Per citar aquesta publicació

Sangés, Martí (2022) “Cosmovisió i pensament polític al món occidental de l’Antic Règim”, Ab Origine Magazine, 74 (juny) [en línia].
Tags

Cosmovisió i pensament polític al món occidental de l’Antic Règim

Imatge de portada: Ambrogio Lorenzetti, Allegoria ed effetti del Buono e del Cattivo Governo (1337-1340). Font: Viquipèdia

Introducció

Aquest article planteja alguns elements clau per entendre la cosmovisió i el pensament polític del món occidental dels segles medievals i moderns. Un món que podríem anomenar premodern —dins la periodització modernitat-postmodernitat—, tradicional, o de forma més popular i econòmica, d’Antic Règim. Diem pensament polític, tot i que potser seria millor parlar de concepcions —quelcom menys definit que les idees o les teories— de lo polític, perquè ens centrarem en aquelles representacions profundes que prefiguraven la reflexió política. I parlem de cosmovisió en la mesura en què tals categories només són comprensibles si se situen dins de la constel·lació de nocions i intuïcions que constituïen el marc mental d’aquella cultura històrica.

Abans d’entrar en matèria, anotarem tres reflexions. En primer lloc, i contra la periodització històrica tradicional, apostem per la continuïtat d’aquest conjunt de nocions que fonamenten una manera de pensar lo polític i que es contraposa al món de l’Imperi romà tant com al nostre món postrevolucionari. Adoptem, doncs, una mirada general que, evidentment, sacrifica detalls, canvis i contradiccions que es van anar donant durant aquests gairebé mil anys. Ara bé, vist en perspectiva, i sempre atenint-nos al món profund de les concepcions que vertebren una cosmovisió, durant aquell llarg període podem parlar de canvis, però no de trencament, com sí que es dona entre aquella manera de concebre el món i la nostra, eminentment moderna. 

En segon lloc, farem bé de tenir present un advertiment que tot observador hauria de recordar cada cop que s’endinsa en la història: el passat és un lloc estrany, poblat per éssers humans amb una mentalitat aliena a la nostra. Només reconeixent aquesta radical alteritat, deixant-nos sorprendre per l’estranyesa, podrem comprendre, sempre parcialment, com es pensava lo polític fa centenars d’anys, tot evitant així el risc de caure en l’anacronisme. Cal insistir-hi, perquè fins no fa gaire la historiografia del pensament polític, de les institucions i del dret, havia estat dominada per una línia interpretativa que inconscientment hi queia constantment. L’error consistia en partir del vocabulari i la semàntica de la política contemporània, —que té en l’Estat la seva màxima creació—, com a pertanyents a una realitat intemporal i, per tant, susceptibles de ser aplicats per a la interpretació de totes les cultures històriques.

Una lectura històrica en clau de progrés, que mena a l’evolucionisme, i que no és altra cosa que una construcció ideològica del segle XIX per criticar l’Antic Règim i legitimar el naixent Estat liberal. És important tenir present això, perquè el que canvia amb l’entrada de l’època contemporània no és, per exemple, un refinament del dret, o una liberalització d’un Estat fins llavors absolutista. Es tracta de profunds canvis d’ordre qualitatiu, doncs la concepció del dret era una altra i, per altra banda, l’Estat directament ni existia, fet que no exclou que al llarg de l’època moderna s’anessin posant les bases que el faran néixer. 

Arribem així a la tercera anotació preliminar, que gira sobre el risc que suposaria parlar de “política” tal com l’entenem avui –per això ens referim a “lo polític”, entenent per això la disposició universal de l’home d’actuar en l’organització de la comunitat. Una política entesa autònomament és aliena al pensament premodern. Aquesta va ser, precisament, la innovació de Maquiavel, això és, delimitar-la, separar-la dels camps en què es trobava inserida. Contràriament al raonament modern, que és el de l’especialista, que separa i atomitza, la reflexió premoderna, com la de tota cultura tradicional, tenia una visió totalitzant de la realitat, de manera que no podem entendre lo polític sense copsar la seva interdependència amb una multiplicitat de branques, més o menys distingibles, però no separables, de les quals destaquen la teològica i la jurídica. Fets aquests aclariments, ja podem començar a caminar.

