⇥ Història del cap i casal (I). La València romana: de la fundació a la fi de la República
Fotografia de capçalera: Reconstrucció del conjunt episcopal de Valentia. Font: Albert Ribera Lacomba i Isabel Escrivà Chover, “El final del mundo romano en Valentia”, en En tiempos de los visigodos en el territorio de Valencia, València: Museu de Prehistòria de València, 2019, p. 66
Una nova Valentia
Valentia havia sigut suposadament destruïda en les circumstàncies que envolten la guerra amb Sertori i els seus lloctinents d’una part, i el dictador Sul·la i el seu enviat a la península, Pompeu Magne, de l’altra. Deixant a banda el debat sobre la supervivència de la ciutat després de la batalla del 75 a.e.c., és segur que als darrers anys de la centúria la ciutat experimentà un autèntic renaixement amb l’adveniment de l’Imperi i el programa de reformes encetat per August. El nou princeps civitatis va dur a terme una gran tasca urbanística sobre velles ciutats com ara la capital, Roma, però també fundà i refundà altres urbs arreu de la Mediterrània. Els pocs habitants que varen romandre a Valentia després de les guerres sertorianes, els veteres, reberen, amb la reconstrucció, nous pobladors procedents de les legions imperials que havien participat a les guerres civils dels darrers decennis de vida de la República: els veterani.
La ciutat imperial va duplicar el seu perímetre d’època republicana, que, com varen veure a l’article anterior, era significativament petit, arribant a abastar quasi 17 hectàrees durant els primers tres segles de la nostra era. Aquest veritable creixement coincideix amb un període de pau interna quasi ininterrompuda dins les fronteres (limes) de l’Imperi, que va permetre, donat que no hi havia amenaces externes, la fundació de moltes ciutats sense perímetre defensiu; d’altres preexistents enderrocaren les muralles també. Valentia fou refundada però sense reconstruir els seus murs, lo qual va permetre expandir la xarxa urbana sense molts obstacles físics, sobretot vers l’est i sud-est, mentre que a altres indrets diversos elements —el riu, el circ romà— dificultaven la dilatació de la urbs.
Quins eren els edificis més emblemàtics de la nova Valentia? Sens dubte, l’arquitectura edilícia va tenir al fòrum i els edificis que contenia el seu exemple més representatiu. A l’espai públic obert al centre de la ciutat, l’última gran remodelació del qual tingué lloc sota els Flavis (69-96 a.e.c.), es reunien els temples més importants; la cúria, on es reunia el senat local, dividit en dos edificis que, es pensa, albergaran respectivament als veterani i als veteres; la basílica, principal centre administratiu; els mercats (macella) i altres edificis administratius com ara l’arxiu dels documents produïts per les institucions públiques (tabularium) o les termes.
Valentia, de la crisi del segle iii a la baixa romanitat (ss. iii-v e.c.)
A partir del segle tercer, ens trobem davant un panorama molt diferent respecte als dos primers segles de vida de l’Imperi Romà. La crisi institucional provocada per les lluites entre faccions de l’exèrcit debilitar el poder imperial. Des del començament de la centúria es succeïren gairebé una trentena d’emperadors en mig de sagnants guerres civils, complots, assassinats i proclamacions per part de les legions, entre els quals s’intercalaven, a més a més, recurrents assalts dels pobles germànics al limes renà-danubià. Així les coses, donada aquesta situació d’inseguretat generalitzada, les ciutats tornaren a alçar els seus perímetres defensius. Valentia no va ser una excepció, puix la península Ibèrica es va veure afectada també per les invasions, com ara la que protagonitzaren els francs a la segona meitat de la centúria. Fet que els portà a ocupar Tarraco.
Cap a les dècades de 270 i 280 a.e.c., s’han documentat signes de destrucció e incendis en diversos punts de la ciutat, les causes de les quals encara són objecte de debat. La historiografia ha tendit a generalitzar al voltant de la crisi del segle III i aplicar el mateix panorama desolador i catastròfic per tot arreu. No obstant això, una anàlisi de les fonts i les troballes arqueològiques més exhaustiu impedeix creure que el caos i la destrucció abundaren i s’instal·laren en l’Imperi Romà durant tant de temps. Valentia, encara que, en efecte, va sofrir episodis de devastació, sembla que es va recuperar ràpidament i s’adaptà als avatars de la nova conjuntura, arribant a desbancar en aquest moment a la propera Saguntum com a primera ciutat del territori valencià. Aquest context de canvi va comportar l’ascens de ciutats petites i mitjanes que fins llavors havien viscut a l’ombra d’altres nuclis més importants: el mateix passà amb Tarraco, la gran capital provincial, i Barcino.
