Les decoracions pictòriques i musivàries de les cases romanes: el cas de Pompeia

Les pintures i els mosaics de les cases pompeianes

Des dels seus orígens, la cultura i l’art grec estan presents en la pintura romana. La influència grega va arribar indirectament a través de l’ascendent que les colònies gregues del sud d’Itàlia i Sicília (Magna Grècia) tenien sobre Roma. Així doncs, a mesura que es desplaçaven cap al sud, els romans van poder entrar en contacte amb el refinament i la bellesa de l’hel·lenisme. Malgrat que l’obra dels pintors grecs és gairebé desconeguda, la dels romans documenta un fet d’àmplia extensió des del segle II aC fins a la tardoantiguitat. 

Les formes més típiques són la pintura mural i el mosaic, utilitzats per revestir tant les parets com els paviments. I una mina inesgotable per reconèixer aquestes decoracions és Pompeia, però també les ciutats d’Herculà i Estàbia, on la vida es va interrompre bruscament a causa de l’erupció del volcà Vesuvi l’any 79 dC.

Pompeia era una ciutat pròspera que està situada al golf de Nàpols. Aquesta ubicació privilegiada va convertir-la en una escala ineludible del comerç entre Roma i la Mediterrània oriental, i alhora un lloc prou allunyat de Roma perquè els romans rics hi volguessin tenir una casa on estiuejar. El matí del 24 d’agost del 79 dC, el volcà Vesuvi es va despertar i va començar a expulsar grans quantitats de cendres fins a formar un núvol immens. L’erupció, acompanyada de forts moviments sísmics, va durar quatre dies. Pompeia va restar colgada sota una gruixuda capa de cendres volcàniques, fet que va fer caigués en l’oblit i dormís un son de més de quinze segles. No fou fins ben entrat el segle XVIII quan es van iniciar les primeres tasques d’excavació, treballs que han estat quasi ininterromputs des de llavors i gràcies als quals podem visitar més de la meitat de la ciutat desenterrada. L’erupció del 79 dC va permetre la supervivència, precisament, de nombroses pintures i mosaics. 

En època romana destaquen les pintures al fresc, tècnica pròpia de la pintura mural, on es prepara la paret amb calç, aigua i sorra, per després enlluir-la per tal que els colors penetrin amb força i la seva conservació sigui la  més duradora possible. Fou l’arqueòleg August Mau ^[1]August Mau (1840 – 1909) fou un historiador alemany que va plasmar les seves idees en el llibre Història de la pintura mural decorativa a Pompeia … Continue reading qui va dividir els frescos de l’antiga Pompeia, conservats per les cendres del Vesuvi, en quatre estils. Aquesta classificació és a grans trets i només es refereix a la producció més difosa, deixant de banda les escasses figures d’artistes i algun gènere menor. En conjunt, aquestes pintures es caracteritzen per un alt grau de realisme, en el que destaca l’ús de la perspectiva, el detallisme, la precisió, la riquesa cromàtica i la força expressiva.

El primer estil, anomenat estil de la incrustació, es va desenvolupar a mitjans del segle II aC fins a l’inici del segle I aC. Presenta una intensa influència grega, ja que es limita a imitar plaques de marbre de diversos colors, o com a molt, una decoració amb poc relleu. Poc més tard, a principis del segle I aC, apareix el segon estil, anomenat estil arquitectònic, i que perviu fins a començament de l’imperi. Amb ell va unit el nom del conegut pintor Ludius. La decoració imita espais arquitectònics, i així s’eixampla il·lusòriament l’espai. L’efecte es completa amb espais de jardins i figures. El tercer estil, anomenat ornamental, neix a Roma durant les últimes dècades del segle I aC i es desenvolupa sota la moda imposada des de la cort imperial d’August. Presenta una decoració molt fina i lineal, ressaltada sobre fons foscos. Desapareixen els efectes espacials arquitectònics, però la decoració continua emmarcant quadres amb figures o paisatges. El quart estil, anomenat fantàstic, apareix poc abans de la destrucció de les ciutats vesuvianes (40 – 79 dC), i recull els conceptes del segon, és a dir, torna l’interès pels espais i la sensació de profunditat per mitjà de l’il·lusionisme arquitectònic. A més, les figures ocupen grans extensions i agafen importància.

