Les invasions angleses al Riu de la Plata (I): l’inici del canvi

Un nou virregnat en l’època de les reformes fallides

El virregnat del Riu de la Plata, creat el 1776, va ser una de les darreres incorporacions a l’estructura política de la monarquia hispànica. Va ser ideat tant per optimitzar el circuit dels recursos gestionats pel gran virregnat del Perú, com per reforçar el sistema defensiu contra els bandits, els atacs dels pobles indígenes i els avenços de la colònia portuguesa del Brasil. Ben aviat, els dos centres de poder del nou virregnat -Buenos Aires com a capital administrativa, i Montevideo com a port comercial i de la Marina Reial-, van créixer considerablement.

Tot i això, el nou virregnat no va estar lliure dels efectes de les crisis econòmiques i polítiques de la Península, la qual cosa va afectar el seu sistema defensiu. A més de les mancances de reforços humans i recanvis materials que la metròpolis no enviava, existien qüestions pròpies del territori que feien poc atractiu el servei militar -sous minsos, grans extensions de campanya per a vigilar, absència de grans poblacions, o la necessitat constant de mà d’obra pel camp-. És per això que les autoritats virregnals van patir una constant sensació d’intranquil·litat enfront dels enemics externs, però també interns. No gens menys, el 1780 es va iniciar la revolució indígena de Tupac Amaru II, a zones del virregnat peruà i riuplatenc, que van desgastar significativament les seves forces.

Però si va haver-hi una potència que va intentar influir i beneficiar-se dels territoris americans de la monarquia hispànica, aquesta va ser Anglaterra. Van elaborar diversos plans, alguns del revolucionari veneçolà Francisco de Miranda, amb la intenció tant d’obtenir beneficis econòmics -matèries primeres i mercats-, com evitar que França, aliada de la monarquia hispànica, pogués utilitzar les riqueses d’aquests territoris hispànics.

Va ser a la victòria anglesa a Trafalgar, del 21 d’octubre del 1805, on es va convertir definitivament en la potència dominant al mar, trobant-se amb el ferm tancament del continent europeu per part de Napoleó Bonaparte i els seus aliats. Va ser llavors quan l’almirall Home Riggs Popham va decidir envair el Riu de la Plata. Aquest militar ja havia participat en l’elaboració de diversos plans contra els territoris hispànics a Amèrica i coneixia de primera mà, pels espies que hi tenia, les deficients defenses de Buenos Aires i Montevideo, així com la notícia d’un proper embarcament dels capitals del virregnat riuplatenc i del Perú, cap a la Península. Un cop es va unir a la campanya el militar William Carr Beresford, les tropes britàniques iniciaren la invasió.

La caiguda de Buenos Aires i la Reconquista de 1806

El dia 25 de juny de 1806, els 1.641 oficials i soldats anglesos, comandats per Beresford, van desembarcar a la costa de Quilmes, a pocs quilòmetres de Buenos Aires. Ho van fer amb relativa facilitat, sense una gran oposició per part de les autoritats virregnals.

El seu avenç va ser igualment ràpid i demolidor, com mostra que el dia 27 de juny, la capital ja havia caigut en mans angleses. A banda de les ja mencionades mancances, també va tenir molta incidència la decisió del virrei Rafael de Sobremonte, de no armar a la població -i en especial alscriolls-, per por a una possible revolta en contra seva. També va ser molt important l’actitud de les mateixes autoritats virregnals, que no van prendre accions agosarades per retenir l’avenç enemic, contrastant amb les ganes de lluita que tenia una part de la població, enfervorida. No va ser ben vist pels veïns de Buenos Aires que el virrei, tot i que així ho marcaven els plans defensius oficials, sortís de la ciutat cap a Còrdova, juntament amb el tresor de la ciutat i els capitals d’alguns grans comerciants. Certament, el problema no va ser la seva marxa, sinó la sensació de fer-la a correcuita, sense haver emprès cap acció significativa per a la defensa.

