Durant el segon semestre del curs 2018-2019, els doctorands i doctorandes de les universitats catalanes iniciaren un seguit de mobilitzacions arran de l’entrada en vigor, en 16 de març, del Reial decret 103/2019, pel qual s’aprova l’Estatut del Personal Investigador Predoctoral en Formació (a partir d’ara EPIF). Des de mitjans d’abril d’enguany sorgiren i consolidaren diversos col·lectius que s’anaren coordinant fins a conformar Doctorands en Lluita. Amb la seva organització, realitzaren diverses jornades de vaga i de lluita amb les quals socialitzar les seves reivindicacions i aconseguint, en el cas de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’aplicació de l’EPIF.
Des d’Ab Origine no podem mantenir-nos aliens a les lluites que es duen a terme en el si de la universitat, i menys encara a aquelles que afecten la comunitat historiogràfica. No en va, el nostre mitjà de difusió històrica sorgeix arran de les mancances observades en l’acadèmia en aquest àmbit. La realització d’aquesta entrevista és, doncs, una contribució a la socialització al conflicte sindical dels doctorands i doctorandes, intentant esbossar, també, les problemàtiques particulars d’aquells i aquelles que escullen la història com a camp de recerca.
Un dilluns de setembre, ens citen al hall a la facultat de geografia i història de la UB Raval amb na Sara Díaz, doctoranda en arqueologia per la UAB i en Marçal Díaz, doctorand en història medieval per la UB. Després de xerrar una estona, ens desplacem fins al bar del pati manning, on acabem d’ultimar detalls. Finalment, ens disposem a començar l’entrevista:
Abans de tot, i a tall d’introducció, deixeu-nos preguntar per vosaltres i pels vostres àmbits de recerca. De què tracten els vostres respectius projectes de tesi doctoral?
Sara Díaz: jo col·laboro amb el Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya de la UAB i l’ARCHEOM. L’àmbit de recerca de la meva tesi són els processos de producció i ús de la ceràmica prehistòrica, analitzant-los a partir de programes experimentals per tal d’inferir en els processos de treball i les eines involucrades en la producció d’artefactes i objectes. Posteriorment, aplicaré la meva investigació a l’àmbit de recerca arqueològica del Pirineu occidental.
Marçal Díaz: en el meu cas, col·laboro amb el Grup de Recerca en Estudis Medievals d’Art, Història, Paleografia i Arqueologia (MAHPA). L’objecte de la meva tesi són els patrons de poblament al Penedès entre els segles X i XIII, intentant observar com els canvis històrics d’aquest període cronològic afecten concretament l’organització del poblament.
Malauradament, la precarietat del personal investigador en formació ha estat una constant al conjunt de l’Estat espanyol, tot i les diferències particulars entre comunitats autònomes. En quina situació s’han trobat i es troben els doctorands a Catalunya en els últims anys? Quines considereu que n’han estat les seves reivindicacions històriques? Perquè la precarietat dels doctorands és una constant de ja fa temps…
SD: crec que històricament fer una tesi doctoral sempre ha estat una qüestió complicada. Aquestes acostumen a sorgir de gent que ha volgut sortir de la línia més típica i tòpica d’estudiar una carrera i dedicar-se a la docència o alguna activitat professional. Els doctorands/es som gent que, amb molta força de voluntat, volem fer recerca i intentem anar més enllà. Malauradament, no acabem de trencar amb el tòpic d’estudiant-treballador/a. Crec que ha estat un gran avenç que ara estiguem reconeguts com a treballadors/es per part de les universitats i les institucions públiques i això ha fet que la nostra feina sigui reconeguda amb un contracte i no amb una beca. Aquesta va ser una de les victòries de fa uns anys: que poguéssim cotitzar, que se’ns reconegués com a treballadors/es als departaments i, per tant, com a personal docent investigador.
El que patim últimament és una retallada d’aquests drets, ja sigui en l’àmbit salarial com el laboral. Estem patint un retrocés en el qual se’ns torna a considerar com a becaris i becàries, on la nostra tesi doctoral no constitueix un treball i que té unes tasques que van més enllà del nostre objectiu contractual que és la tesi doctoral.
Cal que fem èmfasi en l’oposició social i les lluites contra el Pla Bolonya, a través de les quals es van defensar moltes d’aquestes millores que, parcialment, trobem en l’aplicació de l’EPIF. Tot i això, les universitats i institucions es veuen amb la impunitat de no aplicar-les: perquè segueixen sense concebre’ns com a treballadors/es.
MD: encara segueix molt vigent, i ve de lluny, el fet de considerar-nos becaris/ies i no treballadors/es. Hi poden haver tensions en el funcionament com a doctorand: per les hores de docència que fas i a vegades per algunes tasques alienes a la tesi que poden encarregar-se. Les mateixes universitats diuen que és molt difícil regular la situació a causa de la diversitat de contextos doctorals que existeixen.
Podríem dir que totes aquestes reivindicacions han cristal·litzat, finalment, en l’aprovació i entrada en vigor del Reial Decret 103/2019. Aquesta ha marcat l’inici de les vostres mobilitzacions i l’organització dels doctorands i doctorandes en col·lectius a les universitats. La vostra mobilització sorgeix perquè enteníeu que era una conjuntura favorable per l’assoliment de les vostres reivindicacions o ja des d’un inici preveieu que les universitats catalanes incomplirien el decret?
MD: clar, a mi em van donar la beca pel doctorat l’1 d’abril i em trobo afectat per la inaplicació de l’EPIF des del primer minut. El contracte que jo vaig signar no complia l’EPIF tot i ser vigent. El que ens trobem els doctorands/es que ens acabem d’incorporar és que ningú ens ha informat de l’existència de l’EPIF i que estan començant unes mobilitzacions per exigir-ne l’aplicació.
SD: ja se sabia amb anterioritat que l’EPIF entraria en vigor. Tot i que nosaltres en sabíem ben poc, existia un grup crític que va estar negociant-ho a Madrid i finalment es va aprovar. Què és el que he viscut jo d’ençà que faig la tesi? Que a la UAB i les altres universitats catalanes (també a l’Estat espanyol) anaven sorgint grups assemblearis organitzats i coordinadores contra la precarietat del treball a les universitats, com per exemple l’assemblea de precàries de la UB, l’assemblea d’associats de la UB o la coordinadora sobre la recerca precària d’àmbit català, entre d’altres.
Fins a l’aprovació de l’EPIF no havíem trobat l’esquerda per on entrar i fer una lluita més contundent. Amb l’aprovació del Reial Decret vam veure que les universitats no estaven disposades a posar-lo en vigor, tot i ser d’obligat compliment; la Generalitat i l’Estat espanyol tampoc aportaven solucions i ens donaven negativa a finançar dignament la recerca a les universitats públiques. És per això que gent que ja ens coneixem prèviament ens vam començar a posar en contacte, fent les primeres assemblees de doctorands en lluita conjuntament amb la CGT, per tal de començar a treballar específicament aquesta qüestió.
MD: l’EPIF ha donat un motiu molt concret per a mobilitzar-nos i, en principi, assolible a curt termini. Internament debatem molt sobre la qüestió, concloent que més enllà de l’EPIF ens emmarquem en una lluita més global, que no oblida la resta de col·lectius universitaris.
SD: al cap i a la fi, no són més que fases que les persones van passant a mesura que avancen en l’estructura universitària. Ens cal unitat entre postdocs, associats i interins per tal de fer escoltar les nostres reivindicacions: tots plegats compartim el mateix infrafinançament.
Ja heu anat exposant precedents, però com us origineu com a col·lectius? La iniciativa política sorgeix primer en unes universitats determinades o ho va fent simultàniament en observar la possible no aplicació de l’EPIF? A quines universitats catalanes teniu presència?
SD: com hem dit abans, existien petits grups de massa crítica a les diferents universitats, però sí que és veritat que potser el primer va ser el col·lectiu de doctorands de bioquímica de la UAB i paral·lelament, a la mateixa universitat, hi havia un col·lectiu de doctorands organitzat sindicalment a la CGT. Ambdós es van posar en contacte i vam estudiar en profunditat l’EPIF i les seves característiques. Un cop constituïts com a col·lectiu de doctorands en lluita, a partir del mes de març i abril vam iniciar una tasca d’expansió a altres universitats com la UdL, la UdG, la URV, la UB i la UPF. Davant el desconeixement de molts doctorands i doctorandes (que ni sabien què era) vam explicar què era l’EPIF i afegint gent a aquest ‘nucli gran’ de doctorands en lluita, que s’anava constituint en nuclis locals a les universitats catalanes, podent-se organitzar aquests com volguessin. A partir d’aquí també ens vam anar estenent als centres de recerca. Actualment s’estan fent moltes assemblees a centres de recerca com el CSIC, el VHIR, l’IDIBELL, el CRAG o el CREAF, entre d’altres.
MD: Nosaltres vam anar una mica més a remolc. Tot plegat va començar a l’Autònoma i, en el cas de la UB, un cop ja van venir ens vam començar a organitzar pròpiament entre els doctorands i doctorandes de la universitat.
Tal com heu anat indicant, des d’un inici heu tingut una relació molt estreta amb el sindicat CGT. Quina ha estat i és la vostra relació amb el moviment sindical i estudiantil d’àmbit universitari? Creieu possible coordinar reivindicacions entre investigadors predoctorals, el PDI i l’estudiantat?
SD: la pregunta és complexa. En el cas de la UAB, la gestació de Doctorands en Lluita hi han confluït doctorands/es que provenien del moviment estudiantil més assembleari (de la Coordinadora d’Assemblees de Facultat) i s’havien integrat a l’assemblea de precàries de la UAB i altres que venien de la CGT o altres sindicats. Evidentment la CGT ens va donar suport legal, jurídic i d’acció sindical des del principi, ajudant-nos a confrontar la negativa de la UAB envers l’EPIF.
Crec que l’important de tot plegat és que els doctorands/es som treballadors/es i que és vital que ens conscienciem i assumim una visió sindical de les nostres problemàtiques. Seguim sent classe obrera tot i fer una tesi doctoral o treballar a la universitat; i em sembla un error pensar el contrari. Cal posar èmfasi en el fet que la lluita sindical i la defensa dels nostres drets es relaciona directament amb la lluita de classe.
En relació amb el moviment estudiantil, hem tingut contacte amb el SEPC i diverses assemblees de facultat, entre d’altres, fent una gran xarxa de suport. També creiem fermament que cal coordinar-nos, no només amb el PDI sinó amb el Personal d’Administració i Serveis (PAS), ja que també formen part de la comunitat universitària. En definitiva, tot i lluitar per qüestions molt concretes no podem oblidar-nos de la situació global de tots els sectors socials de la universitat: tot forma part d’una mateixa lluita i és per això que cal que ens solidaritzem amb tots ells. Treballar així ens pot donar molta força perquè ens permet unificar les reivindicacions dels diferents sectors universitaris contra la precarietat.
MD: tot i sorgir més tard, a la UB la CGT també ens va donar força cobertura logística i sindical però dins el nostre col·lectiu també hi ha gent de Transformem UB i de CCOO. Existeix, doncs, un contacte amb diversos sindicats (potser amb uns més que amb d’altres) però la idea és establir sinergies amb tots. En sorgir durant l’abril-maig i amb el parèntesi de l’estiu pel mig potser ens trobem amb una fase molt inicial del col·lectiu, però volem tenir una visió global de les problemàtiques mantenint el contacte amb la resta de sectors universitaris. I és que el model universitari actual és insostenible: tenim aproximadament un 60% de professors associats fent docència. Aquesta és una situació absolutament precària i que hauria de ser inconcebible per un servei públic com és la universitat.
A les universitats sempre hi ha qui diu que les vagues i la lluita estudiantil i sindical no serveixen. Tot i això, davant de les convocatòries de vaga parcials de l’11 al 14 del passat juny la UAB finalment es va comprometre a aplicar l’EPIF (i la UdL es va comprometre a aplicar un augment salarial). Aquest suposa un precedent clau per continuar la lluita a la resta d’universitats catalanes? El compromís de la UAB és realment sincer, o és possible que es facin enrere?