L’altre element decoratiu destacat de l’art romà és el mosaic, tècnica que s’utilitza com a revestiment mural o com a paviment, i que està format per tessel·les, és a dir, petites peces que poden ser de pedra, tot i que poden ser de diversos materials i mides (còdols, marbre, granits, pedres semiprecioses com la malaquita o el lapislazuli, o de pasta vítrea, que són més fàcils de tallar i més vistoses perquè presenten colors més vius i transparències). En general, s’usen  les tessel·les pel mosaic de paviment, i el de pasta vítrea com a revestiment mural. Segons la mida i la forma de les tessel·les es distingeixen tres tècniques diferents: opus tessellatum, opus verniculatum i opus sectile. 

La seva utilització com a paviment es remunta a l’àmbit de l’art cretenc d’on passa a Grècia fins a arribar a l’imperi romà, que seria un dels grans protagonistes de la utilització i difusió del mosaic. Aquest llegat hel·lenístic, com hem comentat anteriorment, va ser introduït a través de les antigues colònies gregues del sud de la península Itàlica, i el  seu gran desenvolupament es produeix en època imperial (segles I aC – III dC).

Com a revestiment mural, amb tessel·les vidriades, es coneix la seva aplicació a Egipte, i, per descomptat, a Roma, on en un origen servia de decoració a les coves dedicades a les muses, d’aquí la seva denominació. Així doncs, la influència romana imposa el mosaic als arts posteriors (paleocristià i bizantí, moment àlgid del mosaic).   

Els primers temes representats són presos de la mitologia i la reproducció de pintures gregues, com La batalla d’Alexandre i els perses (segle I aC). Més tard, el gust pel detall i els colors vius, presos de la pintura mural, permetrà l’elaboració d’un ampli repertori temàtic, entre els que també es troben motius vegetals i figures geomètriques.

Aquestes decoracions pictòriques i musivàries podien ser trobades en les cases romanes, sobretot a Pompeia, ciutat on centrem la nostra investigació. El seu primer antecedent és la casa etrusca ^[2]Els etruscs eren una civilització que es localitzava a la Itàlia central des del segle X al segle I aC. Van exercir una influència molt considerable en la futura conformació de la civilització … Continue reading: la planta era rectangular i es componia d’un vestíbul que conduïa a l’atri o pati central cobert parcialment amb un estanc en el centre que recollia l’aigua de les pluges; els dormitoris es disposaven al voltant del pati; en el fons, la sala d’estar i el menjador, a vegades tot en una única sala. El pis estava decorat amb mosaics, i en l’entrada i les parets apareixien pintures que representaven motius arquitectònics i figuratius. A partir del segle II, la influència grega va fer que s’afegís un pati columnat amb estàtues i jardins. Des d’època imperial es van generalitzar les cases de lloguer a insulae, formades per diversos pisos. La planta baixa es destinava a botiga i els pisos superiors estaven ocupats per habitatges  que s’obrien al carrer per mitjà de balcons. 

Així doncs, durant els segles II aC – I dC, a Pompeia trobem restes de diverses tipologies de vivendes. La primera serien les insulae, cases de pisos on vivien les classes menys afavorides; les domus, que eren les vivendes dels ciutadans rics que s’organitzava al voltant d’un pati anomenat atrium, on les aigües queien al impluvium i una de les diverses estances fonamentals era el triclinium (menjador); i finalment, les villae, cases de camps amb grans extensions de terreny pel cultiu.

Potser l’aspecte més important d’aquestes decoracions, tant pictòriques com musivàries, és la temàtica que representen: en trobem un total de nou. Vegem-ne les principals característiques. 

Escenes èpiques

Vaig preguntar, doncs, al guardià de l’atri què representaven els quadres centrals: “La Ilíada i l’Odissea -em va dir-; i, de l’altre costat, la festa de gladiadors que va donar Lenas.” – Petron., 29,9

Petroni ^[3]Petroni fou un escriptor romà del segle I dC, famós per la seva obra El Satiricó, una espècie de romanç còmic en el qual les aventures de l’Encolpius i dels seus companys al sud … Continue reading (14 – 66 dC), en la seva obra famosa El Satiricó, ja descriu com Encolpius, un dels personatges, pregunta quines pintures són les que es troben en la paret de l’estança. Aquestes representen escenes tant de la Ilíada com de l’Odissea, i és que aquestes seran unes de les més destacades pels habitants de Pompeia. Aquestes dos cicles literaris i mitològics creats per Homer ^[4]Homer és considerat el poeta més gran d’època grega i el suposat autor de la Ilíada i de l’Odissea, les obres més èpiques i important de la literatura universal. Al voltant … Continue reading (IX – VIII aC?) van tenir un ús freqüent en les vivendes nobles i elegants de Pompeia. 

