Entre els anys 1914 i 1918 va tenir lloc la Primera Guerra Mundial, un conflicte en el qual van morir prop de deu milions de persones i al voltant de vint milions més van resultar ferides. La contesa no només va canviar el propi paradigma de la guerra tal com es coneixia en aquell moment, si no que va acabar configurant un nou ordre geopolític a escala mundial. L’Espanya d’Alfons XIII es va mantenir neutral durant tot el conflicte, però això no va impedir que la guerra transformés la societat espanyola. Van ser nombrosos els voluntaris espanyols que van travessar els Pirineus per participar en el conflicte, la gran majoria enquadrats dins la Legió Estrangera Francesa. D’aquests voluntaris sabem, per testimonis, cròniques i registres, que un número significatiu eren catalans. Com a investigador, Alejandro Acosta s’ha dedicat a resseguir les seves passes per les trinxeres d’Europa i, també, a analitzar quin ús polític se’n va fer de la seva empresa.
Quin és el perfil dels voluntaris catalans que van anar a lluitar a la Primera Guerra Mundial del bàndol de la Triple Entesa?
En primer lloc, hem de dir que el perfil dels combatents és molt heterogeni. La propaganda va intentar crear la idea que la gran majoria o la totalitat dels combatents lluitava per uns ideals; això era el que era necessari en el marc de la mobilització cultural aliadòfila que es va produir durant la Primera Guerra Mundial. Però la realitat és molt més complexa: d’una banda, tenim alguns combatents que lluiten per unes idees, que responen al perfil d’un combatent polititzat, que entenen que estan lluitant per la causa de França, que és al mateix temps la causa de la llibertat de Catalunya. Creuen que lluitant per França aconseguiran un nou estatus per a Catalunya, sigui com a país independent o assolint un nou encaix territorial. Tenim combatents com Camil Campanyà, provinent de la Unió Catalanista, que es va implicar molt en l’entramat de la propaganda del combatent. També d’altres personatges com en Ramon Rectoret, Josep Xercavins, Domingo Montserrat que són combatents amb un perfil molt polític.
D’altra banda, tenim algun combatent que vindria a representar més el perfil d’aventurer, com el Pere Ferrés-Costa, un combatent de Sant Vicenç dels Horts que era poeta, que havia estat vivint a més a Rússia i que s’enganxa a la Legió Estrangera per formar part d’aquesta èpica que es dona una vegada a la vida; aquest gran episodi del qual vol ser protagonista. D’altra banda, hi ha un gran nombre de combatents, segons algunes fonts la majoria, que tindrien un perfil més complex, majoritàriament combatents que s’enganxen a la Legió Francesa per necessitat.
Molts combatents tenien un passat vinculat a la Setmana Tràgica de 1909, eren persones properes al món anarcosindicalista i al moviment lerrouxista i una vegada s’impliquen en la Setmana Tràgica, són perseguits per la justícia espanyola i s’han d’exiliar a França. Allà es troben en una situació de precarietat jurídica, perquè no tenen papers. Quan esclata la Primera Guerra Mundial apareix un decret del ministre de guerra francès Adolphe Marie Messimy en el que es promet que els estrangers que formin part de la legió obtindran la nacionalitat francesa. Això ajuda a molts catalans que estaven a França a enganxar-se a la Legió cm una manera d’estabilitzar la seva situació al país. I d’acord amb el que he anat investigant a la meva tesi, la major part dels combatents s’ajusten a aquest perfil. Persones amb una situació precària que troben en l’enllistament una forma de fer arrels dins la societat francesa.
També tenim persones que eren immigrants econòmics: la migració catalana al migdia francès sobretot. Hi havia alguns migrants que no havien tingut èxit econòmic i que troben en la legió un mitjà de sobreviure. Al cap i a la fi era una garantia per obtenir un sou, i a més tenien un salari força important. Era una manera de poder tirar endavant.
Podem dir en conjunt que el perfil del voluntariat català és molt heterogeni, però que molts dels combatents venien d’una situació de dificultats socioeconòmiques i judicials. Hi havia desertors que havien fugit per no fer el servei militar al Marroc per exemple. Havien travessat la frontera del Protectorat i havien passat a Algèria. Una vegada eren a Algèria, es trobaven com a desertors de l’exèrcit espanyol. A França es troben sense feina i formar part de la Legió és una manera de sobreviure. Cal pensar que en un primer moment tothom pensa que la guerra durarà mesos, que en qüestió de mig any tornaran a casa amb la nacionalitat francesa i una vida més estable.
