I si Karl Marx també hagués sigut un ésser humà? I si una de les figures més importants de la història, el pensament del qual va inspirar (i encara inspira) bona part del moviment obrerista internacional que condicionà com cap altre el transcurs històric del segle XX hagués estat, també, un bon amic, pare, marit, amant i fins i tot jove? Raoul Peck hipotetitza sobre la humanitat d’aquest teòric massa sovint totemitzat al film Le jeune Karl Marx.
No és fàcil retratar a Karl Marx (1818-1883), una de les ments més fructíferes i brillants de la història i, sobretot, les seves idees. I aquest és precisament un dels principals objectius del llargmetratge: aconseguir fer sobresortir les principals línies de pensament del filòsof alemany en els seus anys de joventut i fer-ne palesa la seva rellevància històrica.
El film comença amb la narració d’un fragment de “El debat sobre la Llei en relació amb el robatori de llenya“, article publicat a la Gaseta Renana el 1842 que posava en qüestió, ja des de l’arrel, les (llavors) noves lleis penals envers la recollida de llenya i la seva propietat a Renània. Aquest va ser un entre d’altres dels mordaços i punyents articles que Marx hi publicà. I aquests va ser la tempesta que va vessar el vas.
Després d’editar-se durant aproximadament un any, els censors estatals silenciaren les plomes de la Gaseta Renana la primavera de 1843. Més que probablement, els articles de Marx i els seus càrrecs (n’era editor i director) feren agilitzar els tràmits al govern prussià. Amb la seva clausura s’inicia el tumultuós i miserable periple de Marx per Europa en la forçosa tasca de sobreviure: ell, la seva esposa Jenny von Westphalen (1814-1881) i les seves filles (Jenny i Laura) que naixeran durant l’accidentada dècada dels 40 del segle XIX.
És en aquest temps de misèria quan Marx forja els fonaments d’una nova concepció teòrica i inicia una inseparable amistat amb un jove Engels, amb el qual produirà, debatrà i firmarà gran part de la seva colossal obra. Així se’ns narraran, fins a un assenyalat 1848, les vicissituds d’ells i també les d’elles; en una Europa on començaven a sorgir, des de les seves entranyes, aquells enterradors disposats a fer estremir tot el món.
I en tot això, elles hi tenen molt a veure. El biopic de Peck té intenció de redignificar les figures històriques, sovint oblidades, de Jenny von Westphalen i Mary Burns: tant en la seva relació amb Marx i Engels, com sobre les seves pròpies condicions i en el paper determinant que juguen, juntament amb els seus esposos, en el llarg procés de producció teòrica. S’intenta així conjugar una realitat històrica fidelment representada amb la part més íntima dels seus personatges: així és com s’humanitzen els símbols.
Trobarem exemples d’aquesta humanització al llarg del film: des d’un Marx que s’emborratxa amb el jove i burgès Engels i s’escapa de la policia parisenca a aquell que ha de pidolar feina a les oficines de correu belga per pal·liar la misèria de la seva família. Se’ns descobreix en aquests moments el binomi Jenny-Marx, que és constantment present a la totalitat del llargmetratge.
Jenny von Westphalen (1814-81) és un dels personatges més importants i interessants de la pel·lícula. La seva centralitat cinematogràfica contrasta amb el paper absolutament secundari que la història li ha deparat. És només gràcies als sacrificis que aquesta filla de la noblesa prussiana (que ho deixa tot per seguir a Marx) fa per la seva família que el jover Karl pot dedicar-se a allò pel qual se’l recordarà: escriure. La seva importància depassa el seu rol familiar: la pel·lícula mostra a una Jenny von Westphalen que és una igual a Marx en la quotidianitat intel·lectual, fent aportacions cabdals a la pròpia obra del filòsof. El film també és prou subtil (i honest) per a mostrar-nos que, malgrat la brillantor i energia de Jenny, aquesta no va accedir mai a la primera línia del debat intel·lectual ni seria reconeguda pels seus contemporanis (homes), els quals polemitzaven amb ell, però no amb ella (ja que no la coneixien). En aquest sentit, la pel·lícula retrata amb total veracitat el rol secundari i menystingut que tenien les dones en la societat de la Primera Revolució Industrial.
