Mite i oci en el marge oblidat del Paral·lel – Entrevisa a Enric H. March, Pablo Perez i Jordi Rabassa

A finals del segle XIX, l’avinguda del Paral·lel (oficialment, l’avinguda del Marqués del Duero, i, més endavant, avinguda de Francesc Layret), o “Paralelu”, com li deien els barcelonins, era l’epicentre de la Ciutat Comtal, un fet que va anar accentuant-se a mesura que aquesta s’endinsava en el segle XX, fins a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i l’arribada de la dictadura franquista (1936/9-75).

Qualificar el Paral·lel com a l’epicentre de la capital catalana no és una exageració. Allà, en els seus nombrosos cafès, s’hi reunien sindicalistes, mentre a la taula del costat, agents de policia els espiaven (provocant les burles dels primers). Al mateix temps, desenes de teatres, barraques, cabarets, cafès de cambreres, acadèmies de música, quioscos de begudes, tavernes, bars, cinematògrafs, etc. oferien una varietat sense fi d’espectacles un món de diversió sense fre que també tenia les seves ombres: prostitució, tràfic de drogues, delinqüència, etc. 

El Paral·lel fou inicialment una zona de “frontera”, transgressora. Nascuda al mateix temps que es consolidava la metròpoli burgesa, en una zona encara per urbanitzar, l’avinguda esdevingué un espai de llibertat gairebé exclusivament per a les classes populars de la ciutat, i en una de les portes de la modernitat. En més d’una publicació de l’època era nomenat “el Montmartre” barceloní i en un moment donat fou la via amb més oferta teatral per metre quadrat de tota Europa. Pas mal. 

Poc en queda ja, del record dels espectacles cosmopolites que van aterrar a la ciutat gràcies a l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18), en una Barcelona neutral i cada vegada està menys arrelada entre les noves generacions la importància pretèrita cabdal d’aquest espai. Som ignorants de la seva història i, per tant, tampoc la podem conservar en la memòria. 

Però els historiadors som gent tossuda i desitgem rescatar el passat per entendre el present i fer-ho saber a tothom (entre altres coses); així que vam decidir parlar amb dues persones que coneixen la importància d’aquest lloc perquè ens ajudessin en la nostra tasca: l’Enric H. March (1959), qui fa poc ha publicat un llibre sobre els espectacles de barraques i ambulants a la vila barcelonina (on el Paral·lel jugaria un paper important): Barcelona Freak show (Edicions Viena i Ajuntament de Barcelona, 2021); i en Jordi Rabassa (1974), historiador i regidor de Ciutat Vella i Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona. Els acompanya en Pablo Perez (1986), membre del projecte Arnau Itinerant, el qual pretén recuperar l’antic Teatre Arnau, l’edifici i el seu ús per als seus veïns i veïnes. Parlem de la història, clar, però xerrar sobre el Paral·lel és fer-ho també sobre la memòria històrica i el present…

Entrevistats i entrevistador, en un moment de l’entrevista. Autoria: Ab Origine.

Comencem demanant-vos titulars. Què ha significat l’avinguda del Paral·lel per a Barcelona i per al país?

Enric H. March (EM): Després de l’enderrocament de les muralles de la ciutat (a partir de 1854), comença a edificar-se una nova avinguda que, per sobre de tot, significa obrir una via d’oci popular i que es desenvolupa d’una manera gairebé natural. 

Fins aquell moment, l’esbarjo estava escampat per tota la ciutat. El Paral·lel esdevé un pol d’atracció de l’oci de la majoria de les classes populars; primer, del Raval, i després de la resta de la ciutat (també de les classes acomodades! Recordem, si no, Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, on retrata aquells aristòcrates buscant emocions fortes al Paral·lel i al Barri Xino després de sortir del Liceu…).

Jordi Rabassa (JR): El Paral·lel és un marge de Barcelona. I com a tots els marges de les grans ciutats, s’esdevenen coses que no passen (o no es volen) en el centre, on hi ha la vida organitzada i oficial. No únicament el Paral·lel, sinó també altres llocs com el Raval, són espais on molta gent que viu a la ciutat no s’hi reconeix i on la vida s’organitza de manera diferent al centre. Actualment, això passa també en llocs com els polígons industrials.