Un ordre jurídic múltiple: corporativisme i dret

La cosmovisió de l’Antic Règim està dominada per la idea d’un ordre universal, instaurat per Déu. Aquest ordre, com el de tota cultura tradicional, està jeràrquicament estructurat. La terra es troba supeditada al cel, de la qual n’és un reflex i, al mateix temps, hi resta unida —d’aquí l’obertura de l’home cap allò diví. Aquesta comunitat jerarquitzada, que trenca amb la nostra manera de pensar lo social i que pressuposa una igualtat abstracta d’individus, es fonamenta en les diferències que la mirada medieval trobava concretades en la natura. Però allà on la diferència —la desigualtat— és per a nosaltres una anomalia que cal erradicar, en el pensament premodern era la condició necessària per assolir l’harmonia i la unitat del conjunt. A la magna catedral jeràrquica que era l’univers, a cadascú li era assignat un lloc i una funció diferent. 

Lucas Cranach el Vell, La Creació, a la Bíblia de Luter, versió acolorida (1534). Font: Viquipèdia.

És capital tenir present que la matèria primera amb què estava formada aquesta comunitat tradicional no era l’individu sinó el col·lectiu, que s’entenia com a corporació. Així, la sintaxi jurídicopolítica premoderna no estava constituïda de subjectes de dret iguals, sinó d’una multiplicitat de corporacions qualitativament diverses, que són les que dotaven l’individu de drets i llibertats. Mentre el dret modern assigna a l’individu una persona jurídica en singular, a l’Antic Règim s’hi superposaven múltiples personalitats jurídiques o estats —plural d’status—, a raó dels cossos als qualspertanyi. Això s’explica perquè, allà on nosaltres hi veiem éssers humans iguals, la mirada premoderna —que és concreta, no abstracta— hi distingeix homes, dones, pares, sabaters, monges, ciutadans, bisbes, súbdits, etc.

Etiquetes que vinculen l’individu amb diversos cossos socials, que es poden contraposar —laïcat, clerecia— i superposar concèntricament: casa, gremi, ciutat, regne, cristiandat. Aquesta multiplicitat d’estats per persona és el que explica, per exemple, que de forma natural un mateix príncep pogués ser titular de nombrosos dominis, com era el cas del comte de Barcelona. Veiem com aquesta comunitat ordenada està formada per una successió de cossos jerarquitzats, a l’interior dels quals també hi ha, necessàriament, un ordenament, doncs tot cos necessita un cap. Aquí rau la similitud fonamental entre el pare, el rei, i Déu mateix, en tant que cap del cos suprem, l’univers. Aquesta és la lògica elemental de l’Antic Règim: corporacions que aixopluguen individus; individus que personifiquen corporacions i que es vinculen mitjançant llaços personals de dependències mútues de tot tipus. Unes obligacions que els són imposades —segons el seu status dins la jerarquia— en tant que necessàries per mantenir l’ordre fonamental.

Arribats aquí, ja podem comprendre perquè no podia existir res similar a l’Estat a l’Antic Règim. A més de l’individu, perquè es doni tal constructe liberal hi ha d’haver una neta separació entre l’esfera privada i la pública, així com la contraposició entre la societat i l’Estat. En un món dominat pel corporativisme no tenim contraposició entre els diferents cossos concèntrics, sinó una continuïtat més o menys difuminada, que és el que permet que un mateix individu es revesteixi de múltiples estats. Per això la casa era l’entitat política bàsica, i la figura del pater familias, l’arquetip del poder que encarnava tant un pagès com el mateix rei.

Una segona condició essencial per a l’Estat és que tingui el monopoli de la producció i execució del dret i de la violència legítima, que és el que fonamenta la seva sobirania. Això és així en tant que el dret de la modernitat es caracteritza, efectivament, per ser un producte de l’Estat, és a dir, de la voluntat del sobirà. Un dret constituït per un conjunt de lleis escrites que normalment es troben codificades, això és, regides per una lògica sistemàtica. En clara contraposició amb aquesta noció de dret, marcadament abstracta, rígida i coactiva, tenim la concepció de dret de la premodernitat.

Una primera nota dissonant és que el dret no es deu a la voluntat del poderós, sinó que es troba en la realitat observable del cosmos creat per Déu, l’únic i autèntic sobirà. És una realitat preexistent, que a l’home només li pertoca interpretar. En línia amb això, el dret no és fruit de l’abstracció, sinó que rau en el caràcter concret dels fenòmens. És a dir, el dret es troba encarnat en les coses, tot revelant l’ordre que els és inherent. Aquesta aproximació dona peu a un ordenament jurídic construït de manera asistemàtica, cas a cas, amb una mirada atenta a la realitat de cada cosa i al seu lloc en el tot, fet que explica el caràcter flexible d’aquella cultura jurídica.

