La Gran Batuda de 1749. Un projecte d’extermini del poble gitano

Imatge de Portada. Font: Edwin Long, The Suppliants. Expulsion of the Gypsies from Spain, Royal Holloway, University of London. Public Domain.

El 3 de gener de 1425 Alfons el Magnànim signa un salconduit per a Joan d’Egipte Menor i el seu grup per a que puguin circular lliurament per la Corona d’Aragó. És la primera referència documentada de població gitana a la península Ibèrica. Tres segles després, el 31 de juliol de 1749, Ferran VI signa una pragmàtica coneguda com la “Prisión General de Gitanos” o la Gran Batuda, un projecte genocida per fer desaparèixer la comunitat gitana d’Espanya.

Aquestes dues cronologies mostren la trajectòria històrica d’un poble àgraf i nòmada durant l’època moderna a Espanya que, marcada per un desinterès historiogràfic i un antigitanisme evident, construeix una història del poble gitano a la península desconeguda i amb grans buits d’investigació històrica.

De l’arribada a la Península fins a les primeres mesures repressives

L’arribada del poble rom a la península ve marcada per un procés d’emigració que cal trobar a la regió índia del Punjab. Considerada per la historiografia com una classe marginada dins del sistema de castes indi, la població gitana es veuria obligada a desplaçar-se cap a Pèrsia davant la invasió mogola de l’Índia el 1302. Trobem dues grans hipòtesis, que es poden complementar, que expliquen el seu pas per Pròxim Orient i l’arribada a Europa. Una, basada en l’esclavitud a l’Imperi Turc pels seus coneixements metal·lúrgics. L’altra, per una simple opressió social que els portarà a desplaçar-se cap a Europa. 

El pas d’adsincani, nom emprat en la documentació bizantina, per Europa estableix diverses teories que rauen principalment de l’estudi lingüístic de la comunitat gitana. La importància d’aquest llegat lingüístic es deu a l’aculturació d’aquest poble per cada lloc on s’establia. Amb aquest supòsit, i basant-se en una forta influència de les llengües semítiques,^[1]Subfamília lingüística de les llengües afroasiàtiques, present a Mauritània i el Pròxim Orient. Com a exemple trobem l’àrab, l’arameu o l’hebreu. s’han establert dos grans fluxos migratoris: L’emigració Rom, que vorejant el Mar Negre arribaria als Balcans fent el salt a Europa; i l’emigració Zott, que partiria de la península Aràbiga fins a arribar a Egipte i Mauritània. Alguns estudis apunten a aquesta segona branca com l’origen dels gitanos ibèrics, entrant per l’Estret de Gibraltar en comptes de creuant els Pirineus.

Tanmateix, trobem documentada la seva arribada a Europa Occidental a partir del segle XV. Aquests grups nòmades de gitanos i gitanes són presentats als documents com nobles d’Egipte Menor, tal i com es coneixia aleshores Xipre i Síria, que arriben a Europa per abjurar el pecat d’apostasia que han hagut de cometre davant la presència musulmana dels turcs. Per aquest motiu, circulen cartes de recomanació del Papa, l’Emperador del Sacre Imperi i diferents reis europeus que els permeten peregrinar per Europa, però sense poder assentar-se. Aquest relat és plausible amb l’arribada a la península Ibèrica que, com ja hem comentat, presenta el 1425 a un grup gitano encapçalat per Joan, Comte d’Egipte Menor, que pretén peregrinar a Santiago de Compostela. Aquesta etapa d’arribada, coneguda a Espanya com el període idíl·lic (1425-1499), marca una visió del gitano idealitzada als documents per un modus vivendi basat en les arts màgiques, el nomadisme i un exotisme marcat per una llengua i una cultura diferent.

