El 6 d’octubre de 1934, el president Lluís Companys proclamava l’estat català. La resposta de les autoritats estatals va ser prendre el control de les institucions, al mateix temps que els principals líders eren condemnats a trenta anys de presó per un tribunal polititzat i dividit. L’Ajuntament de Barcelona també va ser intervingut, i els dirigents empresonats al vaixell-presó Uruguay, amb els mateixos càrrecs que els de la Generalitat. Tanmateix, el paper del batlle Carles Pi i Sunyer i el desenvolupament posterior dels fets seria molt diferent.
El gran desencadenant dels fets d’octubre va ser el conflicte al voltant de la Llei de Contractes de Conreu, que substituïa l’antic contracte de rabassa morta amb la voluntat de protegir els camperols. La llei no només era declarada inconstitucional el 8 de juny de 1934 pel Tribunal de Garanties Constitucionals, de majoria reaccionària, sinó que també es va dictar que la cambra catalana no tenia autonomia per legislar sobre la qüestió. El recurs, promogut per la Lliga Catalana i els propietaris agraris, l’havia presentat el govern espanyol, el qual era encapçalat pel Partit Republicà Radical, els lerrouxistes, i tenia el suport del bloc conservador de la CEDA.
Els partits d’esquerres a Catalunya van fer una crida a defensar l’autogovern, la llibertat i el dret “en el terreny que calgui” i inclús la UGT i la Federació Catalana de Joventuts Socialistes asseguraven que si la Generalitat implementava la llei tot i la sentència, estaven disposades a obrar en conseqüència. El 12 de juny, quatre dies més tard, el Parlament tornava a aprovar la Llei de Contractes de Conreu.
En un clima de tensió creixent, al final de l’estiu es declarava l’estat d’alarma, amb la censura prèvia a la premsa i, arran de l’acostament entre els dos executius, les dretes feien caure el govern espanyol i se’n formava un de nou el 4 d’octubre, encapçalat per Alejandro Lerroux i, ara sí, amb tres ministres de la CEDA.
Una proclamació exigida, però amb poca preparació
La CEDA tenia l’objectiu de revertir l’obra duta a terme d’ençà del 1931 i, de fet, molts dels elements que integraven el grup eren monàrquics i, com a tals, no havien mostrat la seva adhesió al règim republicà. Així, les organitzacions d’esquerres trencaven tota col·laboració amb les institucions i declaraven que defensarien la República per tots els mitjans. La vaga general esclatava el 5 d’octubre a diverses ciutats de l’estat, però estava mancada de planificació, sense cap mena de coordinació entre les diferents localitats i amb la passivitat dels anarquistes.
A Catalunya, el president Companys havia volgut contenir els escamots d’Estat Català i els milicians de l’Aliança Obrera i restar a l’expectativa, amb l’esperança que la vaga general comportés la caiguda del govern i la convocatòria d’eleccions. No obstant això, l’Aliança Obrera, que unia amb una finalitat revolucionària la UGT, comunistes dissidents i una part dels dirigents del CADCI, decretava la vaga general a Catalunya, aturant tramvies, autobusos i trens i penjant pancartes on es llegia Exigim la República Catalana. La CNT, en canvi, es mantenia al marge.
El dia 6 d’octubre, amb la vaga general en marxa, la ciutat restava paralitzada, sense trens circulant i les comunicacions amb la resta de localitats virtualment suspeses. La tensió anava en augment, i al vespre, l’Aliança Obrera convocava una manifestació des de la Rambla fins a l’actual plaça de Sant Jaume demanant armes per al poble. La informació de la resta de l’estat espanyol era molt minsa i el butlletí de l’Aliança Obrera afirmava que la insurrecció s’havia estès «per tot Espanya en magnituds mai vistes», acabant amb «és avui quan ha de proclamar-se la República Catalana». La manifestació feia témer a les autoritats catalanes que s’assaltés el Palau de la Generalitat i s’apoderessin del govern.
Una comissió de l’Aliança Obrera es va entrevistar amb el president Companys, advertint que si consideraven que la revolució estava en perill, proclamarien ells mateixos la República Catalana. Companys va assegurar que des del govern farien el que fos necessari, però que la manifestació havia de concloure; al mateix temps, s’anunciava que el president de la Generalitat es dirigiria a la població a les vuit del vespre, sent rebut amb aplaudiments i visques en sortir al balcó.