Ara bé, la urbs del segle IV mostrava una imatge ben diferent d’aquella que tenia en la seua època d’esplendor. Com a part ara de la nova província Carthaginensis, escindida de la Tarraconensis per Dioclecià, la seua grandària s’havia reduït i les zones septentrionals, a la vora del riu, on es localitzava la producció artesanal i el comerç, havien acabat en ruïnes, si bé encara persistia una certa activitat que generaria un relatiu benestar social; alguns edificis del fòrum, com ara la basílica, varen ser destruïts i ja no es reconstruïren, però d’altres, per exemple la cúria, continuaren funcionant i fins i tot es reformaren. En general, la imatge que se’ns mostra a través de les fonts arqueològiques és la d’una ciutat empobrida, parcialment arruïnada i més petita, però que al mateix temps pogué aguantar les adversitats i presentava una activitat relativament vívida, a tenor del circ, encara en funcionament. No obstant això, tot i aquest panorama poc falaguer, Valentia va poder mantindre’s en pau, al marge de les sotsobres de la Tetrarquia i d’altres esdeveniments polítics posteriors, recuperant-se lentament, però sense tornar mai a l’estadi anterior.
La comunitat cristiana de Valentia
De ben segur existia una comunitat cristiana en Valentia des d’almenys el segle II. No obstant això, el seu tamany empal·lidiria davant altres grups que vivien a Caesaraugusta i altres ciutats més grans i, des del punt de vista polític i econòmic, molt més importants. A partir d’inicis del segle IV, la presència d’un nombre significatiu de cristians en la ciutat del Túria es relaciona amb el martiri del diaca Vicent l’any 304.
Nascut a Osca, una ciutat de relativa rellevància, a mitjans del segle III, Vicent era membre d’una família consular en la qual, durant els primers anys de la seua vida, adquirí les primeres pinzellades de la seua formació profana. Més tard es traslladaria a Caesaraugusta, on va entrar en contacte amb el cristianisme al qual acabaria convertint-se en els darrers anys de la centúria, passant a exercir com a diaca del bisbe i posterior sant Valero. Quan va arribar al tron imperial, Dioclecià havia emprés una gran labor reformadora del govern a tots els nivells, amb l’objectiu de deixar enrere decennis de crisi generalitzada i d’anarquia militar. Cap a febrer del 303, després de gairebé mig segle de tranquil·litat per als cristians, l’emperador proclamava una nova persecució, la «Gran Persecució», com la historiografia l’ha denominada per les dimensions que va assolir. Quatre edictes obligaven als cristians a abandonar la seua fe, tornar a la vetus religió, servir a l’emperador i fer sacrificis en el seu nom.
Segurament fos el segon d’ells, que ordenava l’arrest dels alts jerarques eclesiàstics i clergues de menor rang, el que portés a la presó a Valero i a Vicent. Detinguts a Caesaraugusta, varen ser conduïts a Valentia per una ruta encara debatuda. Per què a Valentia? No era infreqüent que les autoritats romanes traslladaren a cristians detinguts en ciutats amb comunitats cristianes importants a altres on la seua presència fos mínima: San Marcel de Lleó, en origen un legionari estacionat en Legio, va ser ajusticiat en Tingi, la moderna Tànger, l’any 298; semblantment, dos destacats soldats de la mateixa legió, Emeteri i Celedoni, foren martiritzats en Calagurris poc després. Mentre que Valero sobrevisqué, Vicent acabà sent martiritzat repetides ocasions i per distints mètodes, segons ens recorden diversos relats com la Llegenda Daurada, composada al segle XIII. L’existència d’aquest tipus de relats, el rastre dels quals s’inicia als temps de Teodosi I, a la fi del segle IV, mostren la importància que tingué el culte a Vicent des de moments molt primerencs, una activitat al voltant de la qual anà creixent una nodrida comunitat cristiana a Valentia.
