És prou conegut que l’any 1492 els jueus foren expulsats de les Corones d’Aragó i de Castella durant el regnat d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. Els hebreus, però, no sempre havien estat perseguits pels monarques aragonesos i castellans, i, de fet, poques dècades abans de l’expulsió encara eren un col·lectiu que vivia sota la protecció –com a mínim teòrica–, dels monarques.
El suport d’un rei, però, no impedia que els jueus patissin en diferents moments i per causes diverses persecucions brutals al llarg de l’època medieval. És en aquest context en el que podem parlar del pogrom de 1391, una matança de jueus que si bé començaria a Andalusia s’expandiria amb força rapidesa cap a altres territoris, entre els que destacaria la pròpia Catalunya.
L’ardiaca d’Écija impulsaria des de la seva posició la destrucció de la jueria d’aquesta ciutat el juny de 1391 i d’allà es difondrien les persecucions arreu de les principals viles i ciutats andaluses. Les notícies d’aquests fets arribarien a la Corona d’Aragó, on a les ciutats més importants del regne, com València, Calatayud, Lleida, Girona o Perpinyà, es visqueren episodis de violència contra la població hebrea.
A principis de juliol, l’Infant Martí, qui anys després seria el darrer membre del Casal de Barcelona que governaria la Corona d’Aragó, es trobava a la ciutat de València. Quan començaren a organitzar-se aldarulls contra els jueus les forces de Martí intentaren evitar que aquests anessin a més, sense gaire èxit. Es va saquejar la jueria i moriren més d’un centenar de persones, sota la consigna de conversió o mort. Un cop calmada la situació, les autoritats reials van prosseguir a castigar els cristians exaltats, detenint-ne quasi un centenar. Es responsabilitzà a individus de diferents estaments de la ciutat, des dels alts als populars. Finalment la situació es solucionà amb una compensació econòmica de la ciutat a la monarquia (qui era la propietària nominal de la jueria). Després de 1391 un gran nombre de jueus valencians es convertiren al cristianisme de forma forçada o simplement per poder salvar la seva situació o el seu estatus.
A Barcelona els fets es desenvoluparen de forma lleugerament diferent, i cal fer-ne esment per veure la complexitat de fenomen. L’agost del mateix 1391 esclatà a Barcelona una revolta social, en la que participarien pagesos pobres, mariners o pescadors, entre d’altres. La Ciutat Comtal s’ompliria amb crits com “los grossos destrueran los menuts” o “muyra tothom e visca lo rei e lo pobla”, que els sectors més empobrits de Barcelona clamaven contra els rics de la ciutat. L’exaltació, però, s’aconseguí redirigir cap al call on altre cop es visqueren saquejos i assassinats antisemites. Mentre a Barcelona un esclat pre-revolucionari es convertia en un pogrom, el rei Joan I el Caçador es dirigia – sense gaire pressa – a la ciutat per acabar amb els avalots. El monarca es mostrà especialment dur en la repressió dels saquejadors del call: es dictaren 30 penes de mort que s’executaren abans que Joan arribés a la ciutat.
Per acabar aquest breu article és clau preguntar-nos què podia portar a llançar-se a l’atac i a la destrucció dels barris on vivien les minories religioses. Historiadors com Josep Maria Salrach ens donen una resposta prou clara. A finals del segle XIV la població europea vivia en una situació extremadament precària: epidèmies, fams, guerres… eren el pa de cada dia. En aquesta situació una petita espurna podia generar un esclat massiu de ràbia, de violència, calia trobar un culpable dels mals que vivia el poble i, en força casos, la intervenció de demagogs, d’individus interessants en perjudicar una minoria religiosa o cultural, foren capaços de canalitzar el descontentament popular. A casa nostra els principals damnificats per aquestes situacions foren els hebreus, i, també, els sarraïns, malgrat que aquests fossin grups teòricament protegits per la monarquia.
