Imatge de portada: el jaciment de les Coves del Fem (Ulldemolins, Priorat).
Al llarg de la història els grups humans han utilitzat els recursos vegetals amb diferents finalitats. A conseqüència del seu ús, les restes materials d’aquests vegetals han perdurat en els jaciments arqueològics, sigui de manera dispersa pel sediment o directament associades a elements antròpics, com poden ser estructures d’hàbitat o de combustió. Així doncs, aquestes restes són evidència no només de les espècies que es feien servir, sinó també de quin ús i aprofitament en feien els grups prehistòrics.
L’estudi dels fruits i les llavors recuperades en jaciments arqueològics s’anomena carpologia. Les restes ens permeten identificar les espècies consumides, si van ser conreades o eren silvestres; però també es pot determinar com processaven i manipulaven les restes vegetals. Alhora, ens poden proporcionar una informació àmplia de l’entorn immediat com de zones més llunyanes al jaciment.
La introducció de l’estudi del material botànic en les últimes dècades ha permès aprofundir en el coneixement de les relacions de les societats humanes prehistòriques amb l’entorn, és a dir, com les poblacions explotaven el paisatge i quins recursos n’obtenien. Els estats de carbonització, mineralització o fossilització permeten la conservació del material carpològic, l’estudi del qual determina les pràctiques agrícoles dels grups prehistòrics.
Juntament amb els estudis carpològics, disposem de metodologies relacionades amb l’anàlisi d’altres macrorestes vegetals que corroboren l’existència de pràctiques agrícoles, com seria l’antracologia que s’encarrega de l’estudi de carbons. Les activitats humanes també generen microrestes vegetals, com el pol·len i els fitòlits, i aquests també permeten analitzar el consum de plantes.
Concretament, el format més comú de conservació a la península Ibèrica és la carbonització, l’estat previ a la combustió total, al qual s’arriba a través de l’exposició de la llavor o el foc, directament o indirecta. El foc es troba relacionat amb l’activitat humana i la seva troballa en contextos arqueològics és molt important pel que fa a l’estudi de les estratègies d’ocupació, habitatge i distribució de l’espai en els assentaments, atès que es considera que en molts casos han funcionat com un eix central organitzatiu.
Actualment, hi ha un buit d’informació sobre les pràctiques agrícoles durant el mesolític i el neolític a la zona del Montsant i la carpologia ens pot ajudar a resoldre les qüestions que romanen obertes, tals com les espècies emprades o els processaments als quals eren sotmeses. A la vegada, amb l’estudi carpològic també es pretén contribuir a la caracterització del paleoambient i a la reconstrucció de les estratègies implementades en la producció i el consum dels aliments.
El jaciment de les Coves del Fem
El jaciment de les Coves del Fem correspon a un únic gran abric que es localitza en el terme municipal d’Ulldemolins, a la comarca del Priorat (Tarragona, Catalunya). L’abric se situa a 10 metres sobre la llera actual del riu Montant, el qual neix a les muntanyes de Prades. El riu travessa la part nord de la serra de Montsant i el parc natural del Montsant. L’abric, que té una superfície d’uns 300 m2 aproximadament, s’hauria format per l’acció erosiva del riu sobre una sèrie de conglomerats i que al mateix temps ha dipositat sediments en la cavitat.
La primera intervenció arqueològica al jaciment es va dur a terme l’any 2013 a càrrec de les diferents institucions que dirigeixen el projecte (Museu d’Arqueologia de Catalunya, Universitat Autònoma de Barcelona i el Consell Superior d’Investigacions Científiques).
Mitjançant les restes carpològiques i arqueozoològiques, els residus de combustió i de producció artefactual (lítica i ceràmica) s’han pogut documentar les diverses activitats de subsistència que duien a terme la població que va habitar el jaciment arqueològic. Amb la primera intervenció els grups d’investigació ja van mostrar el seu clar interès en un jaciment que permet explicar el procés de neolitització en aquest territori, sent un dels pocs casos a Catalunya on es pot veure la superposició dels assentaments neolítics de les ocupacions mesolítiques.