Aquesta utilització demostra, no només un sabor ostentós d’aquestes famílies per apropar-se al passat llegendari del qual tots els romans provenen (Ròmul, fundador de Roma, és familiar d’Eneas, noble troià que va fugir de la seva ciutat durant la guerra amb els grecs i va emprendre un viatge fins a la península Itàlica), sinó que revelen un interès artístic i literari per aquests cicles heroics, les gestes i les dramàtiques històries de l’epopeia homèrica. A la vegada, es creu que aquesta temàtica es va posar de moda després de la publicació de l’Eneida ^[5]Gran poema èpic nacional romà que canta la predestinació de Roma per conquerir el món i governar-lo. El tema de l’Eneida són els viatges d’Eneas, fugitiu de Troia després de la … Continue reading, el poema èpic de Virgili ^[6]Virgili és el poeta més genuí de les lletres llatines. Durant l’època d’August, la seva obra va ser decisiva per construir la nova ideologia del projecte imperial, fonamentant-la en … Continue reading (70 – 19 dC). 

Escenes de mitologia, divinitats, herois i rituals

Una de les divinitats més representades a Pompeia va ser Venus, deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat. Això respon a que, tan aviat com la ciutat va ser convertida en colonia romana l’any 80 aC, es va col·locar sota la protecció de la deessa. No només és Venus la inspiració pels pintors i els artistes. Són moltes altres divinitats les que van ser representades amb freqüència, com per exemple Júpiter i les seves múltiples metamorfosis per conquistar a Europa, Io o Dànae, entre moltes altres; Apol·lo, Jacint, etc.

Al mateix temps, aquest món fabulós d’herois va ser per aquests artistes antics una font inesgotable d’inspiració. Així doncs, deïtats, herois i personificacions al·legòriques representen un dels temes més utilitzats que decoraven parets i paviments de les residències dels habitants de Pompeia. Aquestes poden tenir un valor ostentós però a la vegada culte, ja que era una forma d’aproximar-se a la cultura.

Relacionat amb el món dels déus, herois i mitologia, trobem les escenes de cerimònies sagrades que donen testimoni de la religió d’aquell moment. Aquestes solen abocar als diferents rituals existents en l’antiguitat, com rituals de purificació, de pas o bàquics, entre altres. Dins d’aquesta temàtica trobem  una de les obres pictòriques de l’antiguitat més ben conservada i que representa un ritus de misteri, és a dir, reservat als devots del culte. Aquesta es troba en la Vil·la dels Misteris ^[7]La Vil·la dels Misteris és una de les vil·les romanes més ben conservades. Es troba a uns 800 metres al nord-oest de Pompeia, quedant als afores de la ciutat principal i separada per una … Continue reading. L’escena s’associa a Dionís que apareix en la paret central juntament amb la seva esposa Ariadna. En les parets laterals, les figures femenines, acompanyades d’altres éssers mitològics (faunes, mènades i figures alades) estan ocupades en diverses accions que pertanyen a rituals. A part de la dansa i el consum de vi, expressions de l’èxtasi dionísiac ^[8]L’èxtasi dionisíac forma part del culte a Dionís o Bacus (divinitat del vi i la vinya, del teatre, de les festes, banquets i orgies). Segons les fonts, el culte es dividia en dos: per una … Continue reading, es poden veure la flagel·lació ritual d’una donzella recolzada en els genolls d’una dona asseguda.

Escenes teatrals

Aquesta tipologia de decoració rarament es troba en les ciutats del món antic, amb excepció de Pompeia: va ser en aquesta ciutat on es va manifestar amb passió. Odeons, pòrtics on s’agrupaven actors i mims o màscares tràgiques i còmiques van ser tres de les representacions que podem trobar tant en pintures com en mosaics. Aquest fet pot ser interpretat com que la moda estava molt estesa, no només de la decoració escènica, sinó també dels temes de fet, com escenes de teatres, actors i poetes. Quin valor simbòlic poden tenir aquestes? Una de les opcions més clarividents pot ser com a pintures o mosaics votius que van ser oferts als déus després de la victòria en una competència musical o dramàtica. 

