Llum sobre la “foscor”: l’Scriptorium de Ripoll

  Sovint, quan algú imagina la situació del món de la cultura a l’Edat Mitjana, li ve al cap la imatge dels “anys foscos”. Cal dir, però, que aquesta concepció romàntica de l’Edat Mitjana com a època d’absoluta foscor en el camp intel·lectual no va ser pas certa. Un dels elements que van ajudar a mantenir viva la cultura i el coneixement van ser els monestirs, com el que centra el present article: el monestir de Santa Maria de Ripoll. Si es parla de la tasca cultural del monestir de Ripoll a l’Edat Mitjana, doncs, és necessari parlar de l’element que va fer possible la pervivència i transmissió de la cultura: l’scriptorium, l’espai físic on els monjos del monestir copiaven els còdexs que viatjaven per Europa. No tots els monestirs es van poder permetre el fet de posseir un scriptorium de qualitat. Per tal de tenir-ne un calien uns medis econòmics prou importants per a procurar-se el proveïment de còdexs i, a més, per a instruir copistes capaços de fer les transcripcions amb una certa traça. Calia tenir, o demanar en préstec a d’altres monestirs o catedrals, els còdexs que es volien copiar. El cap de l’scriptorium era l’encarregat de controlar tot el procés de creació del còdex: la preparació del pergamí, de les tintes i dels colors, la selecció dels textos a copiar i la seva correcció. Havia de decidir l’ornamentació més adient a cada còdex i la relligadura més adequada a la funció per la qual havia estat transcrit, la qual podia ser múltiple: la lectura privada o pública, l’ús escolar o el litúrgic, fet per a la pròpia biblioteca o per encàrrec d’una altra institució, les quals coses podien determinar el grau de senzillesa o de luxe del còdex. Ripoll, fundat al segle IX, gràcies al seu origen comtal i per la bona situació econòmica de la que va gaudir des del principi gràcies a les moltes possessions amb què va ser dotat, va situar-se ben aviat en el grup dels monestirs capaços de muntar un scriptorium propi. Tot i aquesta importància del l’scriptorium de Ripoll, molts dels fons manuscrits de biblioteques i arxius –com és el cas del propi Ripoll- no representen pas, ni de lluny, tot el que va sortir dels centres productors dels segles IX al XII, ni el que eren les biblioteques monàstiques. Sovint els còdexs conservats són producte d’una arribada posterior; les biblioteques en posseeixen de fora i n’han perdut de propis. Tampoc s’ha d’oblidar que se’n van produir per a exportar o vendre; alguns van ser espoliats.  

  Dels llibres i manuscrits produïts a l’scriptorium de Ripoll molts s’han perdut amb el pas dels anys, la gran majoria van ser destruïts a l’incendi de l’agost del 1835, que va destruir part del monestir i la seva biblioteca. La major part dels còdexs restants, però, són conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Tot i així, les obres artístiques més interessants relacionades amb l’scriptorium de Ripoll es troben a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i la Bibliothèque Nationale de França, a París. El monestir de Santa Maria de Ripoll, com a institució que tenia scriptorium posseïa, naturalment, una llibreria o armari de llibres, és a dir, el que actualment s’anomena una biblioteca. Hi havia bisbes i altres personatges que tenien la seva col·lecció particular de llibres: relacionat amb el cas de Ripoll es té constància per mitjà del notable Salomó, que per motiu de lliurar el seu fill Ermengol a Ripoll, li donava també una vintena de títols (abans del 1047). Les donacions freqüents de llibres en petites quantitats demostren que se’n trobaven en mans privades de clergues i laics molts més dels que sembla. El brevis del 1047 de Ripoll, consignava 192 llibres, probablement als armaris a prop de la sagristia, i en tenien uns seixanta més a l’scriptorium escola, sense comptar-ne els 5 que havia deixat a Santa Maria de Montserrat, però que també apareixen en el registre, la qual cosa fa pensar que separa els llibres de l’escola scriptorium dels de la sagristia el fet que en l’inventari del tresor d’aquesta compta «cent noranta-dos llibres sense fer-ne el llistat»; en el brevis librorum, a més d’incloure-hi el famós psalteri argentat, separa els primers cent noranta-dos llibres dels libri artium -llibres de l’escola monàstica-, el que fa suposar que els següents eren en un altre local. En recull d’obres que van passar per l’scriptorium de Ripoll trobem des de religioses a científiques, passant per gramàtiques, etc. la qual cosa demostra la riquesa cultural que va assolir el monestir durant aquells anys i els contactes que es van produir entre diferents territoris europeus i Ripoll a rel de la confecció d’aquestes obres. A continuació farem un repàs de les obres més rellevants que van passar pel monestir.  