Un cop la ciutat va canviar de mans, la majoria dels oficials de l’exèrcit, les grans famílies i les autoritats administratives i comercials van optar per apropar-se als nous governants, alguns de bon grat i d’altres, en aparença. Els anglesos els hi van prometre respectar les seves propietats i el culte catòlic, a canvi d’una jura, més o menys pública, on afirmessin que no lluitarien en contra d’ells. Això va afectar una nombrosa part dels oficials presoners, molts dels quals es van negar posteriorment a formar part de les accions de reconquesta. Com els anglesos no tenien ordres directes del seu govern que els permetessin assegurar la independència del territori riuplatenc, molts dels que els havien vist com a possibles alliberadors, finalment es van posicionar amb els que volien tornar al sistema hispànic.

Va ser en aquest moment quan, tant a Buenos Aires com a Montevideo, va néixer la idea de, enfront de les accions poc efectives de les autoritats virregnals, ser els mateixos habitants els que iniciessin la defensa contra els anglesos. El primer gran moviment de rescat per a la capital va començar a Montevideo, ideat pel governador Pascual Ruiz Huidobro amb el que quedava de les tropes regulars, que havien creuat el riu per si de cas l’atac inicial es feia contra aquella costa. Però no només van ser els militars els que van reaccionar, els comerciants de Montevideo, i entre ells destacaren catalans com Miquel Antoni Vilardebó o Jaume Illa, van oferir diners, productes i acolliren als militars en campanya en les seves propietats. Aquest col·lectiu català, tal com van fer també un grup de corsaris francesos, es van oferir a formar milícies per ajudar a la reconquesta.

Finalment, el dia 22 de juliol van marxar cap a Buenos Aires els 906 efectius, regulars i milicians, liderats per Santiago de Liniers, oficial de la marina espanyola d’origen francès, que estava destinat a Ensenada quan es va iniciar l’atac anglès. Quan va marxar cap a Buenos Aires per, en teoria, posar el seu càrrec sota la nova administració, va rebre informacions dels grups de resistència de Buenos Aires i va marxar cap a la Banda Oriental, on Huidobro li va confiar el comandament de les forces que havien d’iniciar la coneguda com a Reconquista. Dies després, des de Colonia de Sacramento, aquestes tropes van aconseguir creuar el Riu de la Plata sota la pluja, esquivant el bloqueig anglès del riu.

Mentrestant, dins de la capital portenya, es van portar a terme uns moviments de resistència. Com destaca Alejandro Rabinovich, les primeres operacions les van dur a terme particulars o petits grups que, sense planificació, es dedicaren a robar i a atacar a soldats anglesos de forma indiscriminada. A poc a poc, aquests individus es van començar a unificar per portar a terme actes coordinats de sabotatge. Un dels més importants va ser el grup liderat pels comerciants Felip de Sentenach i Guerau Esteve i Llach, finançats en secret pel cabildo de Buenos Aires, que van iniciar el pla de fer dos túnels per sota de la ciutat per tal de minar la caserna “de la Ranchería”i el fort de la ciutat, on residien les autoritats angleses.

Quan aquest grup ja va ser gran, van decidir fer un campament al Perdriel on poder emmagatzemar armes i entrenar a tropes perquè reforcessin al grup de Montevideo. Tot i la bona organització dels complotats, van haver d’incloure a gent que no va ser tan discreta -borratxeres, anades i tornades del campament…-.  Els anglesos, per la seva part, ben aviat van prendre mesures contra el sabotatge que, unides a les informacions obtingudes pels seus espies, van fer que finalment descobrissin el campament, atacant-lo i dispersant als que estaven allí. Molts d’ells van marxar per trobar-se amb l’exèrcit de Liniers, que creixia ràpidament a mesura que avançava cap a la ciutat.

