Com definiries la conflictivitat en el si de la família durant l’època moderna? Quines són les tipologies de conflicte més habituals?
La definiria com un estat de vida perquè es desenvolupa en totes les edats, tots els gèneres i problemàtiques molt diverses. Hi ha moltes persones que es van passar tota la vida des de relativament petits fins a la seva mort amb continus conflictes, l’un darrere l’altre. És una forma de viure, un estat. No sabem com ho passava aquella gent, perquè ho veiem des de la nostra perspectiva com a historiadors, però sabem que vivien envoltats de tensions, frustracions, competència, litigi i guerra, dins o fora de la família o en l’entorn domèstic, fins i tot.
La litigiositat podia no finalitzar mai, i passar centenars d’anys mantenint i conservant un determinat plet perquè sovint podia interessar que no se solucionés. Em refereixo, per exemple, si la gent era molt rica com ara senyors i es barallaven per una porció de la renda, mentre no es dictava sentència, es podien adreçar als vassalls i podien demanar-los les parts. Això acabava generant que diverses persones cobressin una mateixa renda per culpa del conflicte i hi perdien els més vulnerables.
Hi ha multiplicitat de causes. La conflictivitat es podia donar per tot, en ser un estat de vida. A més, hi ha molts condicionants. Si parlem de dones o d’homes, de si eren solters o casats o fins i tot, si eren infants, perquè també podien patir conflictivitat per problemes de tuteles. És un món molt complex perquè les persones s’acostumaven a viure en aquest estat de vida, s’incardinava amb les rutines.
Pel que fa a les tipologies, dins del matrimoni podien haver-hi conflictes de convivència que portaven a possibles maltractaments o divorcis, a anul·lacions de matrimonis. També podia tractar-se de la reclamació d’un dot per part d’una dona perquè potser el marit era un mal administrador. Tot i que tenia dret a administrar-la, la llei imposava algunes garanties que l’home havia de complir i si no, la dona tenia capacitat d’oposar-se a ell, portar-lo als tribunals si era necessari. Trobem altres motius, com ara enfrontaments de marits amb la família de la muller perquè van prometre un dot i després no el van transferir o no el volien donar del tot.
També hi ha causes relacionades amb la gestió de la tutela dels menors i la regulació de la capacitat d’intervenció de la mare, si hi és, i els altres parents com serien els tiets tant paterns com materns. És interessant veure com les mares vídues participen en els consells de família que es formen quan hi ha orfes, quan el pare, que és el pater familias i té la patria potestas, mor. Hem de fer-nos a la idea també de com aquests nens relativament petits estan vivint no només una orfandat sinó també conflictes en el seu entorn.
Altres conflictes eren relacionats amb les herències. En aquest cas, qui sol sortint guanyant de la situació sigui per una sentència, sigui pel propi discurs del moment històric, eren els hereus universals, els qui tenien ja d’entrada una situació potent, enfront dels fadristerns.
Hi ha altres causes com ara el problema de les vídues. Elles tenien una sèrie de drets garantits per la llei, però a l’hora de la veritat no es complien sempre. Tenien dret al retorn del seu dot perquè era part del seu patrimoni i, per tant, la família del marit estava obligada a tornar-ho però ens trobem amb què aquesta a vegades no ho volia retornar. També hi havia raons clares per no retornar-ho perquè els dots es van inflar tant i a més, es feien tants canvis des dels capítols matrimonials, que el que posava per escrit i la realitat eren molt diferents de manera que al final no se sabia què calia realment tornar. La família de l’home podia acollir-se a aquesta ambigüitat per no retornar-ho.
També hi ha problemes en la formació del matrimoni. Aquesta és una problemàtica que és general a tota l’Europa catòlica, perquè sempre s’havia donat molta importància a la promesa del matrimoni. L’església, de fet, considerava que la promesa del matrimoni tenia uns certs efectes. Però una vegada intercanviada la promesa alguns joves abusaren de les donzelles i després, el matrimoni davant l’església no arribava i aquelles havien de reclamar davant d’un tribunal eclesiàstic. Després del Concili de Trento, això es va complicar més perquè s’hi va decretar que la promesa del matrimoni no comportava el matrimoni en si mateix, però això a la gent no li arribava. De fet, aquesta és una causa de conflictivitat, el fet que la població no tingués ple coneixement de les normes i, per tant, seguien amb els costums de tota la vida. Aleshores, enfront una promesa de matrimoni i incompliment, les persones denunciaven al tribunal eclesiàstic i aquest havia de dictar sentència en funció de si hi havia hagut còpula carnalis o l’extrem a què havia arribat la parella. Aquesta qüestió va provocar molta conflictivitat jurisdiccional a tota la catolicitat i per descomptat a Catalunya.
