Imatge de portada: forces de llancers supervisen la proclamació de la llei marcial a Madrid durant la Vaga General de 1917. Font: Wikimedia Commons. CC BY 4.0
Les primeres notícies de Rússia al març de 1917
La Revolució Russa es produeix en un escenari en què el moviment obrer a l’estat espanyol fa front a una doble crisi, política i econòmica. Aquest panorama genera dins el propi moviment obrer una necessitat de debat, no tan sols pel que fa a la praxi sinó també a la identitat. De fet, va ser al mateix 1917 quan es va produir un intent d’acostament entre la CNT i la UGT amb l’objectiu comú de generar un clima revolucionari davant la situació del moment. La vaga, declarada el 10 d’agost es va prolongar durant tres dies i va ser brutalment reprimida mitjançant la declaració de l’estat de guerra. Es va saldar amb 70 víctimes mortals de les quals 43 a Barcelona. El fracàs de la vaga va desfer el pacte entre CNT i UGT.
En clau internacional, el debat al voltant de la Primera Guerra Mundial era una qüestió de pes dins el moviment obrer de l’estat. Les postures aliadòfiles, majoritàries dins el PSOE i la UGT s’enfrontaven sovint a les pacifistes, majoritàries dins la CNT; és en aquest clima que s’hangm d’interpretar les primeres notícies al voltant de la revolució. La premsa internacional estavacompletament subjecta a aquesta qüestió i amb aquest paradigma les agències de premsa internacionals transmetien la informació sota aquesta òptica, presentant els esdeveniments de la Revolució Russa de forma tendenciosa segons les implicacions en el conflicte bèl·lic que travessava Europa.
La caiguda del tsarisme al febrer de 1917 ( març segons el calendari gregorià) no va suposar una agitació desmesurada pel que fa a la premsa obrera espanyola. El dia 16 de març, El Socialista comunica l’abdicació del tsar, que segons el diari traspassaria el poder a una regència. L’endemà, en canvi, es parlaria d’aquest fet com un moviment revolucionari rus, tot i que el desvinculen d’una revolució dins el que s’entén en termes socialistes i fins i tot la comparenamb la de 1905. Aquest òrgan la considera una revolució liberal en un sentit patriòtic i sobretot posa èmfasi en la defensa de la pàtria davant l’agressor alemany.
El Socialista en primera instància vincularia aquest procés revolucionari amb la lluita contra l’agressor alemany, un element que es manifesta en articles com ara “El movimiento revolucionario ruso: contra el espíritu alemán” del 17 de març, en què es planteja que la caiguda del tsar s’hauria produït per la seva gestió del conflicte i s’arriba a plantejar que es pretén canviar el sistema per sostenir el pes de la guerra. És una lectura en clau aliadòfila en què es planteja la defensa de la pàtria com a motor principal del procés revolucionari.
La premsa anarquista no es pronunciaria fins el 20 de març, dia en què l’òrgan de la CNT Solidaridad Obrera exposa que segons la premsa britànica a Rússia els símbols imperials s’haurien cremat, la gent cantaria la Marsellesa pel carrer i la cavalleria es dirigia a la Duma amb banderes on hi apareixia el lema “Visca la República Socialista”.
D’altra banda l’òrgan La Colmena Obrera, el diari de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, restaria valor al moviment revolucionari afirmant que es produiria un simple canvi de governant. Per la seva banda, el periòdic llibertari Tierra y Libertad afirmaria que es trobaven davant d’un escenari de desinformació, en el qual tan sols podien donar suport al proletariat rus.
Fins a la revolució d’octubre les informacions al voltant dels esdeveniments del país eslau van quedar relegades a un segon pla, en el qual sovint es manifestava un to crític amb el govern de Kerenski, a qui s’associava amb l’enemic capitalista. La situació de crisi i vaga general revolucionària que va viure l’estat espanyol a l’estiu de 1917 van fer perdre interès en el seguiment del moviment revolucionari rus.
