La fragilitat «d’estimar el proïsme com a tu mateix»

Aquest darrer més de febrer, Polònia va aprovar una llei que prohibeix relacionar l’estat polonès amb l’Holocaust o els crims comesos durant l’ocupació nazi.  Aquest fet  ha produït tensions diplomàtiques, ha reobert temes que semblaven oblidats i ha fet visible la difícil situació que està travessant Polònia sota el govern nacionalista i de dretes del partit Dret i Justícia (PIS).

L’aparició de la llei crida especialment l’atenció a causa de l’estranya situació en la qual es troba la comunitat jueva des de la fi de la Segona Guerra Mundial a Polònia. El  fet que la memòria històrica polonesa es construeixi al voltant de l’Holocaust i del nazisme malgrat que Polònia tingui una comunitat jueva gairebé inexistent és, com a mínim, curiós.

L’actual homogeneïtat cultural i religiosa a Polònia sorprèn, tenint en compte la diversitat que tant l’havia caracteritzat fins a principis del segle XX. Això obliga a plantejar-nos quin ha sigut el procés que han experimentat les diverses comunitats minoritàries des del final de la Segona Guerra Mundial per tal que avui dia representin amb prou feines el 2% de la població.  Farem un anàlisi històric a partir del cas de la comunitat jueva, amb una gran tradició al país, però pràcticament desapareguda; i la ucraïnesa, actualment en augment i poc reconeguda, tant dins com fora del país

L’inici d’un nou món

La situació geogràfica de Polònia, al vell mig del continent europeu, va comportar que durant la Segona Guerra Mundial el país esdevingués el principal camp de batalla entre les Potencies de l’Eix i els Aliats; i alhora, escenari de crims contra la humanitat. En finalitzar la guerra, el país es va veure immers, per una banda, en un seguit de conflictes interns i va experimentar, per alta banda, els canvis fruit de la victòria aliada, relacionats amb les fronteres, però també amb la política i l’economia.

La forta presència de l’Exèrcit Roig, els comissariats polítics i la policia secreta durant els últims anys del conflicte a Polònia van garantir el domini comunista sobre el país, i va portar conseqüentment a la configuració de la República Popular de Polònia^[1]Nom que va rebre Polònia entre 1942-1985, sota el comunisme..

La difícil relació entre Polònia i la URSS es va fer visible des dels inicis del conflicte. El rol que l’exèrcit va jugar durant la Segona Guerra Mundial a Polònia va modelar la percepció que els polonesos van tenir sobre el comunisme. Durant l’ocupació alemanya, la població esperava ajuda per part de l’Exèrcit Roig; però amb el progressiu avançament de les tropes comunistes, les esperances es van esfumar quan els maltractes sobre la població civil es van fer visibles.

Les condicions que els polonesos van haver d’afrontar després de 1945 van ser molt dures a causa de les grans pèrdues materials, les dificultats per trobar aliments i el constant ambient de violència i desordre, sobretot durant els primers anys. Davant d’aquesta situació, les forces soviètiques van decidir posar ordre mitjançant la violència, i aprofitar la situació interna per reestructurar i renovar la composició ètnica del territori, amb l’objectiu d’assegurar que el país estigués llest per ser novament governat sense dificultats.

Seria un error concebre la població civil com un element passiu davant la violència d’aquest període. Les situacions violentes no només van ser provocades per l’Estat sinó també pels civils. Cal tenir en compte que el suport que va rebre la ideologia nazi per part d’un sector de la població va arrelar fortament i no va desaparèixer immediatament després de la derrota del nazisme, idees que en alguns casos van convertir-se en violència i discriminació.

La situació dels petits grups nacionals va esdevenir especialment difícil, ja que el nou concepte d’estat-nació, desenvolupat després de la primera meitat del segle XX, es fonamentava en el nacionalisme i en la creença que l’homogeneïtat era sinònim de major capacitat de control sobre població.