Retrats

Hi ha una gran variabilitat en aquest gènere, ja que podem trobar des de retrats de déus, divinitats i herois amb cares cridaneres i actituds de la realitat, fins a  retrats més o menys idealitzats d’un repertori més ampli que incloïa  filòsofs, oradors, poetes o retrats de personatges d’àmbit familiar i, per tant, més quotidians. Respecte als primers, aquestes tenien un caràcter més honorífic, ja que funcionarien com a benefactors; respecte als segons, els retrats de personatges “reals” que es troben decorant les llars, tenien  la funció de no oblidar el record de l’ésser  estimar en qüestió. Així doncs, aquests retrats foren, majoritàriament, de encarregats per la noblesa pompeiana de l’època. 

D’entre tots els retrats de Pompeia, destaca el cas d’una jove que pertanyia, segurament, a una classe patricia i que va ser immortalitzada pel pintor en un moment de pensar per escriure, fet que ens ho imaginem per la stylos que té pressionat amb els seus llavis i pel conjunt de tauletes de cera lligades que sosté amb l’altra mà. Durant molt de temps s’ha volgut interpretar com el retrat de la poetessa Safo de Lesbos ^[9]Safo fou una poetessa lírica grega. Va néixer a l’illa de Lesbos, situada a la mar Egea, i per aquest motiu la coneixem amb el nom de Safo de Lesbos. Des de l’antiguitat, la seva fama ha estat … Continue reading.

Escenes de gènere: vida quotidiana i costums

Després dels mites i herois, el teatre i els retrats que representen la personalitat humana, la vida quotidiana es converteix en una altra font d’inspiració per als pintors i artistes. De fet, serà una de les temàtiques més representativa de totes les residències de la ciutat de Pompeia. Els temes seran diversos i amb una gran variabilitat: trobarem des de temes més nobles a temes d’una categoria més plebea, però també de personatges i accions idealitzades, caricatures divertides, escenes eròtiques, escenes de caça, de lluita entre gladiadors, i un llarg etcètera. Aquests temes variats donaran pas a estils i maneres també diverses que respondran, segurament, al caràcter de l’artista i dels propietaris.

Escenes paisatgístiques i de naturalesa vegetal

El paisatge i la vegetació van ser un tema molt generalitzat en tota la pintura campaniana,  que és molt visible a Pompeia per la gran quantitat d’exemples que ens han arribat. Aquestes decoracions fan pensar que tant els artistes com els propietaris els hi agradava recordar les parets de la casa com el paisatge de la mateixa ciutat de Pompeia, però també el record de la seva terra natal, dels turons, dels mars, etc. També podria simbolitzar l’apropament d’aquests paratges més exòtics i recòndits, però que contenien fama, com podien ser les terres d’Egipte o la mateixa Grècia. Aquestes decoracions podien aparèixer amb personatges o sense, reals o ficticis, i elements que podien ser vaixells, cases, etc. 

Escenes d’animals

Una altra de les temàtiques que es repeteix a les residències pompeianes és la representació dels animals, ja apareguin de forma individual i siguin els personatges de l’escena o formant part d’una escena més gran, com ara una de caça o els peixos que trobem dins del mar. Aquestes representacions podrien respondre a un gran nombre de simbolismes i complicats d’entendre, des del gust propi del propietari de l’habitatge, com a símbol apotropaic ^[10] Element que s’utilitza per desviar les influències malèfiques, encanteris, maleficis, mals d’ulls, sortilegis o qualsevol altra causa. o sagrat o bé com a simple símbol ornamental.

Escenes de naturalesa morta

La naturalesa morta, estil que va estar de moda en l’art flamenc, francès i italià durant els segles XV – XVII, és un gènere molt ben conegut en la pintura antiga, i precisament en la zona de la campaniana. Sabem que va ser un gènere que va començar de la mà d’artistes grecs durant l’era hel·lenística, i representaven petits elements culinaris. 

Aquesta temàtica pren com a tema els productes de la terra campaniana, tan rica en vinyes i horts o peces de caça o pesca en la taula. La fruita representada pot ser local o importada (figues fresques, seques o farcides, préssecs, prunes, panses, raïm blanc o negre, cireres o dàtils i pinyes). Respecte a les peces de caça, aquestes poden ser des de llebres, tords o perdius, animals que es troben entre la regió del Vesuvi i les muntanyes del Lattari. La varietat de la fauna aquàtica està representada per la què es pot trobar en estancs o en el mar, com crustacis, sèpies, peixos platejats petits, etc. Al seu torn, també poden ser representats elements com formatges frescos, ous, peces ceràmiques o bols de metall. 