Companys afirmava davant del públic present a la plaça que «totes les forces autènticament republicanes d’Espanya i els sectors socials avançats, sense distinció ni excepció, s’han aixecat en armes contra l’audaç temptativa feixista» i proclamava «l’Estat Català de la República Federal Espanyola». El discurs va ser seguit pel batlle Carles Pi i Sunyer i la majoria de regidors de la majoria des del balcó de la Casa de la Ciutat, hissant la bandera catalana al balcó com havia fet la Generalitat. Just després de la sentència contra la Llei de Contractes de Conreu, l’ajuntament ja havia declarat que estaria al costat de les institucions catalanes «vingui el que vingui, passi el que passi» i, arran de la proclamació, es convocava una sessió extraordinària del ple consistorial.
Els fets a l’Ajuntament de Barcelona: els regidors lligaires sota l’artilleria
Les autoritats municipals havien de facilitar el transport i la seguretat dels regidors de la minoria, i per aquest motiu la sessió va ser convocada per a les deu de la nit. La porta de la plaça de Sant Jaume es va mig tancar amb guàrdies municipals armats, i a més es van incorporar una vintena de Mossos d’Esquadra. La proclama era només defensar l’edifici i no respondre si no hi havia abans una nova ordre de l’alcalde.
A les nou ja s’havien produït els primers tirotejos a la seu del CADCI, a la rambla de Santa Mònica. Les forces a la Casa de la Ciutat eren clarament insuficients i, a més, no hi havia cap mena de coordinació ni coneixement de l’actuació de la conselleria de Governació. Per tant, l’ajuntament estava abandonat a la seva sort.
La Lliga Catalana es presentava a la sessió municipal, però no els regidors radicals. La proposició aprovada a dos quarts menys deu d’onze de la nit deia el següent:
«Els consellers municipals subscriuen davant la proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola, fidels als ideals que han servit lleialment tota la vida, proposen al Ple consistorial que acordi la seva ferma i decidida adhesió al President i al Govern de Catalunya».
El líder de la minoria de la Lliga Catalana, Lluís Duran i Ventosa, s’hi va oposar, argumentant que la proposició era improcedent, i per deixar clara la posició i obligar a tots els regidors a pronunciar-se, va demanar una votació nominal. En total, vint-i-dos regidors van votar a favor i vuit ho van fer en contra. La proposició era aprovada i la sessió aixecada a dos quarts i deu d’onze, però els regidors lligaires van haver d’esperar tota la nit a l’edifici a causa del conflicte.
Els soldats van arribar a la plaça de Sant Jaume gairebé sense oposició. El comandant Enric Pérez Farràs, cap dels Mossos, era l’encarregat de defensar la Generalitat. El tiroteig començava a dos quarts d’onze de la nit, sota el foc de dos canons que s’hi estarien tota la nit. A tres quarts de sis de la matinada s’iniciava l’ofensiva final, amb trets de fusell, metralladora i canonades, disparant morterets i dues bombes.
Des de la Casa de la Ciutat no es va disparar ni una sola bala contra els militars i, sense possibilitats de desenllaç favorable, el batlle decidia parlar telefònicament amb el govern català. A les sis del matí, s’estenia una bandera blanca al balcó de forma simultània amb el Palau de la Generalitat. La lluita a la ciutat va costar quaranta morts i més de tres-cents ferits.
Després d’estar assetjats a l’ajuntament, els regidors de la Lliga Catalana van poder sortir a tres quarts de set, intercedint el batlle Pi i Sunyer perquè no fossin detinguts, ja que s’havien oposat a la declaració. Duran i Ventosa i el regidor Frederic Roda i Ventura van abraçar a l’alcalde desitjant-li sort.
L’alcalde Pi i Sunyer, recolzant el cap a un escó, emocionat sentenciava: «Ploro per l’obra que deixo per realitzar». A la plaça, el batlle i els regidors s’unien a Companys i els consellers, sent dirigits a la Comandància Militar, en presència del general Domènec Batet, i d’allà, al vaixell-presó Uruguay.
El judici contra les autoritats municipals
La causa judicial contra els líders de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, per excitació a la rebel·lió, era en un inici instruïda per un jutge militar. En aquest sentit, tres dies després dels fets del Sis d’Octubre, el congrés espanyol restablia la pena de mort. En la mateixa sessió, José Calvo Sotelo agredia el diputat i futur president basc, José Antonio Aguirre, perquè la minoria basca s’havia quedat asseguda i no havia cridat ‘Viva España’.
Tanmateix, la causa contra els responsables de l’ajuntament es va separar de la de la Generalitat. El Tribunal Suprem resolia el 2 de febrer el recurs de l’alcalde i els regidors, que encara es trobaven al vaixell-presó Uruguay, sota jurisdicció dels tribunals militars, i decidia que la jurisdicció civil, concretament l’Audiència Provincial de Barcelona, seria l’encarregada de jutjar-los.
