Per citar aquesta publicació

Mallafré Mateu, Arnau (2022) "L’art d’Amenhotep III: colossitat i refinament artístic", Ab Origine Magazine, 76(setembre) [en línia]
Tags

L’art d’Amenhotep III: colossitat i refinament  artístic

Imatge de portada: Amenhotep III i la seva mare, Mutemwia. Facsimil de còpies de pintures murals d’una tomba, realitzades a Thebes, 1914. Autora: Nina de Garis Davies. Font: The Met Museum.

Fàcilment, reconeixem l’art de l’Antic Egipte quan l’observem, gràcies a les característiques tan peculiars que el formen, com les figures de perfil llevat del tors en els relleus i pintures, els rostres hieràtics en les escultures o la representació dels atributs típics utilitzats per la monarquia, com el nemes i la doble corona. Aquest recull d’aspectes de l’art egipci són convencionalismes, els quals es prolongaren durant quasi tres mil·lennis. Però en cap cas ens hem d’imaginar que la seva reproducció es va realitzar amb la mateixa traça i manera durant un període tan llarg. A l’Imperi Nou, durant la Dinastia XVIII, que comprèn entre el 1575 i el 1295 aC, l’Antic Egipte arribà al seu moment de màxima esplendor, amb unes fronteres territorials en expansió i amb programes constructius veritablement destacables.

Entre els faraons d’aquesta dinastia en destaca especialment un, Amenhotep III, qui tenia un gust artístic especialment refinat. Amenhotep III, fill d’una concubina de Thutmosis IV anomenada Mutemia, va néixer a Tebes i va accedir al tron a l’edat de dotze anys aproximadament. Ben aviat es casà amb la reina Tiy, que procedia d’una família destacada d’Akhmin, amb qui tingué 6 fills, entre ells el pròxim faraó, Amenhotep IV, més conegut com a Akhenaton. La reina Tiy tingué una presència molt destacada en la monarquia, arribant a ser representada en nombroses ocasions al costat d’Amenhotep III en estàtues i relleus, convertint-se en el complement femení del rei divinitzat. Exercia una gran influència sobre el seu marit i l’aconsellava sovint sobre els assumptes del país, assumint un cert protagonisme en el transcurs d’aquests.

Amenhotep III tingué un regnat especialment estable i llarg, d’uns trenta-vuit anys aproximadament, arribant a realitzar fins a 3 festes sed, les quals tenien el propòsit de renovar les forces del faraó i de reafirmar la seva autoritat per continuar governant. El seu mandat no es va caracteritzar per les campanyes militars, i tan sols en trobem una de destacable, la produïda l’any cinquè a la regió de Núbia – una de les més riques de tot l’imperi, gràcies a l’abundància de mines d’or – amb l’objectiu de sufocar-hi una rebel·lió. El faraó fou, per tant, més actiu en altres àmbits, com per exemple el constructiu i l’artístic, arribant a ser un dels regnats més pròspers en tota la història de l’Antic Egipte.

En aquest sentit, va dur a terme nombrosos projectes molt ambiciosos a Tebes i a la resta del territori, fundant temples de grans dimensions, com el de Soleb o el de Kawa. També va ampliar temples ja existents, com el de Karnak, on construí un altre piló, el III, ubicat davant dels pilons dels seus predecessors. Possiblement en va construir un parell més, el IX i el X, els quals foren substituïts per una construcció posterior. Prop de Karnak, a la ribera oriental del Nil, a Tebes, va erigir un nou temple dedicat a Amon on es celebrava el festival d’Opet, a la mateixa ubicació on la faraona Hatxepsut havia situat la seva capella de la barca sagrada. L’edifici el coneixem com el Temple de Luxor, el qual fou ampliat posteriorment en època ramèssida. És destacable l’orientació del temple, ja que està orientat cap a Karnak i no cap al riu, fet que ens indica una dependència del primer. Hem de tenir present que durant la Dinastia XVIII, el clergat d’Amon havia guanyat molta influència i riqueses, fins al punt de rivalitzar amb el faraó.

Temple de Luxor. Autor: Marc Ryckaert. Font: Wikimedia Commons.

Centrant-nos en la descripció i anàlisi del temple, aquest es va desenvolupar de manera lineal, trobant-nos, en primer lloc, amb una columnata d’entrada formada per set columnes a cada costat, que donen accés a un gran pati obert, envoltat de pòrtics en tres dels seus costats formats per una ordenació de columnes fasciculades papiriformes de perfil esvelt, amb una verticalitat marcada gràcies a unes profundes acanaladures. A continuació, trobem una sala hipòstila composta per una repetició del mateix tipus de columnes que componen el pòrtic i, per últim, observem una successió de sales articulades per vestíbuls i l’habitació de les ofrenes. Les sales disminueixen les seves dimensions a mesura que ens apropem al sancta sanctorum

Crida l’atenció la gran magnitud del temple, que denota un gust per allò grandiós, colossal, poc comú en l’arquitectura dels temples fins a aquest moment. Però tot i les grans dimensions de les construccions, no tenen l’aspecte macís que trobem en les obres del període ramèssida, perquè es posa molta cura en l’elegància, com podem contemplar en les magnífiques columnes fasciculades papiriformes de Luxor, que són d’un gust artístic certament refinat. Es té cura de les proporcions, l’estil i el detall, i tot es resol amb una habilitat tècnica més que remarcable. Segons Nicolás Grimal, els monuments d’Amenhotep III «están dotados de una gran delicadeza y finura que descansan sobre una perfección técnica indiscutible».