Dos dels grups que van experimentar aquesta situació van ser la comunitat jueva, altament reduïda després de la guerra, i la comunitat ucraïnesa. Mentre que els jueus eren considerats un grup religiós i cultural, els ucraïnesos van ser considerats un grup nacional i ètnic diferent; totes dues comunitats considerades no 100% poloneses i, per tant, part de “L’altre”: un concepte ràpidament desenvolupat en la història contemporània i que encara té un pes molt important en el relat identitari de moltes nacions.

La solució comunista

Amb la creació de la República Popular de Polònia el 1942 es pretenia crear un estat unificat i estable. Per tal d’assolir aquest objectiu, l’estat, guiat majoritàriament per polítics que havien viscut durant la guerra a la URSS, va dur a terme diverses accions.

En relació a la població, l’estat va desenvolupar un complex procés d’enginyeria demogràfica amb la voluntat d’allisar Polònia d’aquells elements que poguessin dificultar el control del país, juntament amb la implementació de diverses estratègies com la transferència massiva de població, el canvi de les fronteres oficials, l’aplicació de pressions econòmiques i l’assimilació forçosa que van afectar especialment els grups minoritaris, motiu pel qual els ucraïnesos no van ser-ne una excepció.

La transferència de població forçada i les deportacions experimentades per la comunitat ucraïnesa des de 1944 van acabar originant l’Armada Insurgent Ucraïnesa (UPA)^[2]Grup nacionalista ucraïnès armat originari de la regió de Volínia, actiu entre 1942-1949. Conegut per la seva implicació en conflictes guerrillers i ètnics al sud-est de Polònia., un cos militar de resistència originari del sud-est del país. L’escalada de violència va ser aixafada per l’exèrcit de l’Estat; i com a resultat, un conflicte que principalment era de tipus civil va esdevenir una qüestió d’estat. Una amenaça que es va pretendre neutralitzar amb l’aplicació de l’anomenada Operació Vístula l’any 1947.

Aquesta operació, inicialment, estipulava l’evacuació de tots aquells habitants considerats ucraïnesos, incloent-hi els lemko^[3]Minoria ètnica que habita a la zona dels Carpats amb actual representació a Polònia, Ucraïna i Eslovàquia. Propers a la cultura ucraïnesa, malgrat tenir llengua pròpia i distintius culturals. … Continue reading i les famílies polaco-ucraïneses, a més a més de tots aquells membres que poguessin estar relacionats amb les activitats d’UPA. Els membres afectats, teòricament, havien de ser altra vegada ubicats en els territoris recentment recuperats del nord de Polònia, zona anteriorment habitada per població d’origen alemany. Aquesta acció, tècnicament, havia de permetre a l’Estat desplaçar i diluir els individus associats a la UPA, però es va convertir en el desplaçament de tota una comunitat. L’operació, alhora, especificava que les propietats serien protegides i es garantiria la seguretat personal durant el procés de reassentament, però aquestes promeses ràpidament van quedar en un segon terme, si realment es van respectar mai.

La situació de la comunitat jueva durant aquest període tampoc va ser fàcil. La majoria dels  supervivents de l’Holocaust i la violència civil no van poder suportar la idea de marxar d’aquell país que fins llavors havia sigut casa seva.

Durant els primers anys, després del 1945, els jueus que van quedar-se a Polònia curosament van procurar de restablir les condicions de vida existents prèvies al conflicte. La idea de reconstruir la vida cultural i religiosa jueva es va materialitzar a partir del restabliment dels partits polítics jueus, la creació del Comitè Central de Jueus Polonesos (CKZP)^[4]Principal organització social i política jueva creada sota el permís del Comitè de Lublin l’any 1944. El seu objectiu era desenvolupar noves estructures per a la comunitat jueva i crear una … Continue reading, la creació de cooperatives agràries i artesanes, l’obertura d’escoles jueves i altres centres com clíniques i orfenats, per exemple.

