un vaixell que contenia esclaus era capturat – o era sospitós de participar en ell, tal com indicava la modificació del tractat d’abolició del tràfic d’esclaus de 1835 entre Espanya i el Regne Unit – aquest era conduït als tribunals de les Comissions Mixtes de Sierra Leone. Aquests tribunals eren unes corts judicials conformades per jutges britànics i d’una altra potència amb la qual el Regne Unit havia signat tractats abolicionistes amb la funció de condemnar els vaixells que participaven del tràfic d’esclaus i emancipar les persones esclavitzades. Es trobaven a diferents punts de l’Atlàntic, Sierra Leone sent el punt on es concentraven la majoria d’ells. En el cas d’Espanya, es varen crear a partir del tractat que abolia el tràfic el 1817, establint-se una de les Comissions a Sierra Leone i una altra a l’Havana.

Els esclaus que s’alliberaven a Sierra Leone esdevenien súbdits de la corona Britànica i són coneguts com a Liberated Africans. Lluny d’interpretacions triomfalistes sobre les persones alliberades, el destí de moltes d’aquestes acabava sent treballs forçats a les colònies britàniques – inclòs i especialment a Jamaica -, tant en plantacions com en infraestructures públiques. Alguns historiadors han considerat que les Comissions Mixtes van ser un precursor important dels Tribunals dels Drets Humans creats més d’un segle després. Tot i això, és rellevant remarcar que la jurisprudència d’aquestes Comissions Mixtes no era sobre la condició d’una persona esclavitzada sinó sobre el contingut dels vaixells capturats. És a dir, no jutjaven el fet de si una persona havia de ser lliure perquè era esclava, sinó pel fet que transportar esclaus era il·legal. L’esclavitud al món Atlàntic va durar, en alguns casos, fins a gairebé al final del segle, com en el cas de Cuba – que desapareix el 1886 – o el Brasil – que fins al 1888 no s’aboleix definitivament.

Amistad i Pedro Blanco

La regió de Gallinas és possiblement coneguda per la historiografia i el públic general per ser l’escenari d’on varen ser embarcats les persones esclavitzades del vaixell Amistad. L’Amistad era un vaixell carregat amb més de 50 esclaus africans que l’any 1839 va patir una revolta. Les persones esclavitzades es varen apoderar del control de la nau i varen dirigir el vaixell, després d’una travessia de setmanes, als Estats Units. Allà, després d’un llarg judici, els esclaus van ser decretats lliures – ja que es va demostrar que van ser extrets il·legalment de l’Àfrica – i van ser reenviats de nou cap al continent africà; alguns varen fins i tot retornar a les seves comunitats d’origen. El cas de l’Amistad va ser fet pel·lícula a les mans de Steven Spielberg. A part, Gallinas també apareix en l’estudi fet pel conegut historiador from below d’Estats Units, Marcus Rediker, sobre el mateix vaixell Amistad. Aquest últim també va fer un magnífic documental de l’origen dels esclavitzats a Gallinas i regions veïnes.

Els esclaus del vaixell Amistad varen ser comprats inicialment a les factories d’un dels espanyols més coneguts en el món del tràfic d’esclaus a Gallinas: les de la companyia esclavista de Don Pedro Blanco Fernández de Trava. Pedro Blanco és una figura que ha passat a la història com la imatge del traficant d’esclaus arquetípica, sobretot a partir de la literatura. Donat a conèixer al públic general el 1933 amb la novel·la de Lino Novás El negrero, Blanco apareix descrit com una persona violenta, incestuosa i boja. De fet, l’escriptor Carlos Bardem el 2019 va publicar Mongo Blanco, en la qual Blanco apareix com a protagonista, ja envellit i senil, explicant la seva vida.

