L’11 de febrer del 1977 més de 4.000 persones van arribar en manifestació a la porta de la fàbrica de la companyia de sanitaris Roca a Gavà. Amb el puny alçat, plorant, amb càntics i entre aplaudiments dels seus companys i famílies, el torn del matí entrava a treballar posant punt i final a 96 dies de vaga indefinida. La vaga acabava amb un sabor agredolç, però amb el cap ben alt.
Dècades després no és exagerat dir que aquest conflicte obrer ha sigut oblidat. És fàcil d’entendre perquè com planteja l’historiador Albert Alonso és una vaga incòmoda pel relat oficial de la Transició. La vaga de Roca exemplifica una estratègia de ruptura amb el règim franquista fonamentada en l’autoorganització obrera. És a dir, una alternativa no-recorreguda a l’orientació de conciliació nacional i reforma pactada que es va imposar com a majoritària dins el moviment obrer, frenant la conflictivitat d’inicis dels anys 70.
De fet, el conflicte a la factoria va transcórrer en paral·lel a diferents hites d’aquest procés com l’aprovació de la Llei de Reforma Política (18 de novembre) i la seva ratificació en referèndum (15 de desembre). Entre el gener i l’abril del 1977 també es produiria la legalització (d’alguns) partits i sindicats i el mateix 1977 es subscriurien els Pactes de la Moncloa. A més, la comarca del Baix Llobregat i el seu moviment obrer eren tot un símbol pel PSUC i CCOO.
Els antecedents de la gran vaga
Roca va ser una empresa clau a Gavà i Viladecans des que es va instal·lar el 1917. La família propietària va fugir a Burgos a inicis de la Guerra Civil i des d’allà va finançar el bàndol franquista. En recompensa va tenir privilegis i una enorme influència en els ajuntaments durant tota la dictadura.
Durant els anys 60 l’empresa va créixer a un ritme accelerat i va obrir noves fàbriques. Per atreure i absorbir tota la mà d’obra necessària va construir a Viladecans els habitatges coneguts com el Poblado Roca amb suport de l’Estat i la Banca. No només va fer els pisos, també va desenvolupar tota una xarxa d’institucions amb hospital, economat, escola i centre cultural. El conjunt suposava un model paternalista, una mena de colònia industrial dins el poble, que feia completament depenent de l’empresa una plantilla jove i d’origen rural. Segons la historiadora Marta Mulero aquestes condicions excepcionals van aïllar Roca de la resta del moviment obrer de la comarca que es trobava en plena efervescència. A la vegada viure junts va permetre controlar el territori quan va arribar la vaga.
Les condicions de treball a Roca eren realment dures. Un dels principals problemes era que recurrentment treballadors emmalaltien (i morien) de silicosis per la manca de mesures de salut laboral. L’empresa manipulava els informes mèdics per no reconèixer la seva responsabilitat. Malgrat el control de l’empresa de la vida de la plantilla i les seves famílies, es van produir diversos conflictes laborals abans de la llarga vaga del 76-77. Va haver-hi lluites el 1969, el 1971 i el 1975 sense assolir gaires objectius i amb l’acomiadament de la majoria d’enllaços sindicals com a reacció de l’empresa.
Però, l’episodi clau per entendre que passaria el novembre del 76 és un vaga de 42 dies que va produir-se entre febrer i abril del mateix any durant la negociació del conveni interprovincial. Aquesta vaga va coincidir amb la matança del 3 de març a Vitòria. Just aquell dia el sector més combatiu va tancar-se a l’església del Poblado i allà van rebre la informació dels assassinats d’obrers a Euskal Herria. La Guàrdia Civil va intentar desallotjar els treballadors de Roca, però el pare Celestino Bravo –que també col·laboraria amb la següent vaga– va intervenir per evitar-ho. La vaga es va allargar unes setmanes més. Finalment, els enllaços sindicals van arribar a un acord amb l’empresa i la vaga es va desconvocar. Les lliçons de com es va desenvolupar aquella aturada van ser un moment d’inflexió en les formes d’organitzar-se a Roca.