Relacionat amb la formació del matrimoni també trobem la pràctica del rapte de noies abans d’un enllaç. Si una família no aprovava un matrimoni, s’optava per raptar les noies per forçar la família i la situació. També hi havia la possibilitat que un tribunal diocesà segrestés (que no raptés) a una noia. Era una fórmula institucional que servia per allunyar les noies de suposades males influències, o de problemes dins de la família per discrepàncies i el tribunal diocesà dipositava la noia en un monestir o en el domicili d’un parent o una amistat, sovint vídues, perquè pogués deliberar a soles. Això depèn també de la classe social que formés part la família. Tot i que solien ser classes més benestants, a vegades hi ha sol·licituds de noies casaderes de classes populars que demanen voluntàriament un segrest per tal de fugir de la seva pròpia família. També a la casa de la misericòrdia de Barcelona hi ha diversos exemples de noies de llars molt humils que hi ingressen per fugir d’alguna proposició de matrimoni -per part de la família- que no les satisfà.
Un altre conflicte familiar que no es pot oblidar està estretament lligat amb el feudalisme. Un conflicte entre famílies que tenen un feu podia acabar generant un conflicte de bandolerisme, sobretot a finals del segle XVI i principis del XVII. Podia a vegades originar-se per un matrimoni i no només per terres o gestió de vassalls. Hi ha una frontera molt difícil de dibuixar entre el conflicte familiar dins de les famílies i les guerres feudals o el bandolerisme feudal de principis de l’època moderna.
Quines són les principals fonts per treballar aquesta temàtica?
Les principals fonts són processals, són judicials. On les trobem? En el cas català, entre els plets de la Reial Audiència. En aquesta hi havia la sala dedicada al dret civil, on es tractaven temes com el dot, herències, problemes de testaments i capitulacions matrimonials. Aquesta documentació es conserva molt bé. Després, hi havia la sala criminal o tercera sala. Els documents no s’han conservat tan bé, alguns han desaparegut, tenim altres referències, i allà hi arribaven denúncies per delictes de sang que també són importants quan estudiem la conflictivitat familiar. De fet, consultant a Jeroni Pujades es constata com cada dos per tres es produïen assassinats de dones. Si eren qüestions menors però, insults, amenaces, anaven a la cort del veguer. Si s’estudia un senyoriu en qüestió, hi ha tribunals propis on es barregen aspectes civils i criminals.
Hi ha molts conflictes infrajurisdiccionals, que, per tant, no se solucionaven en els tribunals. Amb ells, entrem en un món que encara se’ns escapa més de les mans perquè la documentació pot no arribar-hi. Què fem amb aquests casos? Una forma de conèixer-los és buscar-los en testaments i concòrdies notarials. Precisament, en els testaments hi trobem a vegades mencions d’aquesta conflictivitat -menor o no- que no necessàriament havia passat per la via judicial. A més, la gent es cansava d’esperar sentència o del cost del procés i l’abandonava. Quan es dessistia hi havia altres opcions, com anar al notari i fer un acord o simplement, fer aquest acord sense necessàriament abans haver passat per un plet. Per això és fonamental consultar les concòrdies i de fet, a Catalunya, i sobretot en el cas de Barcelona, n’hi ha moltes i són molt desconegudes. L’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona en guarda una gran quantitat.
