La divulgació històrica del segle XIX espanyol ha d’enfrontar-se encara avui a una sèrie d’estigmes que semblen haver arrelat en el si de la nostra societat. Al segle XIX se l’observa sovint des d’un prisma reduccionista, on sobresurten només els avatars de la violència política i de la fèrria construcció d’un estat centralista i uniformitzador. Però la realitat és que el segle XIX és, a dia d’avui, un camp d’estudi relativament poc explotat si el comparem amb el segle XX. Al contrari del que podria semblar, el XIX és una època d’experimentació i d’innovació a moltíssims nivells, que ens interpel·la també més del que ens pensem. De tot això en parlem amb en Jordi Roca Vernet, doctor en Història Contemporània i especialista en el segle XIX.
Per què resulta atractiu l’estudi del segle XIX?
A mi el que més m’interessa del segle XIX és que és molt prolífic i et permet aproximar-te de forma original, innovadora i plural a la temàtica històrica, perquè no ets tan esclau del positivisme de la descoberta d’un nou document escrit i et permet abastar els processos globals sense que el volum de dades et desbordi. Et permet abordar, a més, els successos històrics des de la perspectiva econòmica, social, cultural i identitària d’una manera més innovadora. Afortunadament, crec que en els últims temps s’estan potenciant més investigacions que aborden des de la perspectiva política, social, cultural i de gènere l’anàlisi del segle XIX, donant lloc a noves interpretacions que desafien alguns dels paradigmes establerts.
A mi m’interessa sobretot la política, de quina manera la ciutadania viu la seva incorporació i participació a la política, ja que fins al segle XIX és molt subsidiària de les elits. Aquest fenomen d’incorporació ve tant des de la política revolucionària, que és la que més treballo, com de la política reaccionària. Un dels gran paradigmes que han caigut recentment és el de veure que el món conservador utilitza els mateixos mitjans de mobilització que el món revolucionari. Es dona la paradoxa però, que utilitza aquests mitjans per poder-los desmuntar posteriorment. És a dir, la llibertat d’expressió s’utilitza de manera recurrent per accedir al poder i un cop allà desmuntar el règim de llibertats. Per tant, els mitjans en si mateix no garanteixen una vinculació a un projecte transformador de caràcter progressista. La llibertat d’expressió, de reunió o de manifestació a l’espai públic son exemples paradigmàtics. Han estat usats per liberals però també per sectors profundament reaccionaris.
El XIX també és el moment de construcció i consolidació del marc nacional. Les nacions s’inventen en el dinou i es consoliden en el dinou. Aquestes nacions sovint acaben estant vinculades a projectes que poden generar fenòmens de caràcter discriminatori, que poden deixar de banda minories i individus, i que poden bastir imperis amb territoris definits legalment com a colònies. És sorprenent veure com hi ha una assumpció per part de la ciutadania d’aquests projectes i una voluntat per participar-hi, per exemple en els processos imperialistes. Aquest és un fenomen general en les societats europees occidentals. I no hem de veure aquesta participació com a minoritària, la nació no es configura com un producte de minories. No, és un producte de majories. Aquestes majories poden participar de diverses formes en la política; des de la mera indiferència fins al militantisme envers la nació, passant també per formes de nacionalisme banal o fins i tot de nacionalisme quotidià.
També és molt interessant veure com els projectes de caràcter transformador canvien la quotidianitat de les persones. Els canvis polítics que es produeixen durant les primeres dècades del segle XIX transformen la vida de les persones en la seva realitat més propera. Potser a nivell econòmic no tant, però sí a nivell cultural i social. El segle XIX deixa molt clar que hi ha una societat nova que busca consolidar-se i això suposa una reestructuració politico-cultural. També es produeix un moviment d’eclosió de diverses tendències homogeneïtzadores, però en contraposició neixen també noves identitats en l’àmbit social, cultural i de gènere. Al dinou tot és més permeable, líquid i flexible.
Quines són les particularitats del segle XIX espanyol?
A Espanya, tots els paradigmes sobre el segle XIX han caigut. El dinou no tenia revolució, no tenia industrialització i tenia una dèbil nació. Tots aquests paradigmes han caigut quan s’ha enfocat l’estudi historiogràfic des de noves perspectives.
El que sorprèn és que, tot i que aquests paradigmes hagin caigut historiogràficament parlant, els alumnes que arriben des de la secundària continuen reproduint aquests models. Tothom ve amb la idea de que no hi hagut una revolució industrial, que la revolució burgesa va ser un fracàs a Espanya. Potser el que hem de posar en valor és fer arribar les noves interpretacions que s’escapen de les dicotomies maniquees. No hi ha una revolució burgesa seguint els estàndards de Marx, però on hi és, més enllà d’Anglaterra? No hi ha una industrialització com en el Regne Unit en termes quantitatius, però on més hi ha hagut una industrialització així?