Una realitat social dominada per la diversitat no podia plasmar-se en un dret en singular, sinó en un ordenament jurídic plural, afí al pensament corporativista. Com els diferents cossos, els diferents drets —familiars, gremials, comercials, municipals, reials, dret comú, etc.—  que podien ser escrits o no, presentaven una gran autonomia i compatibilitat. Aquesta multiplicitat de drets inundava la realitat social, adaptant-se a les diferents circumstàncies. Per això podem afirmar que la vida de l’home premodern està travessada de lo jurídic, tant en el seu desenvolupament com en el seu desenllaç, que no era altre que el Judici Final.

 Abans ens hem referit al pes de la comunitat sobre l’individu, que es troba sotmès a una sèrie d’obligacions. Ara podem dir que aquestes relacions de contraprestació que vertebren la comunitat —inclosos els vincles afectius— s’entenien com actes jurídics, constitutius i al mateix temps reveladors de l’ordre natural. Són relacions regides pel costum, que era una font de dret —majoritàriament no escrita— destacadíssima, que donava peu al convenciment que, en tractar-se d’actes suposadament repetits des de temps immemorials, reflectia que la voluntat de la comunitat encaixava harmònicament amb la naturalesa, és a dir bondat, de les coses.

Tot i aquesta imatge estàtica, la veritat és que el costum era, com a font de dret, el principal mecanisme d’adaptació de l’ordenament jurídic respecte els canvis socials.Això explica per què a l’Antic Règim el dret tenia un caràcter menys legislatiu que jurisprudencial, és a dir, que no es devia tant al poder polític, sinó sobretot a l’obra de la miríada de tribunals presents a tot el territori. En definitiva, per comprendre i actuar sobre el món, la ciència jurídica era l’eina fonamental —per això era, després de la teologia, la branca del saber més prestigiosa de l’època— i els juristes, considerats sacerdots de la justícia, els actors principals. 

Un mosaic polític plural: jurisdicció i autonomia

Amb tots aquests elements en joc, ja estem en disposició d’invocar la categoria clau del poder polític a l’Antic Règim, que no és la sobirania, sinó la jurisdicció, és a dir, la capacitat de dir el dret. Un dret, recordem-ho, que no era fruit de la voluntat política, sinó que es corresponia amb el coneixement de l’ordre còsmic. Per la seva banda, la justícia, era la virtut que, partint d’aquest saber, permetia mantenir aquell ordre en el seu equilibri original.

Aquesta era la finalitat del poder polític: conservar l’ordre, que és bo en tant que volgut per Déu i refermat pel costum. Un poder polític supeditat, limitat pel dret, realitat inherent al món i que, per tant, li és anterior i li pauta el camí. Una realitat que el poder no pot crear, sinó tan sols interpretar. Amb aquestes darreres afirmacions podem entendre per què qualsevol aproximació que entengui el poder a l’Antic Règim en termes “absolutistes” està condemnada al naufragi.

L’emperador Enric II caracteritzat com a jutge. Evangeliari de Montecassino (ca. 1020). Font: Wikipedia.

Ara també podem entendre per què la teoria política —sobretot en època medieval— cal cercar-la en la jurisprudència, i per què l’essència del poder es trobava en l’administració de justícia, atribut de tota entitat política des del moment en què la moderna separació de poders era inexistent. Per això, junt amb els juristes, destacava la figura del príncep com a jutge.

Per copsar la importància d’aquesta funció, recordem que el procés de consolidació de les monarquies a la baixa edat mitjana es concretava amb l’erecció del tribunal reial com a preeminent. Tot rei tenia així com a principal funció el manteniment de l’equilibri entre les diferents corporacions del regne, mitjançant el principi de la justícia distributiva: donar a cadascú el què li pertany, això és, segons el lloc que ocupa dins la jerarquia social. Conservació d’un ordre que, quan decau, fruit de la fal·libilitat humana, cal reordenar o, literalment, “redreçar”. Un ordre de caràcter còsmic que a la terra apareix com a estabilitat, pau, o “bé comú”, noció central del pensament polític d’ençà dels segles baixmedievals. 

La terra es torna a vincular al cel, i de retruc el príncep amb Déu, com a vicari revestit de la mateixa funció justiciera-ordenadora. Però hem de procurar de no deixar-nos portar i veure en la figura reial una concentració de poder “absolut”. A més d’estar supeditat al dret, és clau entendre que el seu poder, és a dir, la seva jurisdicció, es troba enmig de la pluralitat d’ordenaments jurídics que hem mencionat abans, i que ara podem concebre com una pluralitat d’entitats polítiques.