El jaciment agrupa tres períodes cronològics diferents: la fase mesolítica (6065-5718 cal BC), la neolítica cardial (5667-5476 cal BC) i l’epicardial (5221-4941 cal BC). Aquesta cronologia cobreix la transició entre els últims grups de caçadors recol·lectors mesolítics i les primeres poblacions agrícoles i ramaderes del neolític antic al nord-est de la península Ibèrica.
Quines plantes aprofitaven els prehistòrics?
L’adopció de l’agricultura implica un canvi important pel que fa a les tècniques d’ús i de gestió dels recursos vegetals i a les modalitats de consum. Les primeres plantes domèstiques es troben sempre acompanyades d’un grup significatiu de vegetals silvestres procedents de la recol·lecció.
A l’àrea mediterrània peninsular, durant el paleolític i el mesolític, s’aprofitaven els recursos silvestres locals, com els aglans (Quercus sp.), mores (Rubus fruticosus), aranyons (Prunus spinosa), avellanes (Corylus avellana) o nous (Juglans regia). Amb l’arribada del neolític es documenten noves espècies, sobretot de cereals com l’ordi (Hordeum vulgare i Hordeum vulgare var. nudum), blats vestits (Triticum monococcum i T. dicoccum), blats nus (T. aestivum/durum) i lleguminoses com les llenties (Lens culinaris).
Ús i aprofitament de les restes vegetals com els cereals
Per avaluar la importància econòmica de les restes carpològiques (llavors i fruits) cal analitzar quin ús i aprofitament han realitzat d’aquestes restes, com podria ser la intensitat dels processos de carbonització o altres aaspectes, com les pràctiques de processament i la fracturació de restes, ajuden a determinar el paper d’aquestes restes vegetals a l’economia dels grups prehistòrics.
El processament de les restes vegetals està relacionat amb els usos que se li donaran després, com pot ser pel consum directe o l’emmagatzematge, ja que depèn del tipus de fruit o llavor necessitarà uns processos productius particulars. Per exemple, cada una de les activitats que tenen lloc durant el processament de cereals, com la sega i el tractament posterior, deixa una marca característica en la composició de les restes vegetals. A les Coves del Fem, les principals marques que s’han pogut observar i que plantegen que les llavors i els fruits han estat sotmesos a diferents tipus d’aprofitament són els diferents graus de carbonització i fragmentació. El procés de carbonització provoca efectes observables en les llavors, com la seva possible deformació i, en canvi, la fragmentació pot ser causada accidentalment durant el processament del cereal o intencionadament durant la preparació culinària. També es poden fragmentar a posteriori, com podria ser durant el procés d’excavació del sediment i durant la recuperació de mostres.
La recol·lecció de fruits silvestres
La investigació sobre la recol·lecció constitueix un element clau en els estudis de subsistència. Les plantes silvestres probablement tenien un paper molt important a la dieta dels grups prehistòrics. Existeixen nombroses espècies comestibles i són un recurs generalment abundant, fàcil de recol·lectar i emmagatzemar. Malauradament, sovint tenim poques evidències arqueològiques dels fruits silvestres, atès que les espècies que se solen consumir crues, es processen sense l’ús del foc, o fins i tot es consumeixen amb certa freqüència fora de l’assentament, tenint menys probabilitats de conservar-se. A causa d’això, moltes vegades és força difícil determinar l’explotació dels fruits silvestres. Hi ha una sèria de factors que dificulten la interpretació de les restes silvestres (el jaciment s’ha vist afectat per condicions climàtiques adverses; restes molt fragmentades o erosionades; espolis; etc) i una mateixa espècie pot tenir diferents usos, com per exemple podrien ser usats per l’alimentació del poblat o podien formar part de la llenya per iniciar o mantenir un foc (per exemple, les pinyes).