Després de la vaga de 42 dies, un grup de treballadors joves i radicals va començar a debatre un gir d’orientació a casa de Fernando Palomo (militant de la Lliga Comunista Revolucionària). Dins aquest grup hi havia militants de diverses organitzacions a l’esquerra del PSUC (LCR, PTE, PCE (ml), CNT), militants de base del PSUC, CCOO i el sindicat USO i treballadors sense cap afiliació. Van editar una petita publicació anomenada Prensa Obrera per fomentar el debat dins la plantilla i la van repartir entre les diferents seccions. Es comentava a l’hora de l’esmorzar o al patí. Les bases del següent conflicte estaven posades: organitzar-se al marge del sindicat vertical (CNS) i la legalitat franquista i la centralitat de l’assemblea de treballadors.
Una vegada el nou model organitzatiu s’havia estès entre els milers de treballadors es va procedir a escollir delegats que representessin cada secció (a l’inici serien 43 i més endavant arribarien a 60). Les eleccions es feien sense candidats, els treballadors proposaven noms de companys i després se’ls referendava en assemblees diàries. També es va elaborar una taula reivindicativa de 33 punts que a més de millores laborals incloïa qüestions socials i polítiques (llibertat sindical, amnistia laboral).
Amb voluntat de desmuntar les estructures franquistes es va demanar la dimissió de tots els jurats d’empresa, que eren els representants legalment reconeguts, i es va formar una comissió de 15 delegats per iniciar la negociació del conveni amb l’empresa. Era una autèntica ruptura amb els mètodes del moviment obrer al Baix Llobregat i a Catalunya des d’inicis dels 60. La majoria de jurats a Roca eren sindicalistes de CCOO que havien copat els òrgans del CNS amb la seva estratègia entrista. No tots van dimitir perquè no compartien aquesta nova estratègia que impugnava els canals establerts, però en general van deixar d’exercir com a representants.
L’empresa, tot i el seu recels per una forma d’organització al marge de la legalitat, es va veure forçada a reconèixer la nova comissió i seure. Però, el diàleg va durar poc. L’empresa va rebutjar totes les reivindicacions de la plantilla oferint una minsa millora salarial. Es va respondre amb una vaga el 28 d’octubre i arrel d’aquella aturada la companyia va acomiadar el 8 de novembre el delegat Joaquín Sánchez acusat d’haver promogut una vaga il·legal.
Novembre del 76: Esclat d’autoorganització obrera
El mateix 8 el torn de tarda ja no va entrar a treballar i l’empresa va acomiadar més delegats. La resposta dels treballadors va ser convocar una vaga indefinida des del mateix 9 de novembre per la readmissió. Aquell dia la Guardia Civil va desallotjar violentament la fàbrica. Una vegada havien expulsat la plantilla del recinte va haver-hi més enfrontaments i fortes càrregues policials a les Rambles de Gavà. La premsa va criminalitzar els vaguistes com a culpables dels incidents, malgrat havien rebut autèntiques pallisses.
Els primers dies de vaga seran intensos i marcaran la tònica general. El 10 de novembre la policia va atacar sense contemplacions la primera assemblea de vaga. Les càrregues policials van trobar com a resposta l’autodefensa dels treballadors que van expulsar els efectius després d’hores de batussa. Més tard es van desplegar més efectius amb suport militar i van fer servir fins i tot foc real contra les cases del Poblado.
El 12 de novembre l’aturada de Roca va confluir amb una jornada de vaga general convocada per la efímera Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (CCOO, UGT i USO) contra la suspensió de l’article 35 de la Llei de Relacions Laborals. Aquesta modificació suposava la introducció del comiat lliure i va ser important en el desenvolupament del conflicte. La jornada a Gavà i Viladecans va estar marcada de nou per la mobilització dels milers d’obrers de Roca i per la repressió amb 40 detinguts i 46 acomiadats més. Al desembre hi havia més de 1.000 sancionats i l’empresa va anunciar un lockout.
L’assetjament de la policia i els atemptats de l’extrema dreta (amb permissivitat dels cossos de seguretat) van ser una constant durant tota la vaga. Aquestes amenaces no van evitar l’organització dels treballadors i el barri en assemblees massives al Poblado Roca, a l’església o a la muntanya de Sant Ramón. Només unes poques assemblees al gener van ser autoritzades, però la participació en les trobades il·legals va superar com a mínim les 3.000 persones.