Vicent va ser enterrat, segons narra la tradició, a la villa d’una aristòcrata de nom Jònica molt propera a Portus Sucronis, l’actual Cullera, la qual després es transformaria en ermita acabades les persecucions. Aquest lloc es convertí en els anys següents en un pol d’atracció per als cristians, la presència dels quals a Valentia augmentà considerablement. Aquest procés de creixement d’una comunitat al voltant del sepulcre d’un sant important s’ha documentat, tanmateix, en altres nuclis com ara Complutum (Alcalá de Henares), llar de les tombes dels sants Just i Pastor. Al llarg del segle IV, a partir dels edictes de tolerància de Constantí I (313), es constata la convivència dels cultes pagans i el cristià dins els murs de la ciutat: en eixe moment, es documenten a Valentia diverses confessions, des de la tradicional adoració al panteó grecoromà (la Triada Capitolina, Hèrcules, els Manes, etc.) fins a un grup que servia al déu egipci Isis. Des d’aquesta centúria, el cristianisme es va fer present a la ciutat des del punt de vista arqueològic, com demostren les troballes de l’anomenat Sarcòfag de Sant Vicent, un bol decorat amb escenes de la tradició cristiana i un fragment d’altre sarcòfag historiat.
II, Valencia: Universitat de València, 2009, pp. 275-276
A les acaballes del segle IV, amb la proclamació del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà en temps de Teodosi I (380), es construí extramurs de la ciutat la basílica de Sant Vicent de la Roqueta, just on, segons la tradició, va ser abandonat el cos del màrtir quan morí. Allí foren traslladats les seues despulles poc després. L’arqueologia ha documentat a la rodona de les restes de l’edifici una necròpolis en la què els fidels s’enterrarien per a llaure prop del sant, una pràctica gens infreqüent al món paleocristià. Aquest esdeveniment marca la consolidació definitiva del cristianisme a la ciutat del Túria i el començament de la construcció d’una veritable estructura eclesiàstica a Valentia.
Poques dècades després d’aprovar-se l’edicte de Tessalònica, la ciutat sofrí episodis de destrucció que comentarem més endavant. Quan es produí la reconstrucció, el paisatge urbà era molt distint a aquell de l’època de l’Alt Imperi: ara imperava l’element cristià, proliferaven les necròpolis d’aquesta religió i una nova seu episcopal, modesta encara, començava a alçar-se en l’espai del forum. A més a més, el tercer monestir de la península s’instal·là junt al complex de Sant Vicent de la Roqueta. En algun moment indeterminat de la centúria començaria l’activitat de la diòcesi, prova consistent de la importància que havia assolit —o conservat— Valentia en el territori circumdant, alhora que altres nuclis propers com ara Saguntum o Edeta mostraven clars símptomes de decadència.
No sabem ni tan sols el nombre dels primers titulars de la diòcesi. Per una inscripció molt deteriorada trobada en 1770 coneixem el nombre d’un bisbe, Tomàs, si bé més familiar resulta als arqueòlegs i historiadors Justinià (ca. 530-550), el gran reformador i ampliador de la seu bisbal, a la qual dotà d’una catedral, un baptisteri, un cementiri i un mausoleu on traslladares el cos del diaca Vicent des de la Roqueta. I on també van ser enterrats posteriorment tots els bisbes, a més d’un palau episcopal encara pendent de localitzar. Aquest va ser el moment d’esplendor de la seu i de creixement i estabilitat per a la ciutat. En un temps en que els cristians nicens coexistien, de vegades amb conflictes, amb els seus correligionaris arrians, almenys fins l’època de Leovigild i el seu fill Recared, a l’hivern del segle VI, quan la monarquia visigoda es decantà definitivament pel credo de Nicea.
Succeïren a Justinià, mort cap al 550, un bon nombre de titulars, dels quals, llevat d’Eutropi —preceptor de Recared— i Anesi —esmentat en relació amb la reparació de la catedral—, solament ens han arribat els seus nombres registrats en les actes dels concilis del regne. Amb l’arribada dels àrabs a l’alba del segle VIII, Valentia i altres territoris circumdants dependents de l’aristòcrata Teodomir pogueren conservar la seua religió a canvi del sotmetiment pacífic a la nova autoritat dels califes omeies de Damasc i del pagament de la dhimma, l’impost alcorànic establert a les «gents del llibre», es a dir, cristians i jueus. El final de la comunitat cristiana sobrevindria uns decennis més tard. En el context d’una de les habituals rebel·lions contra l’autoritat d’Abderraman I, l’emir arrasà la ciutat, sent posteriorment reconstruïda seguint l’arquitectura i disseny urbanístic islàmic; de sobreviure, és probable que el culte hagués tornat a traslladar-se extramurs, a la Roqueta, tot i que no es pot afirmar amb seguretat, i les relíquies del sant es dispersaren bé entre els grups mossàrabs peninsulars, bé per altres parts de la Mediterrània.