Efectivament, cada una de les corporacions que formen la comunitat de l’Antic Règim està dotada d’uns drets, d’unes llibertats i d’una jurisdicció, encara que sigui de manera informal, com seria la del pare de família. El poder, per tant, en comptes d’estar concentrat al cim de la jerarquia es troba repartit en una multiplicitat de jurisdiccions jeràrquicament situades, sovint solapades, generant així els conflictes de jurisdicció tan típics de l’època. 

Dit això, ja podem invocar un darrer terme que il·lustra aquesta realitat política plural. Si, com hem dit, no podem parlar de sobirania, tampoc podem fer-ho, de fet, d’independència. En una realitat jurídicopolítica d’entitats interdependents, ens toca parlar d’autonomia. Corporacions amb capacitat d’autoadministrar-se, sí, però sempre partint de la seva interrelació, que, si per una banda causava les seves limitacions mútues, per l’altra els permetia assolir la unitat del tot el conjunt, que al Principat es concebia com el «cos místic de Catalunya».

Davant de tot el que s’ha dit fins aquí, hom podria sospitar que es tracta d’una exposició del pensament dels sectors dominants, amb una retòrica dirigida a legimitar-lo. Certament, no podem negar que en part sigui així, però volem acabar amb algun matís per tal que l’afirmació anterior no caigui, com passa sovint, en una mera crítica presentista. Més enllà del fet que una lectura binària en clau de dominador-dominat, que tendeix a fer del segon un mer actor passiu, respon a una lògica moderna, aliena a la concepció de la pluralitat juridicopolítica d’aquella època, destacarem una qüestió.

Les Corts catalanes, amb el rei i els tres cossos estamentals, representaven la totalitat del “cos místic” o “General” de Catalunya. Incunable de les Constitucions de Catalunya de 1495. Font: Viquipèdia.

Les concepcions que hem anat destacant formaven el marc des del qual podia pensar la comunitat, i com a tal, són compartides, almenys per una àmplia part d’aquella. Les disputes polítiques se situen a un nivell més superficial on el què es dicuteix no és la noció, posem per cas, del bé comú —al qual tots hi estan obligats— sinó com aquest ideal es concretava. Així, per exemple, quan el rei intentava deslligar-se dels límits que li imposava aquella pluralitat de jurisdiccions, argumentava que ell era la font de tota jurisdicció, cosa que pràcticament ningú li discutia. El que passava és que part d’aquesta jurisdicció l’havia delegat, per exemple als municipis reials. Era aquí, al voltant de la qüestió de fins a quin grau n’havia delegat, i si tal fet era revocable o no, que es lliurava el conflicte. 

Cloem aquí aquest esbós d’una cosmovisió i d’una mirada política dominada per les nocions d’ordre, unitat, reciprocitat i harmonia. Un món, el de l’Antic Règim, on la perfecció rau en la comunitat, que es vertebrava mitjançant unes relacions regides per una lògica flexible, ambivalent i inclús contradictòria, almenys des dels nostres ulls, que el contemplen des d’una llarga distància.

Per saber-ne més

BRUNNER, Otto, “La «casa grande» y la «Oeconomica» de la vieja Europa”, a Nuevos caminos de la historia social y constitucional, Alfa, Buenos Aires, 1976 (edició original alemanya, 1968).

CLAVERO, Bartolomé, Tantas personas como estados. Por una antropología política de la historia europea, Tecnos, Madrid, 1986.

GARRIGA, Carlos, “Orden jurídico y poder político en el Antiguo Régimen”, Istor: revista de historia internacional, 16 (2004).

GROSSI, Paolo, El orden jurídico medieval, Marcial Pons, Madrid, 1996 (edició original italiana, 1995)

HESPANHA, Antonio Manuel, “Una nueva historia política e institucional”, Revista Mexicana de Ciencias Políticas y Sociales, 41-166 (1996).

IMÍZCOZ BREUNZA, José María, «Comunidad, red social y élites. Un análisis de la vertebración social en el Antiguo Régimen», a Idem (coord.), Elites, poder y red social: las élites del País Vasco y Navarra en la Edad Moderna, Universidad del País Vasco, Bilbao, 1996.

  • (Guissona, 1994). Graduat en Història (UB) i Màster en Història Moderna (UB). Estudio els vincles entre política i religió, sobretot a l'Europa baixmedieval i moderna.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Sangés, Martí (2022) “Cosmovisió i pensament polític al món occidental de l’Antic Règim”, Ab Origine Magazine, 74 (juny) [en línia].
Popular

Relacionat