Imatge de portada: Fragment d’escultura monumental de temàtica de bestiari romànic que es troba a la façana principal de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Font: Alba Pampalona
S’acostuma a parlar d’art romànic com “el primer art europeu”. Això no obstant, potser hauríem de començar a qüestionar-nos si realment és així; si aquest tipus de manifestació arquitectònica i artística és, realment, un art europeu o si, més aviat, és el resultat de la formació d’un seguit de receptacles que adopten les mateixes formes i grups de persones.
Un bon exemple per demostrar aquesta realitat canviant és l’art romànic Pirinenc, més concretament, en aquest cas, el de les terres de l’Alt Urgell i d’Andorra. El romànic del Pirineu és un tipus d’art versàtil i ben arrelat, que recull un seguit de normes, però també d’estilismes propis de cada llogarret on s’exposa. Així doncs, tot i tenir característiques comunes amb aquests corrents artístics contemporanis, també expressa les seves diferències. Aquest aspecte el podrem veure, al llarg de l’article, fent un joc de sincronització i contraposició d’aquests dos territoris molt propers, que alguns han anomenat, fins i tot, bessons. És inspirador el viatge per l’art romànic de la comarca de l’Alt Urgell i de les valls d’Andorra, ja que es tracta de dos territoris essencialment similars, però que no obstant això, tenen força diferències.
A diferència dels grans centres europeus d’aleshores, com França o Itàlia i, fins i tot, certs reductes alemanys, tant l’Alt Urgell com la veïna Andorra, eren un territori de pas, on les idees d’aquests grans centres europeus i d’altres receptacles d’idees i models catalans arribaven de manera marcadament retardatària. És per aquest motiu que, mentre la plenitud de les formes romàniques en arquitectura i en decoracions explotaven amb força a les capitals de les idees europees durant el segle XII, als Pirineus i, de manera més particular a Andorra i a l’Alt Urgell, tot just es començaven a desenvolupar.
Sorgit principalment per estar al servei de l’Església, el romànic és una manifestació profundament religiosa i, per tant, estretament lligada amb l’espiritualitat de l’època, així com amb el desenvolupament monàstic. Això és degut a la voluntat de les elits eclesiàstiques i laiques, que van promoure la construcció d’una xarxa d’esglésies que els permetés, per una banda, cristianitzar els seus territoris, però, per l’altra, exercir un control sobre les comunitats que s’hi establien, de manera que aquest teixit d’edificis sacres els permetés, també, cobrar delmes, primícies i tota mena de taxes, a més de servir per a celebrar-hi les reunions comunitàries i tancar assumptes comercials pendents.
De tota manera, a banda de ser unes construccions essencialment útils i lògiques, també podem observar que l’edifici romànic en si és una capsa de sorpreses farcida de rics i complexos simbolismes. Si bé és cert que, avui en dia, el visitant topa amb uns edificis despullats, lliures d’ornamentacions i amb pedra vista, hi ha un seguit d’indicis, que més endavant comentarem, que demostren una realitat completament oposada.
El fet que l’aspecte d’aquests edificis avui en dia ens demostri una realitat tan inversemblant, fa que, sovint, aquells qui el vulguin flanquejar, percebin una gran confusió i acabin desistint en l’intent d’apropar-se a la interpretació d’aquesta manifestació medieval. Per sort, i gràcies a un conjunt d’elements complementaris conservats, com són els objectes litúrgics que contenien aquests receptacles, és fàcilment deduïble que, tant les construccions com els motius ornamentals d’aquesta manifestació artística medieval estaven profusament carregats de simbolismes.
Així doncs, tot i que és cert que entre els dos territoris estudiats es teixeixen indiscutibles lligams, també existeixen severes diferències entre la producció artística de dos indrets que, aparentment, tenen la mateixa naturalesa geogràfica i social. Seguidament, en comentarem algunes.