Quin paper va jugar Joan Solé i Pla, metge homeòpata i catalanista empedreït, en la configuració del Comitè de Germanor amb els voluntaris catalans i després en el manteniment de la seva memòria?
Joan Solé i Pla va ser un d’aquells personatges al qual els historiadors hem d’estar molt agraïts. Va ser un personatge pintoresc, actiu i intel·ligent. Era algú que ho escrivia tot: ha deixat una quantitat de documentació molt important. Sense ell segurament sabríem molt menys sobre els voluntaris catalans. Va ser una persona decisiva. Molt implicat en la Unió Catalanista, era un catalanista de pedra picada, algú amb uns tints decimonònics, molt romàntic, algú a l’antiga. En uns moments en què s’imposava el noucentisme ell era un modernista i encara més enllà. Des de 1915 comença a interessar-se pel tema del voluntariat català.
Va publicar alguns articles al diari la Nació, un diari catalanista, cridant a la solidaritat amb els combatents catalans. El febrer del 1916, després d’un àpat al restaurant Martín a Les Rambles juntament amb personatges com l’escriptor Alfons Maseras, el periodista republicà Màrius Aguilar, el regidor Santiago Andreu i Barber, decideixen impulsar el Comitè de Germanor amb els voluntaris catalans, una plataforma que impulsa dues línies. Per una banda, impulsa la propaganda al voltant del voluntariat català: fan feina per tal que el combatent català sigui conegut, que la gent sigui conscient que hi ha catalans lluitant al front.
És una propaganda que es fa en clau catalanista, i amb un important grau de sublimació. Es parla de milers de catalans lluitant a les trinxeres, tot per uns ideals. I, per altra banda, impulsa una rellevant tasca en l’àmbit humanitari. Des de Barcelona es preparen enviaments amb roba pels combatents, tabac, diners, fulls de papers perquè escriguessin les seves cartes, premsa, diccionaris de català, gramàtiques de la llengua catalana… s’envien diaris com la revista aliadòfila barcelonina Iberia, exemplars de La Publicitat i de la Humanitat després. Aquests paquets es canalitzaven a través del centre català de París, que era presidit per Pere Balmaña, i, per altra banda, el Comitè mantenia amb els seus diners un hotel/casa de repòs al qual podien anar els voluntaris durant els seus permisos. Era una pensió regentada per Madame Buissant i que mantenia el comitè de germanor amb els seus fons.
Solé és algú que s’implica molt amb els voluntaris, i un cop s’acabi la guerra s’esforçarà per potenciar la seva figura a l’exterior. Tindrà paper destacat en banquets que s’intentaran fer a París per celebrar la participació dels catalans a la guerra. Molts es veuran frustrats però per la diplomàcia espanyola, per l’ambaixador José María Quiñones de León.
De la mateixa manera intentarà impulsar un monument obra de l’escultor Josep Clarà i que serà fet en tribut dels voluntaris catalans. També s’ha de dir que sense Solé i Pla aquest monument no hauria tirat endavant. Va formar part de les diferents comissions executives de l’Ajuntament de Barcelona, es va cartejar sovint amb Clarà i es va encarregar de manera activa de buscar finançament. Va contactar amb catalans dels dos hemisferis, amb catalans que residien a l’Argentina i els va demanar col·laboració, que paguessin cinquanta pessetes per impulsar el projecte.
Finalment, es va aconseguir inaugurar aquesta estàtua al parc de la Ciutadella el 14 de juliol del 1936. Durant la Guerra Civil, Joan Solé també es va implicar en els homenatges que es van fer davant de l’estàtua. Va ser el benefactor de molts dels combatents a l’hora de tornar a la vida civil. Molts dels que varen tornar de França van arribar a Barcelona sense feina i ell els hi va procurar. Un nombre important va acabar treballant a la Canadenca, d’altres van acabar de Guàrdies Urbans a l’Ajuntament de Barcelona, tot gràcies a ell.
Quines varen ser les relacions entre el Patronato de Voluntarios Españoles i el Comitè de Germanor amb els voluntaris catalans? Quines lectures se’n poden derivar des d’una perspectiva nacional?