EM: Els marges són espais de descontrol, també…

JR: … i que les ciutats necessiten, a més!

La memòria històrica i la història no són el mateix. Com definiríeu l’un i l’altre i quina és la funció de cada un en una ciutat com Barcelona?

JR: La història és una ciència social i que, com a tal, té un o diversos mètodes per investigar el nostre passat. En canvi, la memòria és la manera com avui representem aquest passat i aquesta no ha de representar necessàriament la història. Per tant, no són la mateixa cosa. 

De fet, hi ha moltes memòries diverses: les classes dirigents voldrien una memòria i fan monuments per a figures que consideren rellevants històricament. Després la història pot demostrar-nos que hi ha hagut algun moviment popular que ha provocat alguna cosa i resulta que aquest personatge concret no té el significat o la importància que se li atorga, però, en canvi, és rellevant per a la memòria d’uns. Està clar que la història també ho és, però la memòria especialment, és un espai de conflicte: la memòria de les classes populars es confronta amb la de les benestants, per exemple.

En aquest sentit, la regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona no fa història, sinó que promou el coneixement del passat i la representació actual d’aquest passat. Tot el que fem és d’acord amb la priorització d’històries i col·lectius menystinguts i de les classes populars. La memòria de les classes benestants, entenem, ja ha estat prou representada. 

El transvasament entre historiadors i memòria també està clar, ja que són aquests els qui generalment construeixen aquesta, però hem de recordar que són dos temes separats. Tampoc hauríem d’oblidar que els artistes també hi participen d’aquest procés, perquè en les arts també hi ha molta representació del passat (pintura, escultura, literatura…).

El regidor Jordi Rabassa, en un moment de l’entrevista. Autoria: Ab Origine

EM: La història, com a disciplina, té tendència a construir un relat que com comentava en Jordi, pertany als qui tenen el poder en aquell moment o són els vencedors d’un determinat conflicte. Crec, per tant, que es podrien construir històries molt diferents a partir de memòries històriques molt diverses… i encara podríem baixar molt més al detall, opino. Podríem afegir en aquest binomi la “intrahistòria”, aquella que no s’ha generat a partir dels grans esdeveniments, sinó que és la memòria que s’ha produït individualment en les persones, no únicament entre els col·lectius. Seguint aquesta tendència, a vegades te trobes que moltes persones no comparteixen el discurs històric hegemònic.

Potser els barcelonins són poc conscients dels escenaris extraordinaris que han tingut lloc en la seva ciutat… però aquest oblit s’accentua encara més en el cas del Paral·lel. Hi esteu d’acord? 

JR: No n’estic massa convençut, d’això. A casa meva, era habitual discutir sobre el “Paralelu”. Recordo molt com en parlaven els meus avis. No tinc massa clar que hi haguessin anat sovint, allà, però en qualsevol cas estava en el seu imaginari: per a ells, era un lloc diferent, on passaven coses extraordinàries que no veies enlloc més. Potser el record que en tenien havia passat per un tamís una mica caricaturesc, però estic força convençut que el Paral·lel era un espai singular per a ells. Ara bé, desconec fins a quin punt tenien un coneixement real o s’havien deixat endur pel mite, ja que els meus avis vivien entre la Sagrera – el Clot i Sant Andreu. 

No estic massa segur, però, que aquest record hagi arribat a les noves generacions i potser podria relacionar-se amb l’afany regulador que inicia el franquisme… En qualsevol cas, el Paral·lel era un clar referent ciutadà.

Fotografia de Joan Sabater, que mostra el Teatre Arnau i el Teatro Español en la immediata postguerra (dècada dels quaranta del segle XX). Font: Arnau Itinerant – Arxiu Merceria Sara.

EM: Hi estic d’acord. La desmemòria sobre el Paral·lel crec que és un fenomen relativament recent, a partir de la Transició (1975-82), quan canvien determinats paradigmes, inclosos els de dins de les famílies. Tant en Jordi com jo pertanyem a una generació on era costum la transmissió oral de coneixement dins de la mateixa família. D’aquesta manera, s’anava enllaçant el passat dels ancestres amb el de la ciutat. Tot plegat acabava configurant un imaginari concret, més o menys verídic. 