Aquestes representacions mai ocupen el centre de la paret decorada de l’estança, sinó que tenen més aviat una funció complementària.

Geometria blanca i negra

Els mosaics amb decoració geomètrica i de color blanc i negre destaquen al llarg del segle I dC en els paviments de Pompeia, els quals presenten un caràcter modest i sense pretensions. L’estil combina dibuixos lleugers i animats com filigranes geomètriques o, en alguns casos, un elegant fullatge. A vegades, la geometria funciona com a un senzill panell que emmarca escenes amb una mica més de detall i de treball, com podrien ser escenes mitològiques, de caça, retrats, etc. D’aquests mosaics que contenen aquestes geometries, es creu que no s’ha de buscar una simbologia més enllà d’una simple decoració semblant a les actuals catifes. 

Recapitulació

No és gens fàcil fer una anàlisi per comprendre quin valor simbòlic i figuratiu tenien aquestes decoracions pictòriques i musivàries pels propietaris de les cases pompeianes. 

Cal ser partícip de la importància que tenen totes aquestes pintures i mosaics per demostrar el poder que tenia el propietari de la domus, ja que hem d’entendre que la casa pels romans no era només el lloc on residia la  família, sinó el lloc per demostrar la categoria social que disposaven durant les reunions entre propietaris i clientes, en banquets festius, etc. Foren precisament aquestes estances concretes en les quals tenien  tenen lloc les reunions on seran col·locades la majoria d’aquestes decoracions esmentades al llarg de l’article. Així mateix, hi haurà temàtiques més íntimes, com podrien ser els retrats familiars col·locats en cubicula, que tenien la funció de mantenir el record dels éssers estimats viu. Per tant, interpretem que la pintura i el mosaic foren ser una metàfora de l’estatus de les famílies pompeianes i romanes i, gràcies a això ens podem aproximar a comprendre els signes de privilegi i de poder dels propietaris. 

És important creure també que l’art és una forma més d’aproximar-nos a la realitat d’aquesta època històrica, ja que ens pot ajudar a completar informacions que podem obtenir en els jaciments, com per exemple els elements vegetals i els animals de caça i pesca que apareixen en les naturaleses mortes (ens poden donar una idea de què es plantava i cultivava, de com era el paisatge, de quins animals podien viure i ser caçats, etc). En definitiva, aquestes lectures les hem de fer amb molta precaució, ja que aquesta realitat podia ser modificada perquè, malgrat que l’artista mirava el món i ho plasmava de forma naturalista i realista, podia estar inspirat per les nou muses. 

Per saber-ne més:

• AGUSTI, S. (1967). I Colori Pompeiani. Roma. 
• BARBET, A. (1984). Le peinture murale romaine en Italia, les styles décoratifs. París. 
• BORDA, M. (1967). La Pittura Romana. Milán. 
• ELLIS, S.P. (2000). Roman Housing. London: Duckworth. 
• FALZONE, S. (2007). Ornata Aedificia. Pitture parietali dalle case ostiensi. Roma: Libreria Dello Stato, Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. 
• GABRIEL, M. M. (1952). Masters of Campanian Painting, New York. 
• GAZDA, E.K. (1994). Roman art in the private sphere. New Perspectives on the Architecture and Décor of the Domus, Villa and Insula. United States of America:The University of Michigan Press. 
• GONZÁLEZ SERRANO, P. (2000). Historia Universal del Arte. 2. Grecia y Roma. Madrid: Espasa Calpe. Guía de las excavaciones de Pompeya. Superintendencia Pompeya, 2015. 
• GUTIÉRREZ, S. & GRAU, I. (2013). De la estructura doméstica al espacio social. Lecturas arqueológicas del uso social del espacio. San Vicente del Raspeig: Publicaciones de la Universidad de Alicante. 
• HALES, S. (2003). The Roman House and Social Identity. Cambridge: Cambridge University Press. 
• HENIG, M. (1985). El Arte Romano. Una revisión de las artes visuales del mundo romano. Barcelona: Ediciones Destino.
• MAIURI, A. (1953). Les grandes siècles de la peinture. La peinture romaine. Suisse: Skira. 
• TOYNBEE, J.M.C. (1968). The Art of the Romans. Londres.