Aquest és un dels punts més interessants de tota la qüestió del voluntariat. Perquè es dibuixa una dualitat entre la significació que es fa des de Barcelona dels voluntaris i la que es dota des de Madrid. D’una banda, tenim el Comitè de Germanor, un organisme format per personalitats notables del món català, però amb una menor capacitat d’influència política. En canvi, a Madrid un musicòleg anomenat Josep Subirà i Puig impulsa el Patronato de Voluntarios Españoles, una plataforma que té un cert component elitista, que volen que estigui format per personatges amb influència social i política i mediàtica.
Josep Subirà pensa que d’aquesta manera tindrà més impacte i farà arribar més lluny el seu missatge. Curiosament, es donava una relació familiar entre Joan Solé i Plà i Josep Subirà. Aquest últim, tot i que nascut a Barcelona, va viure tota la vida entre Ciutat Real i Madrid. El més curiós és que casualment és nebot polític de Josep Solé. Dos familiars són els que s’encarreguen de fer aquesta crida d’ajuda als combatents, cadascun amb una perspectiva molt diferent.
Joan Solé té una perspectiva catalanista, defensa que hi ha milers de voluntaris lluitant per les llibertats de Catalunya. A aquests combatents, els aliats els hi haurien de retornar la sang vessada durant la guerra influint a l’hora que Catalunya aconseguís un nou estatus jurídico-territorial. En canvi, el Patronato actua d’una manera més tardana i reactiva. És una reacció a la importància que està guanyant el relat catalanista. Des de Madrid es veia amb preocupació el relat i les seves possibles conseqüències polítiques. Llavors des de diferents sectors intel·lectuals madrilenys veuen la necessitat d’impulsar un relat diferenciat.
El Patronato es crea a la primavera de 1918, de forma bastant tardana, però en pocs mesos tindrà una gran força mediàtica, perquè és un organisme presidit per un personatge de l’aristocràcia com el Duc d’Alba, de nom Jacobo Fitz-James Stuart i Falcó i rebrà el suport del famós catedràtic i jurista Rafael Altamira, també del secretari de l’Ateneu de Madrid, Manuel Azaña, de l’antic ambaixador Juan Pérez Caballero i del Marquès de Valdeiglesias, director del diari la Época. També hi col·laboren diversos personatges com Luis Araquistáin, director del diari aliadòfil España.
A Josep Subirà se li obren les portes de molts diaris (la Época, España, El Liberal) que donen cobertura a un relat diferenciat sobre el voluntari espanyol. Subirà posa èmfasi en ressaltar el caràcter “quixotesc” del voluntariat espanyol. Els presenta com “Quixots del segle XX”, un emblema de l’amistat entre França i Espanya. El Patronato també emularà la tasca humanitària del Comitè de Germanor, enviant nombrosos paquets al front. A nivell de propaganda la seva gran preocupació serà ressaltar que no tots els combatents eren catalans, que hi havia combatents de tots els indrets d’Espanya. D’aquesta manera es volia relativitzar l’impacte polític del missatge catalanista, perquè creien que era un missatge perillós si arribava a les cancelleries europees.
Josep Clarà va ser l’encarregat de confeccionar el monument en homenatge als voluntaris catalans de la Primera Guerra Mundial. Què ens diu la història d’aquest monument dels canvis en la concepció de la figura dels voluntaris?
És un aspecte interessant i molt poc treballat. De fet, seria necessari que des de les institucions es fes un esforç per donar a conèixer la història d’aquest monument. La idea sorgeix ja el novembre de 1918, en un moment en què des de l’Ajuntament de Barcelona es volen impulsar iniciatives aliadòfiles. Una d’aquestes és el monument en homenatge als voluntaris, encarregat a l’escultor Josep Clarà. En un primer moment l’estàtua es dissenya amb un gust més proper al noucentisme. Estem als anys vint, anys de recuperació de la tradició grecollatina; són anys en els quals el record de la Primera Guerra Mundial és molt proper. Per exemple a França aquest record s’exemplifica en tots els monuments que s’erigeixen: es fa una lectura salutífera de la guerra, s’exalta el component bel·licista i la mort. S’homenatja als joves que s’han immolat per la pàtria.
