Els castells van pel camí de convertir-se en una de les expressions culturals més genuïnes tant a l’interior del nostre país com també en l’àmbit internacional. Des de fa uns anys el fet casteller està vivint un creixement constant, tant quantitatiu (augment de colles i castellers) com qualitatiu (millors construccions, menys caigudes, més repercussió als mitjans, etc.).
El reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2010 va venir a ratificar aquesta tendència, que ha estat imparable des de llavors. Com dèiem abans, el fenomen casteller no s’ha escampat tan sols a tota Catalunya sinó també a l’exterior, amb la fundació de colles a llocs tan diversos com Xile, París o la Xina.
Atenint-nos a aquestes consideracions, la pregunta que cal formular és: quin és l’origen d’aquesta pràctica, on va sorgir i com?
La resposta a aquesta qüestió ha generat grans debats en el si del món casteller. I és que l’escassedat de documentació a l’abast dels estudiosos sobre el tema, sumada al fet que la qüestió s’ha abordat, en molts casos, d’una manera poc rigorosa i professional, ha dificultat el fet d’aclarir l’origen del món casteller. Amb el pas del temps, però, les publicacions sobre el tema han anat adquirint més qualitat, la qual cosa ha permès il·luminar l’origen d’aquesta pràctica. Així doncs, els estudis més recents han permès generar un consens que situa l’origen de la tradició castellera en el ball de valencians, una expressió folklòrica que es remunta principalment al segle XVII al camp de Tarragona i el Penedès, i que agafava com a referència les diferents muixerangues que es practicaven al País Valencià.
Aquesta dansa es va escampar per una àmplia zona territorial, i a cada localitat va adquirir unes característiques pròpies d’acord amb les particularitats que li donaven els seus balladors. La base, però, era la mateixa: primer es realitzava una dansa, que podia estar acompanyada de diferents elements com castanyoles, cercolets, etc., i acabat el ball es procedia a l’aixecament d’una petita torreta que podia arribar com a màxim als tres pisos d’alçada, esdevenint aquesta última part la més popular de totes.
Amb aquest ball dividit en dues parts arribem el moment clau, quan es decideix prescindir de la dansa prèvia i centrant-se només en les construccions del final. Aquest canvi es va produir a inicis del segle XIX a Valls, tot i que les dates no són massa clares: una part dels estudiosos defensa l’idea que fou durant la celebració de la Festa de la Candela l’any 1801; mentre que d’altres ho situen l’any 1805. El fet és que dues quadrilles (de les quals en són hereves les dues colles actuals de Valls) van començar a competir per veure qui aixecava la torre més alta, deixant de banda el ball previ, el que va portar a centrar els seus esforços en aquest sentit, convertint la rivalitat en el gran motor dels castells.
Tot i això, el nom de ball de valencians va servir per anomenar aquestes construccions fins a mitjans del segle XIX, el que ens proporciona informació de què el procés no va ser en cap cas una ruptura, sinó més aviat una evolució de l’antiga pràctica (que es va seguir mantenint en moltes poblacions) cap aquesta nova on tota la importància la tenien les torres humanes. De forma gradual també va anar canviant el nom de les quadrilles. Això s’observa en l’escassa documentació d’aquella època, ja que es va diferenciar cada vegada més entre els grups de balls de valencians i les dues quadrilles de Valls, que passaren a rebre el nom de xiquets. Aquests, progressivament, van anar adoptant característiques pròpies que van allunyar dels seus orígens fins a convertir-se en una expressió cultural única al món que ha arribat més viva que mai als nostres dies.