Recordo perfectament quan anava a casa dels avis i ens explicaven històries familiars que podien remuntar-se fins a la Guerra del Francès (1808-14)! Aquest fil s’ha perdut totalment entre les noves generacions. Fent de professor a Batxillerat, és un fet que presencio cada dia: són uns perfectes ignorants d’una sèrie d’històries i coneixements de la ciutat perquè ningú els hi ha explicat mai.

JR: El franquisme tenia molt clar també que hi havia una sèrie de llocs amb unes dinàmiques que no calia regular. Ja els hi anava bé que existissin una sèrie de llocs de descontrol. Segurament, el Paral·lel devia ser un d’aquests llocs, però amb el seu afany regulador també deuria arrasar part de l’espontaneïtat que el caracteritzava.

EM: Fins i tot anava bé que el desgavell tingués lloc en uns ambients molt determinats, perquè això també facilitava la tasca de la policia: un descontrol controlat. 

El Paral·lel ha sigut considerat com una de les grans portes d’entrada de la modernitat a Barcelona (i, segurament, gràcies a l’existència d’una xarxa urbana catalana, per a tot el Principat) i un espai essencial per a la formació d’una consciència barcelonina. Com es produeix aquest procés?

EM: Si un cas, crec que és una de les portes d’entrada d’aquesta modernitat. Això esdevé paradigmàtic gràcies a un fenomen molt concret: la Primera Guerra Mundial (1914-18). A causa de la guerra, Barcelona es converteix en la ciutat més cosmopolita d’Europa. La neutralitat espanyola durant el conflicte atreu una gran quantitat d’emigració, una part molt important de la qual es nodreix d’artistes i intel·lectuals que trobaran en la ciutat un espai per continuar fent la seva vida. També serà, evidentment, la porta d’entrada del tràfic de drogues, farà augmentar de forma exponencial la prostitució… però sobretot permetrà crear un espai de llibertat on es filtraran moltes idees provinents d’Europa i de la renovació intel·lectual que porta produint-se en el continent des de finals del segle XIX.

Enric H. March, en un moment de l’entrevista. Autoria: Ab Origine.

Tot plegat és ben interessant, perquè a vegades semblar que la modernitat o l’europeïtzació de la ciutat només hagin estat possibles gràcies al Passeig de Gràcia o l’Eixample; espais tots ells més lligats a la Barcelona més burgesa i, per tant, «oficial».

JR: Clar. Això té a veure amb quina és la cultura dominant, o quina es vol que sigui la forta. Podríem mirar en el mateix nomenclàtor dels carrers i preguntar-nos per què no hi ha dones, gent provinent de la classe popular, etc. o què considerem que hauria de ser l’alta cultura i quina es vol promoure i explicar, que és generalment la que busca un relat de ciutat, amagant-te d’altres… i que no significa que sigui la majoritària, atenció! Quantes persones anaven al Liceu? Poca gent, oi? I quantes anaven al Paral·lel? Moltíssimes més, fins i tot molts dels qui anaven al Liceu, també!

Per tant, aquest aspecte té a veure amb la manera com volem contar la ciutat i quin considerem que és el subjecte digne representatiu de la ciutat. 

EM: També crec que té a veure amb una certa desmemòria. Nosaltres mateixos ens oblidem de grans fenòmens d’una enorme singularitat, en el cas de Barcelona, i que són igual o més importants que la cultura que hagi pogut desenvolupar-se al voltant de la burgesia. Des de la segona meitat del segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-39), tenim una ciutat que és paradigmàtica en l’associacionisme a Europa! Pensem en la xarxa d’ateneus que teníem… o el cant coral mateix! Aquí hem tingut personatges que han anat a fàbriques, com Clavé[1]Josep Anselm Clavé i Camps (1824-74) fou un compositor, escriptor i polític republicà català que fou conegut i és recordat pels seus cors corals, conformats per les classes populars i … Continue reading i que han portat el cant i la cultura als obrers; o pensem també en la tasca enorme d’alfabetització que va fer el moviment anarquista… 