La mort del Capità Ferrer, capità de la goleta Amistad. 1839. Font: Wikimedia Commons

Més enllà del món de la ficció, sabem que Blanco va ser el principal factor negrer a Gallinas a la dècada dels 30 del segle XIX. Tenia diverses factories, inclòs més enllà de Gallinas fins a les portes de Libèria i Sierra Leone, i contactes amb capitals, persones i productes des de Londres, Cuba, Cadis i fins als Estats Units. Pedro Blanco era soci del banquer Pedro Juan de Zulueta a Londres, que li girava lletres des de la capital britànica de diferents productes que després s’intercanviaven per esclaus capturats pel regne de Siaka i Mana. Pedro Juan de Zulueta va ser president del Congrés espanyol el 1823 durant el trienni liberal i marxà exiliat al Regne Unit després del retorn de l’absolutisme a partir de la invasió francesa dels “Cent Mil Fills de Sant Lluís”. El seu fill, Pedro José de Zulueta, va ser jutjat per participar i finançar el tràfic d’esclaus el 1843, però va sortir absolt per falta de proves en el tribunal.

Blanco, doncs, enviava les persones esclavitzades a Cuba sota diferents firmes comercials amb diversos socis, que els introduïen il·legalment i després eren venuts als diferents propietaris d’esclaus – generalment en plantacions de l’Oest de l’illa. L’any 1839 Blanco abandonà Gallinas cap a Cuba – tot i preservar els seus negocis amb diferents agents al territori – i participà en la ferotge oposició al Capità General Jerónimo Valdés (1840-1843), durant el trienni Esparterista, que desenvolupà una política d’apropament a l’abolicionisme britànic. A causa d’un suposat escàndol d’incest, va haver d’abandonar l’illa cap als Estats Units i va morir a Gènova el 1854 – tot i que d’altres assenyalen que morí a Barcelona en dates similars.

Els atacs britànics i la fi del tràfic d’esclaus

Les factories negreres de Gallinas van ser l’escenari d’atacs directes de les autoritats britàniques en diverses ocasions, fet important a remarcar perquè en principi les autoritats navals del Regne Unit només podien capturar vaixells a alta mar. Un d’aquests episodis, i que va provocar una llarga reclamació de l’estat espanyol al Govern Britànic, va ser l’atac a les factories negreres espanyoles de Gallinas el novembre de 1840 per part del vicecomandant de la Royal Navy a l’Àfrica Occidental, Sir Joseph Denman. En aquest atac, es varen destruir la majoria de les factories negreres sota el pretext que una esclava alliberada de Sierra Leone havia estat esclavitzada de nou pel príncep Mana. Denman va aconseguir fer signar un pacte desigual amb la majoria de caps locals de Gallinas, entre ells Mana, per tal de destruir les factories negreres i obligant a les elits locals a no participar més del tràfic d’esclaus Atlàntic. Tanmateix, al llarg de la dècada dels 40, el tràfic es va restituir i es varen reconstruir moltes de les factories – tot i que el tràfic es va redirigir cap al Brasil. El 1849, justificant-se amb el tractat signat per Denman nou anys enrere, la Royal Navy va tornar a destruir les factories. Aquesta vegada sembla que el cop en contra dels establiments negrers va ser definitiu, ja que, tot i que s’observa alguna extracció esporàdica de persones esclavitzades cap a Amèrica, el tràfic quedà completament extingit.

Representació de factories negreres europees al 1745 a les costes de Guinea. Font: Wikimedia Commons

Malgrat que el tràfic d’esclaus Atlàntic desaparegué de Gallinas, l’esclavitud i la violència al territori encara durà temps. La majoria de l’economia de Gallinas es reorientà als mercats de Libèria i de Sierra Leone, produint oli de palma i arròs amb mà d’obra esclava o forçada. El regne de Gallinas, després de llargs conflictes diplomàtics entre els dos centres abolicionistes a l’Àfrica Occidental, acabà sent annexionada per Sierra Leone a finals del segle XIX.

