Imatge de portada: gravat amb motius militars . Font: Wikimedia Commons, sota llicència Reconeixement-CompartirIgual 4.0 (CC BY-SA 4.0).
Vilariño i la premsa ‘nacional’
El 6 de gener de 1939 el cardenal Gomá escriu a Serrano Suñer dues cartes. La segona fa referència a queixes que li arriben dels seus companys, els Prelados de la Santa Iglesia, que estan intranquils arran de la censura que estan patint. En ella hi especifica que han sigut coneixedors d’una modificació en la vuitena edició del Devocionario Militar del P. Remigio Vilariño sense comptar amb la seva opinió. Els censors han considerat que, a la pàgina quatre de la vuitena tirada d’un milió d’exemplars, s’ha de canviar l’expressió ‘Cristo es tu REY’ per ‘Cristo es tu Señor’, així es decideix, i així es publica a Bilbao per l’Editorial Eléxpuru Hermanos, s.a. el 1938.
Aquesta edició és la que tenim aquí, una guia per a soldats de com ha de ser el seu dia a dia per a ser bons militars, però sobretot, bons catòlics. Ens trobem davant un llibret de poc més de vuit centímetres de llarg i sis d’ample, amb un total de noranta-cinc pàgines. Un format pensat per a la guerra, pensat per a ser pràctic:
«Amgio y hermano: a los militares os queremos a todos, o al menos debemos quereros todos. Yo, ciertamente os quiero de corazón. Por eso he preparado para ti este librito. No me lo desprecies. Es de devoción, es de oraciones. Por eso piensa que éste es un buen regalo.
-Es reducido y lo puedes llevar en un rinconete de tu bolsillo o de tu mochila; donde llevas el tabaco. Y mejor en el bolsillo de tu guerrera.
– Las oraciones son breves y militares.
– Los consejos y pensamientos, los mejores que he hallado. No tienen desperdicio.
– Todo en este librito es verdad; yo te lo aseguro.
– Cuando reces por ti, reza alguna vez algo por mi. Y salud y buena suerte».
Així dona Vilariño la benvinguda als lectors. El Padre Remigio Vilariño era membre de la Companyia de Jesús des de 1880. Havia nascut a Guernica (Biscaia) quinze anys abans i va dedicar la seva vida a escriure en revistes i llibres de caràcter religiós. El 1901 començà la seva trajectòria col·laborant amb la revista El Mensajero del Corazón de Jesús, de la qual fou nomenat director un any després. Se li calculen un total de vint mil pàgines publicades a El Mensajero.
A partir d’aquí començaria a escriure en diversos òrgans de difusió tals com: Rayos de sol, De broma y de veras, ambdós a partir de 1911, també a La Acción Católica, El Abece del Apologista, El Almanque Militar, Amemos a María, Anchura de conciencia… A més, va posar en marxa revistes i publicacions que varen transcendir en el temps: Sal Terrae, Hosanna!, el 1912 i 1924, respectivament, entre altres.
La companyia de Jesús no havia participat de manera activa en el cop d’Estat del juliol del 1936, però no dubtaren en donar-li suport una vegada en marxa, integrant-se en l’amalgama d’adeptes al rou règim, que no estava exempta de divisions internes. Tot i que, entre els jesuïtes, hi hagué un suport majoritari a l’alçament, aquest no va ser unànime, i el cas basc n’és el més exemplificador.
La postura vers la guerra va dividir la companyia en quatre discursos ben diferenciats, un dels quals n’era el representant el pare Vilariño. Mentre Ignacio Errandonea escrivia sobre el perdó als enemics, Alfonso María Moreno criticava la repressió exercida pels nacionals i Ramon Arsuaga defensava els nacionalistes bascs, Remigio Vilariño era acèrrim defensor de l’alçament. Coneixedor del món de la premsa i la propaganda, participarà en l’aparell de reproducció del discurs de la guerra com a una croada moderna mitjançant la literatura: llibres, articles, etc. De fet, al llarg del devocionari militar hi ha, constantment, referències als llibres i lectures que ell considera dolentes perquè van en contra de Déu. És conscient de la força que pot tenir, i té, la premsa laica i en nombroses ocasions manifesta la seva preocupació per a fer literatura religiosa de qualitat que difongui els vertaders valors de la Pàtria espanyola.