En un començament, l’acusació havia donat a les dues institucions la mateixa responsabilitat, però finalment considerava que l’actuació de les autoritats municipals era anterior a la declaració de l’estat de guerra, i que la proposició municipal no havia afectat l’ordre públic. La causa quedava reduïda a apreciar si hi havia delicte en el caràcter de l’acord municipal que van prendre la nit del 6 d’octubre. Això feia que la llibertat provisional fos qüestió de dies, sortint després de cent trenta-nou dies a la presó, a canvi d’una petita fiança.
El 29 de maig es constituïa el jutjat especial a l’Audiència Provincial de Barcelona. Finalment, ja en el mes de febrer de 1936, els dirigents municipals acceptaven la pena que demanava el fiscal, quatre mesos i un dia d’arrest. La majoria ja havien complert la pena en presó preventiva.
La reorganització d’ERC
L’empresonament dels màxims dirigents catalans comportava un escapçament de la direcció i l’organització d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit fins al moment més gran de Catalunya que, a més, tenia els centres clausurats. En sortir Carles Pi i Sunyer de la presó, el 26 de febrer, assumia la presidència del partit –l’únic juntament amb Companys i Macià que va exercir-la fins al 1991– i formava una Comissió Executiva per reconstruir la disciplina i definir una línia política.
La principal directiva que li havia donat Lluís Companys per carta era depurar files i fer un programa. I si algú s’apartava de la línia marcada, que fos apartat. Com definia Pi i Sunyer: «Una bandera, un nom, una disciplina». Companys havia fet caure la responsabilitat del fracàs dels fets d’octubre sobre el conseller Josep Dencàs, per no haver organitzat adequadament la insurrecció. Per la seva part, els dirigents d’Estat Català exiliats a França, amb un text de Miquel Badia des d’Orleans, feien pública la seva separació d’ERC.
La primera tasca de Pi i Sunyer va ser reconstruir el partit, i posteriorment formar un òrgan de coordinació amb la resta de forces catalanistes d’esquerres, amb ERC com a nucli de les coalicions posteriors. En aquell moment hi havia vora un centenar de municipis intervinguts i un 92% de la població vivia en una localitat sota un règim municipal d’anormalitat.
Sobre la situació de les institucions catalanes, els partits que dominaven el congrés espanyol promulgaven el 2 de gener de 1935 una llei que establia el règim provisional a Catalunya. Manuel Portela Valladares era designat Governador general de Catalunya, mentre Joan Pich i Pon era designat en solitari alcalde de Barcelona en substitució del tinent coronel José Martínez Herrera. Les facultats concedides per l’Estatut restaven suspeses, amb les autoritats nomenades a dit.
Pich i Pon volia donar una aparença de normalitat a la nova vida municipal i que els suplents d’ERC i els regidors no suspesos formessin part de les futures comissions gestores, però la direcció del partit va deixar clar que no pensaven col·laborar i “donar una falsa aparença democràtica”.
Respecte de la vida política catalana, el primer acte d’esquerres no es va poder fer fins al 10 de març de 1935. Una conferència de Marcel·lí Domingo al Gran Price, sobre l’organització d’Izquierda Republicana, encapçalada per Manuel Azaña. ERC havia de celebrar la seva primera conferència el 12 de maig, però va ser suspesa per les autoritats. Finalment, es podia celebrar una conferència de Carles Pi i Sunyer de caràcter més tècnic l’1 de juny, a l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, amb el títol ‘Observacions i experiències sobre la urbanització barcelonina’.
El juliol de 1935 finalment es crearia l’òrgan de coordinació, el Comitè d’Enllaç, amb representants dels mateixos partits que havien format la Coalició d’Esquerres Catalanes en les municipals: Carles Pi i Sunyer (ERC), Nicolau d’Olwer (PCR), Joan Casanelles (PNRE) i Rafael Folch i Capdevila (USC). Les formacions van acordar un programa de mínims compost per l’amnistia, vigència integral de l’Estatut, oposició a l’intent de revisió constitucional, restabliment de la normalitat política, convocatòria d’eleccions legislatives, manteniment dels avenços socials de la República i la vigència de la llei de contractes de conreu.
