Origen del grup
Dues dècades després de la Segona Guerra Mundial, l’Alemanya Federal tremola amb la presència de diversos grups d’esquerres, considerats radicals, que qüestionaven les estructures de poder. Tant els governants com la societat es van anar acostumant a un panorama pintat per una sèrie d’atacs en contra del capitalisme i l’”Imperialisme” (com els mateixos grups ho declaraven). No obstant, estaven menys acostumats a aquells atacs que apuntaven directament al Patriarcat, dirigents i/o homes de poder titllats de masclistes.
A l’RFA, com a la resta d’Europa, les mesures de protecció econòmica i de protecció social intentaven instaurar un equilibri polític després de tants anys d’oscil·lacions. Aquesta cara bona de la moneda amaga l’altra cara caracteritzada per mesures més repressives que intentaven frenar qualsevol alè revolucionari que buscava anar més enllà. De fet, els anys 80 s’inauguraven amb la famosa Tardor Alemanya on una onada repressiva va intentar callar tots els grups subversius, de la qual no en van fugir les militants de les Rote Zora.
El Maig del 68 va donar peu al naixement de la Segona Onada Feminista, on les dones van sortir als carrers a crits d’ “allò personal és polític”. Un cop aconseguits drets oficials com el vot, afany de la Primera Onada, la voluntat d’apropiar-se de les seves vides privades (sexualitat, rol en la família…) es va tornar un imperatiu. Sense dubtar que les Rote Zora van ser el floriment de la sembra d’aquesta segona corrent, aquest grup de lluita armada va marcar un punt de ruptura amb la corrent feminista dominant, introduint a la causa una vessant antiinstitucional, antiestatal i antiracista. Van difondre allò que es pot anomenar un “internacionalisme feminista”, on l’acció directa va substituir les reivindicacions de pancartes.
Malgrat l’existència de diversos grups feministes, el col·lectiu de les “Guineus roges” es presentava com el més amenaçador. La voluntat de prendre les armes les diferenciaven de les altres companyes de la corrent dominant pacifista. La majoria de components del grup ja tenien un passat militant per pertànyer a la fracció femenina del grup armat anarquista Cèl·lules revolucionàries (RZ), cosa que va proporcionar un coneixement estratègic important. A pesar de treballar autònomament, van arribar a realitzar algunes accions conjuntes, per exemple, la detonació d’explosius a centres de Siemens el 1983 per ser “ la segona multinacional d’armament més gran d’Alemanya” i això, per suposat, sense oblidar la col·laboració activa amb el nazisme. Si bé el moviment de dones de les RZ ja era conegut, sobretot per l’atac de 1975 contra el Tribunal Constitucional per haver declarat l’avortament “anticonstitucional”, és l’any 1977 quan fan una passa endavant amb la creació de les Rote Zora com a guerrilla independent no mixta.
El caire “no-mixte” i la importància de l’acció directa
Es presentaven com un “conjunt de dones heterogènies, des dels 20 als 50 anys, compost tant per estudiants, treballadores, lladres, mares, solteres, casades, heterosexuals, lesbianes…”. De base anarquista, es posicionaven en contra d’un Estat vist com un instrument de divisió del poble, de jerarquització i opressió. Anhelaven arribar a un “món on qualsevol mica d’autoritat, de domini d’uns sobre els altres desaparegui fins i tot dels nostres records…”.
Van optar per la vessant no mixta per ressaltar l’ocultació de les dones a la lluita, creient que aquesta era l’única opció possible per trencar el silenci. Gràcies a aquesta estratègia van fugir del clàssic funcionament de les guerrilles caracteritzades per una fort divisió sexual de la feina. Les Rote Zora en qüestionaven el paper jeràrquic, on el rol de l’home era “fer les accions” i les companyes s’encarregaven de la infraestructura. Desmuntant el puzle de la suposada feminitat, l’acció directa d’aquestes aconseguia demostrar que les dones sí que lluitaven i prenien les armes, no només patien la violència, sinó que també podien exercir-la i defensar-se’n.
