Enderrocar la República: el finançament del sollevament del 18 de juliol de 1936

Avui en dia, gairebé és vox populi que durant la Guerra Civil (1936-1939) la Segona República (1931-1939) fou ajudada per les famoses brigades internacionals i pels soviètics així com que l’Alemanya nazi i els italians prestaren ajuda als sollevats autodenominats “nacionals”. Això no obstant, hi ha molt desconeixement i mitologia respecte a qui van ser els conspiradors i encarregats d’organitzar i finançar el sollevament que va desembocar en aquesta cruenta guerra fratricida. Popularment, s’atribueix gairebé la totalitat de la responsabilitat del cop d’estat a l’exèrcit i als grups paramilitars feixistes o carlins. Tot i que això no és fals perquè foren ells qui aportaren el capital humà i el múscul que necessitava militarment el sollevament, no és més que la punta de l’iceberg respecte a qui van ser els organitzadors i possibilitadors realment d’aquest cop. Actualment, ja s’han escrit rius de tinta sobre la mateixa conspiració que trenquen amb la creença que el sollevament va ser una acció purament militar i demostren que l’origen de la conspiració es troba en una important trama civil, organitzada per partits i organitzacions contràries a la Segona República. Dita trama civil va aglutinar tant recursos materials com suports econòmics i socials de capital importància que posteriorment va posar al servei de la Unión Militar Española (UME) i dels militars que s’havien sumat a la conspiració i que van ser clau a l’hora de materialitzar el cop d’estat. D’aquesta manera, serien els participants d’aquesta trama civil i els seus valedors, i no els militars, els ideòlegs veritables del sollevament.

Així doncs ens centrarem aquí a desenterrar quins van ser els suports econòmics més importants que va aconseguir la trama civil per tal d’entendre millor els agents i els interessos que van prendre part en el finançament del cop del 18 de juliol de 1936 que va desembocar en un dels fets més importants i significatius de la traumàtica història recent del nostre país.

Conspirant contra la Segona República

Cal entendre, doncs, que quan parlem dels suports econòmics que va aglutinar la trama civil fem referència a la conspiració que es va organitzar una vegada va fallar el cop d’estat del general San Jurjo l’any 1932 i fins a la materialització del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, excloent pròpiament el període de la guerra civil.

Les conspiracions contra la segona República ja es donaren des de la seva proclamació el 14 d’abril de 1931. Aquestes, citant a l’historiador Ángel Viñas, correspongueren a les formacions de dreta que no s’identificaven amb els valors democràtics del règim republicà, i foren les que varen utilitzar de forma més persistent la via de la conspiració per intentar subvertir-lo. Les primeres foren els diferents grups monàrquics alfonsins que conspiraven per enderrocar la República i restaurar l’exmonarca Alfons XIII (1902-1931). Segons l’autor, la formació que de forma més consistent i exitosa va conspirar contra la República des del mateix 14 d’abril de 1931 fins al 18 de juliol de 1936 foren els monàrquics alfonsins de Renovación Española, adjectivats com a calvosotelistes (en referència a un dels líders del partit Calvo Sotelo). Això no obstant, no va ser fins a la fallida de l’intent de cop d’estat del 30 d’agost de 1932 per part del general alfonsí San Jurjo que els monàrquics van començar a entendre que enderrocar la República seria una empresa complexa que requeriria una forta organització, estratègia i suport. D’aquesta manera els alfonsins de Renovación Española buscaren el suport i la participació d’altres grups antirepublicans, reaccionaris i filo-feixistes com les Juventudes de Acción Popular, la Falange de las J.O.N.S. de Primo de Rivera i la Comunión Tradicionalista, de caràcter carlí i profundament conservador.

Així doncs, com assenyala l’historiador Martí Marín, els principals conspiradors i artífexs del sollevament eren una xarxa territorial d’organitzacions polítiques minoritàries antirepublicanes que desitjaven el restabliment al tron de l’exrei Alfons XIII. Alhora, també assenyala que una dada que ajuda a entendre amb claredat el caràcter de la conspiració és el pacte entre monàrquics i la Falange. Pedro Sainz Rodriguez, dirigent fonamental de les files monàrquiques, signà l’any 1934 el document de col·laboració amb José Antonio Primo de Rivera on es parlava de quines característiques hauria de tenir el ‘nou estat’. Segons Marín, el més curiós és que no es detenen en qüestions com el model d’estat (monarquia, república, dictadura, etc…). Els temes centrals foren la defensa del sistema capitalista i del statu quo, és a dir la propietat privada sense cap intervenció, sense reformes ni expropiacions, mantenint l’ordre vigent. Alhora plantejaven la necessitat d’eliminar socialistes, anarquistes i comunistes així com els partits nacionalistes perifèrics. Tant si eren de dreta com d’esquerra només s’acceptaria el nacionalisme espanyol. Aquest fet és esclaridor per entendre el caràcter de la trama i el mateix sollevament així com per entendre per què va aglutinar els suports econòmics de l’alta burgesia i de l’oligarquia terratinent que temien perdre els seus negocis.