El llibret s’integra perfectament en aquest conjunt de publicacions afins al cop d’estat i que tenen la voluntat de difondre i divulgar la fe i la religió catòlica, emmarcat en un context de lluites ideològiques internes al bàndol revoltat. Aquí tenim la vuitena edició i, donada la complexitat del context, s’hi han fet canvis de diferents calibres: des de llevar a Alfons XIII, posar conjuntament ‘Rey o Jefe de Estado’, a substituir on hi havia el nom del rei pel nom del General Franciso Franco.
Però aquests canvis podien ser més subtils com el que surt a la polèmica per la qual Gomá demana explicacions a Serrano Súñer, quan es canvia “Cristo es tu REY” per “Cristo es tu Señor” sense notificar a l’autor. Així, es fan paleses les disputes ideològiques dins el bàndol autoanomenat nacional; mentre que Remigio Vilariño representa una postura molt més elitista i tradicional, els òrgans de premsa i censura aposten per un discurs menys monàrquic.
La coberta del llibret té una creu bicolor (hauria de ser vermell i groc) travessada per dues branques de grèvol i quatre fruits. Es tracta de l’escut de la Delegación de Asistencia a Frentes y Hospitales, abans Delegación de Servicios de FET i JONS, que tenia per objectiu el manteniment i els serveis d’auxili als fronts de guerra. És a dir, s’encarregaven de la neteja i confecció de roba pels hospitals, d’enviar paquets als combatents, d’instal·lar i mantenir hospitals, etc. En trobar-nos davant aquesta publicació, on destaca la presència de l’escut a la coberta i a la contracoberta, en majúscules, ‘Asistencia a frentes y hospitales’, podem pensar que es tracta d’una edició patrocinada per la delegació.
Dios, Patria y Jefe del Estado
El llibret està confeccionat per a ser fàcil de manejar i transportar, però a més, perquè el soldat se’l faci seu: a la sobrecoberta (tant l’anterior com la posterior) té per a emplenar les seves dades: des del lloc on nasqué fins a qui és el seu capellà o el seu metge. Aquest procés d’emplenament de dades fa que el soldat ja es vinculi amb el llibret, i tot això va acompanyat d’un text senzill, proper, redactat en segona persona, generant una conversa entre l’autor i el lector que permet al segon interioritzar millor el missatge. S’escriu amb una idea principal, que es repeteix al llarg de la lectura: un soldat no ha d’abandonar en cap cas la doctrina religiosa. De fet, ser cristià i celebrar les litúrgies el farà ser un millor soldat i li permetrà, si escau, morir en pau.
El llibret, que consta de vint-i-nou capítols de diferent contingut, ve a ser una guia amb tots els rituals que s’han d’anar celebrant al llarg del dia però particularment adaptat a les necessitats del soldat. Comença amb una nota introductòria, que ja s’ha transcrit a l’inici d’aquest text i segueix la introducció amb trenta-dos consells al voltant de la premissa “Dios, Patria y Jefe de Estado”, en aquest ordre estricte. Així, afirma que està íntimament relacionat el ser bon soldat amb ser bon cristià: un militar mai anirà en contra de la fe i la doctrina catòlica, i la doctrina no li permetrà ser un mal militar.
Al llarg de tot el llibret trobam constantment aquesta idea que reforça la justificació de la Guerra Civil com a Croada:
«El militar español, sean cuales sean sus opiniones falsas y equivocadas, ha de tener presente que la religión oficial del Estado español es la religión católica».
Aquestes afirmacions juguen un paper essencial en la configuració del que serà el nacionalcatolicisme, quasi com una santa trinitat, a la seva manera: Espanya, exèrcit i catolicisme, són tres en un i un en tres, cap existeix sense els altres.
Relacionat amb això, el cinquè consell diu així: al que es cristiano le está severamente prohibida, bajo pecado, la traición, la sedición y la rebelión injusta y todos los delitos militares». Segons sembla, pel Padre Remigio Vilariño hi ha rebel·lions justes i injustes, suposem, per tant, que el cop d’Estat de 1936 no era ni traïció ni sedició, sinó una rebel·lió justa. Un clar exemple del paper d’aquest religiós en la difusió de la idea de la Croada i la justificació de l’alçament i la perpetració de la guerra.