La estratègia sociopolítica dels Reis Catòlics sobre els territoris ibèrics va afectar a jueus i moriscs, però també a aquests “grecians”, “egipcians”, “bohemians” o “gitanos”. La naturalesa del poble romaní, basada en activitats nòmades, xocarà amb l’ordre socioeconòmic establert a la Castella i Aragó del s. XV. Així, ens trobem amb documentació on es detallen els greuges que causa aquesta pràctica nòmada sobre la ramaderia i els interessos de la propietat. De la mateixa manera que es pretén erradicar el judaisme mitjançant l’expulsió, en el cas de l’anomenat gitanisme es promulga el 4 de març de 1499 una Pragmàtica^[2]Disposició legal a càrrec del Rei, o el seu lloctinent, amb un rang superior a les disposicions de les Corts. Fòrmula habitual de legislació a partir del segle XIV. adreçada al poble gitano en la que s’obliga a abandonar el nomadisme i els costums gitanos, tot establint un veïnatge i un ofici reglat. Una pragmàtica que busca fer viable econòmicament la població gitana, ocupada en un ofici, i que no perjudiqui l’activitat ramadera de grups com ara la Mesta,^[3]El Concejo de la Mesta fou una institució econòmica de caràcter ramader de la Corona de Castella. Present entre 1273 i 1836, la seva influència econòmica va actuar com un autèntic lobby en la … Continue reading establint així aquesta població. 

Pragmàtiques repressives i abordament de la qüestió gitana

Les diferents pragmàtiques reials i disposicions que concernien a la població gitana convergien en el principi d’integració forçosa, tal i com resava la de 1499. Els governants que succeïren els Reis Catòlics van optar per una continuïtat d’obligació als gitanos a establir  un veïnatge o exercir una professió, malgrat les dificultats que suposava aquest repte per un col·lectiu marginat. So pena d’expulsió, la repressió virà gradualment cap a la pena de galera, una acció punitiva amb uns interessos militars i no tant d’integració d’aquesta població. 

Aquestes mesures no van aconseguir integrar plenament la comunitat a Espanya. Les formes de vida dels gitanos i gitanes s’allunyaven de les dinàmiques socioeconòmiques que pretenien els governants, ja que el nomadisme seguia present en bona part d’aquests, trobant-nos però assentaments gitanos i gitanos afincats; que es coneixeran com a bons gitanos. Els costums es mantenien, amb la parla del caló^[4]Llengua provinent del romaní i parlada per la comunitat gitana a la Península Ibèrica. Sense reconeixement oficial, ha estat influenciada per les llengües romàniques de la península. Actualment … Continue reading ben present, i la visió folklòrica del gitano persisita en l’imaginari popular i de les elits.

No obstant això, la crisi del segle XVII va condicionar aquesta repressió i visió negativa vers el poble gitano. Els pensadors i polítics arbitristes, que pretenien abordar els problemes d’aquesta centúria, van entendre que la comunitat gitana constituïa una possible causa d’aquesta crisi. Dita percepció tenia com a pal de paller la visió folklòrica i negativa del poble gitano, essent aquest antigitanisme un adob per optar per altres mesures repressives que redrecessin les dinàmiques gitanes als interessos del regne.

D’aquests arbitris, la historiografia ha recollit tres autors cabdals que assentaran les bases de pensament cap a la Gran Batuda. Sancho de Moncada, Juan de Quiñones i Salazar de Mendoza aplicaren cap al poble gitano la culpabilitat dels problemes socioeconòmics que vivia el regne. Tots tres coincidien en diverses teories: no considerar els gitanos una raça pròpia, sinó un modus vivendi anomenat gitanisme; considerar-los una llosa per l’economia i un afer corrosiu per la moral cristiana i la convivència. 

