El «llarg 68»: radicalització de la protesta i sorgiment dels nous moviments socials a l’Estat espanyol durant el tardofranquisme

Un d’eixos moments als quals ha semblat que un fantasma recorrera el món ha sigut, sens dubte, la dècada de 1960 -tal vegada junt 1848, els anys immediatament posteriors al triomf de la Revolució Russa de 1917 i les darreries del primer decenni del segle XXI-. Inaugurada pel triomf dels “barbuts” a Cuba a inicis de 1959, les accions, paraules i imatges de les revolucionàries i revolucionaris d’aleshores es reproduïren i circularen per tot el globus. Foren anys als quals es succeïren les Marxes pels Drets Civils, les experiències contraculturals, els disturbis de l’Stonewall Inn i les protestes contra la guerra de Vietnam als Estats Units; els provos^[1]Moviment contracultural que es donà a Holanda i pretenia sacsejar la societat amb intervencions provocatives. holandesos, la Revolució Cultural xinesa, el Maig francès, la primavera de Praga, l’autunno caldo a algunes ciutats italianes en 1969 i el Cordobazo argentí d’eixe mateix any. Què estava ocorrent?

Als darrers anys, coincidint sobretot amb el cinquanta aniversari de l’emblemàtic Maig francès, s’ha produït una interesant revisió historiogràfica que ha analitzat el fenomen de les protestes de darreries dels seixanta des de distintes vessants. Tal vegada una de les fites que caldria assenyalar és que, més que parlar d’una data o uns fets concrets, hem de fer referència a uns “anys 68” en plural o a un “llarg 68”. Treballem, doncs, ara amb un enfocament més ample: el d’un cicle de protestes i mobilitzacions de vora més d’una dècada. Per altra banda, s’ha problematitzat també alguns dels tòpic existents, especialment aquell que presenta les i els soixente-huitards com joves burgeses i burgesos estudiants a la universitat. En eixe sentit, si bé és cert que al llarg d’eixa dècada el nombre d’estudiants a l’ensenyament superior es duplicà a països com Espanya, Gran Bretanya i Itàlia i, fins i tot, es triplicà a altres com França, la joventut europea d’aleshores estava ben lluny de ser majoritàriament universitària. Tampoc podem dir, tot i la mediàtica imatge juvenil, que foren només esdeveniments protagonitzats pel jovent. De fet, en les protestes es forjaren trobades entre diversos sectors socials, sobretot a França i Itàlia –i també, en certa mesura, a l’Estat espanyol-. Al cas francès, per exemple, tal vegada el més emblemàtic, tingué lloc la major vaga general del país, a la qual participaren persones de tots els àmbits laborals i regions. Des de la historiografia, per tant, s’està plantejant un model d’anàlisis multicausal que incloga elements polítics, generacionals i culturals. Entre tots aquests, però, m’agradaria subratllar l’aparició d’una cultura revolucionària. És a dir, una forma compartida de llegir la realitat d’aleshores com una situació potencialment revolucionària sobre la qual calia actuar. Aquesta visió del món, encara que minoritària en termes quantitatius -restringida a uns cercles molt ideologitzats-, fou, tanmateix, socialment i mediàticament rellevant. En ella, convergiren elements com l’antiautoritarisme, la democràcia directa o l’autogestió. L’antiautorisme en tant que crítica a les jerarquies heretades –l’autoritat política, familiar, religiosa o als propis campus-, però també en tant que crítica a les experiències autoritàries del socialisme realment existent. Pel que respecta a les formes polítiques, hi havia també certa voluntat d’aprofundir i superar la democràcia representativa, desqualificada com “burgesa”, a favor d’una democràcia radical i directa, que era concebuda com “obrera” Açò es manifestà en un èmfasi, com mínim retòric, en les formes assembleàries i participatives. Respecte a l’autogestió, es veia con una forma de democratitzar l’economia, al posar-la sota control obrer. A més de tot això, es buscava també estendre la concepció d’allò polític a qüestions personals i de la vida quotidiana i, no sense tensions amb un discurs i una identitat fortament obrerista, multiplicar els subjectes revolucionaris -estudiants, dones, minories ètniques, dissidents sexuals…-. En aquest darrer sentit, els anomenats “nous” moviments socials es convertiren en el terreny privilegiat de noves formes de fer i viure la política.

