Imatge de portada: la Risiera di San Sabba. Font: Wikimedia Commons. CC-BY-SA-3.0
Fa poc menys d’un mes, les eleccions italianes van donar la victòria a la candidatura neofeixista de Meloni, sacsejant el panorama polític europeu i afinançant la deriva conservadora que es comença a consolidar als diferents països del continent. Així, conjuntament amb la seva victòria, van començar a sorgir, dins del discurs mediàtic, diferents anàlisis que estudiaven l’ascens d’aquesta hereva del feixisme mussolinià al país de la lluita partisana, així com les comparacions amb que, fa justament un segle, Benito Mussolini marxava sobre Roma i, mitjançant un cop d’estat, establia la primera dictadura feixista que viuria Europa durant el segle XX.
En temps com aquests, el paper dels historiadors demantenir viva la memòria democràtica antifeixista és encara més important que mai. És un paper que s’ha d’establir amb l’objectiu d’evitar l’oblit d’aquelles que van patir les conseqüències del feixisme en els seus països, d’aquelles que van morir i que van resistir, donant les seves vides per la llibertat i l’emancipació social. Les polítiques de l’oblit s’han mostrat efectives per la legitimació d’aquests discursos d’odi a l’espai públic un segle després i el seu ascens al poder. Els historiadors han de jugar, així, un paper actiu a l’hora d’evitar que la història sigui reescrita al seu favor pels hereus polítics d’aquelles que, davant la por de perdre el poder polític, van imposar dictadures criminals.
Així, és important visibilitzar els crims que el feixisme va cometre durant el curt segle XX, sense perdre mai de vista quines van serles seves principals víctimes: els comunistes, comunitats ètniques discriminades com la jueva i l’eslava i sectors de la població civil que eren considerats llasts i/o degenerats, com els malalts, ancians i el col·lectiu LGTB. En primera instància, aquesta darrera afirmació pot semblar evident, però la realitat és que la història occidental que ha tractat el periode d’entreguerres i la Segona Guerra Mundial, ha oblidat al 80% de les seves vícitmes a favor del discurs més favorable als Estats Units durant la Guerra Freda.
Alhora, sent els camps de concentració una de les imatges més emblemàtiques de la Segona Guerra Mundial i, concretament, de la violència nazi-feixista al continent europeu, molts d’ells han quedat oblidats per la priorització dels alemanys, austríacs i polacs. La realitat, però, és que tan a l’Estat Espanyol – amb Miranda de l’Ebro o Horta -, a Portugal – amb Tarrafal – i fins a Itàlia també n’hi van haver, tot i que s’hagin vist invisibilitzats per la història més hegemònica. En el cas italià, un dels més famosos va ser el de la Risiera di San Sabba a Trieste.
La seva localització geogràfica és clau per entendre l’impacte social i polític que va tenir el camp de San Sabba: Trieste, al nord d’Itàlia, fa quasi frontera amb Eslovènia i havia estat part de l’Imperi Austrohongarès fins a la seva desintegració l’any 1919 i la seva integració al Regne d’Itàlia l’any 1920, després del repartiment territorial dels antics territorios austro-hongaresos després de la Primera Guerra Mundial.
Aquest fet fronterer marcà la realitat nacional i étnico-lingüística de Trieste. Després de la població italiana, la comunitat eslovena fou el grup ètnic majoritari. A finals del segle XIX, ja es podia analitzar aquesta diversitat ètnico-lingüística a partir de l’estudi de les llengües emprades per la població: el triestí i l’italià eren les més parlades per la societat triestina, l’alemany era la llengua de la burocràcia austríaca i l’eslovè era parlat, sobretot, a la perifèria i als suburbis de la ciutat. A part de la població eslovena, també hi convivien croates, txecs, romanesos, serbis i grecs que, amb el temps, es van acabar assimilant a les comunitats italianes o eslovenes.
Ja des de la fi de a Primera Guerra Mundial, el govern italià va iniciar una neteja ètnica de zones com Trieste amb l’objectiu d’homogenitzar cultural i lingüísticament el país, impulsant la italianització forçosa de la toponimia de la ciutat, dels noms i cognoms i la substitució lingüística del triestí per l’italià. Així, amb la instauració del règim feixista, aquestes mesures repressives es van intensificar i moltes de les comunitats ètniques que vivien a la ciutat van haver de marxar, entre elles l’alemanya i, a partir de les Lleis Racials de 1938, també la jueva.
És en aquest context en què el camp de concentració de San Sabba apareix en escena: originalment, no havia tingut una funció repressora, sinó que des de l’any 1913 havia estat un molí arrosser. Fou a partir de 1943, després dela capitulació italiana i la incorporació de Trieste a la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic (OZAK), que va designar-se com a Polizeihaftlager del Reich.
