Com amb altres poblacions africanes, la identitat nacional sahrauí es va anar forjant a conseqüència del procés colonitzador, iniciat per Espanya a finals del segle XIX. Amb les dècades es va anar consolidant i definint un moviment d’alliberació i d’independència política que aniria en augment en motiu de la conjuntura internacional i de la impossibilitat de diàleg amb les autoritats ocupants. L’any 1960, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovava la resolució 1514 (XV) a la qual es proclamava el dret a la lliure determinació i independència dels països i pobles colonials. Seguint els processos descolonitzadors la major part del territori africà s’estava alliberant de la tutela colonial, però el Sàhara Occidental juntament amb les colònies portugueses i els territoris administrats per Sud-àfrica constituïen l’excepció. Al mateix temps, el socialisme panarabista de l’egipci Nasser, així com el triomf de la revolució d’Algèria i la seva independència de França, varen produir una profunda commoció entre la població sahrauí que acabaria influenciant la seva maniobra posterior.
A finals dels anys 60, assistim al sorgiment del primer grup independentista sahrauí organitzat: el Moviment Nacional d’ Alliberació Sahrauí (MNSL), liderat per Sidi Brahim Basiri i la seva estratègia de resistència pacífica. Basiri seria empresonat i desapareixeria en mans de l’administració espanyola després que les tropes reprimissin brutalment una manifestació organitzada pel MNSL al Aaiun l’any 1970. Tot i les recomanacions de l’Assemblea General de les Nacions Unides per tal d’impulsar el procés de descolonització, Espanya no es va mostrar favorable a iniciar-la. Aquesta falta de predisposició de les autoritats espanyoles va acabar comportant la defensa de la lluita armada davant de la impossibilitat de realitzar una descolonització pacífica. Així, al maig de 1973 es va fundar el Front Polisario (Frente Popular para la Liberación de Saguia el Hamra y Río de Oro), considerat com l’únic i legítim representant del poble sahrauí. Durant els anys següents, el Front Polisario va emprendre una guerra de guerrilles contra les forces militars espanyoles. Es considera que a partir de 1974 el posicionament d’Espanya entorn la problemàtica sahrauí es va fer cada cop més compromès i difícil d’argumentar internacionalment. Una sèrie de circumstàncies, com ara la desaparició de Carrero Blanco com a principal defensor de les tesis integracionistes, la inestabilitat del règim franquista del moment i la pressió del moviment nacionalista sahrauí, van fer que les autoritats espanyoles optessin per comunicar a les Nacions Unides la decisió del govern de celebrar un referèndum d’autodeterminació per marxar del territori. Davant d’aquesta decisió, el Marroc va pressionar les Nacions Unides, amb el recolzament de França i els Estats Units, per paralitzar la consulta; al·legant drets històrics sobre el territori, l’anomenat Gran Magreb. Aquests drets es justificarien en base als postulats Allal- elFassi, fundador del partit nacionalista Istiqlal, qui defensaria retornar a les fronteres del l’imperi del s.XI (Sàhara Occidental, Mauritània, zones occidentals d’Algèria, zona nord de Mali, Ceuta i Melilla).
A causa de la dificultat de decidir quin era l’estatus jurídic internacional del territori del Sàhara en el moment de la colonització, es va sol·licitar a la Cort Internacional de Justícia de la Haya la seva “opinió consultiva”. El Marroc, per tal de reforçar els seus arguments i aconseguir més recolzament, va oferir a Mauritània la partició del territori sahrauí a canvi de la seva associació i de la renúncia a les seves aspiracions territorials sobre el país. L’any 1975 la Cort Internacional feia públic el seu polèmic veredicte: “Se reconoce la existencia, en el momento de la colonización española, de lazos jurídicos de alianza entre el Sultán de Marruecos y algunas tribus que vivían en el territorio del Sahara Occidental (…) La corte no ha constatado la existencia de vínculos jurídicos que hagan modificar la aplicación de la resolución 1514 referida al principio de autodeterminación…” Tot i que es negava l’existència d’una relació de sobirania sobre la totalitat del territori, Marroc el va interpretar en benefici de les seves aspiracions territorials. El monarca Hassan II es va dirigir a la població i els va convidar a realitzar una marxa humana amb l’objectiu “d’entrar pacíficament en el territori del Sàhara i abraçar als germans del sud”. És l’anomenada “Marxa Verda”, on 350.000 civils , 25.000 soldats reials i aviació marroquina es van dirigir cap al Sàhara Occidental.
