Si bé alguns savis, com Aristarc de Samos i Alexandria (320-250 aC), van descobrir que la Terra està en continu moviment circular entorn d’un Sol que té una posició fixa i que és el centre del nostre sistema, com va manifestar Arquimedes en la seva obra El comptador de sorra, la creença assumida com a certa des de l’antigor va ser una altra. Els més grans científics i astrònoms del món clàssic, com Aristòtil (segle IV aC) i Hiparc de Rodes i Alexandria (segle II aC), van establir la teoria geocèntrica, segons la qual la Terra era el centre de l’Univers i tots els planetes, afegint-hi el Sol, giraven al seu voltant. Claudi Ptolomeu, al 150 dC, escrigué Almagest (El Majestuós), on va recollir tots els coneixements astronòmics acumulats fins al moment, i va establir un sistema definitiu de l’univers geocèntric. Aquest model seria conegut com el model ptolemaic i va ser admès com a cert des del 350 aC fins a l’any 1550 dC, durant mil nou-cents anys, des d’Aristòtil fins a Copèrnic. Més enllà de l’astronomia, el pensament geocèntric situava l’ésser humà al centre de l’Univers, que girava al seu voltant; aquest fet va tenir durant segles evidents conseqüències en les religions, les Esglésies i la concepció de l’ésser humà.
Però al segle XVI Nicolau Copèrnic irrompé en la tradició astronòmica geocèntrica, que tenia gairebé dos mil anys d’antiguitat, i l’esquinçà amb la seva teoria heliocèntrica. Copèrnic establí que el Sol era el centre de l’Univers i que al seu voltant giraven tots els planetes, la Terra inclosa. La Terra, doncs, passà a ser un planeta més de l’Univers, i només era el centre de l’òrbita de la Lluna. Ara bé, les idees de Copèrnic mancaven d’una demostració numèrica i empírica per tal de ser absolutament robustes. Al segle XVII, Galileo Galilei inventà un telescopi que li permeté dur a terme grans descobriments i va reafirmar amb les seves observacions i mesures el model copernicà. És a dir, el Sol passà a ser el centre del món i la Terra giraria al seu voltant com a un planeta més. Aquestes idees i la seva gran disposició a fer públics els avanços de la ciència entre la població, li van valer la gran animadversió de l’Església catòlica i la qualificació d’heretge degut als seus descobriments. De la mateixa manera que el dominic Giordano Bruno va ser cremat a la foguera, per defensar no només la teoria heliocèntrica, sinó també que l’Univers era infinit, els tribunals de la Santa Inquisició van assenyalar Galileu, tot i formar part de la comunitat cristiana.
Així, l’any 1633 el tribunal de la Inquisició li presentà una declaració que havia de signar, segons la qual ell es confessava heretge, es desdeia de la idea del sistema heliocèntric i refermava el sistema geocèntric. Si no ho feia, el que l’esperava era la foguera. Galileu va signar per evitar, amb la seva mort, un pas enrere de l’astronomia i l’avenç de la humanitat. Això sí, es diu que mentre negava que la Terra es movia al voltant del Sol va pronunciar en veu baixa la famosa frase: eppur si muove! (“però es mou!”). Aquesta estratègia li va permetre de continuar amb els seus treballs i fer-los arribar fins a Isaac Newton.
Encara que avui dia ens pugui semblar una novetat menor, cal ser conscients que la teoria heliocèntrica va canviar el pensament que s’havia mantingut durant dos mil anys, amb les conseqüències evidents cap a les ments de les persones i la concepció de l’ésser humà.
Aquest és, molt probablement, el cop més fort per a la humanitat en tota la seva història: ja no és el centre, no és el focus, és tan sols un planeta més. Per tant, el cop de timó que generaren Copèrnic i Galileu va suposar l’inici de la Revolució Científica. El pas del geocentrisme cap a l’heliocentrisme va suposar acceptar que l’ésser humà no era el centre del món. En aquella època, la idea aristotèlica d’una Terra immòbil generava seguretat, certesa; mentre que la idea de la Terra mòbil que presentà Copèrnic, desenvolupada per Galileu, inculcaria la incertesa del nou paradigma.