Tot i la coneguda perícia bèl·lica britànica, aquestes no s’esperaven que els riuplatencs aconseguissin un gruix de gent suficient, ni suficientment preparada, per oposar-se al seu govern. Tampoc van creure que la població de la ciutat, un cop iniciats els atacs el 12 d’agost, participaria tan activament de la recuperació de la ciutat, juntament amb les tropes de Liniers. Així, el llançament d’objectes, d’aigua bullent i l’ajuda a les avançades dels “reconqueridors”, a poc a poc van donar el seu fruit. Un cop guanyades posicions fortes, gràcies a atacs furtius que capturaren canons i obusos, juntament amb el retorn de les tropes del Perdriel i la fusió amb el grup dels sabotejadors interiors, ben aviat van aconseguir arraconar als anglesos a la Plaza Mayor -actual Plaza de Mayo-. Finalment, la pressió va fer que es rendissin, per evitar un mal major.

Intranquil·litat externa i canvis interns

La victòria no va ser definitiva, tot i que important, ja que Popham continuava a l’entrada del riu amb la seva flota, a l’espera dels reforços que Anglaterra els enviava. Els oficials i soldats anglesos empresonats van ser dispersats pels pobles de l’interior, per evitar possibles revoltes.

Mentrestant, a Buenos Aires es va iniciar un procés molt important pels posteriors esdeveniments polítics. El cabildo de la ciutat va fer un canvi, per tal de recuperar les atribucions que la resta d’autoritats li havien pres amb el pas dels anys. A més, per l’oposició entre els capitulars i el virrei Sobremonte -discussions sobre el protocol, parcel·les de poder…- no va sorprendre que al 14 d’agost convoquessin un Cabildo Abierto^[1](Iberoamèrica) Forma de reunió extraordinària, convocada per les autoritats municipals, on els veïns prenien decisions importants en cas d’emergència o desastre. amb tota la resta d’autoritats, civils, militars i milicianes, per decidir quines mesures havien de prendre per la nova lluita amb els anglesos. Però  també, aquesta reunió va servir per afectar a la figura del virrei, al qual van denunciar de no haver complert amb la primera funció del seu càrrec, defensar a la població. Acusat de covard i de mirar només pels seus interessos, es va decidir que no era digne de liderar la lluita defensiva.

S’ha d’entendre que la figura del virrei era l’alter ego del rei als seus territoris i que aquesta iniciativa del cabildo va respondre a la idea que la sobirania, que residia en la població, la delegaven en el rei -o les seves autoritats- mitjançant un pacte, i si aquest es desfeia, la sobirania retornava al poble o al seu representant, el cabildo. Tot això va ser possible, tant pel trencament de les comunicacions entre el Riu de la Plata i la metròpoli, com per la no l’oposició de la Reial Audiència, tribunal que esdevenia el darrer reducte de la legalitat virregnal. Per tot això, finalment es va aprovar dividir les atribucions del virrei en dos: l’Audiència, seria la dipositaria de les funcions polítiques, i Liniers assumiria el càrrec de comandant d’Armes, encarregat de supervisar la defensa de la ciutat.

Una de les primeres iniciatives que va prendre, va ser la militarització de tota la població de Buenos Aires. Tot i que va haver-hi peticions prèvies, el 6 de setembre es va fer una convocatòria oficial on es va proclamar que tots els homes en edat de portar armes, s’havien d’organitzar en milícies per províncies de naixement, incloent-hi a la nombrosa població criolla. Així, van sorgir-ne les milícies de bascos, gallecs, catalans, andalusos… però també la de “Patricios” (criolls de la ciutat de Buenos Aires), els “Arribeños” (de les províncies “de arriba”) i fins i tot una de “pardos, negros y morenos”, amb oficials blancs. El grup de sabotatge que lideraren Sentenach i Esteve i Llach, també es van organitzar en una milícia, vinculada a l’artilleria, anomenada els “Patriotas de la Unión”, pagada pel cabildo.

Aquesta militarització no només va significar que persones que depenien de feines inestables, o de baixa categoria, ara gaudirien d’un sou mentre estiguessin en campanya, sinó que una de les característiques d’aquests cossos milicians va ser la seva participació en política. Sense entendre aquesta en el sentit actual, és cert que a partir d’aquest moment el pes de les decisions i  els suports d’aquests milicians, van ser decisius, esdevenint “el Poble”, un subjecte actiu de la política.