El gust pel colossal es trasllada també a l’àmbit de l’escultura, sent un bon exemple els coneguts Colossos de Memnon, els quals estaven ubicats originalment davant del piló d’entrada al temple funerari del faraó, a Tebes. Es varen construir amb pedra sorrenca procedent d’una pedrera pròxima al Caire, i no havia de ser gens fàcil extraure tots els blocs necessaris per a unes escultures de 18 metres d’alçada. L’encarregat de dur a terme l’obra fou Amenhotep, fill d’Hapu, una de les personalitats més importants de l’Administració reial del moment, com demostra el fet que se li va permetre construir el seu temple funerari junt amb el del monarca. Probablement, les mesures colossals dels monuments estaven vinculades amb les pretensions de la monarquia, preocupada per divulgar uns ideals on el faraó intenta mostrar-se com un personatge mitològic.

Colossos de Memnon. Autor: JMCC1. Font: Wikimedia Commons.

D’altra banda, l’elegància i delicadesa també està molt present en l’escultura, on el faraó és representat amb molta cura, amb uns trets facials molt característics i inconfusibles. Una bona mostra és l’escultura d’alabastre procedent d’El Mahamid el-Gibli, on apareix el déu Sobek a la banda esquerra – des del punt de vista de l’espectador – acompanyat del faraó Amenhotep III. Sobek apareix amb la seva forma antropomòrfica, amb el cap de cocodril, i està entronitzat. Porta una corona egípcia formada per l’ureu i just al damunt una mena de modius, i ofereix amb el braç dret el símbol ankh al faraó, el qual està situat a la banda dreta, de peu portant una falda, amb el peu esquerre avançat. Porta alguns atributs típics de la reialesa, com el nemes amb l’ureu i la barba postissa. Tot i la rigidesa que transmet la seva postura, amb els braços estirats i les mans damunt les cuixes, el tractament dels trets facials és deliciós. Trobem els ulls lleugerament ametllats i les celles marcades, i unes formes fines que doten d’un cert aspecte juvenil al faraó, el qual està exempt d’expressió, hieràtic. Si bé la composició de l’obra és tradicional, amb unes característiques comunes en l’escultura de l’Antic Egipte, com la frontalitat de l’escultura, la idealització del retrat del faraó o el hieratisme, trobem un cert gust artístic refinat, que busca la bellesa física del faraó, idealitzant-lo.

Estatua d’Amenhotep III acompanyat de Sobek, Museu de Luxor. Autor: Markh. Font: Wikimedia Commons.

Els exemples són nombrosos, sent una bona mostra el bust d’un rei que s’ha identificat amb Amenhotep III, fet amb pedra calcària que fou adquirit pel British Museum el primer terç del segle XIX. El faraó apareix novament amb diferents atributs reials, en aquest cas amb el nemes, l’ureu i la barba postissa. Quant a les característiques formals del rostre, observem els ulls lleugerament ametllats i la cara arrodonida tan comuna en les representacions d’Amenhotep III, sobretot en les etapes inicials del seu regnat. Com en l’escultura anterior, el rostre és hieràtic, absent d’expressió, amb unes formes delicades, fines, molt ben treballades, que doten de bellesa l’escultura. Són trets facials que es repeteixen en les escultures d’Amenhotep III, i ens permeten reconèixer-lo amb facilitat de d’altres faraons: els ulls ametllats, la punta del nas lleugerament ampla, el rostre arrodonit, una boca treballada de manera delicada, sensual, amb el llavi superior més gros que l’inferior, i el contorn remarcat suaument, que dona una subtil sensació de somriure.