Clarà dissenya un monument lligat a aquesta sensibilitat: exalta el valor i l’heroisme dels voluntaris. És un monument que representa una figura masculina nua, que du un escut, una veïna, una espasa i un casc M15 Adrian, que era el casc representatiu de les tropes franceses i que actua com a element identificador d’aquesta estàtua amb la Primera Guerra Mundial. Aquest projecte finalment no tira endavant perquè la dictadura de Primo de Rivera i el canvi d’ajuntament paralitzarà la iniciativa, però el projecte d’instal·lar l’estàtua es recuperarà durant la Segona República.
Estem en els anys trenta i ara la sensibilitat ha canviat de manera important. Aquesta visió que exalta la guerra s’ha moderat. Ara guanyen força nous corrents pacifistes i democràtics; pensem també que els anys trenta són anys d’auge dels totalitarismes i els autoritarismes. Des de Catalunya s’intenta impulsar un relat més democràtic i republicà. El 10 de novembre de 1933 hi va haver un ple municipal en el qual els representants municipals van discutir sobre el monument i sobre una dotació econòmica que se li havia de donar. Un regidor d’Esquerra Republicana va tenir especial protagonisme: Josep Maria Bertran de Quintana, a qui li van dedicar un llibre la Queralt Solé i l’Oriol Dueñas.
Bertran de Quintana formava part d’un comitè català contra la guerra, que era la delegació catalana del Comitè Mundial contra la Guerra Imperialista, un organisme pacifista en l’àmbit internacional presidit pels escriptors Romain Rolland i Henri Barbusse. En Josep Maria Bertran va oposar-se frontalment a aquesta visió heroica i que exaltava la guerra d’una forma tan clara. Va reivindicar que en lloc de donar diners per un monument, aquests diners s’haurien de destinar a beques pels fills dels combatents morts. També va dir que si el monument tirava endavant s’hauria de posar una placa que digués que es feia en homenatge als voluntaris catalans que havien anat a lluitar per uns ideals i que a les trinxeres havien descobert la veritable cara de la guerra.
Hi va haver força debats durant el pla, perquè hi havia visions molt diferents. Josep Clarà ofereix una versió final de l’escultura que canvia bastant respecte a l’original: representa un home nu, però que no és dotat d’aquells elements que l’identificaven amb la guerra: l’estàtua no porta atributs militars, en canvi, porta un ram de llorer com a símbol de la pau. En aquesta versió se li treu el casc M15 i es desvincula de la Primera Guerra Mundial. Se li confereix una lectura més oberta, vol ser un símbol de l’entrega voluntària dels catalans en les causes de la llibertat i la democràcia. Josep Clarà deixa de banda la visió marcial en favor d’una lectura que reivindica els combatents com a símbol de l’essència democràtica del poble català, un poble que s’implica en lluites per la democràcia i la llibertat.
Durant la Guerra Civil es van organitzar commemoracions periòdiques dels soldats catalans caiguts durant la Gran Guerra, amb presència en la majoria d’elles del president de la Generalitat Lluis Companys i de càrrecs de l’Ajuntament de Barcelona i del Govern de la República. Quin efecte real creus que van tenir aquests homenatges?
És difícil de copsar. Van tenir un efecte escàs. Per saber més sobre aquest aspecte seria necessari consultar la Documentació diplomàtica que es troba als arxius de Nantes on es conserva la documentació del Consulat Francès a Barcelona. En tot cas, sí que podem dir que les autoritats catalanes s’aboquen amb ganes per tal que aquests homenatges dirigeixin un missatge a les autoritats franceses. Es reivindiquen els voluntaris amb la següent intenció: els catalans van lluitar per França quan aquesta ho necessitava; ara que la república està en perill, seria necessari que França intervingués per ajudar al Front Popular. Aquests homenatges, que es fan des de 1936 a 1938, volen sensibilitzar a les autoritats franceses i a la seva població. A ningú escapava que hi havia divisió dins del gabinet francès, perquè hi havia persones proclius a la intervenció en favor del govern de la república espanyola.
Durant la Guerra Civil, quin paper van jugar els Serveis de Cultura al Front i els serveis propagandístics de la Generalitat a l’hora d’invocar la figura dels voluntaris catalans en publicacions com els Fets d’armes de catalans?