Aquestes interpretacions rauen de diverses causes, tot i ser el propi antigitanisme la base de totes elles. El fet de no considerar els gitanos i gitanes com un poble, cal cercar-lo en la situació social de les ciutats espanyoles i europees al segle XVII. En el cas espanyol, trobem ciutats com ara Sevilla en les que trobem grans masses aturades. L’arribada d’occitans i irlandesos, així com camperols sense feina, va motivar a buscar la similitud d’aquests “zánganos” y “pícaros” amb els gitanos. Obres com La Gitanilla (1613) de Cervantes donen fe d’aquesta visió. Aquesta visió incentivava alhora el pragmatisme econòmic d’uns governants que els consideraven lladres, ateus i “vagamundos”, així com a les dones “públicas rameras”, segons el propi Sancho de Moncada.

Aquests arbitris, que comptaven amb el suport de sectors eclesiàstics i econòmics com ara la Mesta, apostaven per una expulsió total d’aquesta població. No obstant això, la resposta reial durant tot el segle XVII es traduí en pragmàtiques continuistes que no van plantejar una expulsió total, sinó tres eixos de repressió: abandonament de la cultura gitana, aplicar els costums i normes cristianes i evitar el nomadisme. Malgrat la política d’afincament, d’una família gitana a raó de tantes famílies paies, tingué cert èxit i buscà la integració d’aquesta minoria; la qüestió gitana va persistir ja que tot i estar afincats, eren exclosos del món laboral. El canvi de dinastia regnant mantingué la situació de repressió, amb l’anomenada Junta de Gitanos convocada per Felip V. No serà fins el 1746 quan la política envers els gitanos virarà cap a mesures més repressives.

Facta non verba. Aquesta seria la frase que sintetitzaria el fet que l’any 1746 Zenón de Somodevilla y Bengoechea, Marquès de l’Ensenada i ministre del recent coronat Ferran VI, plantegés al Rei la possibilitat d’executar una operació per expulsar i eliminar el poble gitano d’Espanya. 

Prenent nota de l’experiència portuguesa al s. XVII de deportació de gitanos a les colònies americanes, destí del que es recelava a Espanya per por a passar la qüestió gitana a les Índies, Ensenada va elaborar un pla que havia de durar de durar una sola jornada. Va rebre informes de la situació dels gitanos arreu de la península, d’entre els quals rep informes curiosos com el de Catalunya, on s’afirma que no n’hi han o estan tots afincats. Alhora, va elaborar un pla conjunt entre les capitanies generals i prendrà nota de la situació dels hospicis i cases de la misericòrdia. 

Presentat el pla al Consell de Castella, l’aprovació de Ferran VI necessità el vistiplau de l’Església, ambdues institucions en conflicte regalista des del Concordat de 1737. El debat sobre la naturalesa moral d’aquest pla d’extermini s’encallà en la mesura d’interrompre el matrimoni entre els gitanos i la separació de famílies. El pare jesuïta Francisco Rábago, confessor del Rei, fou finalment convençut pel bisbe Gaspar Vázquez Tablada, president del Consell de Castella. Un cop definida aquesta postura, el cardenal Valenti Gonzaga convencerà al Papa Benet XIV per donar el seu vistiplau i permetre que els llocs de culte impedissin l’entrada de gitanos durant l’operació.

La butlla papal va arribar l’abril de 1749 i el 31 de juliol d’aquell mateix any Ferran VI firma el decret d’expulsió conegut com la Prisión General de Gitanos¸ operació que ha passat a la història com la Gran Batuda. El pla genocida, elaborat al detall i en estreta col·laboració entre el poder polític, militar i eclesiàstic, va executar-se el 30 de juliol a les 12 de la nit. Amb l’ajut d’un cens de 1745, aquella mateixa nit es detingueren la major quantitat de gitanos i gitanes, essent separats per raó de sexe i empresonats. Els empresonaments, que augmentaren al llarg de la setmana, es trobaren amb la complexitat de la operació i les reticències en la col·laboració amb l’Església i les autoritats locals. Malgrat la evidència d’un fracàs consumat del pla, amb un Ensenada justificant que “falta lo principal, que es darles destino”, es va intensificar la repressió durant tot el mes d’agost.