Uns mesos abans, l’abril de 1935, Lerroux formava un govern de nou sense la CEDA, que era vist en un començament com una rectificació. Els serveis traspassats a la Generalitat eren retornats al governador general, excepte l’Ordre Públic, que el continuava ostentant el General Cap de la IV Divisió Orgànica Militar. La retirada de la CEDA, agraris i melquiadistes del govern va ser per un únic motiu. Els radicals havien indultat els tres caps militars catalans dels Fets d’Octubre (Enric Pérez Farràs, Joan Ricart i Frederic Escofet), que havien estat condemnats a mort per un Consell de Guerra. En canvi, les dretes van pressionar, fins a trencar el govern, perquè es complissin les penes de mort.
Tot i això, la contrareforma va prosseguir, amb les dretes mantenint el suport i l’orientació del govern espanyol. El mes de juny, el projecte de reforma constitucional que havia estat sotmès al consell de ministres feia referència, entre altres matèries, als Estatuts regionals, al divorci, a les confessions religioses i a la concessió d’amnisties.
El restabliment de l’Ajuntament de Barcelona
El 14 de desembre es formava a l’Estat un govern del centrista Manuel Portela, amb l’encàrrec de dissoldre les Corts, arran dels escàndols de l’estraperlo i de l’afer Nombela, que havien deixat els radicals, que havien encapçalat aquesta etapa, en plena descomposició. La reforma constitucional també va quedar truncada arran de la caiguda sobtada de la majoria governamental. El 7 de gener es restablien els drets constitucionals, es reobrien els centre clausurats i es convocaven eleccions.
Les esquerres catalanes havien estat arraconades i apartades de les institucions i els principals dirigents eren encara empresonats. Una derrota electoral hauria estat una ruïna, fet que va facilitar que les formacions s’unissin en el Front d’Esquerres de cara a les eleccions generals, les quals eren convocades per al 16 de febrer de 1936. Carles Pi i Sunyer, com a president de la comissió executiva d’ERC, volia una coalició tan àmplia com fos possible, però va evitar el nom de Front Popular, ja que considerava que era una nomenclatura provinent del Komitern, que podia allunyar una part de l’electorat i a més servia per diferenciar la llista catalana (i la del País Valencià) de la resta de l’Estat. Els elements principals de programa eren l’amnistia, la restauració de l’autonomia, el restabliment dels ajuntaments electes, així com mantenir els progressos socials i evitar una revisió conservadora de la Constitució. Les eleccions estaven totalment polaritzades entre les esquerres i els partits de dretes, que havien governat durant aquest període transitori.
Els caps de llista de totes les circumscripcions catalanes van ser els polítics empresonats: Joan Lluhí a la província de Barcelona, Ventura Gassol per Tarragona, Joan Comorera per Lleida, Martí Esteve per Girona i el president de Catalunya, Lluís Companys, per Barcelona-ciutat. En les eleccions, el Front Popular aconseguia la majoria absoluta d’escons a Espanya i, a la ciutat de Barcelona, la candidatura del Front d’Esquerres aconseguia una contundent victòria, amb un percentatge de vot superior al 60%, i s’impedia així que Francesc Cambó (Lliga), Alejandro Lerroux (PRR) i Josep Cirera i Voltà (CEDA) aconseguissin una acta a Catalunya.
Un dia després de la votació, Carles Pi i Sunyer anava a ocupar l’alcaldia, tot i que no seria fins al dia 18 de febrer quan es restablirien oficialment els ajuntaments populars. Com explica Carles Pi i Sunyer, després de la victòria electoral, es produïen concentracions a la Plaça de la República, on es demanava un acte de força. Com que actuar contra la Generalitat podia ser perillós, va decidir que era millor l’ajuntament per canalitzar les reclamacions. Per dur a terme l’acció i recuperar el poder al consistori, Pi i Sunyer va telefonar al governador general de Catalunya, Félix Escalas, que ho va considerar correcte. També ho va comunicar al batlle que hi havia en aquell moment, el regionalista Ramon Coll i Rodés, que Pi i Sunyer va percebre que fins i tot es va mostrar «encantat i alleujat». Els polítics empresonats recuperaven la seva llibertat i l’autogovern era restablert completament. Els governs gestors i la situació d’anormalitat democràtica arribaven així a la seva fi, encara que fos només per uns mesos.
Per saber-ne més:
Bernades, Vicenç. Estampes de l’Uruguay :la presó flotant. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1935.
Costa i Deu, Joan; Sabaté, Modest. La nit del 6 d’octubre a Barcelona. Valls: Cossetània Edicions, 2006.
López, Manel. Els fets del 6 d’octubre de 1934. Barcelona: Editorial Base, 2013.
Pi i Sunyer, Carles. La República y la guerra. Memorias de un político catalán. Ciutat de Mèxic: Ediciones Oasis, 1965.