D’una altra banda, a través de ser no mixtes, les Guineus Roges buscaven redefinir la noció de Poder al qual s’aferraven els grups masculins. Seguint una mica la línia de la corrent Feminista de la diferència, es contraposaven a la noció de poder com a sinònim de jerarquia i autoritat, substituint-la per valors com la solidaritat i la sororitat.
L’autonomia femenina els va permetre qüestionar el sistema de valors de la societat i deixar de definir l’alliberament de les dones a través del rol masculí. Així, els espais alliberats foren necessaris, sobretot, per reforçar la pròpia identificació. Aquesta última, basada en els paràmetres, s’enfrontava a la comunitat masculina i per tant a la societat en conjunt.
Les Rote Zora consideraven aquest segell d’ ”identitat pròpia” com el primer pas per a la lluita: “cap moviment ha de lluitar tant contra la pròpia identificació amb els opressors, com el moviment de dones”. La seva força requeia justament en l’esforç no per buscar espai, sinó per crear-ne de nou, amb l’autonomia organitzativa com a clau essencial per a la redefinició. Això és de ben segur allò que les diferenciava dels altres grups feministes de l’època, ja que, per elles, l’objectiu de la lluita feminista no era arribar al pedestal dels homes través de l’estudi o la feina assalariada, sinó un “canvi social radical”.
Defensaven que per arribar a una revolució real era necessari destruir les estructures de poder definides per la institució de caire masculí, basades no només en el masclisme sinó també en l’imperialisme.
Defensa del cos femení
Com ja s’ha mencionat, és al 1977 quan les Rote Zora van debutar amb l’ofensiva a la Càmera Federal de Metges. Aquesta institució era “el representant dels violadors de bata blanca que passen a portar el nostre dret a autodefinir-nos i es beneficien dels nostres cossos”. La bomba llençada va ser un crit de lluita pel dret a l’avortament i en contra de qualsevol manipulació dels cossos femenins.
El dret de les dones a decidir sobre el propi cos no es limitava únicament a la lluita per l’avortament. Les guerrilleres estenien les reivindicacions més enllà de les seves fronteres per exigir l’eliminació de qualsevol tipus d’experimentació sobre l’organisme de les dones d’altres continents. En el marc d’aquesta protesta, les Rote Zora es van posicionar fermament en contra de l’esterilització forçada practicada a diferents països. Veiem com al factor econòmic de l’explotació de la fertilitat de les dones se li sumava el factor racista: “ Al “Tercer Món” es practica l’esterilització forçosa mentre que a les metròpolis s’anima a les dones tenir fills mitjançant promeses econòmiques i l’avortament es defineix com un assassinat en massa”.
Davant d’aquesta problemàtica, les Rote Zora es distanciaven del feminisme mainstream alemany, que encara no havia introduït la vessant racial a les seves reflexions: el cos de les dones mai no serà alliberat per complet si no es lluitava en contra de totes les altres pràctiques racistes. Apel·laven, per tant, a ampliar els fronts de lluita.
Entre aquestes accions podem destacar l’atac contra l’empresa farmacèutica Schering el 1982 que denunciava l’experimentació de medicaments abortius, anticonceptius i les esterilitzacions forçoses. Posen l’exemple del Brasil, on en un any es van esterilitzar sense consentiment un milió de dones. Escrivien: “Schering […] segueix la tradició que van començar els Nazis amb experiments amb dones als camps de concentració, amb l’única diferència que avui dia està organitzada a nivell mundial”. Seguint la mateixa línia, també van cremar el cotxe del metge Lindemann, conegut com l’especialista internacional en esterilitzacions al “Tercer Món”.