El rebuig socialista
Les notícies al voltant de l’ascens al poder del bolxevisme, en canvi, van suscitar una agitació molt superior a la premsa obrera. Les manifestacions al voltant d’aquest esdeveniment es poden dividir bàsicament en dues perspectives (com és de costum, associades amb la visió socialista i la llibertària). És en aquest moment en el qual el debat al voltant de la Primera Guerra Mundial té un pes de cabdal rellevància i traçarà el discurs de l’obrerisme espanyol.
Malgrat el que es puguipensar en un primer moment, el socialisme de l’estat espanyol va fer una lectura negativa al voltant de l’ascens bolxevic, fruit de la postura aliadòfila que dictava la cúpula del PSOE. Aquesta lectura també era la que feien moltes agències de premsa europees al voltant del procés revolucionari, agències mitjançant les quals arribava la informació a l’estat. Les notícies que arribaven a Espanya ho feien de forma confusa i amb un component tendenciós evident, ja que la majoria d’agències de premsa eren britàniques i franceses.
El Socialista escriu el 10 de novembre al voltant de l’ascens al poder del bolxevisme en un article titulat “Seria bien triste” en el qual es lamenta de la renuncia a l’objectiu principal d’esclafar l’imperialisme germànic. Es considera als bolxevics traïdors perla seva orientació cap a firmar l’armistici, mitjançant el qual propiciarien una terrible amenaça al centre d’Europa per totes les nacions lliures. Aquesta lectura coincidia amb l’orientació de la cúpula del PSOE, que ja havia mostrat una postura aliadòfila al llarg del conflicte.
La confusió que rodeja l’arribada de les notícies és tal que el mateix periòdic afirma el dia 12 de novembre que els bolxevics haurien estat derrotats a Petrograd i que Kerenski entraria de nou a la ciutat, havent vençut la guàrdia roja. Durant el mes de desembre i mantenint el to crític, la publicació vinculada al PSOE fa intents per esclarir com es configura el govern en aquest nou estatus polític al país eslau, deixant clar que qui està al capdavant d’aquest nou escenari són Vladimir I. Lenin i Lev Trotski; a tots dos se’ls identifica com a maximalistes.
Aquesta identificació serà compartida per tots els mitjans de premsa, tant obrers com republicanistes, liberals o conservadors.El qualificatiu de maximalistes serà un element clau per comprendre la postura de l’anarcosindicalisme vers l’ascens del bolxevisme. L’anarcosindicalisme es veu identificat en menor o major mesura amb el component maximalista que les agències de premsa internacionals atorguen al bolxevisme. Aquest element sumat a la postura pacifista que el moviment anarquista havia manifestat al llarg dels darrers anys els situa com la primera adhesió a la Revolució Bolxevic.
Les primeres adhesions
L’entusiasme amb què es va produir aquesta mostra de suport va ser desigual si comparem les publicacions de Solidaridad Obrera amb les del diari Tierra y Libertad. La primera referència de Solidaridad Obrera és del 10 de novembre i exposa amb cautela els esdeveniments. El dia 12 la informació s’amplia manifestant la dificultat per elaborar un judici clarivident a través d’un clima de desinformació i posa de relleu la complexitat per superar la perspectiva tendenciosa de les agències de premsa europees. Serà el 20 de novembre quan Solidaridad Obrera manifesti el seu suport al bolxevisme, aplaudint la iniciativa per l’armistici i situant a Lenin com a líder del procés revolucionari. Tot això identificant els revolucionaris com maximalistes:fins i tot es traça la relació entre Lenin i Kropotkin, una mostra de la falta de comprensió dels esdeveniments i la identitat política dels revolucionaris.
Per la seva banda Tierra y Libertad elabora la lectura més entusiasta dels esdeveniments. El mateix novembre de 1917 afirma que el comunisme anarquista havia triomfat al país eslau. Identifica l’anarquisme dins els principis socials i econòmics del nou règim i critica a qui no dona suport al bolxevisme, acusant-los de “revolucionaris de ploma”. Aquesta crítica fou dirigida a la UGT i el PSOE en un context de ruptura, després els intents de coordinació d’ambdós moviments, socialista i llibertari, a l’estiu de 1917 a Espanya.