Amb tot, la història de Gallinas és una història global on s’hi troben centenars d’actors i fenòmens a gran escala. Des de l’abolicionisme, l’esclavitud, el colonialisme, el capitalisme, l’expansió sucrera a Cuba, els sistemes bancaris mundials amb centre al Regne Unit, les ambicions imperials espanyoles i britàniques, etc. Gallinas és un cas paradigmàtic al nord de l’equador on en una petita regió del continent africà, al llarg de tres dècades, es trobaren elements clau que conformaren el segle XIX atlàntic. I, darrere d’aquests, milers de víctimes esclavitzades. Algunes d’elles van aconseguir teixir resistències, tan dins del continent lluitant contra el regne de Siaka – com la revolta Zawo -, com a alta mar. L’estela de l’Amistad, de fet,va crear un imaginari col·lectiu a moltes persones esclavitzades al llarg de l’Atlàntic. L’abolicionisme, en conclusió, no només es tractava d’un moviment creat a partir d’una suposada moralitat blanca en contra de l’esclavitud, sinó que es nodria de les lluites de resistència de milers d’esclavitzades. Gallinas, i les seves connexions, ens ho expliquen rere la violència que s’hi amagava. Una història oculta en un dels racons més foscos i terribles de l’Atlàntic.

Per saber-ne més

ARNALTE, Arturo. “El Tribunal mixto anglo español de Sierra Leona, 1819-1873.” Universidad Complutense de Madrid, Vicerrectorado de Extensión Universitaria, 2001.

BARCIA ZEQUEIRA, María del Carmen. Pedro blanco el negrero mito realidad y espacios ensayos. L’Havana, 2018

CONNEAU, Theophilus. A Slaver’s Log Book: Or 20 Years’ Residence in Africa: The Original Manuscript. A Discus Book. New York: Avon Books, 1977.

CÓZAR, Ma del Carmen. La Orca del Atlántico: Pedro Martinez y su clan en la trata de esclavos.  Madrid: Sílex Ediciones, 2021

FELIPE-GONZÁLEZ, Jorge. “The Transatlantic Slave Trade and the Foundation of the Kingdom of Galinhas in Southern Sierra Leone, 1790–1820.” The Journal of African History, 2021, 1–23.

GARCÍA CANTÚS, María Dolores. “Fernando Poo: Una Aventura Colonial Española En El África Occidental (1778-1900).” CIDAF – UCM, 2004

HASLAM, Emily. “International Criminal Law and Legal Memories of Abolition: Intervention, Mixed Commission Courts and ‘Emancipation.’” Journal of the History of International Law / Revue d’histoire Du Droit International 18, no. 4 (Agost 30, 2016): 420–47.

JONES, Adam. From Slaves to Palm Kernels: A History of the Galinhas Country (West Africa), 1730-1890. Wiesbaden: F. Steiner, 1983.

———. “Theophile Conneau at Galinhas and New Sestos, 1836-1841: A Comparison of the Sources.” History in Africa 8 (1981): 89–106.

REDIKER, Marcus. The Amistad Rebellion : An Atlantic Odyssey of Slavery and Freedom. Verso, 2013.

RODRIGO Y ALHARILLA, Martín. “Defendiendo la esclavitud en Las Antillas, en la Barcelona del Trienio esparterista.” Historia Contemporánea, no. 66 (Juny 2, 2021): 371–401.

———. “Les factoreries négrières espagnoles des côtes africaines (1815-1860).” Outre-Mers N° 410-411, no. 1 (Juliol 12, 2021): 143–67.

SANJURJO, Jesús. In the Blood of Our Brothers : Abolitionism and the End of the Slave Trade in Spain’s Atlantic Empire, 1800-1870. The University of Alabama Press, 2021.

ZEUSKE, Michael. Amistad : A Hidden Network of Slavers and Merchants. Edició americana. Markus Wiener Publishers, 2014.

  • (Sitges, 1997). Graduat en Història per la UB i màster en Història del Món per la UPF. Especialitzat en història Atlàntica, posant focus en el tràfic d’esclaus espanyol il·legal al segle XIX. Actualment és doctorand de l’IUE, estudiant la regió esclavista de Gallinas des d’una perspectiva global. També està interessat en temes de memòria i monuments, posant èmfasi en la relació de l’esclavitud i el món indià en alguns municipis catalans.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Enríquez Àlvaro, Adrià (2022). "Gallinas, terra de negrers.", Ab Origine Magazine, 74 (juny) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat