Quan es parla de bruixeria no es pensa, normalment, en el segle XX; sempre es tira la vista a l’Edat Mitjana i a l’Època Moderna, sense aplegar a pensar que les llegendes i supersticions sobre bruixes i dimonis poden aplegar, en el temps, molt més prop del que es creu.
La bruixeria ha estat molt present en Espanya des que va aparéixer als segles XIV i XV, agafant força amb el pas del temps. Es van donar molts casos de bruixes a aquest país, es va estendre la idea de bruixa satànica, fent de la bruixeria una mena de secta diabòlica que s’havia d’exterminar.
Entre els segles XVI i XVII es va donar la caça més gran a les bruixes, també als bruixots però en menor nombre. A Espanya no es van condemnar tantes persones com a altres països d’Europa, encara que sí que es jutjaren a molts. A principis del segle XVII es va donar a Logronyo el procés de més gran transcendència, el procés inquisitorial de les bruixes de Zugarramurdi.
Als segles següents la bruixeria passarà a formar part de les llegendes, la literatura i l’art, però en alguns nuclis encara perviurà la creença en aquestes dones i homes que podien fer encanteris, invocar al maligne i volar. Algunes zones del país tenen més història de bruixeria i la seua aura màgica perdura en el temps, com poden ser Galícia, Soportújar, o Cernégula, entre altres.
A l’Espanya de principis del segle XX hi havia molta incultura, sobretot a la part rural, això donava lloc a què més persones estigueren baix la creença de supersticions i llegendes. Aquestes gents vivien en llocs allunyats dels nuclis urbans. Paral·lelament a les ciutats, s’estava iniciant un segle d’avantguardes artístiques, d’avanços tecnològics, de millores en la qualitat de vida, i on les bruixes eren part dels llibres, les pel·lícules i l’art.
Les bruixes han estat sempre molt lligades al dimoni, d’elles s’ha dit que eren les seues concubines, que feien sacrificis per a ell, sobretot infanticidis, que eren les seues adoradores i que l’invocaven al mig del bosc, reunides en aquelarres, per això en aquest article es troben tant exorcismes per malediccions de bruixes com per gent que es considera endimoniada.
Primera meitat del segle
El periodista Alardo Prats i Beltrán va presenciar durant tres dies a Sorita del Maestat, de la comarca dels Ports de Castelló, un cas indubtable d’incultura camuflada de bruixeria i supersticions; després d’això va escriure al seu llibre Tres días con los endemoniados (1930):
«Es un dramático anacronismo. Satán con su cohorte de espíritus malignos, en pleno triunfo en el siglo del motor de doble explosión y de la telegrafía sin hilos; cuando ya hemos proclamado urbi et orbe la liberación del hombre de las negras pesadillas del miedo supersticioso a las tinieblas y maleficios de las oscuras potencias infernales, el señor Satán sigue manteniendo con grilletes de incultura su tiranía sobre las almas incapaces de liberarse por las propias luces de la inteligencia de su ominosa servidumbre»
Aquest periodista ja pensava que eixes creences que movien milers de persones eren culpa del desconeixement d’aquestes gents, de no haver tingut l’accés a una culturització a les seues localitats, en molts casos encara eren gent analfabeta que no havien pogut tindre una educació acadèmica mínima.
A la comarca dels Ports havia començat una tradició de peregrinació des del segle XV. La gent que tenia malalties o pensava que estava endimoniada feia la romeria fins a la cova on se situa la imatge de la verge. Dins de la cova durant tres dies estaven les Caspolines, elles realitzaven exorcismes per a traure els dimonis a la gent, inclús a nens petits. Alguns anys ja de principi del segle XX van anar-hi més de deu mil persones.
Aquestes Caspolines, considerades sanadores i bruixes realitzaven exorcismes, cants, rituals per a l’expulsió dels malignes. Elles cobraven pel seu treball i no acceptaven a tot el món, el primer dia s’encarregaven de seleccionar, en una mena de juí, si la persona tenia dimonis verdaderament, d’aquesta manera eren seleccionats per a fer el ritual dins de la cova.
El cas de la Verge de la Balma era molt conegut, fins allí arribava gent d’Aragó, d’alguns punts de Tarragona, d’altres parts de la província de Castelló, inclús algunes persones de pobles de València. Durant la Guerra Civil van aturar-se les peregrinacions tres anys i després es van reprendre. Durant la República aquests actes estaven prohibits però sols van acabar quan un Guàrdia Civil, acatant ordres es va ficar en mig de la porta i va dir que no es podia passar.
Els anys seixanta a Galícia
El cas de la Balma podria considerar-se com aïllat i que com es va donar a principis de segle inclús seria normal, ja que hi havia molta gent que encara no vivia a les ciutats, ni tenia accés a l’escola. Però als anys seixanta un antropòleg de Dinamarca va aplegar a Galícia per a estudiar els seus costums i creences, va descobrir, allò que ja esperava, un món de supersticions i meigas, trobant mentalitats similars a les de Sorita de Maestrat als anys vint.
Región
Henningsen, l’investigador, va adonar-se compte que encara moltes zones de Galícia estaven sumides, com ell va dir en “una mentalidad pre lógica”; va treballar concretament en Ardemil durant molts anys. La gent jove del camp es trobava buscant treball a les ciutats i quedava al poble la gent major que tenien molt arrelades les supersticions; els seus animals, per exemple, portaven amulets perquè ningú pogués donar-li mal d’ull o llançar un malefici.
En preguntar-li a la gent d’Ardemil si creien en bruixes, ho negaven, però si els preguntava sobre que farien si un dels seus animals sagnés en munyir-ho o intentés menjar-se a les cries, tots contestaven en remeis màgics. La gent que portava un estil de vida diferent o tenien alguna malaltia física eren sospitosos, no els acusaven directament de bruixes però sempre serien dignes de desconfiança.
Es trobaven a un poble xicotet on es preservaven les tradicions, els bruixots podien llegir en la cendra qui havia causat els malestars i les desgràcies, també utilitzaven el pèndol per a contestar preguntes de la gent. Es podia veure a aquest poble la figura del remeier, un home que et deia si tenies mal d’ull o si estava embruixat, entre altres.
La investigació de Henningsen el va portar algunes voltes a la localitat de O’Corpiño, un poble de poc més de seixanta habitants, era el punt de trobada de molta gent que es pensava embruixada, quan aplegaven a l’església els feien un exorcisme per a traure els seus mals. En comparació entre el cas de la Balma i el de O’Corpiño troben que al primer eren les bruixes qui curaven als que pensaven que estaven endimoniats (algunes voltes per altres bruixes dels seus pobles), i en el segon cas era gent que es considerava víctima d’encanteris o malediccions i els feia l’exorcisme el cura del poble.
El cas de O’Corpiño s’estén en el temps, als anys seixanta i durant quaranta anys el capellà realitzà aquests exorcismes; però encara avui en dia, quan ha passat més d’una dècada del segle XXI, el retor actual afirma fer-ho també. L’església diu que ells no cobren res per fer aquest acte, al contrari que les Caspolines de la Balma que cobraven pels seus servicis.
A Galícia hi havia més llocs de peregrinació on la gent anava en dolences, malalties o símptomes de possessió demoníaca, com el Santuari de San Campio “de Lonxe” a Pontevedra. Es va construir a principis del segle XIX i va rebre el nom d’un soldat romà, tant ell com la seua família van ser martiritzats per no voler renunciar a la seua fe cristiana.
Aquest santuari fa exorcismes des de finals dels anys noranta i s’han allargat en el temps passant la primera dècada del segle XXI. La gent del poble diu que els van als exorcismes són persones desesperades que ja han provat tot i no han aconseguit res.
«Se lo invoca para toda clase de enfermedades, especialmente en las de cáncer, reumáticas y nerviosas o mentales. En tiempos pasados fue “el gran médico venturoso” al que se recurría para curar todo “meigallo” y también a los que sufrían de “ramo cativo”, es decir, posesión diabólica»
El Sant curava a la gent i els deslliurava de les possessions del dimoni, també li oferien exvots de cera, com es feia en la Verge de la Balma, de Sorita. Els casos d’exorcismes al llarg del segle XX van acompanyar als desesperats i als molt devots que acudien a santuaris per a trobar alguna millora al seu malestar.