La folgança de l’arquitectura romànica de l’Alt Urgell
L’Alt Urgell és un patrimoni romànic extens i ben diversificat. Diem això per la diferència de tipologies constructives que hi trobem, que van des de l’única catedral romànica de Catalunya, promoguda per la coneguda figura del bisbe Ot d’Urgell i que es va veure interrompuda pels actes lesius de la família de Foix a les acaballes del segle XII. Un altre centre preponderant a la comarca són les restes del cenobi benedictí de Sant Serni de Tavèrnoles, al municipi d’Anserall, en un punt del camí ral que antigament comunicava La Seu d’Urgell amb Andorra i amb el pic del Carroi de referència. Malauradament, avui en dia només es conserva intacta la part de la capçalera, situada a la zona. I no podem no parlar de la catedral de Santa Maria d’Urgell, l’única catedral íntegrament romànica de Catalunya.
La versatilitat tipològica no acaba aquí, sinó que són coneguts també diferents monestirs, com el de Santa Cecília d’Elins, col·legiates, el de Santa Maria d’Organyà o priorats, o el de Santa Maria de Costoja.
A banda d’aquests grans edificis, també són nombroses les esglésies parroquials i els petits ermitatges que es troben al voltant de camins històrics importants. A més, sovint, aquestes esglésies es troben doblades, és a dir, que n’existeix una de medieval en un punt estratègic, però després se’n construeix una de nova, al centre del nucli poblacional, que respon a les noves necessitats de la societat que la pensa i la viu. Un exemple seria l’antiga església de Santa Maria de Josa de Cadí, que seria substituïda, al segle XIX, per un nou temple al bell mig del nucli poblacional. Segurament, aquesta disseminació de temples religiosos de tal importància és deguda a una realitat de comunitats nòmades, que no sempre retien culte al mateix temple.
En la construcció d’aquests temples és on podem percebre fàcilment la riquesa de l’art romànic a la comarca de l’Alt Urgell.
No obstant això, i pel que fa a les decoracions i a la riquesa ornamental, es conserven ben poques evidències pictòriques o escultòriques. Pel que fa a la pintura, es conserva el cicle pictòric de Sant Vicens d’Estamariu, i fa uns cinc anys es varen descobrir restes de policromia als murs de la degradada església de Sant Julià de Solanell, al municipi de Montferrer i Castellbò. Aquests testimonis pictòrics varen quedar ocults en dos absis romànics que, en temps del Barroc es reconvertiren en capelles laterals. No només hi ha restes en aquestes esglésies, sinó que en la desventurada església de Sant Serni de Nabiners, en enderrocar-se els seus murs, es van trobar fragments de pedres policromades.
En alguns centres on els recursos econòmics i les donacions pietoses dels fidels o dels religiosos eren potents, es perceben alguns tipus de decoracions més ostentoses. Aquest és el cas de Sant Serni de Tavèrnoles i de la decoració de dos àngels amb estuc. Quant a l’escultura monumental, tenim els magnífics exemples de la Catedral de Santa Maria d’Urgell, que es troben tant a la façana principal de l’edifici, com als claustres.
Una altra forma decorativa, encara menys coneguda, són els baldaquins. Manuel Castiñeiras parla del cas del baldaquí desaparegut de la també extinta església de Sant Martí de Tost, al municipi de Valls d’Aguilar. El baldaquí de Tost, era una estructura que, com la resta de baldaquins, es componia per una fusta, un dosser, ple de simbolisme. Aquest simbolisme és degut a la situació d’aquests elements, que tenen una tradició oriental, la qual seria adoptada posteriorment per l’art cristià. El seu simbolisme recau en el fet que cobria, en aquest context llunyà, els espais més remarcables dels temples i a la persona més destacable: el monarca. Més tard, en l’art romànic, els baldaquins eren la coberta dels absis i dels sacerdots. Per tant, són un element jeràrquic que acompanya la litúrgia i emmarca el seu referent.
Veiem la diferència més evident que hi ha entre el patrimoni urgellenc i l’andorrà.