Tots aquests esforços van ser part d’un miratge, ja que la violència posterior a la Segona Guerra Mundial també va afectar aquest grup. Entre 1944 i 1947, diversos centenars de jueus van ser assassinats degut a les seves creences culturals o religioses; institucions jueves van ser destruïdes, i diferents ciutats i poblacions van experimentar pogroms. Un dels exemples més severs va ser el pogrom de Kielce^[5]Pogrom ocorregut al 4 de juliol de 1946 a Kielce, capital del Voivodat de Santa Creu (Polònia). Com a resultat van morir 42 jueus, i 40 més van resultar ferits.. La permanència d’aquest estat de violència, un cop derrotat el nazisme, posa de manifest l’arrelament de l’antisemitisme en la societat polonesa i la dificultat de trencar amb aquestes conviccions.

Com a resultat de l’escalada de violència vers la comunitat jueva, part d’aquesta va decidir emigrar. Paral·lelament, el govern polonès va iniciar una política de memòria històrica orientada a commemorar tots aquells llocs on el govern nazi havia aplicat la seva “política antisemita”. Aquesta política de memòria es va materialitzar amb impressionants monuments en els espais públics, que volien demostrar el trencament amb el passat polonès i la condemna del règim nazi.

Del 1948 al 1956, les connexions entre Polònia, el govern de la qual llavors estava liderat per Bolesław Bierut^[6]Polític comunista polonès, membre del Partit Obrer Polonès, del Consell Nacional de l’Estat i president de la República Popular de Polònia entre 1947 i 1956. (1892-1956), i la URSS van esdevenir més visibles.

L’any 1956, Bierut va ser reemplaçat per Wladyslaw Gomulka (1905-1982)^[7]Polític polonès, considerat un dels principals líders de la postguerra a Polònia. Fundador del Partit Obrer Unificat Polonès, líder de l’Octubre Polonès (1956) i de la Campanya … Continue reading. Amb ell s’inicià un nou període en la política polonesa, caracteritzat per una nova concepció de la llibertat intel·lectual, una disminució de la censura amb la fi dels tabús de l’estalinisme i l’aparició d’una nova classe política. Aquesta relaxació ideològica va permetre la reaparició en discussions públiques de temes que fins llavors s’havien mantingut en l’àmbit privat, com és el cas de la identitat polonesa i la “qüestió jueva”, sovint marcades per una visió antisemita.

L’Estat va promoure la idea que la història i la identitat poloneses estaven vinculades al patiment i al martiri. Aquestes associacions desenvolupades pel govern van determinar l’anàlisi de la història, creant estereotips que van marcar les narracions sobre el passat. Simultàniament, la construcció de la identitat polonesa no va tenir en compte que els grups nacionals minoritaris poguessin formar-hi part. Com a conseqüència, es va establir una clara separació entre “nosaltres” (els polonesos”) i “ells” (els altres que no són polonesos).

Aquestes idees, combinades amb l’augment de l’antisemitisme, van estroncar el desenvolupament de la comunitat jueva en el territori polonès. L’augment de les pressions va culminar amb la Campanya Antisionista que va tenir lloc a Polònia entre 1967 i 1968, indirectament portada a terme amb la silenciosa complicitat de la societat polonesa. Aquesta campanya iniciada per Gomułka a partir d’un discurs de després de la Guerra dels Sis Dies (juny de 1967), va comportar l’inici de la migració d’uns 20.000 jueus que fins llavors havien format part de la societat polonesa.

Paral·lelament, la comunitat ucraïnesa va aprofitar la relaxació del clima polític per reviure fortes idees nacionalistes. No obstant això, gran part de la població polonesa continuava relacionant els termes “ucraïnès” amb “UPA”, “bandits” o “feixistes”.