Paral·lelament aquests grups intentaren des d’un bon principi incidir en la Unión Militar Española, fundada l’any 1933 per l’oficialitat de l’exèrcit més antirepublicana i susceptible de participar en una rebel·lió armada, per tal d’aconseguir el seu suport. D’aquesta manera s’asseguraven, com diu Viñas, de tenir un escut protector d’antirepublicanisme militant i emissor de discursos i relats públics incendiaris i desestabilitzadors dins de l’exèrcit, element clau per a una posterior insurrecció armada. La UME entrà en col·laboració amb la trama i es dedicà a tasques de difusió de discurs dins l’exèrcit.

Així, els recursos que va tenir i que va aglutinar la trama civil es van concebre per contribuir sense descans a la creació i desenvolupament d’una atmosfera de conflictivitat social i de sensació d’inestabilitat política en la qual s’intensificava el combat polític com a pas previ d’un conflicte armat. En resum, es tractava de desestabilitzar la República per “legitimar” l’acció militar. En aquesta tasca destacà la famosa “dialèctica de les pistoles” de la Falange, que consistía en augmentar la conflictivitat social amb assassinats polítics. Cal que quedi clar que els conspiradors sempre van desitjar l’esclat d’un conflicte armat. Antonio Goicoechea, important personalitat monàrquica alfonsina en contacte amb la Itàlia feixista, així ho planteja a Mussolini el mateix 1935 quan buscava ampliar el suport d’aquest.

Això no obstant, un dels fets més significatius i interessants de la trama civil són els suports econòmics que va aconseguir. Tot i la falta de moltes fonts, evidències i proves, les activitats d’aquesta trama foren finançades, en principi, per aportacions d’una gama social molt famosa i extensa d’oligarques i empresaris que dedicaren molts esforços econòmics per assegurar-se que a la trama no li faltava de res. Aquests van dedicar-se a aconseguir tot el que pogués faltar per a la insurrecció per, com hem vist abans, assegurar-se que l’statu quo respecte a la propietat no era subvertit per les diferents agrupacions polítiques que operaven durant el període de la República.

Tot i el caràcter i les formacions polítiques que la varen formar, per entendre el paper de la trama civil fins a l’esclat de la guerra civil és necessari esmenar que a partir de febrer de 1936, després d’una altra insurrecció fracassada per part d’una junta de Generals, la situació va canviar i tota aquesta trama es va haver de supeditar al comandament de la trama militar d’alguns generals de l’exèrcit i, en concret, del general Mola. Ell s’encarregà de l’organització de la insurrecció militar i de coordinar l’acció de l’exèrcit amb les agrupacions paramilitars de la trama civil.

Al final, els diferents projectes insurreccionals es conciliaren en un sol pla subversiu que els aglutinà a tots. D’aquesta manera, l’exèrcit exigí a totes les altres organitzacions de la dreta contrarevolucionària que se supeditessin a la seva estratègia sollevada i al model d’estat que volien imposar, que en principi no anava més enllà de la proclamació d’una dictadura militar en un règim d’excepció temporal que havia de retornar al monarca de l’exili.

Amb aquestes premisses podem endinsar-nos pròpiament a la qüestió del finançament de la trama civil.

Finançant el sollevament

Respecte als primers suports econòmics de la conspiració durant els anys inicials de la República, l’autor González Cuevas va recuperar en el seu llibre, Acción Española. Teologia política y nacionalismo autoritaro en España (1913-1936), una llarga llista de Francisco Moreno Zuleta, comte dels Andes, terratinent i polític durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1939), d’on figuraven els primers inversors (la gran part d’ells aristòcrates i nobles) i les quantitats atorgades per a la conspiració, que ja l’any 1933 gaudia d’un fons de més de 20 milions de pessetes. Entre la multitud de personalitats destaquen ja Juan March, amb qui ens aturarem més endavant, amb una donació de 2 milions de pessetes, i més d’una vintena de comtes i ducs. Amb això s’assentaven les bases econòmiques per al desenvolupament de la conspiració i el sosteniment de la causa monàrquica a l’interior.