Hi ha sectors dins la península on hi ha un desenvolupament industrial brutal, per exemple el que hi ha a la província de Barcelona i en zones de la província de Girona. El procés de nacionalització no segueix els models ferris que s’impulsen des de França o Alemanya, però el concepte de nació apareix de forma recurrent. Potser l’estat no té tant de control sobre els discursos lligats a la nació, però això no implica que dins d’Espanya no s’estiguin produint importants debats al voltant d’aquest concepte. Caldria en tot cas canviar les preguntes i no limitar-nos ja d’entrada.
L’Espanya del dinou és un lloc on hi ha tantes revolucions com a França, que és on més n’hi ha durant aquesta època. També té un imperi colonial com el britànic i hi ha un procés progressiu de pèrdua territorial. Hi ha una eclosió d’identitats de caràcter cultural, polític, social i de gènere molt forta. I sembla que ho haguem reduït tot a ser el pròleg que ha d’explicar el segle XX, quan les categories que han d’explicar el s.XX, si bé es forgen en el dinou, es desdibuixen si les transportes directament. Perquè el dinou és fluctuant, és més experimental. Ens connecta amb un present on les ideologies i les identitats no son tan sòlides com ens havia estat explicat. I la història d’Espanya li dona un marc i un recorregut des de totes aquestes perspectives.
En quins sentits creus que és important repensar la història de la Revolució Liberal?
Jo crec que la revolució liberal implica una sèrie de transformacions en l’àmbit quotidià, cultural i social més grans del que ens pensem. El fet que les persones s’incorporin a la política va lligat amb l’aparició de noves formes d’organització i també en què hi hagi noves formes de gestionar i organitzar el temps per exemple. Els rituals canvien; els funerals canvien per complert, tendiran a democratitzar-se els seus cultes i adopten a vegades formulacions amb connotacions polítiques i cíviques. També és un moment on s’exacerba aquest trànsit d’idees i persones. La revolució liberal comporta els primers exilis i per altra banda la lliure circulació de persones. Hi ha persones que s’instal·len a Espanya provinents d’altres indrets i això magnificarà l’increment de la circulació d’idees. La idea de que el marc del canvi polític no només estigui vinculat a l’àmbit nacional, sinó que es pugui produir un canvi de caràcter revolucionari des de l’àmbit local o transnacional/supranacional ens ha de fer repensar la revolució liberal.
La connotació de revolució liberal busca donar-li en el fons més importància a l’auge del liberalisme en la seva pluralitat que a l’auge de la burgesia. L’impacte de les transformacions polítiques i ideològiques canvia la quotidianitat de les persones; sobretot les formes d’organitzar-se i d’entendre el món. Les formes de protestar dels ciutadans canviaran completament i s’obriran nous horitzons polítics. Estudiant únicament l’emmirallament del cas espanyol amb processos d’altres territoris s’ha obviat tot aquest potencial transformador. En el cas català, dins el marc de la revolució liberal, hi haurà una profunda transformació dels espais urbans del litoral. Es transforma també des de la perspectiva material: les ciutats canvien i les condicions de vida dels individus també ho fan. Els ritus que defineixen el cicle vital d’una persona també canvien. Els calendaris, les festes, els rituals funeraris, l’oci, les relacions interpersonals, etc., també: hi ha jornades revolucionàries, festes cíviques…. La manera d’entendre la relació amb els altres conciutadans canvia. El fenomen revolucionari acaba cridant als ciutadans a la participació política, no només a través del vot. Hi ha una crida per a que fins i tot els ciutadans d’origen més humil participin en la política.
Per què és important conèixer les formes de mobilització i participació de la ciutadania en el procés de construcció del règim liberal?
Primer perquè hem assumit que la política és exclusivament exercir el dret a posar una papereta en una urna. Ens hem oblidat que la política és alguna cosa més. S’ha d’entendre la importància de les noves formes de mobilització, vinculades a diferents identitats polítiques. Crec que això és la clau de volta del que s’explica quan parlem d’aquesta revolució liberal. Aquestes formes de mobilització i participació fan que quan s’ha explicat la construcció de l’estat liberal s’han obviat determinats col·lectius i individus amb agència política que van tenir una gran capacitat de participar, però que no s’expressen després en el cànon. Les classes populars, les dones, no apareixen en els discursos memorialístics, però quan analitzes el fenomen polític més enllà del fenomen del dret al vot, veus que les dones i classes populars participen activament en la mobilització a l’espai públic per exemple. Crec que això s’ha de posar en valor.
També veure com s’incentiven aquestes formes de mobilització. Hem assumit uns discursos excessivament racionalistes, quan en el si de les cultures polítiques, les formes de mobilització apel·len sovint a elements de tipus emocional, llenguatges de caràcter musical, la literatura….La presa de decisions sol contenir un component de caràcter racional però també una part emocional. Entendre com les cultures polítiques competeixen entre elles per atraure la ciutadania és clau per entendre la revolució liberal.