A l’Estat espanyol, també al llarg de la dècada dels seixanta però, sobretot, als setanta trobem un cicle de protestes i mobilitzacions equiparable al de la resta dels països del seu voltant. Tanmateix, la persistència de la dictadura franquista imprimí forçosament certs trets característics, com la presència d’una repressió institucionalitzada i la forçosa clandestinitat a la qual es van veure sotmesos quantitat de grups i persones. Tot i això, aquells anys foren anys als quals les lluites a les universitats i instituts, a les fàbriques i als barris es radicalitzaren. Per exemple, a València en 1967 un grup d’estudiants i treballadores intentava, sense èxit al ser reprimit per la policia armada, celebrar el primer de maig. A Madrid a inicis de 1968 un estudiant llançava un crist a un furgó policial des d’una finestral de la facultat de Filosofia. La conflictivitat era alta a algunes províncies com Astúries, Barcelona, Biscaia, Guipúscoa i Madrid i les declaracions dels estats d’excepció es seguiren en el temps. Dins d’aquesta conflictivitat començaren també a prendre cos els “nous” moviments socials o alternatius: el pacifisme, el feminisme i l’ecologisme, així com altres com el d’alliberament (homo)sexual o l’antipsiquiatria. Com podem imaginar, però, la resposta del règim continuà sent igual de brutal: qualsevol crítica contra qualsevol dels aspectes de la vida sota la dictadura era entesa com un desafiament a la dictadura mateixa. De fet, en molts casos, les primeres activistes foren detingudes i/o empresonades i els incipients col·lectius hagueren de desenvolupar les seues activitats sota subterfugis o noms aparentment neutres. No trobem, per tant, una activitat més o menys “normalitzada” d’aquests fins 1976 i, sobretot, 1977.

Encara que el moviment pacifista comptava amb una trajectòria anterior, que podem remuntar a les primeres dècades del segle XX amb l’oposició a la presència espanyola al Marroc o en contra del bel·licisme dels anys de la Gran Guerra, fou durant el tardofranquisme que s’articulà un nou moviment entorn l’antimilitarisme. Cal tenir en compte que aquest suposava un important desafiament a l’Espanya franquista ja que apuntava a un dels pilars del règim, l’Exèrcit, que havia protagonitzat el colp d’Estat de 1936 i amb els valors del qual la dictadura havia intentat impregnar la societat. Una fita sol citar-se com a punt d’arrencada: la declaració del jove Pepe Beunza, qui vivia aleshores a València, com a primer objector al servei militar obligatori per motius no religiosos en 1971 -anteriorment, havien hagut casos d’objecció per part testimonis de Jehovà que adduïen la seua fe por oposar-se-. El cas de Beunza animà a altres joves arreu de l’Estat, que formaren diferents grups antimilitaristes i per la no violència a ciutats com Barcelona, Tarragona Vic, València, Bilbao, Pamplona, Madrid o Màlaga,. En 1974 s’arribaren a arreplegar 1.200 signatures a favor de l’objecció de consciencia al servei militar i Beunza i Gonzalo Arias, altre activista per la no violència, proposaren i posaren en marxa un servei civil alternatiu que poguera funcionar com exempció del militar.

Pel que fa al feminisme també a darreries de la dictadura anà articulant-se, a l’igual que ocorria a altres indrets, un feminisme “de segona onada”. Aquesta darrera expressió s’encunyà per diferenciar les lluites i reivindicacions d’aleshores de les que s’havien dut a terme anteriorment. A grans trets, pot dir-se que, mentre que en la “primera onada” les reivindicacions estigueren centrades en la inclusió de les dones dins dels drets jurídics i polítics -vot, accés a l’educació-, la “segona” es centrà en reivindicacions relacionades amb la subjectivitat i el propi cos -elecció lliure de la maternitat, gaudi de la sexualitat- . Açò no vol dir, però, que hi haja un tall net: la legislació sobre el divorci, per exemple, que podríem situar dins de l’esfera jurídica, fou, justament, un dels camps de batalla d’aquest “nou” feminisme. Al cas espanyol, sol citar-se com precedent la creació del Moviment Democràtic de Dones (MDM en les seus sigles castellà) en 1965. Aquesta formació, lligada al Partit Comunista d’Espanya (PCE), es dedicava, sobretot, a tasques relacionades amb la solidaritat amb les famílies dels empresonats polítics. Encara que es partia originalment d`una visió de la dona més o menys tradicional –la feina més “maternal” de suport als pesos i preses-, als anys setanta el MDM anà assumint reivindicacions pròpies del feminisme socialista tradicional. Per altra banda, el 1975 fou declarat Any Internacional de la Dona per la ONU la qual cosa permeté cert recer a activitats relacionades amb donar visibilitat a les dones. De fet, en desembre es celebraren les Primeres Jornades per l’Alliberament de la Dona que han esdevingut tota una fita per al feminisme de tot l’Estat. Apareixia també per aquelles dates el recull de textos de la històrica Dones Lliures que afavorí la reaparició del grup femení anarquista amb noves preocupacions -avortament, anticonceptius…- a ciutats com Barcelona, Madrid, Saragossa o València. L’any següent, 1976, es celebrarien també les Primeres Jornades Catalanes de la Dona i sorgirien per tot l’Estat tot un seguit de grups que es reclamarien com feministes.