Aquesta sembla ser la pista més solvent i completa que tenim actualment respecte dels primers suports econòmics del cop per part de les elits. Així, podem observar que aquesta primigènia acumulació de capital i importants suports econòmics entre les elits econòmiques espanyoles va ser el punt de partida per a l’articulació del sollevament militar, el finançament de les futures accions i, en definitiva, la consecució del cop, que en aquest moment era embrionari. D’aquesta manera també van mostrar el ràpid caràcter reaccionari de la conspiració, ja que el fet que se sumessin tants aristòcrates és indicatiu de la por i del rebuig als canvis que estava portant la República. No obstant això, en aquest moment es tracta únicament d’una suma d’aristòcrates i les seves petites fortunes, motiu pel qual la seva participació no passa dels seus contactes i el seu finançament.

D’altra banda, un home que la historiografia coincideix en assenyalar com el principal avalador en l’àmbit econòmic de la conspiració és el famós banquer mallorquí Juan March. Respecte al nombre d’activitats financeres que el banquer Juan March va realitzar per al bàndol revoltat s’han fet algunes valoracions globals però cap aconsegueix partir de dades gaire precises. L’historiador José Ángel Sánchez Asiaín, en la seva obra magna, La financiación en la guerra civil española, afirma que les ajudes de Juan March a la revolta, fins i tot amb el que sabem, són una incògnita. Els diferents estudis que hi ha són petites sumes d’operacions específiques disperses que en prou feines permeten quantificar el pes de la seva ajuda en el cop i aproximar la magnitud de la seva participació.

No obstant això, sabem que aquest banquer va estar implicat des pràcticament el principi de la revolta participant en nombroses activitats financeres al servei dels rebels. Bona part de les seves ara conegudes ‘peripècies’ en l’ajuda prestada van ser documentades gràcies als arxius de la banca anglesa Kleinwort, de la qual March era client i usava per a la realització de diverses operacions. Aquest banc va estar molt ficat en política espanyola i estava molt lligat al finançament del cop a través de la figura de March, i va ser el mitjà pel qual aquest va pagar el Dragon Rapide^[1]Nom de l’avió que va transportar Francisco Franco de les canàries al Marroc perquè pogués posar-se al capdavant del comandament de les tropes espanyoles a l’Àfrica a l’inici de … Continue reading perquè Francisco Franco pogués volar de Canàries al Marroc i posar-se al capdavant del comandament de l’exèrcit espanyol que romania a Àfrica al començament de la guerra.

A més, Asiaín assenyala que Juan March era l’únic amb suficients actius financers a l’estranger per a poder ser el creditor dels pagaments pels avions italians que es van agenciar amb la firma del contracte amb la Itàlia feixista l’1 de juliol de 1936. Fins i tot va anar més enllà comprant l’empresa d’aviació militar Savoia per a agilitar l’enviament d’aquests avions. Asiaín també recull una donació de 500 mil lliures l’any 1937 així com una deposició de 104 tones d’or al Banc d’Itàlia com a garantia per a l’enviament constant d’avions, combustible, carros de combat, armament lleuger un cop comencés la insurrecció.

Al seu torn, March havia posat al servei del general Mola, militar en cap de la conspiració i anomenat “El Director”, quan aquest va ser traslladat a Navarra abans del cop una cartera de valors amb 600 milions de pessetes per a cobrir qualsevol despesa o necessitat de garanties, cosa que evidencia que la conspiració no havia de patir per quedar-se sense actius.

Paral·lelament, March va aconseguir un subministrament petrolífer de dos milions de tones de la TEXACO estatunidenca per al bàndol nacional mitjançant el pagament de 6 milions de dòlars. Per si no fos prou, més tard l’historiador Ferrer Guasp va demostrar que també es van realitzar compres importants de carburants a l’empresa Shell, encara que no es coneixen les dades concretes de les quantitats pagades o de petroli concedides, se sap que van ser transportats amb vaixells anglesos pagats pel mateix March. En resum, i tal com assenyala Asiaín: No sembla, doncs, que hi hagi molts dubtes sobre el fet que el banquer mallorquí financés almenys les primeres adquisicions petrolíferes de combustible dels revoltats, que van ser sens dubte les més importants, tant per la seva oportunitat, com per la seva significació.