Dins el moviment llibertari es manifesta la voluntat que l’inici del procés revolucionari bolxevic esdevingués una espurna d’un moviment internacionalista que servís de caldo de cultiu per a iniciar un procés similar a Espanya. Des d’aquesta òptica es vinculava al socialisme amb el Partit Social Revolucionari de Kerenski, titllant-los de demòcrates liberals i per tant la Confederació Nacional del Treball es situaria en un pla de més proximitat al bolxevisme.
Part dels esforços de la premsa llibertària van anar dirigits a desmentir les acusacions de germanòfils, llançades al bolxevisme des de les postures aliadòfiles. En aquest sentit, el rebuig del socialisme espanyol cap al triomf “maximalista” fou un element a tenir en compte que va empènyer les postures anarquistes cap al suport a l’ascens al poder del bolxevisme.
A partir del desembre de 1918 es suspendrien les publicacions llibertàries fins a l’abril de 1918 com a conseqüència d’una onada repressiva. Per tant en aquest període tan sols es compta amb publicacions de El Socialista que passen molt per sobre dels fets revolucionaris i es centren en el desenvolupament de la guerra.
L’impacte de la revolució
A partir de la primavera de 1918 es recuperen les publicacions al voltant de la Revolució Bolxevic per part de la premsa anarquista, tot i que aquestes es reduiran considerablement. Pel que fa a la premsa obrera seràEl Socialista qui informi de l’armistici. El 3 de març la publicació anuncia que les negociacions de pau podrien haver-se trencat i just l’endemà confirmen l’acord de pau. Un armistici que El Socialista condemna i conclou que els bolxevics haurien firmat sense fixar-se en les condicions. Aquesta acusació es deviaa la renúncia de territoris de l’antic Imperi Rus (com Ucraïna) per part dels bolxevics, que passarien a ser ocupats per l’exèrcit austro-alemany.
Sense entrar en detalls del pacte de pau, el Tractat de Brest-Litovsk, Solidaridad Obrera publicaria una defensa de la sobirania nacional de les nacions ocupades durant el conflicte i de les aspiracions nacionals existents dins dels propis estats. Una notícia que sembla estar en relació amb les condicions del Tractat de Brest-Litovsk. No seria fins al juliol de 1918 que la premsa llibertaria condemnaria el tractat, culpant principalment a les Potències Centrals però manifestant la paradoxa que suposa que el poble rus hagués lluitat contra el jou del tsarisme per resignar-se a acceptar la tirania alemanya.
La consolidació de la Revolució Bolxevic produiria un episodi d’agitació política dins el moviment obrer. La CNT es definiria per primer cop des de 1910 com una organització anarquista adoptant el comunisme llibertari com a ideologia política. Un pas més enllà per l’anarcosindicalisme, que pretenia consolidar-se com un actor revolucionari de pes. El 1919 s’adheriria provisionalment a la Tercera Internacional, o Internacional Comunista gestada pel Partit Comunista Rus (Bolxevic) i fins i tot enviaria dues delegacions a la Rússia bolxevic. No seria fins al 1922 que es desvincularia del projecte.
Per la seva banda, l’ascens al poder del bolxevisme va gestar un clima de tensions dins el propi PSOE. Malgrat la postura aliadòfila de la cúpula del partit, certs sectors havien manifestat simpatia amb el projecte revolucionari. Després del rebuig del PSOE a l’adhesió a la Internacional Comunista, les seves Joventuts, de caràcter més radical, van votar a favor en el seu propi congrés. Seria des d’aquest sector des del qual es gestaria, secretament, el Partido Comunista Español, en una confrontació total amb el PSOE.
L’escissió d’un sector important de joventuts socialistes del PSOE al PCE no seria l’únic moviment de militància que causaria la Revolució Bolxevic, dins les files de la mateixa CNT hi hauria un sector fermament pro-bolxevic, que després del desencís de l’organització anarquista amb la Revolució deixaria el cenetisme per afiliar-se al comunisme a escala estatal o internacional. Un exemple paradigmàtic en seria Andreu Nin, que assentat a l’URSS, treballaria al servei del Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Per saber-ne més:
ANDRADE, Juan (ed.) La Revolución Rusa cien años después. Akal, 2017.
MEAKER, Gerald H. The Revolutionary Left in Spain. Stanford University Press, 1975.