La lluita va anar més enllà de la fàbrica. S’hi van implicar les famílies i el barri sencer, l’església o les associacions de veïns properes. Un dels aspectes a destacar respecte altres conflictes de la mateixa època és que en aquesta vaga les dones que eren família dels treballadors podien participar de les assemblees amb veu i vot, van prendre part dels piquets i les activitats de suport a la vaga i van tenir les seves pròpies assemblees.
Veient que el conflicte anava per llarg, els treballadors van crear diferents comitès de treball per sostenir la vaga des de l’autogestió. La comissió d’autodefensa es va encarregar de protegir els delegats del terrorisme d’extrema dreta i també d’assegurar que les assemblees es podien dur a terme malgrat els atacs policials. Una altra de les comissions fonamentals va ser la caixa de resistència que va recollir durant els 3 mesos més de 12 milions de pessetes i va repartir aliments i ajuda entre les famílies per alleugerir la falta d’ingressos.
El comitè d’expansió de la vaga es va esforçar per aconseguir el suport d’altres fàbriques, associacions de veïns, col·lectius d’estudiants, artistes i tota mena d’organitzacions. Aquest moviment de solidaritat va cristal·litzar en els Comitès de Suport a la Lluita Autònoma de Roca. No obstant això, els intents de fer créixer el conflicte cap a una vaga general van ser infructuosos. Durant la vaga es van publicar sis edicions del diari Roca En Lucha per explicar la realitat del conflicte contrarestant la criminalització mediàtica permanent que van patir els treballadors.
També es van editar desenes de milers d’enganxines, cartells i fulls. Les xarxes de solidaritat entre sindicats van permetre que la vaga de Roca tingués impacte internacional amb xerrades de delegats a altres països i aparicions a mitjans com BBC o Liberatión. El nadal del 76 van organitzar-se recaptes de joguines perquè els nens i nenes del Poblado no es quedessin sense regals. A més, es van organitzar concerts solidaris i tota mena d’actes.
L’estira-i-arronsa amb CCOO al seu feu
Si bé és cert que la vaga va comptar amb el suport entusiasta de molts col·lectius i persones, també ho és que des del primer moment es va desenvolupar en tensió amb les principals organitzacions obreres de la comarca: el PSUC i la direcció de Comissions Obreres. Tot i que van donar suport material i en altres àmbits en alguns moments, els seus dirigents no van escatimar en criticar públicament i amb duresa la vaga i l’estratègia dels delegats a qui acusaven d’ultraesquerranistes.
Els punts de discrepància eren diversos i es van mantenir els 90 dies. En primer lloc, els mètodes d’acció. CCOO i el PSUC no van donar suport a l’autodefensa i fins i tot van responsabilitzar els treballadors de la repressió policial. Tampoc van donar suport a la vaga indefinida perquè proposaven tornar al treball per negociar i una estratègia de vagues intermitents. En segon lloc, els treballadors de Roca no estaven disposats a deixar la negociació en mans de ningú que no fossin ells mateixos i la direcció de CCOO del Baix Llobregat va pressionar per liderar les converses amb l’empresa com havien fet a altres fàbriques. I per últim, els mecanismes de pressa de decisions. Comissions va insistir en tot moment que s’havia d’utilitzar el vot secret i, en canvi, la plantilla va mantenir, malgrat les pressions, les votacions a ma alçada i el control assembleari de cada nou pas a fer.
Pel que fa a la resta de sindicats, la USO va defensar posicions similars a les de CCOO, però amb menys pes a la fàbrica. UGT no es va atrevir a ser bel·ligerant amb la vaga perquè era pràcticament inexistent a Roca. En canvi, la CNT va donar suport en tot moment a la vaga i es va bolcar amb el suport a altres fàbriques i als barris propers. Per exemple, el 4 de gener la CNT es va quedar com única organització convocant d’una manifestació en suport a la lluita de Roca a Cornellà perquè la resta de sindicats es van tirar enrere quan la va prohibir el Governador Civil.
