El món antic ha despertat l’interès de gran part de les civilitzacions que l’han succeït, influenciant-ne l’estètica, l’art, l’alimentació, el comportament en societat o els corrents de pensament, entre altres. Es tracta d’una cultura que amb el pas dels segles ha estat idealitzada, consolidant la idea que la manera en la qual «els antics» entenien la vida era el més similar a existir plenament.
La Grècia antiga és sens dubte una de les bases del nostre imaginari cultural, però en cap cas és neutral: inclou creences, valors, prejudicis, estereotips i ideologia. Així, la representació de la realitat amb la qual ens hem educat ha estat categòricament androcèntrica, perquè, tradicionalment, els qui han elaborat i difós el coneixement han estat els homes, i més específicament, els homes blancs.
És per aquest motiu que actualment és urgent eliminar la parcialitat en la historiografia i contribuir en l’elaboració d’un discurs que contempli totes les realitats que han existit al llarg dels segles, sent aquesta l’única manera de fomentar una disciplina veritablement rigorosa i justa.
Per parlar sobre els estudis de gènere al món antic, i la rellevància de la recerca en aquest camp d’investigació per començar a conèixer la realitat femenina a l’Antiga Grècia, entrevistem telemàticament l’Elisabet Huntingford Antigas, professora emèrita d’Història Antiga del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili.
En el context d’auge del feminisme actual, amb la construcció d’estructures que fomenten la paritat, i els esforços per crear uns fonaments sòlids que permetin seguir avançant cap a la plena igualtat de drets i deures, quin paper considera que tenen els estudis de gènere? Quin impacte han tingut en el camp de la recerca acadèmica?
Els estudis de gènere estan posant en valor el paper de les dones al llarg de la història, dones que fins fa pocs anys es consideraven subjectes passius, poc valorats i sense gens d’interès acadèmic. Amb els estudis de gènere es veu com evolucionen les societats patriarcals que busquen, creen i apliquen els recursos legals, religiosos, econòmics, psicològics i educatius, entre altres, que permeten controlar tot el cicle vital de les persones, sobretot el de les dones. Per tant tota aquesta problemàtica no es pot obviar en la recerca de les societats antigues, de fer-ho en tindríem una visió incorrecta, parcial i esbiaixada.
Quines són les principals aportacions dels estudis de gènere en l’àmbit de la historiografia especialitzada en l’Antiguitat?
Són moltes les aportacions dels estudis de gènere en l’àmbit de la historiografia de l’Antiguitat, una d’elles és la relectura i reinterpretació dels textos antics, una altra l’estudi dels espais utilitzats per les dones com són les cabanes de la menstruació o els recintes pel part a l’antic Egipte o al món Hitita.
Molt important és la valoració positiva de la reproducció i cria dels infants, així com les tasques de manteniment i cura dels membres de la família o del grup. Cal incidir especialment en aquest últim punt, perquè fins fa poc temps es consideraven activitats innates a les dones, de caràcter exclusivament biològic i natural, i per tant sense cap valor econòmic, amb una baixa consideració social i realitzades de forma gratuïta i obligatòria.
Aquests són treballs essencials per a la supervivència i reproducció dels grups humans, igual que ho són actualment amb la pandèmia del coronavirus les feines de les netejadores, les infermeres, les auxiliars i les doctores, la majoria d’elles amb sous baixos i contractes porqueria.
La violència patriarcal s’exerceix mitjançant conductes repressives que s’han heretat i perpetuat amb el pas dels segles. És a la Grècia antiga, bressol de la nostra cultura, on es troben les arrels d’aquesta violència patriarcal que ha perviscut fins als nostres dies?
Dins d’Europa és a Grècia on tenim millor documentada la violència patriarcal en èpoques antigues, gràcies sobretot a què disposen d’escriptura a partir del s. VIII aC. En aquest tema no hem de menysprear la influència sobre el món hel·làdic de les cultures orientals, societats amb una violència patriarcal ben implantada i regulada tal com pot veure’s als codis legislatius com el d’Hammurabi del s. XVIII aC.
Per tal d’investigar les conductes de violència masclista, quines són les fonts d’informació emprades en els estudis de gènere d’aquest període?
Les fonts principals són diverses. Així, per la violència física són necessaris els estudis dels esquelets per detectar si presenten ferides defensives sobretot als braços; també cal analitzar les paleopatologies per saber si les dones patien deficiències nutricionals a diferència dels homes, així com les causes de la mort, natural o provocada. Per la violència sexual, cal partir dels textos literaris i de la mitologia on veiem personatges com Zeus, màxim representant del masclisme diví, que maltracta física i psicològicament a la seva dona Hera, i alhora és el més gran violador del panteó grec.