Aquestes no van ser les úniques conseqüències de la primera invasió, ja que també es va iniciar un allunyament entre Buenos Aires i Montevideo, el qual cada cop es faria més gran. És cert que les dues mantenien una relació tibant, donada la submissió administrativa d’una sobre l’altra, però aquesta es va agreujar, tant per la lluita pel reconeixement a la cort dels honors de la victòria, com per les accions presses per a la defensa contra el segon atac dels anglesos. Buenos Aires va iniciar una política restrictiva i d’autoconservació de les forces i els materials bèl·lics, que va agreujar l’escassetat existent a Montevideo. La capital argumentava que si els hi concedia el que demanaven, ella quedaria desprotegida, actitud que contrastava amb les iniciatives presses per Montevideo el juny de 1806.

Aquest aspecte es va agreujar quan, el 14 de gener de 1807, els reforços anglesos van arribar i iniciaren els atacs contra Montevideo. Les mancances bèl·liques, i algunes qüestionables decisions estratègiques, van permetre, de nou, un plàcid desembarcament de les tropes angleses, que ben aviat iniciaren el bombardeig contra les muralles de la ciutat. A la defensa de Montevideo tampoc va ajudar la participació de Sobremonte, el qual havia marxat cap allí després d’assabentar-se de les decisions del Cabildo Abierto. Molt aviat, es van fer paleses les divergències amb el governador Huidobro i l’oposició de la població de la ciutat contra ell, cosa que el va obligar a retirar-se fora de les muralles, a un campament a la zona de Las Piedras.

Buenos Aires, en mig d’una reorganització general per a la defensa, va enviar -tard- algunes partides per ajudar a Montevideo. Aquestes, es van trobar amb la mala feina -o mala fe- de Sobremonte, que havia d’enviar cavalls a Colonia per facilitar-ne la mobilitat dels reforços, cosa que no va fer. Això va afectar el grup que liderava Pedro de Arze, que tot i el retard, va arribar a Montevideo poc abans de ser atacada. Però també va provocar que el segon dels reforços, liderat pel propi Liniers, es va haver de tornar cap a Buenos Aires en rebre les notícies de la caiguda de la ciutat, el 3 de febrer de 1807, mentre esperaven els cavalls promesos.

A més de la caiguda de Montevideo, a inicis de 1807 també es va produir un canvi important al cabildo de Buenos Aires. En les eleccions que cada 1 de gener es celebraven per a renovar els seus càrrecs, van sortir com a batlles de 1r i 2n vot, Martín de Álzaga i Esteban Villanueva, dos comerciants reconeguts defensors del sistema de comerç monopolístic, sistema restringit als peninsulars. Això va provocar el rebuig dels comerciants criolls i de les milícies de les quals en formaven part, així com dels peninsulars no vinculat a aquest comerç. És aquí on la participació política miliciana es va començar a notar, al oscil·lar la seva adhesió cap els grups de poder que sí que els podien beneficiar, mentre que els grups de catalans, bascos i gallecs, així com inicialment els Patriotas de la Unión, es van mantenir al costat del cabildo i els seus. És a dir, mentre es lluitava contra els anglesos, internament es va iniciar una altra pugna per ocupar els espais de poder oberts al sistema virregnal a causa de les invasions, on participaren els grups propers Àlzaga i els que seguien a Liniers, ara virrei interí.