Un debat important en aquell moment era el del pluralisme sindical. El Projecte de Bases per impulsar la secció sindical dels treballadors de Roca Radiadores que van redactar els delegats defensava una secció única per tots els treballadors, independent de partits i sindicats i amb l’assemblea com a màxim òrgan de decisió. Aquesta concepció coincidia en part amb la posició oficial de CCOO que encara era la defensa d’un sindicat unitari de la classe treballadora on convisquessin les diferents tendències ideològiques. Però, ja estaven en procés d’acceptar les seccions sindicals per la pressió que suposava el creixement de la UGT. El Govern va donar facilitats a la UGT per créixer durant la Transició (després de dècades de pràctica inexistència) per restar influència a Comissions Obreres. Finalment s’imposaria un model de competència entre sindicats i eleccions als centres de treball reglades per l’estat que provocaria trencadisses dins sindicats com la CNT.
Victòria judicial i darrers compassos de la vaga
Una de les vies de lluita que s’obren a l’inici del conflicte és que 35 acomiadats denuncien l’empresa per acomiadament improcedent. Els va defensar el Col·lectiu Ronda, format aleshores per joves advocats laboralistes. La defensa es va plantejar com a objectius que el jutge reconegués que els acomiadaments eren fraudulents i que el judici fos útil per donar a conèixer el que estava passant de veritat a Roca, trencant el setge mediàtic franquista.
El judici es va dur a terme el 22 de gener i l’assemblea de Roca va impulsar unes jornades de solidaritat el 20, 21 i 22 de gener per traslladar al jutge el suport social a les seves reivindicacions. El dia més exitós va ser el 21 de gener ja que es van aturar parcialment o total unes 35 fàbriques del Baix Llobregat. En total uns 17.000 treballadors es van mobilitzar segons dades de la Guardia Civil.
Els treballadors van aconseguir que el jutge autoritzés diverses assemblees, reconegués la seva organització i van guanyar el judici. Però, l’empresa tenia l’última paraula respecte la readmissió per la suspensió de l’article 35. Així que es va decidir mantenir la vaga i dedicar esforços a impulsar unes noves jornades de lluita amb altres fàbriques enmig de conflictes com Numax o Cetesa.
Al febrer les negociacions continuaven embussades per l’immobilisme de l’empresa, que pretenia vèncer per desgast. De fet, família Roca va aprofitar el conflicte per tornar a comprar accions de la companyia i recuperar la seva posició com accionistes majoritaris. El cansament de més de 3 mesos de vaga i l’aïllament van començar a provocar mes divisió dins la plantilla.
Roca va publicar un ultimàtum a la premsa: oferia un retorn en menys de 24 hores sense sancions ni acomiadaments. Els treballadors van rebutjar l’ultimàtum, però van acordar posar a fi a l’aturada el dia següent del marcat per l’empresa. A les 6 del matí van fer una darrera assemblea al Poblado i des d’allà van anar en manifestació cap a la fàbrica com s’explicava al principi de l’article.
La vaga de Roca, com altres lluites obreres del moment, va ser la cara B de la Transició. Milers d’obrers van desafiar la legalitat franquista i van rebutjar la representació i el consens. La resposta del règim i la patronal va ser la violència. La vaga no va aconseguir tots els seus objectius, ni molt menys transformar-se en una vaga general revolucionària. Però, va trasbalsar la vida de Gavà i Viladecans, va canviar la percepció que els treballadors tenien sobre les seves pròpies capacitats i va bastir un ampli moviment de solidaritat.
Per saber-ne més:
ALONSO QUIÑONES, Albert. “La huelga de Roca, autoorganización contra el pacto social”. Capitol dins VVAAA: Luchas autonomas en los años setenta. Madrid: Traficantes de Sueños. 2008.
ALONSO QUIÑONES, Albert; CAPMANY, Josep; CASASOLA, Jerónimo i MORALES, José Antonio. La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després. Gavà: Centre d’Estudis de Gavà. 2008
MULERO CAMPOY, Marta: “La huelga de Roca Radiadores, una experiència de autoorganización obrera” a Historia, Trabajo y Sociedad, nº6, 2015, pp. 11-29
SANS, Joel. “Entrevista a Fernando Palomo”. Capitol dins EAUDE, Mike. La Transició. Moviment obrer, canvi polític i resistència popular (Segona Edició). Barcelona: La Hiedra, 2016