  Una de les obres més interessants de les actualment conservades és el manuscrit ACA -Arxiu de la Corona d’Aragó-, Ripoll 106. Es tracta d’un còdex miscel·lani situat a mitjan segle X. La riquesa i el valor d’aquest manuscrit es troba en la presència corpus de gromatici ueteres, és a dir, els tractats de tècnics (agrimensores) romans que van recórrer i mesurar l’imperi. Hi apareix una carta de Juli Cèsar (epistola Iulii Caesaris), associada sovint als tractats dels agrimensors. El motiu pel qual aquesta carta els és sovint relacionada pot ser degut al fet que Cèsar, després d’haver vençut els seus enemics, s’hauria dedicat a «sembrar» ciutats arreu dels territoris conquerits. Aquest recull aplega diverses instruccions sobre la divisió del territori en parcel·les, la irrigació, els mètodes culturals; el text acompanyat de nombroses figures té una finalitat clarament pràctica. Ripoll, un monestir ric, com s’ha dit anteriorment, necessitava els serveis de l’agrimensura per a garantir les seves propietats.

Per tal d’il·lustrar el capítol titulat De segregacione prouinciarum ab agustalibus termini, apareix el mapa català més antic que es coneix fins ara: en la descripció que es fa d’Hispània hi ha intercalat un mapa extremadament sintètic i esquemàtic, que per l’interès que mostra per les ciutats mediterrànies sovint s’ha atribuït a la mà d’un català. Dins d’un espai pentagonal allargat en vertical hi consten encerclats i en lletres capitals i uncials els noms de les ciutats següents: NARBONA, IMPURIAS (Empúries), IERUNDA (Girona), BARCHINONA (Barcelona), TERRACHONA (Tarragona), CARTAGO (Cartagena); UIGRANCIA CIUITAS (correctament escrit seria Brigantia o Brigantium que s’acostuma a identificar amb La Corunya), BRACARAM (Braga), GADIS (Cadis). Les ciutats estan col·locades exactament a l’invers del que tocaria en un mapa modern: les atlàntiques, a la dreta i les mediterrànies a l’esquerra. En aquest costat i al sud s’hi veuen tres grans peixos, que indiquen la mar. Al costat esquerre superior hi ha dibuixats esquemàticament uns vegetals que potser indiquen boscos; hom es resisteix a pensar que assenyalin muntanyes, ja que aquestes haurien d’estar situades entre Narbona i Empúries. Es creu que la intenció del cartògraf era més geopolítico-eclesiàstica que estrictament geogràfica, almenys pel que fa a Catalunya: Narbona era aleshores la metròpoli de les seus episcopals catalanes. En l’angle superior, que queda al damunt de l’espai marítim dels peixos i el que se suposa selvàtic, hi consta UUASCONIA (Bascònia o Gascunya). A l’angle superior dret s’hi llegeix MARE TERRENO, que indicaria potser el Mediterrani (més que l’Atlàntic) contraposat a Bascònia.   Aquest manuscrit conté també textos de dues disciplines més del quadrivium -conjunt de quatre de les set arts liberals: aritmètica, música, geometria i astronomia- que van tenir una gran fortuna a Ripoll: l’aritmètica, seguint Boeci i l’astronomia aplicada al còmput pasqual, a partir de Beda. Diverses taules calendàries i regles de còmput també consten a l’obra. Es tracta, evidentment, d’un llibre escolar, per a l’ensenyament de les matèries del quadrívium, al qual Gerbert d’Orlhac segurament va tenir accés -tal com veurem en la següent entrega-. Un altre manuscrit a destacar és l’ACA, Ripoll 74. Aquest és un dels manuscrits del segle X sorgits del taller de Ripoll, o potser adquirits durant l’abadiat de Guidiscle (970-979) o de Sunifred (979-1008). És una obra