Com s’havia produït aquest canvi? Amb les notícies de la caiguda de Montevideo es va saber de les incompetències de Sobremonte. Això va fer enfurismar a la població, que va peticionar la destitució del virrei, cosa que es va fer efectiva a la Junta de Guerra del 10 de febrer de 1807. Aquesta, va comptar amb el beneplàcit de la Reial Audiència, la qual va quedar com a representant interina del poder virregnal. Amb l’arribada de notícies de la Península, el 30 de juny, es va saber per una Reial Ordre que a tota Amèrica, en cas de mort o incapacitat del virrei, el poder polític, militar i la presidència de la Reial Audiència, passava al militar de major rang. Com que Huidobro, qui havia de ser el destinatari, estava pres pels anglesos, i com que Liniers havia rebut en el mateix correu l’ascens a brigadier de la Reial Armada, l’Audiència el va anomenar ràpidament virrei interí, fins a la confirmació per part de la cort, la qual va arribar al juliol d’aquell any.

La Defensa de 1807

De nou, l’avenç anglès va ser molt ser ràpid i, sense una forta oposició virregnal. Ja el 28 de juny de 1807, els 9.100 soldats (aprox.), van creuar el riu i van desembarcar tranquil·lament, a Ensenada, a uns 68 quilòmetres de Buenos Aires. Liniers, va decidir plantar-los cara, traspassant el rierol que quedava davant de la capital, abandonant d’aquesta forma una situació estratègica, acció que molts van considerar errònia. Després de diversos combats, els anglesos van aconseguir avançar i entrar en la ciutat, dispersant les tropes de Liniers cap a l’interior de la capital, quedant aquest desaparegut durant unes quantes hores.

Dins de Buenos Aires, va ser el cabildo qui es va reunir amb els comandants de les noves milícies i els militars que quedaven, per tal d’organitzar un pla de defensa. La idea va ser fortificar el centre de la ciutat amb canons, barricades i fusellers a les terrasses dels habitatges. Cal recordar que la immensa majoria de les forces milicianes no havien tingut més formació militar que la donada entre la primera i la segona onada de les invasions. Tot i això, les accions fetes pels veïns-milicians van ser superiors que les de les tropes formals. Un cop tornat Liniers, va ser posat al capdavant de la defensa de la ciutat, i va ser llavors quan es va produir la definitiva transformació de Buenos Aires en una ciutat armada.

Els anglesos van decidir formar columnes per diversos carrers de la ciutat, sense portar els fusells carregats per evitar endarrerir-se en escaramusses, per tal d’avançar ràpidament cap a l’altra punta, on estaven les institucions virregnals, per tal d’ocupar-les. De nou, no van comptar amb la ferocitat dels veïns i veïnes de la ciutat, ni amb trobar-se amb unes forces virregnals més entrenades, ni amb una disposició defensiva feta per a desgastar als enemics. Així, van sofrir atacs ferotges al carrer i als sostres de les cases, la qual cosa els hi va comportar força baixes i els va obligar a atrinxerar-se als punts que ja havien ocupat, algun d’ells d’importància. Finalment, tot i que els virregnals no van aconseguir desfer-se de totes les forces enemigues, aquests es van rendir el dia 7 de juliol.

Un cop reconeguda la victòria riuplatenca, les negociacions van imposar la marxa dels soldats anglesos i el retorn dels presoners fets, per cadascun dels bàndols, a les dues invasions. A més, tal com va exigir el cabildo, havien de retornar Montevideo, decisió molt criticada per a gran part de l’oficialitat anglesa, ja que era una plaça on encara tenien molta força.

En definitiva, les conseqüències sociopolítiques de les invasions angleses van suposar un gran canvi pel virregnat. Després de la marxa dels anglesos, la presència de les milícies es va mantenir per por per a una tercera invasió -que estava prevista però no es va produir-, la qual cosa es va aprofitar a les lluites, cada cop més fortes, entre el grup d’Àlzaga i el de Liniers, que finalment es van enfrontar el 1809. També es van aprofundir les oposicions entre Buenos Aires i Montevideo, especialment a partir de 1808, amb els canvis que es van produir a la Península per l’ocupació francesa. Va ser gràcies a un nou canvi a la Península que es va instaurar una junta autònoma de govern a Buenos Aires el 25 de maig de 1810, la qual va provocar un terratrèmol polític a tot el territori. Però aquesta, és una història per a un altre moment.