Fi de segle en “las bruxas do Mato”
A 1996 hi havia a Maside dues dones, germanes, que s’havien quedat òrfenes a mitjan segle, a aquella època van voler quedar-se soles a sa casa en mig del camp. Elles vivien dels seus animals i les almoines d’alguna gent, aquests es guanyaven un lloc a la façana de la casa, les germanes o pintaven una creu o penjaven una nina, segons l’antropòleg Felipe Senén això forma part de la cultura del sanador, encara que la persona se’n vaja, es queda present en forma de creu o nina.
Les dones tenien entre la gent del poble la fama de meigas, hi havia joves que anaven com a ritu iniciàtic a la casa per a intentar entrar, inclús les insultaven. En 1996 un incendi, va acabar en la seua casa, però elles no van voler abandonar-la i volien viure a la quadra en els animals, elles ja eren dues ancianes, per això algunes persones van voler portar-les a un asil, ho aconseguiren un temps després, no sense abans emportar-se amb elles la seua fama.
En aquest cas no es troben exorcismes ni ritus màgics, més enllà de les creus i les nines, eren únicament dues dones que vivien elles soles al camp i no necessitaven ningú per a sobreviure. A finals del segle passat encara es podia entreveure una mentalitat medieval, pensant que dues dones que viuen soles i juntes han de ser bruixes, cosa que no es pensaria si fos un home vivint a soles en mig del camp, es diria d’ell que és un ermità, inclús que està boig.
La idea de la bruixa com a dona que viu a soles o acompanyada únicament d’altres dones ha estat des de l’Edat Mitjana. Aquestes bruixes solien viure a cases aïllades, s’eixien del cànon normal de vida en comunitat i això les feia dignes de desconfiança, si passava alguna cosa fora del comú, se sospitava d’elles.
Creure en bruixes al segle XX?
S’ha pogut anar veient com al llarg del segle XX encara es podien trobar llocs en els quals la població creguera en la màgia, en els rituals, els encanteris i l’esoterisme, inclús aplegaven a acusar de bruixeria. Molts eren nuclis rurals en poca població, normalment es tractava de gent major, però als casos d’exorcismes hi havia persones de tota mena: nens, adolescents, joves, i també anaven dones embarassades.
En la seua gran majoria es tractava de persones que eren molt devotes a l’església; no únicament aquells que volien traure’s de si el dimoni o el malefici que els havia fet la bruixa sinó també aquelles persones que altres acusaven de bruixes. Eren persones que havien viscut tota la seua vida al poble; tot el país era catòlic i la religió havia imperat en ell des de molts segles enrere; també en moltes d’aquestes zones hi havia cultura de bruixeria des de l’Edat Mitjana i l’Època Moderna.
És fàcil pensar que es tractava únicament d’incultura, però no és veritat del tot; també es deu a les tradicions, les llegendes i supersticions que han anat passant durant segles de generació en generació, fent que gent que no havia eixit mai del poble o que no han pogut aprendre a llegir o escriure siguen més propens a creure en totes les coses que engloben la màgia. Ells necessiten pensar que la collita no ha anat bé perquè els han tirat mal d’ull o que les vaques s’han mort per enveja de les bruixes, és el que els seus pares creien i allò que els han inculcat, moltes voltes aquesta gent no dubta del que han aprés perquè no coneixen altra cosa.
No s’ha de pensar que hui en dia ja no es creu en la màgia i que era cosa del segle XX. En 2018, quasi tota la gent té al seu abast llibres, estudis i poden tindre un mínim de cultura, encara així hi ha tiradores de cartes, sanadores espirituals, remeiers i d’altra gent lligada al món esotèric que tenen molts adeptes. Com va dir Àlvar Monferrer, bruixes hi ha cada vegada més. Pot ser que al segle passat fos cosa del desconeixement però hui en dia no hi ha excusa, els motius són uns altres.