El binomi Karl-Jenny, la seva complementarietat i l’amor que es tenen i mostren és, per tant, un dels punts forts de la pel·lícula. Per l’evidència històrica, sabem que Karl Marx va estimar a Jenny amb bogeria i viceversa, si bé és cert que alguns autors han afirmat també que el caràcter del pare del ‘socialisme científic’ va acabar fent de la vida de la seva dona un infern i que va ‘xuclant-li’ l’energia; un comportament que també hauria fet extensible a les seves filles.
L’altra gran relació present al film, però, és la de Karl Marx i Friedrich Engels (1820-1895) en la que s’intenta destacar les dues primeres desafortunades trobades entre els dos: la primera a Berlín, anys abans; la segona a casa d’Arnold Ruge a París, el qual conjuntament amb Marx havia iniciat l’edició dels Annals Francoalemanys. Després de reclamar-li diners a Ruge, Marx s’encara a Engels sent aquesta la incòmoda tensió que preludia una admiració sincera i una amistat fèrria. La seva relació permet a Marx accedir als clàssics de l’economia anglesa, condició indispensable per a la redacció dels seus futurs treballs, entre ells “El capital”. En aquest moment, però, ambdós escriuen la seva primera col·laboració, carregant contra els germans Bauer i els joves hegelians: La sagrada família o La crítica de la crítica crítica, a la qual Jenny hi atorga, al menys en el film, el seu sarcàstic títol.
A partir d’aquest punt, Engels esdevé un inseparable de Marx. Lluny de certes atribucions de competitivitat amb Marx, Pieck representa en la seva relació una comprensió i solidaritat intel·lectuals constant (amb els seus evidents entrebancs circumstancials). També ens mostra la contradictòria situació del jove Friedrich: burgès i comunista alhora; escrupolós analista de la misèria obrera de Manchester que podia observar des de la posició de treball que el seu pare li havia atorgat a l’empresa, preparant a l’hereu per assumir com pertoca el llegat familiar. Pieck ens mostra profundament però breu el còmode dolor d’Engels, que expressa epistolarment amb Marx en una correspondència que acabarà esdevenint gairebé quilomètrica.
Aconseguir la informació per redactar els seus treballs no és quelcom que Engels pogués aconseguir fàcilment. És Mary Burns (1821-1863), obrera irlandesa (probablement) de la mateixa fàbrica d’Engels, la que li descobreix els detalls de la Manchester obrera i possibilita al jove Engels la realització dels seus treballs. Mary és tractada en aquesta pel·lícula com un personatge intel·lectualment més senzill, però recoberta de la força i dignitat de la classe obrera, condició que exhibeix amb orgull més d’una vegada en tota l’obra. El personatge és, a més, interessant des d’un punt de vista de l’alliberament sexual, donada la posició que adopta amb Engels: la de no casar-se (ambdós consideraven el matrimoni una institució burgesa), cosa que xoca fins i tot a Jenny quan li ho confessa. Mary avança alguns dels plantejaments de les noves maneres de concebre l’amor, alternatiu als cànons burgesos del segle XX.
Tot per al proletariat, però sense el proletariat
D’ençà que començà la Revolució Industrial a Gran Bretanya, a la segona meitat del segle XVIII, aquesta anirà prenent consistència al seu país d’origen i després anirà estenent-se per tota Europa. Amb ella nasqué també una nova classe social: el proletariat, la nova força de treball del món modern.
“Així és com funciona la societat” deixa anar burleta un burgès anglès a Karl Marx quan aquest li recrimina que treballin nens a les seves fàbriques. El capitalisme nascut de la Revolució Industrial no semblava dissenyat perquè tots en poguessin gaudir en peu d’igualtat; uns pocs van guanyar molt a canvi d’explotar la resta.