Rote Zora descrivia l’esterilització com “l’arma silenciosa dels imperialistes”, fidel servidora a la classe capitalista i a la ideologia de raça, que buscava el benefici d’Occident mb l’explotació del cos de dones vistes com “invàlides” (indígenes, refugiades, pobres…).
Internacionalisme feminista
Si analitzem els atacs entomats per les Rote Zora veiem que la gran majoria son crits de protesta contra la dilatació del patriarcat occidental fora de les fronteres europees. Convidaven a la resta de militants a replantejar-se la lluita: realment el fet de poder treballar/estudiar/avortar representava l’alliberament total de la dona? Per aquestes, la resposta era clarament negativa. La lluita feminista no podia tancar-se en una dinàmica excloent, en la qual les necessitats i drets de les dones del “Tercer Món” no formés part de les reivindicacions. Queixant-se de la desaparició de la radicalitat en el feminisme (estancat, segons elles, als pocs avanços), criticaven la passivitat de restringir les necessitats de les dones a les perspectives professionals i al canvi de la seva vida quotidiana. Davant d’una visió tan individualitzada de l’”èxit”, reunir forces per crear llaços de solidaritat i reestructurar el conjunt de la societat es concebia inviable.
Consideraven que les transformacions socials no només havien beneficiat (en part) únicament algunes dones, sinó que també les havien posat en un lloc còmode que no possibilitava l’autocrítica. Les reflexions al voltant d’aquesta darrera havien d’empènyer les dones metropolitanes a reconèixer que no només estaven oprimides sinó que també eren partícips i beneficiaries de les condicions patriarcals de dominació. Les homòlogues del Sud s’havien convertit en els “objectius principals de la modernització de la dominació” i això s’havia de combatre costés el que costés. Aquest canvi de perspectiva va aparèixer després d’haver entès les demandes de les dones migrants i de les que estaven exposades a altres tipus de discriminacions socials a l’RFA. Es va tornar imprescindible comprendre les diferències entre totes aquestes per combatre contra les seves pròpies jerarquies. Així mateix frenaven “l’obstinació multiculturalista de les grans metròpolis per neutralitzar la diferència, d’uniformar per facilitar-ne el control”.
Gràcies a aquesta revisió feien un pas endavant en la perspectiva revolucionària. El teixit de solidaritat amb dones estrangeres es tornava un imperatiu per a l’alliberament col·lectiu.
No és absurd preguntar-se si les Rote Zora no van caure en la perillosa trampa del paternalisme en els intents de “fer parlar” també a les dones no alemanyes. No obstant això, també va ser un punt tractat a les seves reflexions. En els seus escrits van arribar a mencionar la necessitat de “baixar del seu pedestal”, de ser més humils a l’hora d’autoreconèixer-se com a dones alliberades i sobretot alliberadores. Un cop arribades a aquesta conclusió, les reivindicacions de les Guineus Roges ja no eren “en nom de “ totes les dones, sinó únicament en el seu nom com a dones copartícips de les lluites en altres continents. Posicionar-se per l’alliberament de les dones passava de ser un “lluitar per” a un “lluitar per a” tot el conjunt de la societat, sent, per elles, les experiències col·lectives una condició essencial per a la resistència.
Per exemplificar aquesta visió “internacionalista-feminista” podem referir-nos a diverses accions:
– Sent la mà d’obra de les dones migrants la nova arma estratègica de la classe dominant (“la base de la seva re-formulació de l’explotació”), Rote Zora es va posicionar clarament en contra de la llei d’Estrangeria, les presons d’estrangeres o qualsevol altra llei que afavorís la seva discriminació, exclusió i explotació.