de contingut miscel·lani, en el qual s’hi troben tractats de gramàtica, lexicografia, música, matemàtiques, geometria, història natural, etc. També hi apareixen diversos extrets de les Etymologiae d’Isidor de Sevilla. Una altra prova de l’interès científic dels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll és el manuscrit ACA, Ripoll 59 el qual consta de 319 folis. Aquest còdex també se situa en el darrer terç del segle X, durant els abadiats de Guidiscle i Sunifred. Conté divuit llibres de l’Ars grammatica de Priscià, que, juntament amb Donat, constituïen les grans autoritats gramaticals de tota l’Edat Mitjana. El còdex també inclou càlculs astronòmics, un calendari medicolitúrgic i taules i textos de còmputs presos de Beda. En els seus glossaris també apareixen glosses extretes de les Etymologiae d’Isidor. La decoració d’aquest manuscrit té una forta influència dels models mossàrabs de l’interior de la península que van arribar al monestir de Ripoll a les darreres dècades del segle X i inicis de l’XI. El manuscrit ACA, Ripoll 83 és un còdex compost per 117 folis que contenen, en primer lloc, el Comentari de Boeci a les Categories d’Aristòtil. Al vers del darrer foli apareixen uns fragments de la Tebaida d’Estaci. Aquesta obra va ser confeccionada al mateix scriptorium de Ripoll o bé va ser una adquisició feta durant els abadiats de Gudiscle (970-979) o Sunifred (979-1008), és a dir, durant l’etapa anterior a Oliba, entre els segles X i XI. Un altre manuscrit que inclou textos del quadrivium és el manuscrit ACA, Ripoll 46, datat al tombant de l’any 1000. Es tracta d’un còdex en pergamí, de 88 folis, del segle X. Pel que fa al seu contingut, a part dels fragments de la Lex visigotorum, i els textos gramaticals (Beda, Usuard, Donat, etc.), interessa destacar el foli 21, el qual inclou tot un seguit de diuersa -matèries miscel·lànies-: taules de kalendes, idus i nones en relació als dies de cada mes, algunes consideracions sobre les formes de datació i el càlcul de les dates importants, càlcul de les durades en relació als mesos lunars, etc. Per la seva banda, el còdex científic més destacable del fons de Santa Maria de Ripoll, és el manuscrit ACA, Ripoll 225 al qual es va identificar com el que en l’inventari fet el 1047 apareix encapçalat per l’epígraf Liber de horis, el qual és un petit còdex de pergamí de 105 folis. El manuscrit ACA, Ripoll 225 és el reflex de l’inici del procés de transmissió d’una astronomia molt més elevada que la que sol aparèixer en la resta de manuscrits que figuren en moltes biblioteques medievals, com ara els que transmeten els textos de les Etimologies d’Isidor de Sevilla, del De temporum ratione de Beda, etc. Respecte del seu contingut, inclou, entre d’altres, diversos textos relacionats amb l’astrolabi: dos relatius a la manera de construir-lo o de traçar-lo i tres sobre els seus usos i aplicacions. A aquests textos cal afegir-li un altre, el qual és, fonamentalment, una descripció de l’instrument que empra materials dels textos ja citats. Altres instruments astronòmics que apareixen en els textos són l’esfera celeste i el quadrant. A part d’aquests textos, destaca també un text descriptiu d’un tipus de rellotge monàstic, un rellotge d’aigua proveït d’un dipòsit d’aigua, amb la funció de fer sonar a unes hores determinades unes campanes, i un text descriptiu d’un quadrant solar o rellotge de sol. L’ACA 225 és molt interessant pel fet de que aquest manuscrit és una