Era un lloc de pas en el camí de milers de deportats (jueus, croates, eslovens i partisans) cap els camps d’extermini alemanys com Auschwitz o Dachau. Tot i no ser un camp d’extermini també, les condicions de vida eren nefastes i molts dels desplaçats morien per inanició, malalties o tortura. Va ser també l’únic camp nazi italià amb un forn crematori, que va estar en actiu des del 1944 fins al final de la guerra. La majoria dels presoners de San Sabba provenien de zones del nord d’Itàlia i la frontera eslovena amb una important diversitat ètnico-cultural, com és el cas de Friuli, Venezia Giulia o la província de Ljubljanska – Lubiana en italià.
Una de les tortures que patien les víctimes del nazi-feixisme era la de l’isolament durant dies, que tenia greus conseqüències físiques i psicològiques. Un exemple d’aquest isolament es produïa a les minicel·les utilitzades, sobretot, per als presos polítics i els membres de la Resistència Partisana. Es podria dir sense por a exagerar que eren ben bé l’avantsala de la mort . Algunes altres formes de violència que els presoners van patir van estar: ser colpejats, penjats, gassejats i en última instància afussellats.
Des de l’alliberament de Trieste fins a l’any 1954, la zona va ser declarada «Territori lliure de Trieste» com a ciutat-estat independent sota la protecció de les Nacions Unides amb l’objectiu de garantirla bona convivència entre les diferents comunitats ètnico-culturals del país i refredar el conflicte territorial entre Itàlia i Iugoslàvia. Originalment, es va dividir en dues zones – la nord-occidental i la nord-oriental- que a partir de 1954 van ser repartides entre entre els dos països. Actualment, és aquesta divisió la que també constitueix la frontera entre Itàlia i Eslovènia.
Encara a dia d’avui no existeixen dades segures del número de víctimes que van passar pel camp, però oscil·len entre els 3000 i els 5000. El camp va ser alliberat pels partisans iugoslaus amb el suport dels partisans italians i eslovens organitzats al Comitato di Liberazione Nazionale i a l’Osvobodilna Fronta respectivament. Un cop acabada la guerra, es va utilitzar com a presó per part de les les forces partisanes iugoslaves, posteriorment, durant els anys cinquanta, es va utilitzar com a camp de refugiats i, finalment, l’any 1965 va passar a tenir la funció memorial que actualment continua tenint.
En relació a aquesta funció memorística, és clau remarcar com els judicis pels crims comesos a San Sabba no es van produir fins a l’any 1976, després de trenta anys en què els crims nazis comesos a Itàlia no havien estat d’interès judicial. El procés, a més, va quedar quasi en paper mullat, ja que part dels responsables havien estat ajusticiats pels partisans després del conflicte bèl·lic i altres ja havien mort per causes naturals.
Durant molts anys, aquests crims s’han dividit entre els patits per les víctimes “innocents” i les “no innocents”, desvinculant els fets delictius del seu context històric i polític. Aquest fet ha provocat que, encara a dia d’avui, el silenci que va tapar la història de San Sabba durant trenta anys continuï envoltant el camp.
Els processos judicials en casos de memòria històrica, sobretot els de períodes d’extrema violència com fou el nazi-feixisme són, malauradament i de forma general, lents. Això no només passa en el cas de l’Estat Espanyol – tal com volen fer creure alguns-, sinó que a Itàlia, Alemanya i Portugal també tenen brutícia sota la catifa del seu passat dictatorial. Aquesta lentitud implica que la feina de fer memòria acaba recaient en organitzacions socio-polítiques, com els sindicats i les associacions de memòria històrica. En el cas italià, la Confederazione Generale del Lavoro Italiana o l’associació Treno della Memoria han fet una important tasca per apropar la memòria històrica als centres educatius. La voluntat de fer justícia competeix per desgràcia contra els intentsd’amagar i oblidar un passat que esquitxa al conjunt de la classe política i econòmica, així com a part de la població civil.
L’historiador marxista Josep Fontana ja ens deia a «L’ofici d’historiador» que la tasca de la nostra professió no podia resumir-se en narrar els esdeveniments històrics de forma aliena al context nacional i social que ens ha tocat viure, sense un anàlisi sociopolític de fons que ens permeti entendre el per què ens trobem en el punt en què estem i amb la falaç intenció de buscar l’objectivitat i la neutralitat a l’hora d’analitzar la història. La tasca de l’historiador ha de ser social i cívica, ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes del passat i del present per ajudar a resoldre’ls.
En el desenvolupament d’una consciència col·lectiva antifeixista, els historiadors han de ser agents claus. Si això ho descuidem, com a societat deixarem que la història l’escriguin aquells que, des del revisionisme, volen que oblidem a aquelles que van resistir la barbàrie feixista arreu el globus amb l’objectiu de legitimar les noves propostes ultradretanes del present. Encara avui dia, resta una important tasca memorialística al voltant de tots aquells espais on el nazi-feixisme va exercir la seva violència de la forma més explícita: tasca que, per una banda, no pot estar despolititzada i, per l’altra, no pot recaure en la societat civil, sinó que els Estats han d’encapçalar aquest compromís democràtic.
