El 19 de març de 1812 s’aprovava el text definitiu del que seria la primera constitució espanyola: la Constitució de 1812 o de Cadis, també coneguda popularment com “La Pepa” per haver estat promulgada el dia de Sant Josep. Tot i tenir una breu i infructuosa aplicació pràctica de les seves reformes, la Constitució de Cadis materialitzava la llavor de canvi latent en una Espanya en plena invasió francesa: la ruptura amb l’Antic Règim, la instauració d’un nou estat liberal i la constatació d’un primer intent de revolució burgesa en territori hispà.
El naixement d’aquesta primera carta magna el devem en gran manera a la Revolució Francesa (1789). Derrocada la monarquia a França, el govern passaria a mans de Napoleó Bonaparte, que col·locaria el seu germà Josep com a rei d’Espanya amb l’Estatut de Baiona (1808) després que tant Carles IV com el seu fill Ferran VII abdiquessin en favor seu. El 2 de maig d’aquell mateix any, a Madrid el poble s’alçava contra la invasió francesa donant inici a la coneguda Guerra del Francès (1808-1814). La principal conseqüència d’aquests fets va ser un buit de poder, que exigia una reconstrucció immediata de l’Estat. A la vegada que es produïen els primers enfrontaments armats, quasi paral·lelament es van formar juntes de govern locals i provincials que, a la vegada, s’organitzaven en juntes supremes o regionals, principalment enfocades a coordinar la resistència contra l’ocupació francesa. Però alguns van veure aquí una oportunitat per crear un govern diferenciat al de l’absolutista monàrquic.
Si bé la influència de la Revolució Francesa ja s’havia deixat sentir a Espanya abans de la invasió de Napoleó, el nivell cultural del poble i la influència de l’Església no van permetre que aquestes idees fructifiquessin seriosament. Però existia a Espanya una certa classe il·lustrada que, tot i que molt minoritària, coneixia bastant bé els textos revolucionaris i anteriors a la Revolució, per la qual cosa ja havia sorgit per primer cop a Espanya la idea d’una Constitució i una monarquia parlamentària. Aquests nacionalistes liberals, guiats pels principis de la Il·lustració, van proposar-se un projecte de futur basat en el model francès, fet pel qual el 1809 van reivindicar la convocatòria d’un organisme d’origen medieval: Les Corts. Aquesta institució, que durant l’Edat Mitjana representava les assemblees de cada regne peninsular on es reunien els tres estaments (Església, noblesa i vil·les reials), havia inclús arribat a aprovar lleis fins que, a partir del segle XVI, va caure en desús fruit de l’afiançament del poder absolut monàrquic. La proposta no va passar inadvertida pels defensors de l’absolutisme, que veien escandalós convocar sense el monarca un organisme molt lligat a ell. Al final però, el 24 de setembre de 1810, s’obria l’assemblea de les Corts al teatre Cómico de la Isla de León, a Cadis, on es traslladaria permanentment a partir de 1811. El perfil dels diputats (representants tant regionals com de les colònies) aviat va ser un problema, ja que es van crear de seguida dos grans grups ideològics: els partidaris de l’absolutisme i els liberals.
La labor legislativa de les Corts va ser enorme: del 1810 al 1813 es van celebrar 1.800 sessions, i es van aprovar moltes lleis, d’entre les quals destaca la Constitució, base de la reforma de tot l’entramat jurídic i polític absolutista. El text establia un model liberal d’Estat, basat en la divisió de poders, on tot el pes legislatiu requeia en les Corts i on el rei tenia una funció més restringida. De les reformes presents a la carta magna, destaquen les enfocades a un nou dret de propietat, com l’abolició dels senyorius o l’impuls definitiu de la desamortització; les relatives a l’ordenació de la nova societat, com l’abolició de la tortura, la supressió dels privilegis nobiliaris, i la llibertat d’impremta; i les referents a l’Església, tals com l’abolició de la Inquisició i la desamortització eclesiàstica. Les Corts de Cadis es van proposar instaurar la llibertat, la igualtat i la propietat com a eixos fonamentals de les relacions entre els ciutadans. Uns ciutadans sobre els quals, per primer cop residia la sobirania, ja que aquesta requeia únicament sobre la “Nació” i no sobre el monarca. Tot i això, hem d’entendre com a “ciutadans” el col·lectiu burgès, que s’afiançaria substituint l’aristocràcia i el clergat com a classe privilegiada. Les classes populars, protagonistes de l’aixecament militar contra la invasió napoleònica, van seguir vivint les mateixes penúries que abans.
Oblidant les seves mancances, poc se sap que la Constitució de Cadis va funcionar com a referent per a molts altres textos constitucionals en l’Europa de les revolucions liberals (com la primera carta magna del Regne de les Dues Sicílies el 1820, o les reformes de la Revolta Desembrista russa del 1825) encara que en el contingut tingués en realitat poc d’original: s’havia unit una adaptació de la Constitució Francesa post revolucionària amb els intents reformistes dels ministres il·lustrats en temps de Carles III. Per desgràcia, l’únic fet pel qual se l’acostuma a recordar és per haver estat completament anul·lada al tornar el rei de l’exili al cap de dos anys i, d’aquesta manera, retornar a l’absolutisme. Potser convindria començar a rememorar-la per un dels principals motius pels quals va aixecar l’admiració de tota Europa: passar d’un règim absolutista a un de liberal sense vessar una gota de sang, almenys en un primer moment.