mostra clara de la transmissió del coneixement clàssic a través de les fonts àrabs. Pel que fa a aquestes fonts àrabs en les quals es va inspirar el manuscrit ACA, Ripoll 225, cal parlar del cas més clar, el tractat d’astrolabi d’al-Khwārizmī per a les Sententie astrolabii. Cal citar també l’escola de Maslama de Madrid per a la taula d’estrelles del De mensura astrolabii, la versió més antiga de la qual apareix en un manuscrit del segle XI on apareix la traducció llatina d’una versió àrab del Planisphaerium de Ptolomeu, el qual fou estudiat en profunditat per Maslama de Madrid. També cal situar l’escola de Maslama de Madrid com a font principal per a diverses taules de climes que apareixen en els textos de l’ACA Ripoll, 225. Una altra font és al-Battānī per a l’esfera celeste. Pel que fa al quadrant amb cursor, es planteja la possibilitat d’existència de dues fonts: la primera seria oriental, d’entre els segles IX o X; la segona és atribuïda per Abū ‘Alī al-Ḥasan al-Marrākushī (el Caire s. XIII) a l’astrònom de Toledo Ibn al-Zarqalluh/Azarquiel (mort el 1100).

Un altre còdex que crida l’atenció és l’ACA, Ripoll 168, de 91 folis en pergamí i que conté el tractat De arithmetica de Boeci. El manuscrit és interessant tant pels molts dibuixos explicatius que acompanyen el text com per la connexió que també estableix amb el món àrab i els seus coneixements científics. Presenta glosses marginals en lletra cursiva visigòtica i altres en àrab, la qual cosa indicaria un viatge i estada entorn de Còrdova o Toledo. Els responsables de les glosses en àrab serien els monjos mossàrabs vinguts a Catalunya, els quals també van traduir obres científiques de l’àrab al llatí o coautors d’aquesta juntament amb Sunifred Llobet o algun altre. El manuscrit Vat. Reg. lat. 123 és un  manuscrit de 223 folis en pergamí. Aquest interessantíssim còdex miscel·lani que aplega materials diversos, principalment de caire astronòmic i cosmogràfic, de diferents autors (Higí, Plini, Macrobi, Isidor, Beda, etc.) ordenats en quatre llibres: De Sole, De Luna, De natura rerum i De astronomia ha atret des de fa molt de temps l’atenció de nombrosos estudiosos. El manuscrit va romandre al monestir de Sant Víctor de Marsella des del saqueig patit a Ripoll a partir del 1070, fins a mitjan segle XVII, data a partir de la qual va passar a engruixir la nova col·lecció de la reina Cristina de Suècia. Finalment el papa Alexandre VIII, arran de la seva mort el 1869, va encarregar la compra de tota la seva biblioteca de la reina sueca, el qual va passar al fons de la Biblioteca Apostòlica Vaticana. Les miniatures sobre figures zodiacals i constel·lacions que apareixen al llibre De astronomia (una cinquantena reunides en dues sèries) constitueixen un altre dels tresors d’aquest manuscrit. No va ser fins el 1912 que van rebre l’atenció dels estudiosos quan se les va relacionar amb l’activitat creadora dels monjos ripollesos coneguts d’aquell període: Oliba, Gualter i Arnau. Així, doncs, a través d’aquest petit repàs a les obres més interessants de Ripoll hem pogut veure com el monestir i el seu scriptorium van permetre la transmissió de la cultura clàssica al nostre país i, fins i tot, contactes amb el món científic musulmà. En la següent entrega sobre el monestir de Ripoll parlarem sobre un dels estudiants d’”Erasmus” més famosos que van passar per terres catalanes: Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II, l’home més intel·ligent de l’any 1000.