Per citar aquesta publicació

Gabàs Sampedro, Joan (2021) "«Evita»: calia plorar per aquella Argentina?", Ab Origine Magazine, Deformant la història(10 Novembre) [en línia].
Tags

«Evita»: calia plorar per aquella Argentina?

“Tot el que heu de fer és mirar-me per saber que cada paraula és certa.” Amb aquesta frase Madonna acaba l’emblemàtica cançó del musical Evita, Don’t Cry For Me Argentina (No ploris per mi, Argentina), cançó que plasma un dels trets més representatius d’Eva Perón, la seva habilitat com a oradora. La seva eloqüència a l’hora d’oferir discursos polítics davant les multituds era llegendària; multituds que l’admiraven i que la van portar al seu màxim esplendor. Tot i això, quina era la verdadera Argentina que envoltava a la nostra protagonista? L’espectacle, portat a la pantalla gran el 1996 de la mà del reconegut director Alan Parker i protagonitzat per Madonna i Antonio Banderas, narra la vida d’Eva Duarte de Perón (1919-1952), més coneguda com a Evita. Actriu, model i  Primera Dama d’Argentina durant bona part del mandat de Juan Perón (1895-1974), Evita fou la segona esposa d’aquest. El musical, però, no només ens presenta qui era ella, sinó que ens posa sobre la  taula per què fou tan important i estimada per la població argentina, sobretot pels simpatitzants del  moviment peronista, els també coneguts com a “descamisados”, i quin era el context històric en el qual va desenvolupar la seva personalitat i fama com a personatge públic i com a transformadora de la política argentina.

Els anys 40 a l’Argentina

La pel·lícula, tot i començar presentant-nos una multitud visitant el cadàver d’Evita, ràpidament rebobina per mostrar-nos la seva infantesa. Allà la veiem amb quinze anys marxar cap a la gran ciutat de Buenos Aires a provar sort i a lluitar pel seu somni de ser artista. El film ens presenta com suposadament va anar aconseguint els seus propòsits a  partir de tenir una gran quantitat d’amants (molts d’ells vinculats en la cultura i les arts argentines), arribant així a les  grans elits, i coneixent finalment al militar Juan Perón. Aquest últim i Duarte van enamorar-se ràpidament i van començar  la seva història d’amor l’any 1945.

Però quina era l’Argentina que hi havia durant aquell període? Només havien passat dos anys des de la  Revolució del 1943, un cop d’estat protagonitzat pels generals Arturo Rawson (1885-1952), Pedro Pablo  Ramírez (1884-1962) i Eldemiro Farrell (1887-1980). Aquests prohoms van governar el país i van assignar la  vicepresidència a quatre militars, entre els quals trobem a Juan Domingo Perón. El principal motiu  que va fer que es desencadenessin els fets va ser la “Década Infame”, un període de dictadura provisional per controlar  la població després d’uns resultats electorals poc fiables. Durant aquells tretze anys va produir-se una gran  migració de la població rural a les grans ciutats i es van tancar diversos acords entre Argentina i el Regne  Unit, assegurant-ne beneficis econòmics i comercials per així rebre millores en el transport i les indústries.

Durant aquell mandat Perón va crear el Departament del Treball, que més endavant va convertir-se en Secretaria. A partir de la creació d’aquesta es van desenvolupar diversos convenis laborals, oferint millores a la  classe treballadora. A més, Perón també va demostrar el seu favor als gremis. Tot i que el govern dels generals s’hi oposava i sancionava a contracor les reformes laborals que Juan Perón impulsava, aquest últim seguia mantenint-se  a favor del proletariat, i finalment els sectors més conservadors del govern van organitzar-ne la detenció el 12 d’octubre del 1945, amb el suport de Farrell.