SD: crec que gran part de la comunitat precària universitària sí que pensem que les vagues serveixen: però no ho hem tingut fàcil. A la UAB tenim l’exemple de l’ocupació del rectorat del 2013 per tal que s’apliquessin les mocions aprovades al claustre on es demanava desobeir la pujada de taxes del 66% del 2012. Hi va haver una resposta de la comunitat universitària (també PAS i PDI) molt forta. Tot i això, la demanda ha acabat en un procés judicial on es demanen entre 11 i 14 anys de presó a 27 persones (25 estudiants, 1 membre del PAS i 1 membre del PDI).
La comunitat universitària es troba, doncs, davant de situacions sistemàtiques d’injustícia que ens imposen els rectorats universitaris, la Generalitat i l’Estat espanyol. Tot i això seguim amb les nostres reivindicacions i, en el nostre cas concret, amb una tan simple com que s’apliqui la llei. A la UAB vam convocar una vaga el 28 de maig que va tenir molt bona resposta per part de la comunitat universitària i d’altres universitats que van venir a donar suport i això ens va animar a entrar preavís de vaga per aquests quatre dies de juny que la UAB va rebre amb gran disgust (ai, la selectivitat -riures-). Gràcies a aquestes vam poder negociar, molt durament, amb la UAB per tal de guanyar el compromís de la UAB per aplicar l’EPIF. Aquest compromís és sincer? En principi el van signar aquest acord entre institució i treballadors/es. És per això que aquest té caràcter de conveni col·lectiu i la universitat no el pot anular. Tot i això, ens hem de mantenir vigilants per tal que no hi hagi problemes en la seva aplicació. És per això que nosaltres continuarem fent assemblees i ens mantindrem a l’aguait perquè la UAB respecti l’aplicació de la llei; i donarem suport als nostres companys/es de la UB, de la UdG, de la UdL i de la resta d’universitats per tal que l’EPIF es faci efectiva.
MD: a la UB la pressió i les mobilitzacions van començar una mica més tard i no vam aconseguir cap compromís en ferm per part del rectorat. Tot i això, de viva veu se’ns deixa intuir que se’ns podrien incrementar els salaris però sobre el 4t any se’ns fa una amenaça prou perversa: els diners han de sortir d’algun lloc així que, si se’ns atorga el 4t any, l’any següent no sortiran les beques i ajuts propis de la UB.
L’aplicació de l’EPIF que ha aconseguit la UAB és un precedent però cal dir que cada universitat és un món particular. De moment sembla que la UB es nega a complir la llei sota l’amenaça que hem explicat. També hi ha veus que diuen que els diners podrien sortir d’empreses privades que finançarien recerques concretes. Però qui finançarà les humanitats? I perquè ha d’entrar en tot això l’empresa privada? Tot plegat és un joc pervers en què nosaltres demanem l’aplicació l’EPIF tal com toca.
SD: tot això és manipulació psicològica en què se’ns fa culpables de l’infrafinançament universitari de la Generalitat i l’Estat espanyol. D’on treguin els diners és cosa seva i nosaltres hem de seguir pressionant i exigint que s’apliqui la llei. Arran d’això vam fer la mobilització del dia 6 de setembre, per tal de trobar-nos cara a cara amb el President de la Generalitat i exigir que, si els diners no vénen de l’Estat espanyol, surtin de la Generalitat.
La següent pregunta ja anava cap aquí. Amb el curs 2019-2020 a punt de començar, ja us heu mobilitzat notòriament paralitzant el passat 6 de setembre l’acte d’inici de curs de la UPF i impedint-hi l’entrada al President de la Generalitat Quim Torra fins que escoltés les vostres reivindicacions. Com valoreu aquesta primera acció? Com encareu políticament el present curs, tot i les diferències conjunturals de les universitats catalanes?
MD: l’acció del dia 6 va ser molt útil per tal de difondre i visualitzar una lluita que en gran part de l’àmbit universitari amb prou feines es coneixia. No crec, però, que parlar amb el President de la Generalitat ens aporti res substancial…
SD: però l’acció en si va ser molt visual i això pressiona molt. Les universitats públiques i fins i tot la Generalitat només s’acostumen a moure si veuen la seva imatge pública denigrada. Els mitjans de comunicació són una eina que ells temen molt i aquest va ser una acció reivindicativa en què posàvem de manifest que no tot és idíl·lic i que aquest inici de curs és un any més en condicions de precarietat tant per l’estudiantat com per treballadors.