Els Serveis de Cultura al Front són un organisme, una branca creada el novembre de 1937 amb l’impuls del conseller Carles Pi i Sunyer. Sorgeixen amb la pretensió d’apropar la literatura catalana al combatent (de la guerra civil) i dinamitzar la vida cultural als fronts de guerra. Es van impulsar algunes publicacions com la revista Amic, publicada al llarg de 1938 i també es van publicar alguns llibres. El més relacionat amb els voluntaris catalans, de fet l’únic que els refereix és un llibre anomenat Fets d’armes de Catalans, publicat el 1938 amb autoria anònima. Sí que sabem el nom de l’il·lustrador, però no el de l’escriptor dels textos.
En aquest llibre de 123 pàgines, tres es dediquen a la lluita dels catalans durant la Primera Guerra Mundial, amb tota mena de sublimacions. En aquesta publicació s’arriba a dir una exageració molt gran, que és que 20.000 catalans van estar combatent voluntàriament a França pels ideals de justícia i democràcia que encarnava la seva república. És una publicació poc rigorosa en l’àmbit històric, que recopila el llegendari històric. Vol lligar la identitat dels combatents catalans amb una tradició de guerra a favor de les llibertats. Es dibuixa un vincle entre la causa dels catalans a França i la causa que defensen els combatents catalans que lluiten per la República, tots estan lluitant per les llibertats, per la defensa de les essències del poble català, per la democràcia, la justícia i la igualtat.
També és interessant que des dels Serveis de Cultura al Front va publicar-se un llibre de poesies, en el qual es recull un poema d’Apel·les Mestres: la Cançó dels Invadits. En aquest poema apareix el vers “No pasaran”, que va ser l’eslògan popularitzat per Dolores Ibárruri (La Pasionaria) durant la defensa de Madrid. També des dels Serveis de Cultura al Front es va publicar un díptic en el qual hi havia un poema d’Ignasi Iglesias als voluntaris catalans. En la portada del díptic hi havia dibuixat a carbó la figura d’un combatent que portava un mocador vermell, que l’identificava com a combatent de la República. És interessant aquesta idea editorial; s’agafa un díptic, que a la portada té la representació d’un combatent republicà, s’obre i dintre s’hi troba un homenatge als voluntaris de la Primera Guerra Mundial.
Per què el catalanisme polític va treballar tant per impulsar la figura dels voluntaris catalans?
Des del món catalanista s’intenta donar visibilitat als voluntaris catalans perquè els països aliats coneguin que hi ha hagut catalans lluitant per ells. Per això, s’espera que un cop acabi la guerra i els Aliats vencin (mai es dubta que ho faran), ajudaran Catalunya a obtenir més autonomia: recompensaran així als catalans que han vessat llur sang en la causa de França. Acabada la guerra, un petit grup de voluntaris catalans firmaran un missatge manifest adreçat al president americà Woodrow Wilson, impulsor dels catorze punts, un dels quals era el dret a l’autodeterminació. De manera molt diligent, la diplomàcia espanyola i especialment l’ambaixador a París, Quiñones de León, intentarà que aquest missatge no arribi.
El 1919 s’intenta organitzar un banquet d’homenatge als voluntaris catalans, però Quiñones de León aconsegueix que vinguin molts voluntaris d’arreu d’Espanya. Aquell banquet es dota d’una dimensió profundament monàrquica i espanyolista: es guarneix la sala amb banderes espanyoles i es fan brindis a la salut d’Alfons XIII i d’Espanya. La diplomàcia espanyola va treballar activament per dificultar la visibilització dels voluntaris catalans a l’exterior. És molt interessant constatar com, amb el temps, aquesta dinàmica continua vigent.
Durant l’any 2016 des de la Generalitat es va impulsar un homenatge a la petita localitat francesa de Belloy-en-Santerre, en el qual va ser present el conseller Raül Romeva, que va inaugurar una placa en homenatge al voluntari catalanista Camil Campanyà. En aquest acte hi havia nombroses banderes de Catalunya i el conseller Romeva va actuar com a autoritat delegada de la Generalitat. Des del Ministeri d’Asuntos Exteriores, encapçalat en aquell moment per José Manuel García-Margallo, es va intentar que aquest homenatge no tingués aquestes connotacions catalanistes. Margallo va intentar que hi hagués una forta representació espanyola, i les discrepàncies amb la Generalitat van desencadenar un conflicte diplomàtic entre les dues administracions, conflicte que va reproduir les pautes que es podien veure cent anys enrere. És interessant constatar com, per molt que canviïn els protagonistes, els motius ideològics i la confrontació es mantenen en el temps.