Els avatars entre el Baix Imperi i la Tardana Antiguitat
A partir del segle III ens trobem amb un panorama molt diferent respecte a les dos primeres centúries de vida de l’Imperi. La crisi institucional provocada per les lluites intestines debilitaren el poder romà. Caiguda la dinastia dels Severs (193-235), es succeïren gairebé una trentena d’emperadors enmig de sagnants guerres civils, complots, assassinats i proclamacions per part de l’exèrcit, fets intercalats sovint amb els recurrents assalts dels pobles germànics al limes de renà-danubià. A causa d’aquesta situació d’inseguretat generalitzada, les ciutats tornaren a alçar els seus perímetres defensius. Valentia no en va ser una excepció, puix la península es va veure afectada també per les invasions, com ara la que protagonitzaren els francs a la segona meitat de segle que culminà amb l’ocupació de Tarraco.
Cap a les dècades de 270 i 280 s’han documentat signes de destrucció i incendis en diversos punts de la ciutat, les causes dels quals encara són motiu de debat: varen ser produïdes pels francs esmentats adés, són conseqüència de convulsions internes o potser siguen resultat de l’acció d’altres responsables? La historiografia ha tendit a generalitzar al voltant de la crisi del segle III i aplicar el mateix panorama desolador i catastròfic per tot arreu. No obstant això, una anàlisi de les fonts i les troballes arqueològiques més pormenoritzat impedeix creure que el caos i la destrucció abundaren i s’instal·laren en l’Imperi Romà durant tantes dècades. Valentia, tot i que, en efecte, va patir episodis de devastació, sembla que es va recuperar ràpidament i s’adaptà als avatars d’una nova conjuntura, arribant a desbancar en aquest moment a la propera Saguntum com a primera ciutat del territori valencià. Aquesta època va veure l’ascens de ciutats petites i mitjanes que fins aleshores havien viscut a l’ombra d’altres nuclis més importants: això mateix passa amb Tarraco, la gran capital provincial, i la propera Barcino.
Ara bé, la urbs del segle IV mostrava una imatge ben diferent d’aquella que tenia en la seua època d’esplendor. Ara com a part de la nova província Carthaginensis escindida de la Tarraconensis per Dioclecià, la seua mesura s’havia reduït i les zones septentrionals de la ciutat, junt al riu, on es concentrava la producció artesanal i el comerç, havien quedat ruïnoses, si bé encara persistia una certa activitat que generaria un relatiu benestar social.
Alguns edificis del forum, la basílica per exemple, quedaren destruïts i no es tornaren a alçar de nou, però d’altres com la cúria seguiren funcionant o fins i tot varen ser reformats. En general, la imatge que ens mostren les fonts arqueològiques és la d’una ciutat més empobrida, parcialment en ruïnes i més petita, però que, al mateix temps, pogué aguantar les adversitats i presentava una activitat realment vívida en comparació amb les seues veïnes, com demostra el fet que el circ continués en funcionament. Amb tot i amb això, Valentia es va mantindre en pau, al marge de les sotsobres de la Tetrarquia i d’altres successos polítics posteriors, recuperant-se lentament, però sense tornar mai als nivells previs. L’establiment de la comunitat cristiana després de la passió del diaca Vicent sens dubte contribuí a la supervivència de la ciutat i a la seua recuperació per mitjà de les peregrinacions i un flux important de persones anant i tornant que haurien alimentat el comerç i que, en definitiva, acabaren fent de Valentia un lloc de primer ordre dins el culte cristià, cosa que, segons veurem a continuació, va ser un dels seus aspectes vitals durant la Tardana Antiguitat.
La ciutat visigoda
Al principi del segle V, nous problemes es presentaven en l’horitzó. La divisió de l’Imperi a la mort de Teodosi I (395) donà pas a un període d’inestabilitat en Occident a causa de l’entrada en massa pocs anys després de diversos pobles germànics (alans, vàndals i sueus) per la Gàl·lia i la successió de diversos colps militars. Malauradament, desconeixem l’abast que tingueren els conflictes en el territori valencià. En canvi, sí s’han documentat nous episodis de devastació en les primeres dècades de la centúria que afectaren profundament la ciutat: alguns edificis administratius foren arrasats, diversos pous i les cloaques es varen reblir, i novament les instal·lacions de producció artesanal al costat del riu desaparegueren. Al llarg d’aquesta centúria s’anà fent més i més evident el debilitament de l’autoritat imperial i la seua nul·la presència en algunes regions. Els pobles nouvinguts acabarien fent-se amb el control polític, alhora que les ciutats eren deixades pràcticament desemparades i deixades en mans de les autoritats eclesiàstiques. El fet que Valentia fos l’única seu episcopal al nord del Xúquer, i molt distant de les seues veïnes Barcino al nord, Valeria a l’oest i Saetabi, Ilici i Dianium al sud, dona fe de la seua importància com a nucli urbà.