Però vivim en un país que ha tingut unes franges de llibertat i democràcia tan petites que hi ha aspectes que no s’han pogut consolidar del tot mai en l’àmbit acadèmic o fins i tot en la memòria popular. La feinada que van fer aquestes associacions o el moviment popular s’ha perdut força en la memòria… Com deia en Jordi, on són tots aquests noms en el nomenclàtor? Anselm Clavé té un carrer amb el seu nom, però estic segur que si preguntes a la gent treballadora d’avui dia qui era aquest senyor, la majoria no en tindran ni idea. 

JR: A vegades no ens adonem que la cultura burgesa ha sigut reactiva a la popular: les societats de socors mutu, les escoles, les institucions musicals, etc. són sovint un moviment defensiu per contrarestar una cultura popular-obrera que és capdavantera en molts aspectes. El cas de l’associacionisme és molt clar, però el Palau de la Música mateix, per exemple, s’erigeix en part per contrarestar la influència de Clavé.

Per aquest motiu, a mi m’agrada dir que promovem les memòries silenciades, i no les de “qui no ha parlat”, perquè la gent parla sempre. Tornem a donar veu a aquells a qui s’ha intentat esborrar del mapa. Hi ha moltes maneres de silenciar: una és fent contrapropostes… per descomptat, després ve el franquisme, que ho destrueix tot. 

Dibuixos apareguts al número 1357 de L’Esquella de la Torratxa, del 6 de gener de 1905. Hom pot observar la contraposició de l’oci burgès-oficial que tenia lloc al Passeig de Gràcia i el de les classes populars, al Paral·lel. Obres d’Alegret i Picarol. Font: Ateneu Barcelonès – Arxiu de Revistes Catalanes Antigues

El Paral·lel entra en contacte directe amb tres barris diferents: el Poble Sec, el Raval i Sant Antoni. Què significà per a aquests barris la proximitat amb aquesta via? I què significa avui per als seus veïns? En queda alguna consciència o herència entre els habitants d’aquests barris?

EM: El fet que el Paral·lel es converteixi en aquesta gran avinguda, no únicament del món de l’espectacle, sinó de l’oci popular, genera una determinada economia: hi ha unes determinades necessitats que les satisfaran els habitants d’aquests tres barris… el Raval potser d’una manera més tangencial, perquè té una vida més llarga i una dinàmica pròpia. Però en qualsevol cas, el Paral·lel articula aquests tres barris i generarà una determinada activitat econòmica en tots ells. 

I se’n guarda el record, tot i que els temps hagin canviat. S’ha vist alguna vegada, com quan es fan xerrades al Poble Sec, en llocs com la biblioteca Boix, per recuperar la memòria del barri. 

JR: El cas que conec més jo és el del Raval, i aquest viu actualment bastant d’esquena al Paral·lel… Segurament per la seva trama urbana. També és cert que els llocs més limítrofs amb el Paral·lel hi ha més consciència, però no és un espai que estigui massa ben concebut com a espai del Raval; una mica com passa amb les Rambles, que ni el Barri Gòtic ni el Raval se senten seves. Costa molt que entitats d’aquest barri facin activitats al Paral·lel. Escolliran abans llocs com la rambla del Raval.

Pablo Perez: Com a veí del Poble Sec, crec que aquest és el barri que més seu se sent el Paral·lel i hi viu més de cara a ell i a la seva memòria. Encara existeix una publicació que es diu Paralelo i que narra històries sobre el Paral·lel. I hi ha barris al Poble Sec que recullen la tradició farandulera, com el bar “Er Mejó”, que té una sèrie de pòsters i fotografies de famosos i episodis vinculats a la via.    

Un dels pocs elements originals que ens queden del Paral·lel passat és l’emblemàtic Teatre Arnau. Va ser molt important? Expliqueu als lectors algun episodi il·lustre!

EM: És rellevant ara, però en el seu moment era un teatre més dels molts que hi havia. I tots ells són destacables per més d’un fet concret. Potser una de les coses característiques de l’Arnau és que allà hi va debutar la famosa Raquel Meller (1888-1962).

