És coneguda la història contemporània d’Euskal Herria: les guerres carlines, els gudaris del 36, el Moviment Basc d’Alliberament Nacional (MLNV)… Però molts no saben que antany tots els bascos constituïren un ens jurídico-polític comú i independent: el Regne de Navarra (anteriorment anomenat Regne de Iruñea). Diferents regnes volgueren durant segles conquerir el regne basc pirineic: Castella, més tard Aragó, França… Poc a poc el regne va anar perdent territoris al sud dels Pirineus, començant ja des de 1054. En el cas d’Araba, Gipuzkoa i el que quedava de Bizkaia es va perdre el 1200, i l’última conquesta del que quedava del regne al sud dels Pirineus s’inicià el 1512. La conquesta de 1512 va venir de mans de Ferran, el Catòlic —anomenat el Falasrio pels historiadors navarresos degut a les mentides utilitzades pel monarca per legitimar la conquesta. Sota el comandament del Duc d’Alba, les forces militars entraren per la Sakana. Es podria dir que el que significa pels catalans el 1714 ho significa pels bascos el 1512, tot i que la conquesta no va acabar allí. Els lleials als reis de Navarra, Joan i Catalina, realitzaren diversos intents des de la part nord dels Pirineus per tal de reconquerir els territoris perduts pel regne. El Mariscal Pere de Navarra es posà al front de l’exèrcit, però fou apressat a Burgi pels castellans el 1516. En aquest context és quan agafa protagonisme el castell d’Amaiur, situat al poble del mateix nom, a la vall de Baztan. Amaiur històricament havia sigut un pas dels Pirineus, encabit dins la ruta que anava de Baiona a Donibane-Garazi, convertint-se per tant en un lloc de control.
El 1516 els conqueridors enderrocaren la majora dels castells i de les fortaleses de Navarra, per evitar així que els lleials navarresos les reconquerissin, però, en canvi, realitzaren obres de millora al castell d’Amaiur. Aquest va ser reocupat el 2 d’octubre de 1521 pels navarresos, després de quatre dies de setge. Anteriorment, el 30 de juny d’aquell mateix any, havia tingut lloc la batalla de Noain (pels voltants d’Iruñea), l’única gran batalla. Els navarresos caigueren derrotats i, conseqüentment, perderen la major oportunitat de recuperar el regne. Va ser l’últim intent de recuperació de la independència robada. Així, els castellans, sota la direcció del Comte de Miranda, donaren el seu últim cop l’estiu de 1522. Amaiur caigué de nou sota mans castellanes el 19 de juliol de 1522, i el castell va ser enderrocat l’11 d’agost, per evitar, aquest cop sí, que els navarresos el reocupessin. Amaiur va ser l’última resistència sudpirinenca del regne, un regne que havia sigut independent des de 824 i que encara va seguir uns anys més a la part nord dels Pirineus, amb la capital a Pau (Bearn, Gascuña).
El record d’aquest esdeveniment en la memòria col·lectiva del poble basc és considerable. El 1922 encara recordaven allò succeït, amb l’ajuda de grans historiadors com Arturo Kanpion, i posaren un monòlit on antigament s’ubicava el castell. En aquesta escultura hi escrigueren un missatge en euskera —lingua navarrorum segons Sancho el Sabi— , que traduït seria: “als que lluitaren en pro de la independència de Navarra, llum perpètua. 1522”. En euskera: “Napar askatasunaren alde Amayurko echarrian borroka egin zuten gizonai betiko argia. 1522” (amb la grafia del moment). El poeta abertzale Estepan Urkiaga Lauaxeta, assassinat per les forces feixistes el 1937, escrigué un poema que recorda aquests fets: Amayur gaztelu baltza (Amaiur castell negre) escrit amb la grafia euskera del moment. Inclús el 2011, la coalició independentista que entre altres grups formava l’Esquerra Abertzale, es presentà a les eleccions amb el nom d’Amaiur, fent una referència clara a aquest episodi. Encara avui nombrosos abertzales, turistes i curiosos s’apropen al petit poble per anar a peu al monticle on estigué ubicat el castell, i on encara avui hi ha les restes del castell, mantingut així gràcies a les intervencions arqueològiques.