La pintura i els relleus tampoc estan exempts d’aquest refinament artístic i delicadesa extrema, especialment en el segon cas, els quals no inclouen propostes gaire innovadores en les formes, i les pretensions són molt similars a les observades en l’escultura. Particularment, ens interessen els relleus de la gran tomba del visir Ramose, ubicada a Sheikh Abd el-Gurna. Ramose fou visir resident a Tebes durant el regnat d’Amenhotep III, al voltant de l’any 30, i a la mort d’aquest, ocupà el mateix càrrec en el mandat d’Akhenaton. Fou un home indubtablement poderós, però també sensible, tant en les seves creences, com en els seus gustos estètics. La tomba quedà inacabada per motius que desconeixem, però hi treballaren uns escultors i pintors molt hàbils, que realitzaren uns relleus i pintures d’una delicadesa extrema, com podem observar en els baixos relleus del mur oriental, concretament una escena on apareix Ramose amb els seus familiars pròxims i els servents realitzant ofrenes consagrades a les divinitats solars i als déus del món dels morts, assistint a un banquet funerari. Si ens fixem en les figures del germà de Ramose, anomenat Amenhotep, el qual està ubicat a la banda dreta, i de la seva esposa May, a la banda esquerra, podem veure com estan representats seguint els convencionalismes dels relleus, estant de perfil, tret de les espatlles i els ulls que es representen de manera frontal. Tan sols resta policromia als ulls, on trobem pintura negra, ressaltant el seu contorn. El cabell està perfectament treballat, amb unes ondulacions que li donen forma i una perfecció pròpia dels immortals. Són uns relleus d’un classicisme d’extraordinària elegància i una sensibilitat extrema. Han estat catalogats per Joaquin Yarza com «el punto más alto de refinamiento del arte lujoso de los años de Amenofis III».

Pintura mural on s’hi representa un grup de ploraneres, procedent de la tomba de Ramose. Autor: The Yorck Project. Font: Wikimedia Commons.

En últim lloc, l’Imperi Nou fou l’època daurada de la pintura, la qual era utilitzada per cobrir els murs dels palaus, de diferents estances dels temples i de les tombes, i en cases de persones adinerades. No obstant això, la majoria de pintures que han perdurat fins a l’actualitat, provenen de les tombes, i en casos puntuals en trobem en zones d’alguns temples. En el cas de la pintura profana, la majoria que conservem fou produïda durant els segles que formen l’Imperi Nou, i de les més destacades foren les procedents del palau de Malqata d’Amenhotep III. La majoria de pintures que conservem de palaus i residències són aparentment de temàtica decorativa, on predominen les representacions de plantes i motius vegetals o de diferents tipus d’aus i ocells. En les zones privades s’introdueixen nous temes, com en el sostre de l’avantcambra del dormitori reial, el qual es decora amb un patró d’espirals amb rosetes al seu interior i caps de toro. Les rosetes eren un element decoratiu que rarament trobem prèviament en l’art egipci, en canvi, era molt comú en els frescos de l’Egeu, fet que possiblement indica un contacte entre Egipte i alguns palaus minoics, que derivaria en influències artístiques en ambdós sentits.

En el cas de les pintures que conservem del regnat d’Amenhotep III procedents de les tombes, tornem a trobar les característiques artístiques típiques del seu mandat, un classicisme imperant i una cura destacable pels detalls i acabats. En les pintures de la tomba de Ramose, les quals no arriben al nivell d’excel·lència dels relleus, veiem una escena de ploraneres alçant els braços, amb els ulls plens de llàgrimes, presentant un mostrari de gestos i una manifestació de les emocions, fet certament insòlit, perquè és difícil trobar fins ara reflectit qualsevol mena d’emoció, i la primera potser és el dolor vinculat a la mort.

Per tant, podem concloure que la pau i la prosperitat viscudes durant el regnat d’Amenhotep III varen permetre el desenvolupament d’un programa constructiu molt ambiciós. S’aixecaren temples i escultures de grans dimensions, colossals, i es produïren obres d’una qualitat excel·lent, gràcies a l’existència d’un gust artístic refinat, que sentia predilecció per allò preciós i infreqüent, com també per la bellesa física de la figura humana. Es busquen unes formes fines, elegants i uns trets envoltats de dolçor. Són diversos els historiadors que coincideixen en el fet que l’art d’aquest període arribà al seu punt més àlgid, sobretot en els relleus i pintures que decoren les tombes dels faraons i alts dignataris. Amenhotep III busca mitjançant l’art, presentar-se com un ésser mitològic, sobrehumà, que està per damunt de les normes de la societat. 

Per saber-ne més

ALDRED, Cyril. Akhenaton, faraón de Egipto. Madrid: Editorial EDAF, 1989.

FLETCHER, Joann. El Rey Sol de Egipto: Amenhotep III. Barcelona: Blume, 2001.

MANNICHE, Lise. El Arte egipcio. Madrid: Alianza, 1997.

SAINZ VIVAS, I. “Las pinturas egipcias de Malkata: ¿arte egipcio con sabor minoico? Una nueva perspectiva sobre las pinturas del palacio de Amenofis III y las influencias del Egeo” a Anales de Historia del Arte, 2013, Vol. 23, N. Especial, pp. 125-138.

YARZA, Joaquín. La Pintura del Antiguo Egipto. Barcelona: Ediciones Vicens Vives, 1991.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Mallafré Mateu, Arnau (2022) "L’art d’Amenhotep III: colossitat i refinament artístic", Ab Origine Magazine, 76(setembre) [en línia]
Popular

Relacionat