A partir de la detenció del militar, Evita va prendre un rol protagonista en les manifestacions que  demanaven l’alliberació de Perón. En tots aquests actes va ser la capdavantera, i en la gran majoria feia un discurs on defensava el suport que Perón donava a la població obrera argentina, demanant-los que s’unissin  per a insistir en l’alliberament immediat del  militar, ja que era l’únic que els podia entendre. Aquest fet es veu  d’una manera molt evident en el film musical a partir de la cançó A New Argentina (Una nova Argentina), on veiem una Eva Duarte lluitadora i defensora del seu estimat, on també gràcies a la seva fama com a artista aconsegueix fer divulgació de la situació de Perón a través d’alguns mitjans de comunicació, com per exemple  la ràdio. Finalment, després de cinc dies plens de manifestacions, reivindicacions i una explotació continuada dels ideals  laboristes, Juan Perón va ser alliberat. Aquell 17 d’octubre de l945, a la Plaza de Mayo de Buenos Aires  va produir-se un abans i un després per a les figures d’Evita i Juan Perón, per la ideologia peronista i per a la història del moviment obrer argentí. Aquest fet va ser tan important que cada any se celebra sota el nom de “Día de la Lealtad”, on es recorda la força del proletariat i la seva necessitat de reivindicar-se enfront dels governs que no els inclouen.

Maria Eva Duarte arengant les masses. Font: Wikimedia Commons.

Pocs dies després de la posada en llibertat de Perón, ell i Evita van casar-se, convertint-se ella en la Primera  Dama d’Argentina. També, gràcies a la detenció i alliberació del militar, van convocar-se eleccions un any  després i aquest va presentar-s’hi, guanyant-les amb una àmplia majoria a causa de l’auge dels seus  ideals. El principal suport el va rebre de la CGT (Confederación General del Trabajo de la República  Argentina), un dels sindicats més importants del país, el qual en aquell moment comptava amb una  majoria socialista. Aquest sindicat, després del triomf de Perón, va convertir-se en un dels pilars del seu  partit, el Partido Peronista. Aquest es va formar a partir de la unió entre el Partido Laborista, Unión Cívica  Radical Junta Renovadora i el Partido Independiente, els quals defensaven totes les millores laborals i sindicals  que el president havia promès, i entre les quals val la pena destacar la defensa de les organitzacions sindicals i la creació de  diferents convenis col·lectius laborals per millorar la situació dels obrers.

Els anys daurats del peronisme

El triomf de Juan Perón es plasma d’una manera molt emblemàtica a la pel·lícula, dins de la cançó més important  del musical: Don’t Cry For Me Argentina (No ploris per mi, Argentina). Aquesta cançó, tot i no basar-se en un discurs real, va ser composada per representar el poder de Duarte davant les multituds, i per mostrar-nos una nova etapa dins la política i la societat argentines. Cal parar atenció al fet que el discurs es difon des del balcó de la Casa Rosada, marcant-se una jerarquia entre el matrimoni i la població que els escolta. Gràcies al seu carisma i als seus dots com a predicadora va esdevenir una figura molt estimada pels “descamisados”, convertint-se en un referent per a moltes persones, sobretot per a les dones i les nenes del país. 