– Van criticar l’OTAN per recolzar el règim turc en detriment del poble Kurd, desallotjat de forma forçada del seu territori nacional i per tant despullat dels seus mètodes de subsistència. A través de les seves declaracions, Rote Zora buscava dirigir les mirades (sovint apartades) cap a la repressió que patien les kurdes refugiades per recolzar la resistència des de la distància (després de la prohibició del Partit de Treballadors del Kurdistan, PKK). Es van mostrar molt crítiques cap a l’abandonament, gairebé absolut, per part de molts grups d’esquerra (tant feministes com no). Sense demanar que la resta de militants recolzessin al 100 % el partit Kurd, sí que apel·laven a la «solidaritat política». Això especialment amb les dones kurdes que, en ser expulsades dels seus pobles perdien el seu rol social, la seva autonomia (guanyada, en part, per la seva participació en la lluita), la qual cosa provocava la seva exclusió social i, per tant, la seva exposició a tot tipus de riscos. “Com a persones que vivim a l’RFA, hem d’assumir responsabilitats i intervenir-hi, si no volem ser còmplices d’una guerra, que compta amb el suport massiu i la col·laboració d’aquí, contra la població kurda.” El seu suport passava per atacar les companyies que es beneficiaven de la col·laboració amb Turquia, impedint la cooperació econòmica o accions en solidaritat en contra de la prohibició del PKK i les associacions kurdes.
– Accions contra el tràfic de dones del “Tercer Món” com per exemple la bomba llançada contra el Consolat Filipí el 1983. Les militants veien l’imperialisme com el causant d’haver engegat la creació de mercats sexuals, sent la cultura del bordell una seqüela de la presència militar de tropes estrangeres. Segons la seva crítica, l’equació imperialisme/patriarcat comportava a un nou fenomen de turisme sexual internacional que calia enderrocar.
El resultat no era tan sols l’explotació i tràfic directe amb dones, sinó també la difusió de la idea que cada home adinerat podia disposar del cos d’una dona “dòcil” i necessitada econòmicament”. En un escrit informaven que: “A l’RFA hi ha al voltant de 200 empreses que, sota el nom d’agències matrimonials o de viatges, comercien amb dones asiàtiques i especialment amb filipines.” L’atac al Consolat Filipí es va realitzar pel seu suport a aquest tipus de polítiques amb la finalitat de lucrar-se. Pel que sembla, el turisme sexual s’havia convertit en la tercera font d’ingressos del país. “Nosaltres ens oposem a això per solidaritat amb les dones filipines, perquè ens sentim atacades com a dones per aquestes pràctiques.”
El 1987 van posar una bomba a la seu de l’empresa Adler com a mostra de solidaritat amb la vaga de les treballadores de la fàbrica tèxtil Flair Fashion de Corea del Sud que cobria la producció de roba de l’empresa alemanya. Les treballadores asiàtiques s’havien alçat en contra de les condicions de feina inhumanes, unes condicions encobertes pels empresaris alemanys amb la finalitat d’aconseguir un lucre major. Rote Zora va sostenir la lluita en contra de les polítiques de deslocalització per ser una nova forma d’esclavitud assalariada basada en l’explotació sexista i racista de les dones. Perseguint l’objectiu de no caure en la hipocresia occidental, recordaven que els privilegis europeus de consum estaven basats en aquesta realitat. Buscar nous nius de producció no era més que una estratègia dels empresaris europeus per evitar el xivarri en països on els drets laborals devien estar suposadament garantits… “infeliçment” la tàctica de Adler d’escapolir-se desplaçant la producció no va servir de res ja que, “l’experiència de lluita col·lectiva de dones va més enllà de les fronteres nacionals!”.
L’enemistat en contra l’Estat
Rote Zora desafiava qualsevol tipus de vinculació amb l’Estat i els seus representants. Contrarestant les estratègies d’individualització d’aquests, contraposaven la seva col·lectivitat mitjançant la lluita als centres ocupats autònoms i a través de l’atac subversiu dels centres de poder de la metròpolis.