Nosaltres per exemple vivim en una societat que es va desideologitzant per moments. Les formes de mobilització del dinou es poden assemblar bastant a formes actuals de mobilització en espais no profundament ideologitzats. Sí que hi ha gent amb una ideologia molt clara, però sovint la gent es suma a propostes mobilitzadores a través d’artefactes o productes culturals i a través de comunitats emocionals, que creen llenguatges que els són més atractius. Crec que sense voler fer translacions literals, aquest àmbit ideològic s’ha tornat més dúctil en els últims temps. Una comunitat, per exemple, pot identificar el comunisme com l’enemic a batre, una altra al feixisme, i s’utilitzen aquestes etiquetes per demonitzar els sectors contraris en la disputa. Tant se val quin valor tinguessin originalment aquestes categories, han estat resinificades amb el temps. S’han edificat com a categories morals, han perdut en gran mesura el seu sentit històric.
Per què cal estudiar la política des de baix?
Crec que aquí hi ha la clau de volta de tota la qüestió. Crec que si no es fa així semblaria que la política sempre l’han fet homes blancs heterosexuals amb un cert estatus socioeconòmic. Si poses la lupa però, podem veure que la participació dels altres sectors (les dones, les classes populars o les persones racialitzades) no ha estat en cap cas menor. El que m’interessa d’aquesta política des de baix és que agafa les ideologies creades per homes blancs i les reelabora en funció de les necessitats del moment. És la capacitat per reformular discursos que busquen ser hegemònics. Portem massa temps buscant la font intel·lectual d’aquests discursos i ens hem oblidat que les classes populars també són generadores de discurs. Aquests sectors, en el seu context i en la seva intencionalitat donen un significat completament nou al discurs. Sense anar més lluny, el propi discurs liberal o republicà és assumit per aquests sectors i adquireix amb ells una dimensió molt més ambiciosa del que originalment s’havia plantejat. Hem de tenir en compte però, que les classes populars reelaboren tant els discursos liberals com aquells de caire més conservador o reaccionari. En aquest sentit, l’exploració des de baix de les tesis reaccionàries acabarà sent tallat per les pròpies elits reaccionàries. Personalment, m’interessa sobretot explorar el discurs liberal, per la seva capacitat d’explorar horitzons democratitzadors.
L’estat liberal utilitzarà tots els mitjans que té a l’abast per perseguir aquestes identitats reaccionaries que l’interpel·len. Això implicarà que utilitzarà la justícia contra els carlins, igual que l’exèrcit. La pròpia identitat de l’estat liberal serà usada contra aquestes forces que se li oposen, creant al mateix temps una identitat resistencialista. Hi ha, conseqüentment, discursos carlins que son altament federalitzants, imaginant comunitats harmòniques que no tenen res a veure amb l’antic règim. És important fer notar que els carlins no volen el retorn de l’antic règim, sinó que son una proposta de caràcter alternatiu a l’estat liberal, que construeix identitats utilitzant recursos, en termes de difusió i mobilització, similars als de l’estat liberal. En aquest sentit podríem dir fins i tot que s’estimulen mutuament, per a intentar arribar al conjunt de ciutadans. Això els porta a explorar camins que són incognoscibles. El liberalisme explora el camí de la democratització, mentre que els carlins exploraran la utilització de la mobilització política a l’espai públic a través de la llibertat de premsa, quelcom inimaginable en discursos de caràcter conservador-reaccionari. Tot això es gesta en un àmbit purament competitiu, de veure qui aconsegueix permear més i millor dins la societat.
Quines són les línies d’estudi que t’han interessat darrerament?
El que més m’interessa és la diversitat interpretativa al voltant de les constitucions i les cultures constitucionals. M’interessa la constitució del 1812, perquè veiem com en determinats contextos pren significats diferents. Pel món moderat, la constitució del 1812 suposa una actualització de les velles constitucions, mentre que pels liberals i exaltats i els sectors populars suposa una eina per empoderar-se i controlar les autoritats per evitar abusos. Igualment, a aquestes classes populars també els hi dona nous espais de representació, com la milícia o les societats patriòtiques.
Hem de tenir en compte que el marc nacional no és l’únic marc territorial existent. Precisament, aquest marc nacional és un espai on la vertebració de les seves parts encara no és del tot sòlida i hi ha espai per a noves formulacions. Hi ha gent que no se sent còmode amb el marc clàssic de l’estat-nació i buscarà configurar noves realitats, de caràcter local, regional o transnacional.
Igualment, el tema dels rituals polítics en l’espai públic (festes, jornades revolucionàries…) sempre m’ha interessat. Per mi la milícia és un espai increïble d’auto-organització i de mobilització popular, poc explorat perquè en general ens hem cenyit molt a les categories sociològiques que hi havia darrera. És, en definitiva, un espai en el que el món popular s’organitza i té capacitat per actuar políticament, potser a vegades de forma coercitiva o violenta, però amb un empoderament innegable. En gran part, l’auge de l’activisme de les classes populars durant el període que va entre 1820 i 1874 és degut a l’existència d’espais com les milícies. Quan aquestes milícies perden pes, veiem com a poc a poc apareixen noves formes d’organització política per a les classes populars, com els sindicats o els partits de classe.