L’admiració cap a la Primera Dama d’Argentina va arribar fins i tot a Europa. El 1947 va realitzar la gira de  l’Arc de Sant Martí, una gira per diferents països europeus on es reunia amb les seves autoritats polítiques. Tot i comentar-se que la gira no tenia cap connotació política, era tota una declaració d’intencions. En alguns països va ser rebuda per grans multituds, com en els casos d’Espanya, Itàlia, França i el Regne Unit, mentre que en d’altres, com per exemple a Suïssa, va ser apedregada i esbroncada. Aquesta gira a la pel·lícula es veu en dues cançons: Rainbow High (Reina de l’Arc de Sant Martí) i Rainbow Tour (Gira de l’Arc de Sant Martí). En la primera veiem a Evita mostrar-se com una dona  poderosa, opulent i amb molt carisma, mentre que en la segona se’ns narra l’experiència de la gira i les diferents trobades amb els líders de cada país. Dins d’aquesta segona cançó cal destacar la reunió amb el general Franco quan va visitar Espanya i a Itàlia la trobada amb el Papa Pius XII, el qual no la va guardonar amb la condecoració pontifícia, però si que li va regalar un rosari, com feia amb altres figures públiques que es reunien amb ell al Vaticà. La gira va consolidar-la com una icona de masses: des de la seva tornada a Buenos Aires va començar a vestir roba de grans dissenyadors, sobretot peces de Christian Dior, i fins i tot va ser portada  de la revista Time, gràcies a un article que explicava la gira europea, convertint-se així en la Primera Dama d’un  país llatinoamericà que ocupava la portada de la famosa publicació. Així doncs, Eva Duarte de Perón es va convertir en una icona a escala mundial, en un referent en el món de la política i de la moda, però paral·lelament va començar a presentar un seguit de contradiccions respecte al tipus de vida que portava i  la idea de ser reconeguda popularment com “l’abanderada dels humils.”

Eva Duarte de Perón arriba a Espanya. Font: Wikimedia Commons.

Tot i això, la forta personalitat d’Evita i el respecte que la població sentia per ella la van fer continuar amb les seves accions per impulsar una Argentina amb millores i recursos per a tothom: va fundar la Fundación de Ayuda Social Eva María Duarte de Perón, més endavant coneguda com a Fundación Eva Perón. Aquesta organització va crear-se amb la intenció d’ajudar als sectors més pobres del país, i dins de la fundació ella encapçalava totes les accions que s’hi organitzaven. Al mateix temps, l’any 1947 a Argentina va derogar-se el sufragi femení, però tot i això el 1949 Evita va impulsar-lo al fundar el Partido Peronista Femenino. Aquest era una branca dins del Partido Peronista organitzada i liderada exclusivament per dones, les quals ocupaven el 33% de llocs dins del govern del seu marit, mentre que la resta de govern el formarien homes i membres d’associacions sindicals. Aquests fets van augmentar l’estima i admiració que se sentia cap a la Primera Dama d’Argentina, fins al punt de tractar-la i venerar-la com a una santa. Al musical tot això ho podem veure a la cançó Santa Evita, on s’observa un cor infantil cantar-li a la Primera Dama com si fos la salvadora dels pobres, de les dones i del món, suplicant-li una pregària, i més endavant contraposant-se amb un cor mixt que canta a ple pulmó que Evita és la mare d’Argentina i dels “descamisados.”

Però a poc a poc s’anava veient que no tot era tan idíl·lic com semblava: va crèixer el sentiment antiperonista després del triomf de Perón a les eleccions del 1946, amb l’ambaixador i empresari Spruille Braden (1894-1978) com a capdavanter d’aquesta corrent. Aquest moviment, amb reminiscències feixistes, va començar a realitzar accions violentes dirigides cap al president  d’Argentina, la Primera Dama i els partidaris d’aquests, dels quals val la pena destacar els diversos atemptats terroristes que van cometre’s a la Plaza de Mayo de Buenos Aires i els diferents intents de cop d’estat que van organitzar durant la dècada dels anys cinquanta. Tanmateix, el govern no va dubtar en aplicar polítiques estrictes contra tot atac terrorista o acció oposada als seus ideals. Malgrat això, es trobaven en un punt de no retorn, ja que  algunes reformes laborals que Perón havia aplicat estaven perjudicant  la població obrera, augmentant l’atur i acabant amb els recursos que permetien viure a les classes baixes ambdignitat. Al mateix temps començaven a notar-se algunes incongruències entre el discurs del president i les accions que emprenia envers el  proletariat.  Un moment de gran emotivitat dins la pel·lícula és la seqüència en que a Evita li detecten un càncer al coll de l’úter molt desenvolupat, que va causar que aquesta s’allunyés de la vida pública i renunciés a tots els seus càrrecs polítics i nobiliaris. 