Diferenciaven dos tipus de violència: “la violència com a agressió quotidiana i la violència com a opressió dirigida a través de l’Estat”. La seva lluita armada enfocava la segona. L’objectiu dels atemptats era plantar cara al que consideraven com la “hipocresia estatal”, és a dir l’absència de mesures concretes i estructurals que poguessin realment eliminar tot tipus de violència exercida contra la dona. Per exemple: castigar aïlladament violacions no tenia un impacte real en la societat si se seguia mantenint la cultura de la violació a través de la pornografia o de l’hegemonia dels proxenetes. Fartes d’aquesta cultura, cremaven diversos Sexshops a la ciutat de Colònia el 1978 o feien campanyes contra els mercats pornogràfics.
Descrivint com a fictici el panorama de protecció estatal creien que les (poques) mesures aïllades comportaven inevitablement a l’empobriment de l’autodefensa feminista, buscant enquadrar i criminalitzar la seva resistència. Les accions directes de les militants buscaven substituir les negociacions amb la policia i l’aparell judicial, actors que no havien de substituir la força de les dones. Per les Rote Zora enfrontar el problema amb les seves pròpies armes era obligació de les dones.
Discrepaven de les feministes “reformistes” (aquelles “dones crítiques però conformes amb el sistema”) per acomodar-se als beneficis de la societat occidental i convèncer-se de l’omnipotent força estatal, portant a l’estancament de la lluita i a un laissez faire de l’aparell patriarcal. Advertien que el debilitament de les velles estructures (la família tradicional, l’Església…) i la seva substitució per mesures com per exemple l’Estat de Benestar no era més que un pas en fals. La cultura capitalista i mercantilista que ara presentava les dones alemanyes com la nova força de desenvolupament seguia retroalimentant-se de polítiques racistes i imperialistes que havien de ser combatudes. Enaltien la importància de l’espai no-públic en les seves maniobres per protegir les seves estructures de la política institucional. La barrera que separava la legalitat i la il·legalitat no la traçaven elles, per la qual cosa consideraven que no necessitaven el consentiment de ningú per poder sobrepassar-la. D’altra banda, passar desapercebudes no era més que una imperativa per lluitar contra la repressió.
Conclusió
Entre el 1977 i el 1996, any que en van anunciar la dissolució, les Guineus Roges Alemanyes van lluitar contra la famosa “trilogia” del suposat rol femení: la nova mà d’obra barata (la “completa” dona dedicada tant al treball assalariat com al treball domèstic no remunerat o dones com a punt de mira per a l’expansió econòmica), el d’objecte sexual a través de la prostitució com a diversió turística, la pornografia o la moda i el de dona parida (benèfiques o no per a la societat). No obstant això, no hem d’enquadrar-les únicament en la lluita feminista atès que, com s’ha aclarit al llarg de l’article, els seus explosius perseguien abatre tots els mecanismes de poder. Aclarit per elles mateixes, ens deien: “el moviment ha de desenvolupar-se sense reduir la política de dones a problemes específics d’aquestes amb projectes que tinguin com a objectiu trencar amb les regles del joc de la societat i no es transformin en engranatges que funcionin dins de la mateixa”. A més, van buscar arrencar la nova màscara dels ex-colonitzadors aportant el seu suport a les reivindicacions de les dones extra-europees. Desequilibrant les metròpolis i incendiant els centres de poder, unien anticapitalisme, antiracisme i feminisme: “No es pot ser feminista i no oposar-se al sistema. No es pot anar en contra del sistema sense ser feminista”.
La vessant més radical i anticapitalista del feminisme de les Rote Zora, desenvolupat en un moment de la història turbulent per a corrents com el comunisme, l’anarquisme i evidentment el feminisme, va fer que no tinguessin el suport de l’opinió pública. Allò que és necessari és fer un treball de memòria històrica per recordar el rol i el treball d’aquestes companyes que si bé van ser minoritàries en la seva època, també van ser una eina fonamental per al desenvolupament d’aquests corrents de lluita.
Traduït per Marina Vilà