Com es materialitzava la repressió vers el gènere femení en l’Antiguitat Clàssica? Què suposava ser dona a la ciutat-Estat grega patriarcal?
Ser dona al món grec clàssic suposava estar sempre sota la tutela, voluntat i vigilància dels homes des del naixement fins a la mort. Les lleis, els costums i la religió determinaven el tipus de vida a portar tant si les dones eren de condició «lliure», esclava o estrangera. Els homes eren els grans proveïdors de dones, tant pel matrimoni, com per la prostitució o el concubinatge. Les dones mancaven de drets polítics i disposaven de forma molt restringida de drets econòmics, legals i socials, així com d’una escassa mobilitat.
Un exemple seria la regulació legal de la seva participació en nombre i edat a les cerimònies fúnebres: la seva presència en aquests actes es limitava per la por al desig amorós que podien suscitar i per evitar que els seus plors i gemecs contagiessin als homes.
La literatura grega, especialment l’èpica i la tragèdia, acostuma a servir-se de cànons per representar els personatges femenins. Així, quin és el tractament que reben les dones en la poesia grega? Existeixen diferències notables entre el tractament de la figura femenina en l’èpica respecte de la tragèdia? Podem considerar que en les obres literàries que avui en dia considerem com a clàssics es troben els fonaments de la violència masclista que s’exercia a l’antiga Grècia?
Podríem dir que tant als poemes homèrics com a les posteriors tragèdies hi trobem reflectits els actes i comportaments dels homes vers les dones que en aquells temps es consideraven normals i habituals. Per tant, les violències de gènere hi són presents, com la que pateix Briseida a la Ilíada, a mans d’Aquil·leu o d’Agamèmnon: violència física, psicològica i sexual en aquest cas, que no mereixien cap retret social ni legal; eren considerats fets corrents sobretot en temps de guerra.
Per tant, trobem reflectides a la literatura totes les violències de gènere i qui les efectua són, entre altres, els considerats herois per la seva valentia, coratge, força o enginy en les activitats bèl·liques. En definitiva, models a seguir i perpetuar per mantenir l’ordre patriarcal.
En relació a la representació del gènere femení en l’art grec, en les imatges de les obres clàssiques que s’han conservat fins l’actualitat, també s’hi troben patrons consolidats, tal com passa amb les obres literàries? Existeixen tendències a l’hora de representar escenes on apareixen personatges femenins?
En l’art grec antic la representació de les figures femenines està clarament delimitada, tot es correspon a un patró iconogràfic masclista que no transgredeix les normes d’actuació correctes i el comportament ideal de les dones, i en cas contrari serveixen com a contra-models a rebutjar. Com que la participació en l’exèrcit estava vetada a les dones, i la guerra era tan freqüent a les poleis gregues, es produeixen gran quantitat de vasos ceràmics «alliçonadors» on hi han representades les mares o les esposes armant a l’home o acomiadant-lo amb tranquil·litat, sense plors, abraçades o dolor quan marxa a la batalla per tal de no entorpir la política de la polis.
El paper de les «bones» dones és el d’esperar el seu retorn amb fidelitat, cuidant de la família i del seus béns tal com fa Penèlope durant vint anys amb l’absència d’Odisseu; ella és el model de comportament correcte i a imitar. El model incorrecte té com a símbol a les amazones, dones guerreres, autosuficients i que viuen sense homes, per tant són pintades armades, a cavall i lluitant contra els grecs, però sempre acaben sent derrotades o raptades pels grans herois com Hèracles, Teseu o Aquil·leu. La lliçó és clara: les dones no serveixen per lluitar contra els homes i formar part dels seus exèrcits, el seu lloc està a casa.
Per acabar, quin és l’estat actual dels estudis de gènere a l’Antiguitat i cap a on es dirigeixen?
Actualment a l’estat espanyol són diversos els grups de recerca dedicats als estudis de gènere a l’Antiguitat, la majoria vinculats a les universitats com és el cas de «Tàcita Muta» amb investigadores i investigadors de la UB, la UAB i la Universitat Rovira i Virgili. A partir de la introducció en els plans d’estudi d’assignatures dedicades al gènere, ha crescut l’interès de l’alumnat per aquest tema, i són nombrosos els Treballs de Fi de Grau o de Màster que s’efectuen sobre la matèria. La finalitat és la d’anar reescrivint la història amb mentalitat no androcèntrica, sense tabús i oberta a totes les aportacions multidisciplinàries que contribueixin al coneixement del món antic.
