El 2 de maig de 1879 vint-i-cinc intel·lectuals marxistes es reunien a la taverna madrilenya Casa Labra per fundar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Aquest grup de marxistes, encapçalats pel tipògraf Pablo Iglesias, provenia de la Nueva Federación Madrileña, secció de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creada vuit anys abans per un grup de marxistes madrilenys que havien sigut expulsats de la Federació Regional Espanyola de l’AIT de majoria bakuninista. Amb aquest pas, el PSOE es convertia en el segon partit socialista creat al món després del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD).
Trencament entre bakuninistes i marxistes
L’aparició dels partits socialistes obrers en diversos països fou conseqüència de l’esquerda generada en el si de l’Associació Internacional dels Treballadors al del V Congrés celebrat a la ciutat holandesa de La Haia el setembre de 1872 i que finalitzà amb la separació del moviment obrer internacional en dues tendències, la marxista i la bakuninista. Una de les moltes raons que propiciaren aquest trencament fou l’aprovació d’una resolució presentada pel corrent marxista que considerava necessària la constitució del proletariat en partit polític, oposat als vells partits formats per les classes dominants, per tal d’assegurar el triomf de la revolució social i assolir l’abolició de les classes. Aquesta resolució, portada a terme pel corrent marxista, fou la que propicià que es comencessin a crear partits socialistes obrers arreu del món occidental i alhora que els bakuninistes, que no eren partidaris de participar en el joc polític burgès, creessin la seva pròpia Internacional a la ciutat suïssa de Saint-Imier una setmana més tard, òrgan que acabà sent el germen de l’organització internacional anarquista.
La divisió entre marxistes i bakuninistes a l’Estat espanyol ja s’havia visibilitzat després de la Conferència de Londres de l’AIT celebrada el 1871, l’anterior a la del trencament definitiu. En el cas espanyol, però, els expulsats foren els partidaris de les tesis de Marx, minoritaris a la federació espanyola de l’AIT. El grup sortint, format majoritàriament per tipògrafs editors del periòdic La Emancipación del qual formaven part Pablo Iglesias i també Paul Lafargue –gendre de Karl Marx- i on es publicà per primera vegada a Espanya el Manifest Comunista i també fragments d’El Capital, foren els creadors de la Nueva Federación Madrileña (NFM) que, tot i ser acceptat pel Consell General de Londres com a membre de l’AIT independent de la seva Federació Regional Espanyola (FRE), tingué molt poc seguiment, ja que tant-sols una dotzena de federacions locals i prop de 200 militants en passaren a formar part mentre que les federacions partidàries de seguir les tesis bakuninistes eren majoritàries en el sí del moviment obrer espanyol de l’època comptant amb més de 150 assemblees locals i prop de 15.000 militants.
Amb la proclamació de la I República el febrer de 1873 les diferències entre la NFM i la FRE es van eixamplar, ja que, mentre els marxistes ho aplaudien com una oportunitat d’avançar cap a l’emancipació obrera, els anarquistes ho qualificaren de “darrer baluard de la burgesia” i com a engany per a la classe treballadora. Aquestes dues interpretacions d’aquesta nova situació política eren una mostra del projecte que ambdós corrents tenien respecte a quin havia de ser el camí d’alliberament social de la classe treballadora espanyola, molt més rupturista en el cas dels bakuninistes, cosa que els portà a tenir una incidència molt més gran entre les bases obreres, especialment als grans centres de producció del país com Barcelona.
De la Nueva Federación Madrileña al Partido Socialista Obrero Español
L’escassa incidència que tingueren entre el moviment proletari espanyol, que portà fins hi tot al tancament del diari La Emancipación per la manca de lectors i també de recursos –tot i l’ajuda econòmica que els facilità Friedrich Engels-, així com la repressió que des del govern republicà es dugué a terme contra el moviment obrer, i que portà a la il·legalització de diverses de les seves organitzacions com la NFM, feu que els marxistes espanyols visquessin uns anys difícils. Aquesta situació s’agreujà amb la restauració de la dinastia borbònica a finals de 1874, fet que portà encara més repressió contra el moviment obrer.
Per tal de pal·liar la manca d’un espai polític que els aixoplugués, cercaren en l’Associació de l’Art d’Imprimir –la majoria del nucli dur d’aquest grup de marxistes eren tipògrafs-, del qual Pablo Iglesias havia estat escollit president, la possibilitat de continuar treballant en una situació de semiclandestinitat. Fou a través d’aquesta societat que els marxistes madrilenys continuaren reunint-se periòdicament i participant en tertúlies polítiques en cafès de la capital espanyola.
En aquest context, i seguint les tesis de Marx i Engels de la necessitat de crear un partit socialista obrer fou com, en una reunió improvisada durant un banquet de fraternitat celebrat el 2 de maig de 1879 entre Pablo Iglesias i quinze tipògrafs, quatre metges, dos argenters, un doctor en Ciències, un marbrista i un sabater en una modesta fonda del madrileny carrer Tetuán de Madrid, decidiren crear les bases del futur Partit Socialista Obrer Espanyol. El lideratge d’Iglesias es mostrà ja des del primer moment en què aconseguí imposar el qualificatiu d’obrer, contra l’opinió d’altres membres d’aquesta nova organització com el també tipògraf Jaime Vera que creien que en restringia la significació, ja que considerava que calia afegir-hi aquest adjectiu per tal de donar-li un matís de classe.
El programa d’aquest nou partit fou redactat per una comissió dirigida pel mateix Pablo Iglesias i aprovat en una assemblea el 20 de juliol d’aquell mateix any i s’anaren consolidant com a partit polític fins a la celebració del seu primer congrés a Barcelona el 1888, gairebé 9 anys més tard de la seva fundació, congrés en què es decidí fundar la Unió General dels Treballadors (UGT), definint-se per primera vegada i de forma neta a l’Estat espanyol una diferència entre partit socialista de base obrera i organització sindical.
Aquestes dues organitzacions socialistes, que s’uniren a la II Internacional des de la seva fundació l’any 1889, visqueren un creixement important durant els darrers anys del segle XIX i sobretot a partir del XX quan aconseguiren la primera representació parlamentària, tot i que aquest creixement fou desigual al territori espanyol, ja que encara que s’aconseguissin crear nuclis importants a Madrid, Astúries i el País Basc, la seva implantació a Barcelona, principal centre industrial de l’Estat i feu de l’anarcosindicalisme, fou testimonial.