Les joies amagades dins els temples andorrans
Mentre que a l’Alt Urgell trobem aquesta rica varietat de tipologies constructives, a Andorra, veurem que, potser, el que més destaca, no són les construccions, sinó les decoracions que aquestes contenen. Les construccions religioses romàniques al país andorrà es caracteritzen per les seves dimensions reduïdes, així com per la senzillesa de les seves estructures. Normalment són edificis d’una sola nau, rectangular, amb petits absis semicirculars, que es troben en indrets escarpats i disseminats per les carenes muntanyoses que caracteritzen la geografia de les valls.
Hi ha, però, algunes excepcions, com per exemple, l’església de Santa Coloma d’Andorra la Vella, que és de dimensions considerablement més imponents que les de la resta. A més, tant la història constructiva com l’originalitat de les estructures d’aquesta església, en fan un unicum a Andorra.
En podem treure en clar que són dos territoris on les característiques d’aquest art romànic són molt similars. És a Andorra on trobem una major producció pictòrica, almenys que conservem avui en dia en el seu lloc original o en un altre de nou.
Gaudim de conjunts pictòrics tan destacables com el de Sant Miquel d’Engolasters, Sant Romà de les Bons, Sant Joan de Caselles o Sant Martí de la Cortinada. Això no obstant, la que podríem dir que és la joia de la corona, per la seva història i per la tècnica que emana és el conjunt de Santa Coloma d’Andorra la Vella que, després d’estar fora del seu context original durant bona part del segle passat, ha tornat a casa. Arribats a aquest punt hauríem de fer un incís per comentar que la majoria de representacions pictòriques d’aquestes esglésies ja no es troben in situ, sinó que avui en dia podem apreciar-ne fidedignes restauracions. Un cas exemplar és el de la petita església de Sant Miquel d’Engolasters, a la parròquia d’Escaldes- Engordany, que compta amb una reproducció dels frescos de l’absis, una que representa una visió de l’Apocalipsi de Sant Joan: l’evangelista amb el seu llibre de les revelacions, possiblement un dels més simbòlics de les sagrades escriptures.
Com succeeix amb Sant Serni de Tavèrnoles, al país trobem una remarcable decoració feta amb estuc, la del Crist en Majestat de Sant Joan de Caselles. Aquest va ser trobat durant una restauració de l’església, enterrat a terra i molt fragmentat. Es tracta d’un crist triomfant clavat a la creu en el moment de la seva mort. Això no obstant, és una representació molt senyorial, que segueix els cànons de les escultures romàniques per a fer la sensació de poder i de no sofriment. A més, és un element carregat de rics simbolismes, ja que està flanquejat amb el sol i la lluna, la qual cosa representa l’eclipsi de sol que hi va haver en morir Crist. També l’acompanyen els dos característics legionaris posicionats en funció de la seva bona o mala obra al costat de la llum del sol o de les tenebres de la lluna.
El vincle d’ambdós territoris
Això no obstant, també es fan paleses algunes diferències remarcables entre els temples andorrans i els urgellencs, que rauen, en major part, en la seva conservació. Expliquem-ho. A les valls d’Andorra, l’art romànic és el protagonista de l’arquitectura religiosa medieval. Avui en dia, ens vessem a temples de dimensions acusadament reduïdes, que se situen en indrets escarpats i, de vegades, fins i tot inhòspits.
A part d’aquestes diferències, però, també hi ha un conjunt de similituds entre el romànic andorrà i urgellenc. Un dels punts més interessants d’aquestes construccions són els campanars. A l’època romànica es produeixen diferents tipus d’aquestes estructures. La més senzilla, primitiva i més extensa, són els campanars d’espadanya, altrament dits de cadireta. Aquests són estructures que, normalment, s’adossen als peus de la nau (que acostuma a correspondre amb la porta d’entrada principal) o bé a l’absis. Normalment queden relegats a petites capelles i temples secundaris, com l’ermita de Santa Maria de Josa de Cadí, al municipi alt urgellenc de Josa i Tuixent; l’ermita de Santa Pelaia de Perles, al municipi de Fígols i Alinyà, o bé, a Andorra, en esglésies com la de Sant Serni de Nagol, a la parròquia de Sant Julià de Lòria.