Els darrers anys del segle V i la primera meitat del VI constituïren una època de bonança i prosperitat per a la ciutat, sobretot durant l’episcopat del ja esmentat Justinià. Aquest personatge, eixit de les classes aristocràtiques hispanoromanes i germà d’altres tres bisbes, es convertí en el governant de facto de Valentia i un conjunt d’extensos territoris propers, governant en un moment de relativa estabilitat durant la major part del regnat de Teudis, monarca que finalment va ser assassinat en 548 desencadenant lluites civils entre diversos candidats. Amb l’arribada dels bizantins a les costes peninsulars durant el regnat de l’emperador Justinià I (527-565), en el 552, en el context d’aquests enfrontaments pel tron, col·locaren a la ciutat del Túria en una nova situació de frontera: els romans orientals havien ocupat tot el sud d’Hispània en una forquilla que abastava des de Gadir (Cádiz) fins algun punt indeterminat al sud del Xúquer, però que possiblement inclogués Dianium, Ilici i —de forma més dubtosa— Saitabi (Xàtiva). Així les coses, es procedí a fortificar la ciutat i les seues rodalies, sent testimoni durant les dècades següents de la presència d’un important contingent de tropes: el circ va ser desmantellat i urbanitzat per a donar lloc als grups de l’exèrcit, la seua vessant oriental serví com a part del reforçament del perímetre defensiu i es construí l’assentament de València la Vella per a controlar el riu Túria i l’accés a l’interior peninsular.
La Valentia fronterera finalitzà a l’inici del segle VII, quan la província bizantina de Spania va ser esborrada del mapa per Suintila (621-631). El silenci de les fonts sobre la ciutat durant els últims decennis de vida del regne visigot ens indica, amb tot, que va ser una etapa tranquil·la i sense grans sobresalts, encara que la norma general era l’esclat recurrent de lluites entre faccions pel tron de Toletum (Toledo). Aquesta època degué marcar també el declinar del poder polític dels bisbes, que ja no gaudien de l’autonomia d’antany, i una major integració territorial al si de la monarquia visigoda, com demostra el proper jaciment de Pla de Nadal, una gran villa que possiblement va pertànyer a un alt aristòcrata romanovisigot implicat d’alguna forma en el govern o la situació de la ciutat.
A partir de les darreries del segle VII s’aprecien per tot el regne visigot signes de descomposició del poder central després d’anys de guerres internes ininterrompudes. Els poders locals pareixen actuar amb major llibertat en un moment en què la historiografia ha parlat del començament d’un procés de «protofeudalització» i de debilitament d’uns monarques incapaços d’imposar-se a l’aristocràtica terratinent. En aquest ordre de coses, l’enèsima guerra civil entre dos candidats, Roderic i els familiars del deposat rei Witiza, les conseqüències de la qual per al territori valencià ignorem, permeté l’entrada de les tropes del califat omeia de Damasc en 711. Poc després el noble Teodomir acceptava sotmetre’s pacíficament a la nova autoritat musulmana, com hem apuntat abans. D’aquesta forma pogué sobreviure Valentia encara urbanísticament visigoda i religiosament cristiana durant els primers moments de dominació musulmana, fins que la revolta d’un noble local contra Abderraman I entre els anys 778 i 779 causà la seua destrucció.
Poc després es documenta de nou activitat a la urbs, que va ser reconstruïda seguint el model de ciutat islàmica i anomenada, als segles següents, Balansiya, la qual ens ocuparà al següent article.
Per saber-ne més
LEDO, Antonio C. “El final de la ciudad visigoda” a La ciudad de Valencia: historia, geografía y arte de la ciudad de Valencia, vol. I. València: Universitat de València, 2009, pàgs. 153-156.
RIBERA, Albert; ROSSELLÓ, Miquel i MACIAS, Josep M. “Historia y arqueología de dos ciudades en los siglos VI-VIII d.C. Valentia y València la Vella” a Antigüedad y Cristianismo, 2020, Núm. 37, pàgs. 63-106.
FERNÁNDEZ, Gonzalo. “La religión en la Valencia visigoda” a La ciudad de Valencia: historia, geografía y arte de la ciudad de Valencia, vol. I. València: Universitat de València, 2009, pàgs. 150-153.