A partir del reconeixement dels drets de les minories l’any 1954 pel Consell Presidencial de Ministres es va fer visible un canvi d’actitud alimentat per la voluntat de disminuir la discriminació i potenciar la socialització de les minories a partir de l’assimilació.  Visible a partir de l’existència de converses entre l’Estat i la comunitat ucraïnesa, la creació de la Societat Sociocultural Ucraïnesa (UTSK)^[8]Organització establerta el 1956, considerada l’única que va representar els habitants d’origen ucraïnès a Polònia fins al 1980. L’any 1990 va esdevenir l’Associació … Continue reading i la representació de les minories jueves, bielorusses i ucraïneses en la Comissió d’Afers Nacionals de Polònia

A partir de 1970, tots aquests projectes van aquedar en segon terme i la qüestió de les minories nacionals va quedar fora del focus. La majoria d’organitzacions, escoles i centres relacionats amb la comunitat ucraïnesa van desaparèixer durant aquella dècada i la propaganda basada en estereotips va ser desenterrada.

Alhora, la fragilitat del govern es va fer visible a partir de la corrupció i les dificultats econòmiques que atravessava Polònia. Fets que van portar al 1970 a l’aparició de protestes a les drassanes de les poblacions bàltiques de Gdansk, Gdyneia i Szczecin, les quals van suposar un punt d’inflexió en la línia política de Gomułka i va culminar amb la creació de Solidarność (“Solidaritat”).

Després de la brutal repressió del govern dirigit a les protestes, Władysław Gomułka va ser substituït per Edward Gierek (1913-2001)^[9]Polític comunista polonès, successor de Władysław Gomułka i artífex de les reformes liberals en els últims anys de comunisme a Polònia.. Durant aquells anys la situació econòmica a Polònia va millorar i els sentiments patriòtics, juntament, amb l’influència de l‘Església Catòlica van augmentar considerablement. Però, malgrat els esforços del poder per tal de mantenir el control, aquests van ser inefectius i la imminent desintegració del sistema comunista es va fer més i més visible.

El llegat de 1989

L’any 1989 la caiguda del sistema comunista va provocar un canvi radical d’escenari i va comportar per als polonesos esperança i excitació, però també por i inseguretat davant del nou context.

La “qüestió jueva” va experimentar una situació contradictòria. Per un costat, pintades antisemites van aparèixer pels carrers i els cementiris jueus i antics edificis de la comunitat van ser víctimes d’actes vandàlics. Fets que demostren la pervivència de forts prejudicis contra la comunitat jueva en algunes esferes de la societat i la incapacitat de l’Estat per protegir la comunitat d’aquests. Per altre costat, l’augment de debats televisius sobre l’antisemitisme, alhora que als diaris i llibres, van ajudar a trencar els tabús existents entorn del tema.

Després, en la segona meitat dels 90s van aparèixer nombroses publicacions escrites per autors jueus. A més a més, diverses institucions que fins llavors havien treballat amb la comunitat jueva i el seu patrimoni van esdevenir una plataforma per tal de difondre la cultura jueva. L’Institut Històric Jueu^[10]Organització creada l’any 1945 fruit de la transformació del Comitè Central de Jueus Polonesos., l’objectiu d’aquesta era fer conèixer el llegat jueu de Polònia i la Fundació Shalom^[11]Fundació creada l’any 1987 per tal de preservar la cultura jueva i crear un espai de diàleg entre la comunitat jueva i polonesa. en són dos exemples.

Alhora, amb el restabliment de la comunitat jueva de Polònia i la implicació de molts dels seus membres en esdeveniments socioculturals, es va fer visible l’aparició del terme “jueu polonès” i l’ús d’aquest com a element identitari per aquelles persones que se sentien jueves i poloneses. Aquest no només representava l’existència d’una comunitat jueva a Polònia, sinó que alhora l’existència d’una identitat basada en el sentiment de ser polonès i alhora jueu, durant molt temps una relació difícil d’imaginar.

Durant la dècada dels 90, el govern polonès va tornar a apostar per les activitats commemoratives, en les quals  van participar-hi membres de la comunitat jueva de Polònia i de l’estranger, a més de representants de l’Església catòlica i polítics del govern, creant un espai de diàleg malgrat que, en la majoria dels casos el discurs oficial va seguir relacionant els polonesos amb el martiri i la importància de la nació. Alhora, Auschwitz va ser consolidat com a símbol de l’Holocaust i la barbàrie nazi, convertint-se d’aquesta manera en un punt de memòria històrica controvertit.