MD: realment és una declaració en què constatem que seguim aquí i que, tot i l’estiu, no ens oblidem del tema.
SD: tot i això, aquesta acció és el tret de sortida del curs. Nosaltres ja preveiem vagues de treballadors/es i l’estudiantat (com la del 19 de setembre) i que continuarem lluitant fins a aconseguir una universitat pública i de qualitat.
Per tal de concloure l’entrevista, us volem preguntar quines problemàtiques particulars observeu com a investigadors predoctorals d’història o arqueologia. Tothom coneix o ha escoltat doctorands brillants que abandonaven la tesi per les condicions de precarietat; també hi influeixen les lògiques competitives entre equips de recerca i la infradotació econòmica dels departaments. Quin n’és el vostre parer i quines creieu que haurien de ser, des de les comunitats professionals, les primeres mesures per posar-hi remei?
MD: és el que comentàvem abans. Jo vaig entrar a l’abril i tot això encara no ho he viscut plenament. La falta de finançament a la recerca en arqueologia i història va lligat a què socialment no es valora i en certa manera es prioritzen les ciències naturals. Sobre la situació en els departaments, es poden intuir certes dinàmiques, però amb el temps que duc són similars a les que ja intuïa com alumne (que ja eren bastants coses).
SD: en el món neoliberal, les humanitats i les ciències socials es troben bastant denigrades i no som la font principal d’interès social. Tot això repercuteix en la manca o escàs finançament que rebem per a la recerca.
Crec que en el model acadèmic hi ha dues contradiccions. La primera és que no hi ha un camí marcat per seguir una carrera acadèmica i docent. Se suposa que primar has de fer una carrera, un màster (cada cop més car) i un doctorat (que de vegades fas amb finançament i de vegades fas treballant gratuïtament, arriscant-te a tenir un accident laboral); després has d’entrar en un circuit bastant boig de publicacions en revistes d’impacte, controlades pels poders fàctics (pagant fins i tot per publicar!), sense que existeix cap mena de regulació.Les úniques possibilitats que tens d’incorporar-te al món universitari són patir i publicar molt i que al final algú aposti per tu o ser professor/a associat/da, de substitució o fals/a associat/da, tenint una altra feina fora, cobrant 300 € i sense tenir mai la possibilitat d’estabilitzar-te.
A banda d’això, quan acabes la tesi doctoral per tal de tenir un mínim èxit fa falta que demanis beques postdoctorals, podent-te obligar a deixar el teu país i desarrelar-te. Aquest model polític descol·lectivitza la recerca i n’aïlla els investigadors/es, impedint la creació d’una xarxa crítica de coneixement a les universitats.
Tot això repercuteix en l’educació de l’estudiantat que està cursant la carrera. Entre la difícil situació de gran part d’aquests i el fet que observen clarament com és la vida precària dels investigadors no existeixen al·licients per fomentar la recerca entre l’estudiantat universitari.
MD: entenem que les universitats s’han mantingut com unes institucions conservadores, amb unes dinàmiques i funcionaments molt tancats, que els costa a vegades divulgar més enllà de les seves parets i treballar entre elles. Si a tot això a sobre li sumes la precarietat, la qualitat de l’ensenyament i el coneixement produït en el si de les universitats tendirà a empitjorar.
SD: a més a més, tot aquest model tan tancat de publicacions no et deixa temps per poder divulgar la teva feina i recerca més enllà d’aquests marcs tan rígids, impedint-nos poder fer una història o arqueologia més social i arrelada al patrimoni.
MD: de vegades sembla que ens trobem en microcosmos acadèmics. A 2 quilòmetres pots tenir una altra universitat que està fent recerca del mateix que fas tu i no tenir-hi cap mena de contacte. Caldria trobar noves formes d’organització per la investigació.
SD: al final, he conegut molts més arqueòlegs i historiadors fent lluita sindical que no pas en el transcurs de la meva activitat acadèmica. L’actual situació de la universitat ens aïlla i per tal de canviar aquesta tendència hem de lluitar conjuntament contra la precarietat a la universitat.
Doncs ja estaríem. Moltes gràcies per concedir-nos l’oportunitat d’entrevistar-vos!
I ara, a vosaltres!