L’Arnau és important avui perquè és l’únic que conserva l’estructura original del 1904. Espero que una vegada hagin acabat de rehabilitar-lo, es mantingui/recuperi l’interior original. És una llàstima que estigui com està. Podria ser un lloc en el qual recuperar totes aquestes memòries que orbiten al voltant del Paral·lel: de l’espectacle, però també de la gent que hi viu i que recorda; i quina mena de via volem que sigui ara.

L’antic teatre Arnau, en l’actualitat. Autoria: Ab Origine.

Pablo Perez:  Hi ha una comissió, dintre de l’Arnau Itinerant, que ha fet un seguiment del procés arquitectònic de la restauració del teatre i tenim por que si el projecte no es posa en marxa aviat, hi hagi un risc real de perdre definitivament l’edifici, perquè l’estructura està molt degradada. Per a nosaltres és important, per altra banda, que hi hagi la veu de la gent que després farà ús d’aquest espai representada.

JR: Com a representant de l’administració [riu] haig de dir que per fer front a rehabilitacions com la de l’Arnau, es necessita abocar-hi molts diners. I aquest teatre ha de ser un exemple sobre com es rehabilita una construcció popular, en el sentit de l’arquitectura, també. Ara mateix existeix una limitació pressupostària que impedeix que això es tiri endavant, però la voluntat ha sigut sempre des del principi que es pugui fer. 

Ja ens vam comprometre a l’anterior mandat de concebre la recuperació de l’Arnau més enllà de les seves quatre parets, per molt crucial que sigui, clar. L’Arnau ha de tornar a generar activitat: anem a fer coses que ara mateix no poden passar a l’edifici físic, però que passin pels seus voltants i pel barri, amb una visió el màxim de comunitària possible, perquè una vegada tinguem l’Arnau definitiu, això pugui desenvolupar-se bé. Crec que hem de tenir una visió no exclusivament patrimonial, sinó també artística.

Des del Teatre Arnau també ha irradiat un projecte nomenat “Arnau itinerant”. En què consisteix? Ha mantingut el vincle amb les classes populars de la ciutat, com ho han fet històricament els establiments culturals del Paral·lel?

Pablo Perez: Espero que sí! L’Arnau va tancar definitivament el 2000 i l’any 2011 es produeix la compra per part de l’Ajuntament. En aquest lapse de temps que va del 2011 al 2016 es produeix una reivindicació veïnal de dues plataformes (“Recuperem l’Arnau” i “Salvem l’Arnau”) perquè l’Arnau es tornés un espai de gestió comunitària. Va tenir el vist-i-plau de l’Ajuntament i entre 2016 i 2017 es produeix un procés participatiu que serveix per desenvolupar el projecte artístic i cultural de l’Arnau. 

En aquest procés hi participàrem més de cinquanta entitats i des de 2018 es comença a elaborar una programació que esmentava en Jordi i des de llavors hem anat experimentant diferents models per a desenvolupament d’aquesta programació. Cada any ha sigut diferent (aquest any, per exemple, l’activitat s’ha descentralitzat). 

Crec que l’Arnau té molt present la qüestió de la memòria i les comunitats i opino que s’han dut a terme projectes dintre de l’Arnau Itinerant que responen a aquesta diversitat. Per exemple, l’any passat es va fer un projecte amb l’ateneu del Raval que es deia “Raval Cuir” que va aconseguir fer una trobada entre diferents artistes del transformisme o gent que utilitza altres termes per referir-se a la seva pràctica amb gent que està intentant recupera la pràctica del “drag queen”, etc. i que respon molt a l’esperit històric del Paral·lel i l’Arnau. També hi ha hagut un projecte amb la comunitat gitana, que va recuperar la tradició de les barraques de fira i va ser molt heterogeni: màgia, ombres gitanes, etc. Hem posat el focus també en el flamenc, etc.

Pablo Perez, membre de l’Arnau Itinerant, en un moment de l’entrevista. Autoria: Ab Origine.