Una altra manera de conèixer aquests conflictes extrajudicials és als registres d’entrada de noies a les cases de misericòrdia, sobretot a partir del segle XVIII quan s’han conservat més i millor. En aquests expedients hi ha referències a les causes de l’entrada i a vegades no només es refereixen a la situació econòmica de la candidata, cosa que ja ha estat molt estudiat sobretot als anys 80 i 90, sinó que també parlen d’altres motius. Són relats de microhistòria que ens remeten als conflictes de les classes populars. Jo me n’he trobat que a vegades superen la ficció i que la historiografia no n’ha prestat atenció. Un exemple són els conflictes de padrastres i madrastres amb les criatures de la parella anterior. Quan faltava un dels dos progenitors, hi havia ràpidament un altre casament per tenir els avantatges que generava que entrés una altra força de treball a casa. Que entrés ràpidament una altra persona a la família podia generar un impacte pels fills i filles, i relacions de maltractament. Les noies que acabaven arribant a la casa de la misericòrdia explicaven totes aquestes històries.
Aleshores, les fonts van més enllà de les purament judicials?
Jo crec que les fonts poden ser totes, perquè de passada qualsevol classe de documentació et pot parlar de conflictes, tot i que a vegades pot ser buscar una agulla en un paller. Les fonts són inabastables i infinites, podem trobar conflictivitat a tot arreu pel fet que és un estat de vida.
Les cartes són una bona font. Malgrat que la gent no solia mencionar tot allò negatiu per no deixar-ne constància sí que expressaven ni que fos de passada algunes d’aquestes situacions. També seria el cas dels dietaris i memòries personals, que al seu torn, no s’han estudiat de forma sistemàtica.
Una altra documentació de caràcter indirecte és la referent als processos de visita a les institucions, i concretament, el control als jutges de l’audiència de Barcelona. És interessant perquè el visitador devia investigar l’actuació dels jutges durant un trienni o quadrienni i hi havia gent que aprofitava per delatar els jutges o filtrar informacions insospitades sobre determinats plets, en general de grups socials rellevants.
Quines eren les formes més habituals de resolució de tots aquests plets? Tot i que com ja has comentat, era habitual que els conflictes es resolguessin de forma extrajudicial i que, per tant, no consti en la documentació directament, què en sabem de les resolucions?
És cert que molta gent dessistia perquè pledejar era molt car. A més, els jutges, que procedien d’estaments burgesos o mitjans i volien ennoblir-se, per tant en segons quins assumptes no els interessava decidir i perllongaven el tràmit de la sentència. També és cert que s’han perdut sentències.
També s’ha de recordar que tenim a l’abast grans col·leccions d’al·legacions jurídiques també dits impresos jurídics entre els que trobem sentències. Resulta que no les trobem en els propis arxius judicials i després, si consultem aquestes col·leccions que es poden trobar sobretot a la Biblioteca històrica de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, i al CRAI Biblioteca de Fons Antic de la UB, podem completar la informació, tot i així a partir del segle XVII que és quan es desenvolupen. És interessant també entendre l’interès que els implicats podien tenir perquè les al·legacions i resolucions judicials es fessin públiques. Era una manera de crear opinió al seu favor, o també va contribuir pedagògicament a difondre els valors del moment.
Quin paper hi tenien les dones en aquests conflictes? Quin poder tenien per ser elles les protagonistes d’aquests plets?
Una primera pregunta que et fas quan fa tant temps que treballes en conflictes és si les dones es queixaven més, demandaven més i, per tant, si eren més les que participaven en aquests processos.
La historiografia anglosaxona, entre ells Julie Hardwick, que porta molt de temps treballant el tema, afirma que hi ha una feminització del litigi. Aquest era un dels pocs espais institucionals on elles podien aprofitar per reclamar alguna cosa però sobretot per qüestionar conceptes com ara el del matrimoni, el del “bon marit” o les jerarquies familiars. Evidentment, no anaven en contra del sistema perquè eren filles d’aquest, però sí que plantejaven repensar-lo en el sentit de donar-les més veu. Un clar exemple eren les dones nobles que van pledejar per herències. Així, qüestionaven clarament l’agnació radical que paulatinament es va imposar a l’edat moderna i que sostenia la idea que només la línia dels varons podien continuar heretant el patrimoni vinculat, un fideïcomís (en el cas català) o un mayorazgo (en el cas castellà).