Els ucraïnesos, a partir de 1990, van experimentar un procés similar. Diverses institucions i associacions també van ser creades, com ara l’Associació d’Ucraïnesos a Polònia o la Societat d’Educadors Ucraïnesos de Polònia; dues institucions completament diferents que van treballar per tal de representar la comunitat ucraïnesa resident a Polònia i defensar-ne els seus drets, sempre actuant amb l’aprovació del govern polonès.

Totes aquestes millores van tenir lloc en part perquè durant els 90, diverses  organitzacions internacionals com l’Organització de les Nacions Unides (ONU) o el Consell d’Europa van fer públics nous documents que protegien els drets de les minories. Això, juntament amb el reconeixement de les minories nacionals i culturals en el segon capítol de la nova Constitució de Polònia, signada el 2 d’abril de 1997, va fer possible el desenvolupament d’aquestes comunitats.

L’abandonament de l’economia comunista i el pas a l’economia de mercat, a l’hora de la important millora dels drets humans a Polònia va fer possible que aquesta formés part de la OTAN el 1999 i, cinc anys més tard, el 2004, de la Unió Europea (UE).

La incorporació a la Unió Europea va ser interpretada pels polonesos de diverses formes. Per alguns sectors de la societat com Alexander Kwasniewski, president de Polònia d’entre 1995 i 2005, formar part de la UE proporcionaria seguretat al país i a la seva gent; altres ho van veure com una renúncia obligatòria a la sobirania.

Aparentment, el Moviment Europeu Federalista^[12]Moviment transnacional, creat l’any 1943 fruit del Manifest de Ventotene per Altiero Spinelli, Ernesto Rosi, Eugenio Colorni i Ursula Hirschman, que proposava la creació d’una nova Europa … Continue reading liderat per Altiero Spinelli no va funcionar. Un gran nombre d’europeus, en aquest cas polonesos, no van poder deixar de banda les idees nacionalistes.

Aquestes fortes idees relacionades amb la identitat nacional i l’Estat van reaparèixer llavors i progressivament s’han fet més fortes a Polònia. Amb l’arribada de Dret i Justícia (PIS) al govern l’any 2015, els discursos nacionalistes han esdevingut la base del poder polític al país.

Un dels pilars d’aquest discurs nacionalista està relacionat amb la memòria històrica. La modificació dels relats sobre el passat, potenciats pel govern, basats en l’exaltació del patiment i l’heroisme i la identitat nacional, han portat a la reaparició de nombrosos prejudicis al voltant d’aquells que no són considerats 100% polonesos i alhora han canviat la percepció del passat i estan definint la del futur.

La relació entre els polonesos i els ucraïnesos ha empitjorat recentment, fet que és el resultat de la nova política duta a terme pel govern de Dret i Justícia. Mentre Polònia ha millorat la cooperació en les àrees de comerç, transport, infraestructures i assistència tècnica militar a Ucraïna, el govern polonès ha decidit reduir els ajuts econòmics dirigits a les organitzacions ucraïneses existents al país i ha fet més difícil el procés pel qual les ONG han de passar per obtenir ajudes de la Unió Europea destinades a la integració de minories i ha disminuït el poder del Comitè de Minories Ètniques i Nacionals al Sejm (Parlament).

Aquestes polítiques i discursos incendiaris, alhora amb l’augment de la influència de l’Església i el racisme, el sexisme i l’homofòbia han situat les minories culturals, religioses, ètniques i sexuals en una situació de vulnerabilitat altra vegada.

Una situació produïda per la falta d’autocrítica de Polònia cap al passat, la pervivència del nacionalisme alimentat per l’actual crisi del refugiats i l’arribada d’ucraïnesos degut al conflicte a Donbass (2014), l’ús del Holocaust com a barrera de fum per dissimular la situació de les altres minories i el silenci institucional com a pràctica generalitzada. Tot això en el marc d’una Unió Europe afeblida i que també fa ús del silenci.