Quina consideració té la història del Paral·lel i la seva memòria per a l’Ajuntament de Barcelona?

JR: Té la consideració que mereix qualsevol espai vinculat a una memòria i història particulars. Per una banda, el Paral·lel és un eix cultural actual que funciona (on trobem per exemple la Sala Barts, l’Arnau Itinerant mateix, s’ha efectuat la compra del Molino, etc.) i que volem que sigui també un compromís amb la cultura actual i l’expressió artística d’avui dia del Paral·lel. Això es porta més des de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). 

Per altra banda, també hi ha un projecte nomenat “Memòria viva” en què l’Arnau Itinerant també ha sigut coparticipant i que busca la creació de memòria a partir de l’expressió artística que també es porta des de l’ICUB i que ha estat treballant, entre altres, aspectes del Paral·lel. 

A més de tot això, des de la regidoria de Memòria Democràtica, si bé no hem desenvolupat cap activitat concreta en aquest mandat, sempre tenim el compromís que si hi ha alguna experiència que calgui acompanyar, posar-hi els nostres recursos a la seva disposició. 

Per què hi ha hagut històricament (o potser, millor dit, historiogràficament) aquest desinterès per un espai tan capital per a la història de Barcelona com el del Paral·lel? Encara cueja l’opinió dels pensadors de la cultura oficial catalana de principis del segle XX que menyspreaven tot allò produït en aquestes coordenades (estigués expressat en català o castellà)?

EM: Intueixo que tot això té a veure amb el mateix procés històric que s’ha anat produint durant el segle XX. És molt possible que sense la dictadura franquista pel mig, ara estaríem davant d’un Paral·lel molt diferent, però a causa d’aquesta, es produeix un canvi de dinàmica molt fort. Els espectacles no seran els mateixos que en l’època anterior, malgrat que continués existint una certa llibertat si ho comparem amb altres llocs de la ciutat. El Paral·lel ha tingut la desgràcia d’estar massa lligat a la prostitució i ha fet un cert mal. Aquest món està intrínsecament lligat a la societat d’aquesta avinguda. 

Això, lligat al mateix decaïment de la infraestructura teatral que la ciutat ha patit ha anat apagant l’interès pel Paral·lel. Hi ha un moment que bona part d’aquesta activitat teatral es genera en altres llocs. Durant els anys setanta es produeix una eclosió de companyies que comencen a instal·lar-se en barris de l’Eixample o altres espais i l’avinguda, clar, es va apagant i queda com el lloc de la revista musical, amb totes les connotacions negatives que pot tenir, associant-ho amb l’infrateatre i la baixa cultura… sense tenir en compte l’íntima relació que existia entre aquesta mena d’espectacles i el Paral·lel. En aquest sentit, és la historiografia qui dóna l’esquena al Paral·lel, no la població. 

Dibuix aparegut al múnero 1317 de L’Esquella de la Torratxa, aparegut l’u d’abril de 1904, que mostra l’ambient del Paral·lel, amb uns quants espectacles de fires i barraca. Obra de Picarol. Font: Ateneu Barcelonès – Arxiu de Revistes Catalanes Antigues

JR: Crec que passa una cosa semblant amb el Raval, o Barri Xino[2]La denominació de “Barri Xino” per referir-se a l’actual Raval (fins al 1984, oficialment conegut com el Districte Cinquè) va ser usada per primera vegada pel periodista català Francisco … Continue reading com se’l va conèixer durant tant temps… Aquest mite creat i més o menys interessat, potser sense mala intenció, acaba creant un estigma: prostitució, robatoris, drogues, etc. Per una banda, té una aurèola gairebé mítica, com en el cas del Paral·lel, però que també va sedimentant un pòsit de prejudicis. Per tant, quan hom s’acosta a un d’aquests dos llocs, ho fa amb una sèrie de pantalles culturals que li han anat explicant. 

Les societats necessiten crear imaginaris, i moltes vegades hi ha un cert interès a mostrar una part de la ciutat més popular (a vegades, també més revolucionària o reivindicativa), que pot demanar o exigir expressions artístiques diferents, que surtin a la llum maneres diferents d’entendre la vida o les relacions amb els altres de manera normativa. Això acaba creant prejudicis… Tornant als meus avis, quan em parlaven del “Paralelu”, ho feien amb amor, però també explicant-te que passaven coses que no haurien de succeir. 