Margarita Torremocha, de la Universitat de Valladolid, o María Luisa Candau, aquesta darrera de la Universidad de Huelva, han estudiat la conflictivitat davant dels tribunals i el paper de la dona en la història moderna d’Espanya i assenyalen el gran volum de plets de dones i de totes les classes socials. Això també té molt a veure amb el gran nombre de vídues, estadísticament hi ha més vídues que homes vidus, i aquelles per sobreviure van haver de lluitar en tots els àmbits possibles. És per això que quan volem conèixer la vida de les dones, és fonamental anar a cercar la documentació que ens parla de conflictes, perquè allà les trobarem segur. És el mateix si ens posem a parlar del món dels convents femenins. Si mirem els assumptes judicials al voltant dels convents coneixerem millor el seu entorn i la jerarquia conventual i al final, la seva vida quotidiana.
Pel que fa al punt de vista legal les dones podie acudir als tribunals. Evidentment, tenien limitacions i és que la llei dictava que ho havia de fer acompanyada del marit, o del pare o del fill, però elles aconseguien tenir presència en l’espai judicial igualment. Aquí hi entra un factor i és la sororitat entre grups de dones que s’ajuden entre elles. Per exemple, recordem les dones que van denunciar el consell de Cent a principis del segle XVII per reivindicar que no les excloguessin de la feina que feien amb els gremis ni que fos de manera informal. Així doncs tenien agència per fer-se notar.
Abans m’he referit a donzelles de les classes populars que acudien als tribunals diocesans i sol·licitaven que les segrestessin per evitar perexemple maltractes si estaven casades. L’església li interessava que el matrimoni funcionés. Aquest és un altre mecanisme que tenien les dones. Així doncs, observem com les dones i els tribunals estaven intrínsecament lligats.
I què feien els jutges? Margarita Torremocha ha estudiat bastant les resolucions i les ha relacionat amb els estereotips del sistema patriarcal. Les dones, en aquesta documentació i en la paraula dels jutges, es considerava com l’ésser feble, la que es trobava en un estadi d’infantesa permanent, de manera que a vegades les resolucions li anaven a favor, perquè es considerava que necessitava protecció. Si una dona havia estat violada, o com diu la documentació, estuprada, sovint se li donava la raó a la noia perquè s’entenia que implicava desordre social, i se la protegia per protegir aquest ordre. De fet, sempre es feien les típiques preguntes si ella va provocar, o perquè es trobava sola amb ell. Però com que es volia protegir el concepte de família i moral, es castigava a l’incomplidor.
Quines línies d’investigació relacionades amb la temàtica de la conflictivitat familiar plantejaries que caldria treballar en un futur?
Una línia que ja he esmentat seria la història de la violència de gènere o violència contra les dones. La violència de gènere encara hauria de ser més estudiada perquè constatem que els abusos hi eren presents, tant en el món del matrimoni com fora, també en l’àmbit de la diferència jeràrquica entre els senyors i les criades. També ens hauríem de preguntar si hi havia violències dins les famílies, tenint en compte que era una època de convivència complexa a causa del sistema de l’hereu i la troncalitat derivada. Això ho podem trobar en arxius judicials, però com hem expressat abans, també en testaments o arxius notarials, en dietaris tant personals com institucionals. També les cròniques urbanes ens en poden ajudar.
Una altra línia podria relacionar-se amb el problema de la recepció i la devolució del dot, ja que sabem que va ser difícil que es complís tant l’un com l’altre, sobretot entre els benestants urbans, que l’instrumentalitzaren com a representació del seu estatus. Podríem investigar les estratègies que tenien les dones per solucionar-ho i què els hi acabava quedant a les dones de dot per poder-lo passar a les seves filles.
Una altra línia interessant seria la del món de les emocions. Podem afirmar “hi ha molts conflictes, molts processos i fins i tot moltes violències” però a vegades sembla que parlem de números. A vegades trobem documentació judicial que és més explosiva i que t’explica més o et pot permetre imaginar com se sentien. Recordo especialment un plet entre dos germans, que estaven enfrontants, però per tal de cuidar el pare, l’una anava a casa de l’altre. El cert és que a vegades les emocions tenen poder de canviar la història.
En línies generals, crec que el més important seria incidir en el paper de les famílies en una societat que és violenta en general, que està dins un procés civilitzador molt lent, i que viu en un estat persistent de conflicte que no té perquè no barrejar-se amb la solidaritat o la negociació i l’acord. Són tots elements constants i són la mateixa cara d’una moneda, una societat canviant. Caldria, doncs, conèixer més l’encadenament del fet familiar amb el fet col·lectiu.