La desaparició de la Primera Dama d’Argentina dels mitjans de comunicació va ser un abans i un després  pel govern de Perón, ja que la part més carismàtica, solidària i propera al poble havia marxat. Aquest  fenomen va ser un detonant perquè la població es desencantés de moltes polítiques peronistes que  s’havien demostrat contraproduents. No obstant això, la figura d’Evita seguia igual que sempre, respectada  i mitificada en vida, considerant-se-la en moltes ocasions com “l’abanderada dels pobres.” Finalment el 1952 Eva Duarte de Perón va morir a la seva habitació de la Casa Rosada, causant una gran consternació popular:  el país es va declarar en dol nacional, el qual va durar trenta dies, i el seu cos es va vetllar al Ministeri de Treball,  concretament a la seu de la CGT. Les cues quilomètriques que van fer-se per veure el cos embalsamat de Duarte i el silenci de la població argentina durant l’enterrament d’aquesta ens mostren fins a quin punt aquella Argentina va plorar  de veritat la mort de la seva mandatària. Tal com es menciona en algunes cançons del musical, el teló va caure.

Argentina després d’Eva Perón

Tot i que el musical finalitza amb la mort de la protagonista, la realitat és que la situació  del país va continuar agreujant-se: després de la seva mort al govern peronista li costava molt amagar actituds que delataven les seves intencions polítiques. Poc a poc va anar-se veient com, sovint, un govern que semblava  democràtic i lliure tenia reminiscències d’una dictadura opressora Això es va poder constatar a partir de nombrosos casos de tortures i atemptats contra defensors de l’antiperonisme, com per exemple el que va patir el sindicalista Cipriano Reyes (1906-2001), i la detenció del diputat Ricardo Balbín (1904-1981) entre d’altres. A més, anys més tard el mateix Partido Peronista volia dissoldre’s, fet que Perón no va acceptar, augmentant el nombre d’atemptats i accions en contra dels opositors al líder argentí;  alguns d’aquests atacs van ser dirigits fins i tot en contra de membres del seu propi partit. Finalment, l’any 1955 va produir-se la Revolución Libertadora, una dictadura radical que va  desbancar a Perón fins a les eleccions de  l’any 1958.

Vetlla del cos d’Evita Perón a la CGT. Font: Wikimedia Commons.

Per tant, què s’hi pot veure a Evita? Hi veiem com un poble va mitificar a una dona que, tot i les contradiccions polítiques i culturals que presentava, compartia amb ells una història i una lluita, en certa forma ho veien com una història de superació. Els Perón van guanyar-se l’estima i odi dels argentins i les argentines a parts iguals, i el seu exemple il·lustra bé aquella màxima que cap acció política va ser mai bona del tot per a tothom. Evita ens mostra com aquell carisma i personalitat podien moure les masses, com es podia transformar i manipular tot allò que la seva figura és proposés. Evita ens presenta un president que suposadament escoltava al poble a través de la seva esposa, i com la  població més necessitada d’Argentina va trobar en ella una icona dins la seva lluita, tot i que ella mateixa es va allunyar  en molts moments de la seva realitat i els seus orígens. “Tot el que heu de fer és mirar-me per saber que cada paraula és certa”; no es  pot negar la força i la persuació d’Eva Perón de Duarte. Fins i tot els seus detractors més acèrrims reconeixen que va deixar una empremta que ha marcat un abans i un després en la societat argentina.

  • (Valls, 1998). Graduat en Història de l'Art i Gestió del Patrimoni Artístic a la Universitat de Lleida, i actualment cursant el Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d'Interpretació Teatral a l'Aula Municipal de Teatre de Lleida.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Gabàs Sampedro, Joan (2021) "«Evita»: calia plorar per aquella Argentina?", Ab Origine Magazine, Deformant la història(10 Novembre) [en línia].
Popular

Relacionat