EM: Donant classes, m’he trobat alguna situació curiosa, relacionat amb això. De trenta alumnes, vint-i-nou no havien estat mai al Raval perquè era tabú i l’altra era una noia que vivia al barri i es feia creus del que pensaven els seus companys!

I avui dia? Quin paper hi juga el Paral·lel?

EM: Crec que no es pot dir ja que el Paral·lel sigui un referent de la ciutat. Ho ha sigut, està clar, però actualment la ciutat està tan diversificada, hi ha tants llocs on es produeixen fenòmens de dinamització cultural i popular i la importància dels barris és tan gran (no sé si trobaríem massa casos d’una urbanització com la barcelonina a Europa, que hagi preservat els antics municipis del Pla de Barcelona) que ha fet perdre centralitat al Paral·lel. Continua havent-hi teatres vius, està clar (l’Apolo, el Victòria, el Condal, etc.), però ha perdut la seva brillantor. No sé si la recuperarà o si fa falta que la recuperi.

Pablo Perez: Això podria tenir relació també amb l’especulació de l’arquitectura. 

EM: Sens dubte. Hem viscut una sèrie d’èpoques que s’han anat encadenant on la urbanització en general de la ciutat s’ha fet d’esquena als veïns i ha anat matant el caliu que tenia el Paral·lel com a carrer i ‘barri’.

JR: Els processos especulatius estan fent molt mal la Poble Sec i al Raval i això ha de tenir una transfiguració forçosa al Paral·lel. Està clar que aquella embranzida i eix cultural que havia sigut l’avinguda ja no ho és. Podríem trobar altres motius, està clar, com podrien ser els culturals: l’adaptació dels teatres a una altra manera de consum cultural, per exemple. El Paral·lel no és el centre irradiador de cultura popular que fou, malgrat que quedin algunes infraestructures vives. Veurem què li presenta el futur…

  • (Barcelona, 1991). Graduat en Història (UB), Màster en Història del Món (UPF) i Màster en Formació del Professorat (UB). Actualment està realitzant la tesi doctoral sobre els canvis ocorreguts al Paral·lel entre 1914 i 1919, coincidint amb la Primera Guerra Mundial.

Notes a peu de pàgina
Notes a peu de pàgina
1 Josep Anselm Clavé i Camps (1824-74) fou un compositor, escriptor i polític republicà català que fou conegut i és recordat pels seus cors corals, conformats per les classes populars i treballadores. Això contribuí a la creació d’un cert lleure per a aquestes i també a la conscienciació d’una identitat musical catalana pròpia.
2 La denominació de “Barri Xino” per referir-se a l’actual Raval (fins al 1984, oficialment conegut com el Districte Cinquè) va ser usada per primera vegada pel periodista català Francisco Madrid a principis de la dècada de 1920 per descriure els baixos fons barcelonins. Durant tota la seva història, fou un terme amb connotacions molt negatives.

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Fitxa Técnica

Nom: Enric H.
March
Trajectòria acadèmica: Llicenciat en Filolofia Hispànica i Semítica, és professor, ha fet una extensa recerca i ha realitzat diversos assaigs sobre la ciutat de Barcelona, com Barcelona Freak Show (Viena Edicions / Ajuntament de Barcelona, 2021) o Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat. A més, ha participat en moltes conferències universitàries o de societats d'història.
Nom: Jordi
Rabassa
Trajectòria acadèmica: En l'actualitat, és regidor de Ciutat Vella i de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona. També és historiador i els seus treballs s'han centrat en la història local de la capital catalana, el moviment obrer i en la recuperació de la memòria i la difusió del patrimoni.

Per citar aquesta publicació

Equip Editorial; Geli Taberner, M. (2022) "Mite i oci en el marge oblidat del Paral·lel" - Entrevisa a Enric H. March, Pablo Perez i Jordi Rabassa, Ab Origine Magazine, 73(maig) [en línia].

Relacionat