Tampoc falten les referències als mals que porten les dones, més en concret, les “mujeres peligrosas”. Evidentment, el devocionari té molts aspectes de caràcter moral perquè al front es mantengui la doctrina i avisa als soldats perquè evitin “los pecados y todos los peligros del alma” com “Las malas diversiones: no tomes parte en diversiones indignas, y sobre todo donde haya mujeres peligrosas”. La qüestió de les relacions amb les dones té dues vessants: la moral i la pragmàtica.
Més enllà de la voluntat de defugir dels pecats i la luxúria, la criminalització de les relacions sexuals -amb homes i dones-, tenia, en ambdós bàndols, un sentit pràctic: evitar la propagació de malalties venèries. Les condicions higièniques al front eren pèssimes i les malalties infeccioses i parasitàries estaven a l’ordre del dia, per això trobem referències constants a la propaganda de guerra que un bon soldat ha d’evitar mantenir relacions sexuals.
El vintè consell recorda als soldats que:
«Los militares sois los encargados en esa familia [la Pàtria] o socidedad, de proteger y de defender nuestros derechos contra la violencia injusta; hoy los defendéis vosotros: mañana u otro día les tocará a otros de la familia defenderos a vosotros, cuando dejéis las armas».
En llegir això és inevitable recordar -salvant les distàncies- la ideologia dels tres ordres de la crisi post carolíngia, on cada estament té la seva funció i els milites han de defensar la resta de la família, la societat, de les violències injustes que s’infligeixin sobre ells. Una altra referència que podem recollir de la idea d’autodefensa, i la guerra com a reacció a l’atac a la Pàtria i, per tant, a la religió catòlica.
Acaba l’apartat de consells amb sis qüestions al voltant del ‘Jefe de Estado’, una quantitat molt menor a la dedicada a ‘Dios’ i ‘Patria’, respectivament. Novament trobem referències medievals i nacionalcatòliques:
«Al Jefe del Estado debe el militar y todo español, amor, obediencia, vasallaje. El militar cristiano debe orar por él en sus oraciones. Porque a todos nos importa muchísimo que sea bueno, cristiano, prudente y valiente».
De totes maneres, en aquest últim apartat, tot i ser dedicat al cap de l’estat deixa caure un consell categòric que deixa entreveure els principis jesuïtes:
«Ni por el Jefe del Estado ni por la Patria has de desobedecer a Dios nunca. Pero la ley de Dios nunca te impedirá ni uno de tus deberes para con tus superiores ni para con la Patria».
En aquest apartat introductori, Vilariño deixa palès que Déu, la Pàtria i el cap d’Estat són indissociables, però seguint aquest ordre de manera inalterable.
Les oracions per ser un bon militar
La part central del llibret és tot un seguit d’oracions i ritus que ha de fer i seguir el bon soldat. N’hi ha algunes que són universals, però Vilariño procura adequar-se al seu públic i, a l’hora de descriure com s’han de fer, té present que el front no és sempre un lloc amable i que, a vegades, no serà possible fer-ho tot fil per randa.
Adequa els temps de les oracions a la rutina i nomenclatura militar. Així, li proporciona les oracions necessàries que ha de fer en despertar-se (Diana), al ‘Toque de Oración’, a l’hora d’anar a dormir (Retreta), les que s’han de fer i quan: a missa, a hora de dinar, etc. Posa especial èmfasi en allò que s’ha de fer en la Retreta: abans d’adormir-se el soldat ha de fer examen de consciència. Però en la línia d’adequar-se al context, el jesuïta ofereix als seus lectors dues tipologies d’examen “para confesiones de poco tiempo” i “para confesiones de mucho tiempo”.
És conscient que no tenen sempre tot el temps que seria desitjable, per això posa al seu abast dos mecanismes que comparteixen estructura , però no grau de profunditat: a partir dels deu manaments planteja preguntes al soldat perquè aquest les respongui repassant els seus actes i si aquests es corresponen o no amb el que s’espera d’ell.
Com s’aprecia a les imatges, el segon examen entra en més detall pel que fa a les preguntes sobre els pecats mortals. A més, afegeix un apartat al quart manament que titula ‘Obligaciones particulares’ i va dedicat a oficis concrets, el primer és pels militars i fa un repàs per les seves obligacions. Bàsicament, criminalitza les actituds sedicioses defensant la jerarquia i fent èmfasi en les obligacions especials depenent de la branca militar.
