El 25 de febrer de 1570 el papa Pius V va promulgar la Regnans in Excelsis – la traducció de la qual vol dir “Regnant des de les altures” –, una butlla on es declarava a la reina anglesa Isabel I com a heretge de la religió cristiana en assumir el lideratge de l’Església d’Anglaterra. Com a «servidora del crim», Elisabet I va quedar excomunicada i, per tant, aquells catòlics anglesos van ser alliberats de l’obediència a la reina.
La complexa situació d’Anglaterra en l’àmbit religiós, rere la seva separació oficial de Roma durant el regnat d’Enric VIII, va provocar una sèrie de conflictes, no només entre els diversos regnes d’Europa que seguien amb la seva defensa del catolicisme, sinó també entre la mateixa dinastia dels Tudor. L’hereva del regnat d’Enric VIII (regnà de 1509 a 1547), la seva filla Maria Tudor (1516-1558), va rebutjar la doctrina del seu pare i tornà a instaurar el catolicisme a Anglaterra –aspecte clau pel seu matrimoni amb Felip II d’Espanya, ferm en la seva confessió catòlica–. Els anys del seu regnat van esdevenir fructuosos pel que fa a les relacions entre la monarquia i el papat, tot i que es trencaran amb l’arribada al tron de la seva germana –considerada il·legítima per molts opositors– Elizabeth.
Tot i que l’anglicanisme com a nova Església ja havia estat plantejat i reconegut per Enric VIII, la seva consolidació es donà en temps d’Elisabet I d’Anglaterra (1533-1603), qui estructurà l’anglicanisme a través de l’Act of Supremacy o Settlement Act de 1559 . La ferma disposició de la reina per trencar definitivament amb el catolicisme i amb l’autoritat papal va suposar un conflicte directe entre la reina i el Papa de Roma.
L’excomunió d’Elisabet I va transformar el panorama religiós al regne afavorint, principalment, els protestants anglesos. Malgrat que la butlla pretenia frenar l’heretgia de l’anglicanisme, la decisió papal serà traduïda pels protestants com una oportunitat per perseguir als catòlics acusant-los de traïció a la religió d’Anglaterra. Ser acusat de traïció, rere la butlla emesa pel Papa, suposava un rebuig social que podia donar-se per assistir a la Santa Missa catòlica, confessar-se als ulls de Déu o donar refugi a sacerdots o religiosos del cristianisme.
Per altra banda, la butlla va suposar que el govern anglès actués de forma contundent contra els jesuïtes davant les sospites que podien estar actuant en favor d’Espanya –on regnava ja Felip II, ferm defensor del catolicisme a Europa– i el papat, ja que el quart vot de la Companyia de Jesús era l’obediència directa al papa.
La mort de Pius V (1504-1572) i l’arribada de Gregori XIII (1502-1585) com a Papa de Roma va suposar la suspensió de l’excomunió de la reina l’any 1580, en ares d’alleujar les constants pressions sobre els catòlics a Anglaterra i deixar que, amb el temps, fos la pròpia reina i l’anglicanisme els que caiguessin en l’oblit. Malgrat aquesta breu pau de vuit anys, al 1588 es tornarà a fer efectiva l’excomunió a mans del Papa Sixt V.
El motiu de la renovació de la butlla, a més dels motius inicials d’heretgia i l’abandonament de la religió catòlica, seria, principalment, el regicidi de la reina d’Escòcia Maria Stuart (1542-1587) –amb qui rivalitzava per motius dinàstics i religiosos –de confessió catòlica.
Hem de tenir en compte que es trobarien, doncs, en plena guerra anglo-espanyola –desenvolupada entre 1585 i 1604–, on el monarca espanyol treballarà de forma conjunta amb el papat per debilitar políticament i econòmicament Anglaterra, utilitzant la butlla papal com a forma de desacreditar en l’àmbit religiós i polític a Elisabet I.
La Regnans in Excelsis va tenir un gran impacte al regne d’Irlanda, on la població continuava sent, en la seva majoria, catòlica, i donà lloc a les rebel·lions de Desmond –entre 1569 i 1583–, on els conflictes polítics contra la sobirania d’Elisabet sobre el territori irlandès esdevindran religiosos rere l’excomunió de la reina. Malgrat que es va aconseguir que el món oficial irlandès s’adaptés a l’anglicanisme, gran part del Parlament irlandès romangué catòlic fins a principis del segle XVII.