De campanars de torre quadrangular podem destacar, a l’Alt Urgell, el cos exempt de l’antiga església, avui en dia desapareguda, de Sant Martí de Bescaran, al costat de l’actual cementiri i a tocar de la carretera d’accés al poble. Pel que fa a les terres andorranes, un cas excepcional és el de l’església de Sant Miquel d’Engolasters. És una torre campanar d’unes mides totalment desproporcionades en relació amb el cos de l’església, que, com asseguren alguns habitants de les valls, era visible des de la majoria dels punts de la vall central d’Andorra, arribant, fins i tot, a ser un referent visual que es podia copsar des del punt més allunyat d’aquesta, la Roureda de la Margineda.
Quan dèiem que els de torre circular els trobàvem en excepcions significatives, ens referíem al fet que, si la qüestió de tenir un campanar de torre ja era una característica destacable, el fet que aquesta torre fos d’una forma poc comuna i amb un major caire decoratiu denotava prestigi en la construcció en la qual es col·locava.
Parlem de casos paradigmàtics com la Catedral de la Seu d’Urgell, el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, a Anserall, i alguns casos certament més humils com el cas de Santa Coloma d’Andorra la Vella i Sant Vicenç d’Enclar, també a la mateixa parròquia que l’anterior o Sant Martí d’Ars, al municipi de Valls de Valira i Sant Sadurní de Gavarra, a Coll de Nargó.
A l’hora de parlar de promotors, no hem de pensar en qualsevol persona, sinó que el sistema de producció, tant de les construccions romàniques com dels programes pictòrics, anava a mans de diferents personatges, cadascun amb la seva funció. Per una banda, els qui encomanaven les obres, que acostumaven a ser personatges de l’alta noblesa o de les elits eclesiàstiques. Per l’altra, els artistes, lluny del que podríem pensar, eren colles itinerants d’artesans que es dividien la feina en graus d’especialitat: mentre que els qui eren més veterans en la matèria feien les parts més compromeses dels edificis o dels programes pictòrics, els aprenents es relegaven a muntar bastides, a preparar pigments o a fer feines molt més senzilles.
D’altra banda, potser caldria reflexionar sobre l’atribució a un mestre o a una “mà” a l’hora de relacionar conjunts pictòrics, com ha passat en el cas andorrà. Aquestes similituds estilístiques i formals entre les diferents esglésies es podrien interpretar com el resultat d’una àmplia i extensa circulació de models, que trobaven el seu lloc a cada zona a la qual arribaven.
A Andorra, el cas més paradigmàtic és el del Mestre de Santa Coloma, a qui se li atribueixen conjunts pictòrics destacats com el de Santa Coloma d’Andorra la Vella, Sant Miquel d’Engolasters, Sant Romà de les Bons o Sant Cristòfol d’Anyós, tots fora del seu lloc original.
Les pintures murals de Santa Coloma, a diferència dels altres conjunts, es conserven avui en dia en un lloc força proper, al museu Espai Columba, després de ser recuperades pel Govern d’Andorra havent passat gairebé sis dècades fora de casa en diversos dipòsits francesos, austríacs i alemanys.
És a partir d’aquesta església i en altres atribuïdes a la “mà” del Magister Sancta Columba, que podem veure influències dels corrents bizantinistes, la qual cosa podríem apreciar en els perlejats dels vestits.
A tall de conclusió…
Després d’aquest breu viatge per les terres de l’Alt Urgell i Andorra podem veure clarament que l’art romànic pirinenc està molt més desenvolupat que el que podríem creure, i que els conjunts artístics que ens presenta no tenen res a envejar al dels grans conjunts europeus.
El romànic és un art extremadament funcional, que se servia dels recursos bàsics i propers de les poblacions nòmades que l’efectuaven, però que, no obstant això, era una explosió d’imaginació, d’intel·ligència posada a favor del simbolisme i el misticisme necessaris per transmetre el missatge del cristianisme. Un art subtil, però amb contínues al·legories i metàfores incansables, que es posaven al servei de la societat, que n’eren el seu vehicle cultural actualment entesa com a tal.