També és interessant la reflexió que fa fer al voltant del “No matarás”, més enllà de demanar si ha llevat vides demana al lector si valora la vida i no atempta contra ella de manera banal: Has escandalizado a otros y enseñado o inducido a pecar con ejemplos, modo de vestir, conversaciones, libros malos, novelas, estampas, etc.? -Has tenido o tienes odios, envidia, deseos de mal grave, de venganza, de alegría del mal ajeno?. L’examen de consciència culmina amb la confessió i el mateix Vilariño explica quines són les oracions necessàries per a després de la confessió i quin procediment s’ha de dur a terme.
A més, afegeix un conjunt d’oracions vàries per a fer diferents peticions a Déu, des de resar a la Santíssima Trinitat a una oració perquè faci bon temps. Després d’una guia de com s’ha de resar el rosari, agrega una enumeració dels patrons i patrones de les armes i les seves respectives oracions.
L’explicació del procediment per a la jura de la bandera segurament es deu a la participació de les milícies en la guerra, en tant que no eren exèrcit regular, i no tenien per què conèixer els protocols, tenint en compte que, en les dècades anteriors, havien canviat amb freqüència. Una vegada el soldat ha jurat la bandera, seguint el ritu pertinent, ha de continuar sent digne d’ella i dels valors consagrats per Déu, la Pàtria i el Cap de l’Estat. Un ha de ser bon militar en tots els moments del servei; hi hagi pau o hi hagi guerra.
Els consells que dona Vilariño als soldats que el llegeixen disten molt d’una retòrica bel·licista i violenta que tal vegada sí que podríem trobar en escrits falangistes. De fet, dedica una oració per l’enemic i manté el discurs al voltant del soldat com un defensor i no un atacant. Segons ell, lluitar només per la Pàtria no és suficient, s’ha de lluitar per i amb Déu, donat que el perill a morir és major i si es mor per la Pàtria, però no s’està en pau amb Déu, “tu alma será juzgada por Jesucristo”.
És per això que el jesuïta, posa a la disposició dels soldats oracions per a fer abans i després del combat. En la mateixa línia, i conscient de les peripècies de la batalla, ofereix ajuda a aquells que pereixen donant-los les eines per a morir en pau, diu: ésta es una de tantas maniobras como con frecuencia hay que ejecutar en la guerra. Es la maniobra suprema. Y ésta sí que conviene saber hacerla bien. Adverteix que siguin coneixedors de com s’han de confessar i fer-ho per ells mateixos, però també per ajudar a companys a fer el traspàs en pau, sempre que no arribi un capellà a temps. Presenta sis escenaris i el que s’ha de fer en cada cas per acompanyar el camarada en una bona mort.
Para una buena vida y una santa muerte
En definitiva, ens trobem davant una guia doctrinal del que ha de ser un bon soldat, amb consells de comportament, eines per resar i oficiar correctament la missa, i, fins i tot, com ho han de fer per morir cristianament i en pau amb Déu. Sens dubte, una excel·lent eina de propaganda, que difon el discurs nacionalcatòlic, tal vegada més catòlic que nacional.
Encara que l’esforç de Viraliño per portar la religió i la bona conducta cristiana en el front, segurament quedaria en això, un esforç. Està estudiat que la pràctica del dogma religiós a l’exèrcit en acte de servei al front, més enllà de pregàries puntuals o quan hi havia el capellà, era més aviat poca.
Per saber-ne més:
ANDRÉS-GALLEGO, José. ¿Fascismo o estado católico? Ideología, religión y censura en la España de Franco (1937-1941). Madrid: Encuentro, 1997.
GARCÍA MARTÍNEZ, Enara. Los jesuitas en la Guerra civil (1936-1939). Donosti-San Sebastián: Universidad de Deusto, Instituto Ignacio de Loyola, 2007.
GÓNZALES OLIVER, Javier. Calles y rincones de Bilbao. Ayuntamiento de Bilbao, 2007.
VIÑAS, Ángel i BLANCO, Juan Andrés (dirs.). La Guerra Civil española, una visión bibliográfica. Madrid: Marcial Pons, 2017 THOMÀS I ANDREU, Joan Maria. Franquistas contra franquistas. Luchas por el poder en la cúpula del régimen de Franco. Barcelona: Debate, 2016.