També de l’ecologisme podem dir que hi havia una trajectòria anterior, amb grups naturistes i vegetarians, sobretot, tot i que no només, entre els grups d’afinitat llibertaris dels anys vint i trenta del segle XX. Però, fou també durant els últims anys de dictadura que prengué forma un nou moviment ecologista. En eixe sentit, sol posar-se com referència la creació de l’organització Asociación Española para la Ordenación del Territorio i el Medio Ambiente (AEORMA) en 1970, així com una primera reunió de caire estatal, una junta general d’aquesta a Benidorm, en 1974. Per altra banda, en 1975 es donava a conèixer el Pla energètic nacional, que contemplava la creació d’una sèrie de noves centrals nuclears a l’Estat (Ascó I i II, Almaraz I i II, Cofrents…). Les protestes contra aquestes suposaren també un important revulsiu per la creació d’associacions i grups de caire ecologista.

Menys coneguts fins fa uns anys ha estat el moviment d’alliberament (homo)sexual. En el seu “origen” a l’Estat espanyol trobem les protestes contra la Llei de Perillositat Social (1970), que intensificà la persecució contra les persones homosexuals, sent moltes d’elles internades en centres penitenciaris simplement per unes pràctiques i desitjos. Com a resposta a dita llei, aparegué el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), que fou perseguit des del règim, D’aquest, a la seua vegada, isqué en 1975, una vegada mort el dictador, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Aquest grup pioner serví com a motor i als anys de la “transició” es formarien grups semblants a Balears, el País Valencià, Madrid, Aragó, Galícia, País Basc i Andalusia. Dins d’aquest primers grups militaren també dones lesbianes que, tanmateix, començaren a formar els seus propis grups autònoms davant les desavinences amb els seus companys a partir d’inicis dels huitanta.

També dins de l’Estat aparegué en els anys del tardofranquisme un incipient moviment crític amb les institucions adreçades a la salut mental. En eixe sentit, assenyalar que fou a darreries del seixanta es quan s’encunyà el terme antipsiquiatria^[2]Moviment de denúncia de la situació de la majoria de les institucions psiquiàtriques, les condicions de vida dels interns i internes, així com de les pràctiques repressives instal·lades en … Continue reading (David Cooper, 1967) i es posaren en marxa experiències de renovació i transformació de la pràctica psiquiàtrica a hospitals com La Borde a França o el psiquiàtric de Trieste a Itàlia. Al cas espanyol, aquest estigué lligat, sobretot, als moviments reivindicatius de les treballadores i treballadors de dites institucions. En eixe sentit, el primer conflicte es produí a l’Hospital Psiquiàtric d’Oviedo en 1971, on des del règim es pretengué assajar una primera reforma a mode d’experiment social. A aquest el seguiren els de Conxo (Santiago de Compostela), on sorgí un primer òrgan associatiu format per les pacients; l’Institut Mental de la Santa Cruz a Barcelona o la Ciutat Sanitària Francisco Franco a Madrid. També en els primers setanta començà a articular-se una semiclandestina Coordinadora Psiquiàtrica Nacional.

A mode de conclusió, voldria ressaltar que els anys immediatament anteriors a la mort del dictador anà formant-se per tot l’Estat un teixit submergit de grups, associacions i individualitats que “esclatarien” amb la progressiva obertura que es produí durant la “transició”. Entre aquests, cal destacar aquells associats als “nous” moviments socials, ja que renovaren amb les seues pràctiques polítiques i temàtiques les cultures d’esquerres a Espanya. De fet, l’ecologisme, el feminisme o l’alliberament sexual, generaren gran interès i debats públics entre una població que eixia del franquisme. La qual cosa ho palesa la recepció que tingueren publicacions com les llibertàries Ajoblanco i Bicicleta o El Viejo Topo que es feren ample ressò de les activitats i debats d’aquests moviments. I no només això: en novembre de 1977 la revista Cambio 16 proclamava a la seua portada: «Més progres que ningú». El titular responia a una enquesta realitzada entre la joventut de les principals ciutats de diferents països europeus. En dita enquesta, els resultats corresponents a l’Estat espanyol sorprenien amb allò que podia esperar-se d’un país que feia poc eixia de la llarga nit franquista: una part important de la joventut deia haver abandonat tota pràctica religiosa, veia bé mantenir relacions sexuals abans del matrimoni i també es destil·lava dels resultats certa tolerància envers el divorci o la homosexualitat. De tota manera, tot i l’aparent arrelament d’aquestes idees entre una bona part de la població, crec que cal prendre alguna distància. Coneixem bé allò ocorregut a algunes grans ciutats però no tant allò que ocorregué a altres indrets i, a més, la lectura de revistes contraculturals o l’acceptació d’alguns valors progressistes (laïcisme, tolerància sexual,..) no sempre significaren una transformació de la vida quotidiana, tal i com pretenien els “nous” moviments socials. Tanmateix, i més enllà de l’“arrelament” social que tingueren aleshores, crec que l’element que cal recordar és que aquests moviments buscaren de manera decidida ampliar la política i la democràcia a altres subjectes, fins aleshores exclosos. En certa mesura, i malgrat les discontinuïtats generacionals, encara estem en deute amb aquelles persones que els animaren.