Dos exemples de fruits silvestres ben diferents serien els pinyons i els aglans. Els pinyons es guarden a les pinyes fins que s’extreuen i es consumeixen. No cal que es remullin ni que es torrin, simplement cal obrir la clova dels pinyols per poder-los agafar, en cap moment necessiten entrar en contacte amb el foc. Per l’altra banda tenim els aglans, que tot i que avui en dia no els relacionem amb el consum alimentari, la seva recuperació en jaciments arqueològics de cronologia diversa és un fenomen habitual, ja que es tracta d’un recurs comú i abundant. Aquest fruit requereix processar-se abans del seu consum, atès que té un gust certament amarg. Segurament hi ha moltes formes de consum dels aglans, però en la major part dels jaciments només s’ha pogut detectar arqueològicament aquells que han sigut carbonitzats, o bé accidentalment, o bé com a part del seu processament.
Així doncs, les Coves del Fem s’han recuperat restes d’aglans carbonitzats juntament amb fragments de pinyes (però no pinyons). En conseqüència, el que es pot determinar és que explotaven els boscos del seu entorn, així com la zona de ribera de la part del Montsant, ja que s’han recuperat també algunes llavors de raïm.
Un clar testimoni
Els fruits silvestres formaven part de l’alimentació dels grups humans que habitaven l’abric. La recuperació de restes vegetals amb diferents característiques ecològiques ens permet assegurar que els habitants de les Coves del Fem explotaven els boscos (per la recuperació d’aglans [Quercus sp.] i pinyes [Pinus sp.]) i la ribera (per la recuperació de raïm (Vitis vinifera subsp. sylvestris) de la zona del Montsant.
Tot i això, els cereals són la resta vegetal de la qual se n’han obtingut més evidències, concretament, s’ha recuperat granes d’ordi (Hordeum vulgare) i blat nu (Triticum aestivum/durum/turgidum). La gran majoria de granes de cereal s’han trobat disperses pel sediment, excepte una concentració de granes de blat nu que es va recuperar en una estructura amb una alta concentració de còdols i restes de carbons.
Cada una de les activitats que té lloc durant el processament de cereals, com per exemple la sega o la preparació pel seu consum, deixa una marca característica en la composició de les restes vegetals. A les Coves del Fem, les principals marques que s’han pogut observar a les restes de cereals són els diferents graus de carbonització i fragmentació, indicant que segurament hi havia diferents tipus de processament, però són qüestions que encara estan en procés d’estudi.
És molt probable que la recol·lecció fos una estratègia alimentària secundària o que juntament amb l’agricultura fossin pràctiques correlatives. El jaciment segueix la tònica general de la resta de jaciments del neolític al territori català, on els cereals constitueixen la font principal d’aliments d’origen vegetal. Així doncs, podem assegurar que les Coves del Fem és un clar testimoni del pas dels últims grups caçadors recol·lectors als primers agricultors.
Per saber-ne més
Antolín, F., 2013. Of cereals, poppy, acorns, and hazelnuts. Plant economy among early farmers (5500-2300 cal BC) in the NE of the Iberian Peninsula. An archaeobotanical approach. Tesis doctoral per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universität de Basel.
Buxó, R., Piqué, R., 2003. La recogida de muestras en arqueobotánica: objetivos y propuestas metodológicas. La gestión de los recursos vegetales y la transformación del paleopaisaje en el Mediterráneo occidental, Encuentro del Grupo de Trabajo de Arqueobotánica de la península Ibérica.
Palomo, A., Terradas, X., Piqué, R., Rosill, R., Bogdanovic, I., Bosch, À., Saña, M., Alcolea, M., Berihuete, M., Revelles, J., 2018. Les Coves del Fem (Ulldemolins, Catalunya), Tribuna d’arqueologia. p. 88-103.
Zapata, L., 2000. La recolección de plantas silvestres en la subsistencia mesolítica y neolítica: Datos arqueobotánicos del País Vasco. Complutum, p. 157-169. Disponible a: https://doi.org/10.5209/CMPL.30876