Aquest tipus d’art, que se’ns presenta canviat, canviant i de vegades irreconeixible, és precisament el que assenta les bases d’una societat medieval profundament intel·lectual, que sabia utilitzar els pocs recursos dels quals disposava per donar-los a la millor utilitat possible. Aquest teixit d’esglésies són un món fantàstic i captivador, ple de símbols, misticisme i una certa abstracció que són, precisament, els agents que el fan tan atractiu.
El d’un extrem i l’altre del riu Valira són conjunts patrimonials indiscutiblement extraordinaris i, no obstant això, diferents. De tota manera, aquestes diferències fan que es complementin a la perfecció. Mentre que a l’Alt Urgell, les tipologies constructives són riques i variades, a Andorra es revela bé una major preocupació de les comunitats per embellir els edificis, bé una major capacitat de conservació per a les generacions posteriors.
Així doncs, potser no cal mirar amb la vista, sinó amb un conjunt sensorial i interpretatiu que ens apropi i enderroqui la barrera que, moltes vegades, ens fa respecte o ens tira enrere a l’hora de conèixer-lo. Són dues realitats en certa manera diferents, però essencialment molt semblants, que representen, si sabem observar, unes formes de vida força similars.
Per tant, la d’aquests conjunts romànics que trobem dispersos pels dos territoris comentats és una realitat fascinant que, a causa de la seva situació en camins històrics, obre les portes a interpretar unes formes de vida passades però també molt presents, que convido a visitar.
A més a més, la divulgació del valor d’aquests edificis i de les seves respectives decoracions, que tanta riquesa i identitat emanen, poden ser l’excusa perfecta per a fer una crida a la conservació i divulgació d’aquestes joies del romànic.
Per a saber-ne més
CABESTANY, J.F. i MATAS, Maria T., “Aproximació a les tipologies constructives dels campanars de torre romànica a Catalunya (ss. XI-XIII)”, Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa (Codalet), num. XXVII, pp. 25-32.
CASTIÑEIRAS, Manuel. “El baldaquí de Tost: una obra mestra de la pintura sobre taula”, Catàleg de l’exposició El cel pintat. El baldaquí de Tost, 2008: pp. 31- 54. Disponible a: https://www.academia.edu/3400379/EL_CEL_PINTAT_EL_BALDAQU%C3%8D_DE_TOST (Consultat el 30/06/2022).
GUARDIA, Milagros i MANCHO, Carles (eds.), Pirineus romànics, espai de confluències artístiques, IRCVM, 2021.
GUDIOL I RICART, Josep, “Les peintres itinérants de l’époque romane”, Cahiers de Civilisation Médiévale, num. 2, Enluminure- Peinture murale (I. 1957. Poitiers), 1958, pp. 191-194.
PLANAS, Marta, “El legado artístico. Como resultado de los intercambios y contactos producidos a lo largo de la historia entre la población autóctona y las influencias foráneas. El arte andorrano es funcional- al Servicio de una población reducida- però muy vinculado a las corrientes artísticas de la Europa Occidental”, Catalonia Cultura, num. 25, pp. 28-31.
PRADALIER, Henri, La Peinture Romane en Andorre (et plus spécialement les dernières découvertes), Mémoire de Maîtrise. Université de Toulouse-Le Mirail (inèdit), 1970-1071.
TARRADELLAS, Cristina. “L’art romànic del Principat d’Andorra: la pintura mural en el seu context”, Tesi doctoral dirigida per Milagros Guardia i Immaculada Lorés, Universitat de Barcelona, 2017.
WUNDERWALD, Anke. Les pintures murals de l’església de Santa Coloma d’Andorra, Exemplar adaptat i simplificat dels treballs realitzats per a l’obtenció del Magister Artium, Berlin (inèdit), 1997.