Ja amb el malestar de Ferran VI pel curs dels esdeveniments, es convocà una Junta de Gitanos el 7 de setembre, a esquenes d’Ensenada, que permeté un cert alliberament de les presons i el destí als arsenals en el cas dels homes. No obstant, la situació dels gitanos i gitanes no fou la principal preocupació un cop fracassada la operació d’extermini. La principal tasca que va seguir a aquell estiu d’execucions i empresonaments fou exculpar el paper del Rei. Des de el Marquès d’Ensenada, que en la Instrucció del 28 d’octubre assegura que “Su Majestad sólo ha querido desde el principio recoger los perniciosos y mal inclinados”; fins el pare Rábago que reconeix “haberse errado enormemente en la providencia y mucho más en las ejecuciones contra la intención del rey”, ja que Ferran VI voldria només segons el seu confessor “que se prendiesen los gitanos malhechores, vagabundos, viciosos, sin oficio o ejercicio con qué ganar la vida”.

La depuració de responsabilitats va passar per la dimissió del bisbe Vázquez Tablada, President del Consell de Castella, i el 1754 del Marquès de l’Ensenada, que des de Granada va seguir apostant per l’extermini com a mesura per evitar “la generación de tan malvada raza”. Regnant ja Carles III i sota l’impuls del Comte de Foridablanca i el Comte de Campomanes, el 1783 es promulga una nova Pragmàtica que apostaria de nou per la integració del poble gitano i la renúncia del seu modus vivendi, deixant enrere una aposta inviable com ho fou la Gran Batuda. Les conseqüències d’aquesta nova pragmàtica no tingueren èxit i trobem escassos exemples d’aplicació d’aquesta llei; trobant-nos el cas de l’aposta de Francisco de Zamora a les indústries tèxtils del Raval de Barcelona, on treballarien nenes gitanes.

El coneixement sobre la Gran Batuda compta amb poques investigacions i cert desinterès per part de la historiografia. Aquesta manca, conseqüentment ha derivat en una ignorància d’aquesta temàtica a tot l’Estat. Aquest fet, causat per un antigitanisme present encara present en l’acadèmia i en la nostra societat, no ha impedit el sorgiment de diferents estudis que han permès dibuixar les línies mestres d’un fet transcendental del segle XVIII espanyol. Gràcies a historiadors com Teresa San Román, Antonio Gómez Alfaro o Manuel Martínez, amb una major investigació a Andalusia, s’ha pogut estimar que entre 7.000 i 9.000 gitanos foren empresonats en aquesta operació a tota Espanya, sense comptar els que foren assassinats o deportats. 

Un exercici de memòria històrica i una major consciència envers l’antigitanisme segurament permetran un major coneixement de la història d’aquest poble marginalitzat per la societat i la historiografia. 

Per saber-ne més

APARICIO GERVÁS, Jesús María. “Breve recopilación sobre la historia del Pueblo Gitano: desde su salida del Punjab, hasta la Constitución Española de 1978. Veinte hitos sobre la “otra” historia de España” a Revista Interuniversitaria de Formación del Profesorado, 2006, núm. 1, pàgs 141-161.

GÓMEZ URDÁÑEZ, José Luis. “Lo que pensaban sobre los gitanos los governantes ilustrados” a Vegueta. Anuario de la Facultad de Geografía e Historia, 2019, núm. 19, pàgs 535-551. 

MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Manuel. “La redada general de gitanos de 1749” a Andalucía en la Historia, 2017, 55, pàgs 12-15.

MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Manuel. Los gitanos y las gitanas de España en el siglo XVIII. El fracaso de un proyecto de exterminio (1748-1765). Almeria: Editorial Universidad de Almería, 2017. 

SÁNCHEZ ORTEGA, Mª Helena. “La oleada anti-gitana del siglo XVII” a Espacio, Tiempo y Forma, 1991, núm. IV, pàgs 71-124.