Segons diferents autors, aquesta marxa respondria a una estratègia política de la monarquia per desviar l’opinió pública cap a problemàtiques externes, en motiu de la prolongada crisi interna que patia el Marroc i que havia portat a l’exèrcit a protagonitzar dos intents de cop d’estat al 1971 i al 1972. Davant de l’ocupació, de la inestabilitat governamental de l’Espanya del moment amb Franco moribund i de la negativa a entrar en una guerra amb Marroc, l’11 de novembre es varen signar els Acords de Madrid. En aquests, Espanya cedia l’administració del Sàhara al Marroc, que s’establiria al nord i a Mauritània, que es faria amb el sud. D’altra banda, es van establir certes contrapartides econòmiques i polítiques, com ara la participació econòmica en els fosfats de Bucraa en un 35% així com acords pesquers en benefici de la flota espanyola. L’any 1976 amb l’abandonament efectiu del territori per part dels espanyols i sense la realització de la conseqüent descolonització, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Disposats a evitar la consolidació de l’ocupació pels estats veïns, les forces sahrauís es varen enfrontar a les Armades Reials Marroquines i amb l’exèrcit maurità en una guerra de guerrilles, on finalment, Mauritània debilitada econòmicament i políticament va acabar firmant la pau amb la RASD l’any 1979.
Tot i això, la seva retirada fou seguida per l’ocupació de l’exèrcit marroquí. Amb l’objectiu d’obtenir beneficis estratègics en l’enfrontament, als anys 80 Marroc va iniciar la construcció d’uns murs defensius al voltant de les zones ocupades per tal d’impossibilitar les incursions polisàries a l’interior del territori del Sàhara ocupat i al sud de Marroc. L’enfrontament va acabar arribant a un empat tècnic el 1988, les dues parts varen prendre consciència de la impossibilitat d’obtenir una victòria militar. Es va realitzar un acord de pau encaminat cap a un procés de negociació liderat per les Nacions Unides i la Organització per la Unitat Africana i que té com a proposta realitzar un referèndum d’autodeterminació. Les negociacions es van iniciar un any més tard, però aviat van sorgir les disputes entorn al cens a utilitzar. El Front Polisario defensaria la utilització del cens espanyol de 1974, el Marroc en canvi, un cens posterior a la seva ocupació. Com és lògic, l’ús d’un o altre cens hauria suposat la clara victòria d’una de les parts. A causa d’aquestes disputes el referèndum es va aplaçant. L’any 1991 es va establir la MINRUSO (Missió de Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental) amb l’objectiu de supervisar la consulta i l’alto al foc.
Posteriorment al 2003 es va realitzar el Plan Baker II que proposava més autonomia per al Sàhara com a fase prèvia a la celebració del referèndum. No obstant, les dues parts no el van acceptar però sí que es va incloure l’opció d’autonomia al referèndum. En l’actualitat les negociacions es troben en una situació de bloqueig, la població autòctona continua dividida entre la zona ocupada, l’alliberada i els camps de refugiats. Marroc segueix insistint en el fet que la seva proposta d’autonomia, presentada al 2007, és al màxim al qual es pot aspirar. Mohamed VI, en motiu del 39 aniversari de la Marxa verda, afirmava: “Marruecos va a permanecer en su Sáhara y el Sáhara en su Marruecos, hasta el fin de la existencia” negant així qualsevol possibilitat d’independència. Mentrestant, el Marroc, amb el suport d’altres potències, continua explotant i enriquint-se dels recursos del territori i ha anat reforçant la marroquinitat de la zona amb constants trasllats de la població. Exerceix repressió cap a qualsevol reivindicació a favor del Front Polisario i de l’autodeterminació, violant constantment els drets fonamentals dels sahrauís.
Trobem un fort control mediàtic per silenciar les denúncies sobre la vulneració dels drets humans, alhora que s’ha vetat l’entrada al territori a moltes organitzacions. A l’altra banda dels murs, El Front Polisario manté les seves tropes i milers de sahrauís viuen en camps de refugiats a Algèria (Tindouf) a l’espera de la solució del conflicte. El primer ministre de la RADS, Abdel kader Taleb Omar anunciava al 2016 l’intent del Marroc de violar l’alto al foc, assegurant que s’estava disminuint la zona de separació entre els territoris ocupats i els alliberats (120 m). Davant d’aquesta situació de bloqueig, de la passivitat de la comunitat internacional i de la incongruència del dret internacional, cada cop són més les postures que es plantegen el retorn a la lluita armada. Tal com afirmava el 2016 Jadiyetu El Mohtar (responsable a Espanya de la UNMS), “el Frente Polisario se reserva el derecho de utilizar todos los medios que considere oportunos para defender sus derechos y aquí, está claro, cabe la posibilidad de retomar las armas. No podemos esperar hasta el infinito.”