Així doncs, tal com han assenyalat els historiadors Piñeiro, Ferrer Guasp i Massot i Muntaner, Juan March va ser el banquer de la revolta i va ser el principal valedor d’aquesta a l’estranger. El seu prestigi i pes en el món financer europeu li van garantir moltes simpaties al bàndol revoltat i facilitats en les seves transaccions. A més, com un dels homes més rics d’Europa, March tenia actius en diverses entitats bancàries europees, la qual cosa li permetia disposar de fons ràpidament per a qualsevol transacció necessària. D’aquesta manera, aquests historiadors afirmen que Juan March, fins i tot amb totes les llacunes i incerteses entorn de la seva persona, va ser l’home sense el qual els rebels no haguessin pogut guanyar la guerra, perquè els seus enormes esforços van ser els que van aconseguir els recursos que el bàndol sollevat anava necessitant.

A part de March, són conegudes aportacions econòmiques d’altres personatges notables del conservadorisme. D’aquesta manera, l’historiador Borja De Riquer va treure a col·lació el paper del polític català Francesc Cambó. De Riquer afirma que no se sap amb certesa quina va ser la quantitat i el grau de la seva aportació econòmica, però es dedueix que va ser un nivell elevat de diners perquè són conegudes les seves reprimendes a altres empresaris per no posar al servei de la revolta més recursos econòmics. Les seves activitats subversives es van realitzar a Itàlia i França, fundant una oficina de propaganda a París que rebia mensualment 140.000 francs. La pista més solvent és que va promoure una col·lecta en cercles internacionals en els quals s’especula que es van recaptar 410 milions de pessetes.

Menys coneguda és la participació de José Luis d’Oriol, marquès, empresari fundador d’Hidrola (Futura Iberdrola) i fundador de l’empresa de patents ferroviaris, la Tren Talgo. Tot i que encara que no se sap quina quantitat exacta va donar, va oferir la seva fortuna personal al bàndol revoltat. Al seu torn, s’hi troben els noms de Joaquín Baletzena, Miguel María Zozaya i Fernando Contreras, industrials bascos i oligarques agraris de la zona, les aportacions exactes es desconeixen més enllà del fet que es van produir.

Valoració final

Per a finalitzar, i recollint tot l’exposat, cal destacar la recent interpretació d’Ángel Viñas a ¿Quién quiso la Guerra Civil?, on, a partir dels càlculs de les equivalències de Sánchez Asiaín, valora que el cost de la revolta va ascendir a una suma equivalent de 700 milions d’euros. Aquest cost, repartit entre el preu dels avions, el material italià, el Drac Riptide i un fons de reserva per a qualsevol despesa, hauria estat assumit en gran part per Juan March, ja que, com hem vist, a més de la seva fortuna personal, gaudia de negocis i participació en diferents bancs i entitats que li van permetre donar garanties en la compra del material italià i portuguès i de carburants, i assegurar la cobertura de qualsevol despesa necessària. Per tant, tal com afirma aquest autor, aquestes apreciacions només donen un pàl·lid reflex, absolutament mínim, del que degué costar la preparació del cop al llarg de l’actuació de les trames civil i militar.

Així doncs, observem que, amb el que se sap avui dia respecte al finançament del cop, destaquen, en la seva preparació i en els seus inicis, sobre les altres aportacions minoritàries, el paper del banquer mallorquí i la Itàlia feixista, perquè un va aportar la major part dels diners i les garanties, i l’altra el material bèl·lic i els avions. Se sap, com s’ha exposat, que va haver-hi altres suports econòmics i logístics importants. No obstant això, amb el poc que sabem sobre aquests, podem intuir que el paper central i determinant el va jugar, bastant per sobre dels altres, Juan March, perquè, a banda del grandíssim fons d’inversió que va oferir per a cobrir despeses, va ser el principal valedor per a les transaccions de compra de material i recursos amb Itàlia, Portugal i la TEXACO, ja que només ell gaudia d’importants quantitats de diners en altres entitats bancàries a les quals podria acudir amb velocitat.

Finalment, cal destacar, que hi ha molt poc investigat sobre el cost total i els suports financers exactes al cop, ja que moltes fonts segueixen escampades, han estat eliminades o són desconegudes, per la qual cosa tot l’exposat és una lleugera apreciació respecte a una dispersa suma d’operacions que han permès una mera aproximació als agents i recursos destinats per a aquest cop. Sabent això, comprovem que, respecte al tema del finançament, hi ha moltes qüestions obertes. De fet, cada transacció esmentada podria ser fruit del seu seguiment particular per a reconstruir els passos financers del cop. Però el que es veu amb claredat és la voluntat de les elits econòmiques, i en concret de Juan March, de mantenir els seus privilegis i contribuir a la seva defensa mitjançant el finançament d’aquesta conspiració.