Les condicions de vida d’aquesta nova classe no serien gens fàcils i la seva explotació estava a l’ordre del dia: sense una xarxa de solidaritat estesa i consolidada, sense capacitat per a oposar una força de canvi i una alternativa al nou model econòmic, polític i social del capitalisme i a la seva explotació sense fre. I així és com tota una nova amalgama de pensadors i sectors de treballadors començaren a articular un moviment contestatari que tenia una meta final: el socialisme. Aquest, tot i no ser del tot coherent i pecar de dispers (allò que coneixem genèricament com a “socialisme utòpic”), va assentar les bases per a articular un pensament propi de la classe treballadora. I és aquí on hem de començar a copsar la importància cabdal de Marx.
El moviment obrer havia començat a néixer ja a principis del segle XIX a partir de diverses ideologies i pensadors, però calia fer anàlisis teòrics i concrets de la realitat i dotar-los d’una praxi revolucionària amb objectius clars. Davant de la irrealitat i la retòrica buida dels líders i pensadors obrers del moment, Marx posarà totes les seves capacitats intel·lectuals per a articular una doctrina revolucionària coherent, socialista, científica i ‘materialista’ per a “enderrocar el vell món”. “Els filòsofs només s’han preocupat per interpretar el món; el que importa és transformar-lo” diu un no tan solemne Marx a Engels després d’orinar ebri pels carrers de París: primer va ser la indignació i després la crítica.
El film és prou incisiu com per fer-nos entendre l’àmplia amalgama de moviments obrers que ja existia en aquells moments i les seves mancances a través de les crítiques frontals de Marx. Aquesta actitud bel·ligerant i explosiva de Marx el porta a una situació ambivalent: respecte intel·lectual vers altres ideòlegs, però també d’un cert menyspreu. Al mateix temps que experimenta un sincer respecte vers Pierre Proudhon (1809-65), veritable referent obrer del moment, no pot evitar recriminar-li amb un cert to paternalista que la defensa de la ‘llibertat’ és una mera abstracció. Si bé el personatge va coneixent diverses figures rellevants del moviment obrer, el film deixa patent l’altivesa (i arrogància) de Marx vers els seus contemporanis.
Aquesta altivesa el porta fins i tot a menysprear els propis líders del moviment obrer, alguns dels quals provenen de les pròpies files del proletariat que pretén emancipar (“la ignorància no ha ajudat mai a ningú” li etziba Marx en una baralla al popular i carismàtic sastre Wilhelm Weitling, un dels primers teòrics del comunisme). La formulació de les seves pròpies tesis està en un llenguatge elevat i complicat d’entendre per a la immensa majoria de la classe treballadora, cosa que originarà una discussió amb Engels sobre el tipus de llenguatge que han de fer servir per a redactar El manifest comunista.
Prémer el botó de “pausa”
Raoul Peck ha optat per tractar a Karl Marx i la formulació del seu pensament per la via dura. El director no fa concessions a l’espectador. La major crítica que se li pot fer a la pel·lícula és que no és un film per a tots els públics. Es requereixen uns coneixements previs importants sobre la història d’Europa i dels personatges que hi apareixen (i conseqüentment, d’allò que pensaven). Quelcom encomiable, però l’èmfasi en el rigor fa perdre accessibilitat. Tot i així, aquesta és una pel·lícula que val la pena entendre… així que caldrà carregar-nos de paciència, prémer molt el botó de ‘pausa’, buscar informació sobre els personatges i fets que es van enunciant i continuar amb el film. Aquest exercici potser és una tasca que descoratja ara mateix per al lector, però necessària si volem copsar la veritable magnitud i el mèrit de la pel·lícula.
Karl Marx és una icona. És el pare del ‘socialisme científic’, una fotografia en blanc i negre on apareix en posats dignes i solemnes, un nom de vegades venerat fent-lo esdevenir profeta d’una nova teologia. Humanitzar els símbols, els referents, els ídols i els personatges històrics ens ajuda a recordar que van ser com nosaltres. Ensenyar els seus clarobscurs íntims, les seves contradiccions i misèries és igual d’important que mostrar la seva grandesa teòrica i intel·lectual: no són figures per sobre del bé i del mal. Que dos precaris com els que estem escrivint aquestes línies hagin vist aquesta pel·lícula, ha fet de Marx algú més proper, algú al qual podem arribar i (amb modèstia) emular. I això sempre ajuda al final de la jornada laboral.
