← El naixement dels Estats Units (II): 13 estats
El 3 de setembre de l’any 1783 es va firmar a Versalles el tractat que posava fi a la Guerra d’Independència Americana. Aquest fet ratificava la victòria de les colònies sobre la metròpoli. No conservem cap document que acrediti la reacció oficial del President dels Estats Units en el que fou segurament el dia més important de la història del país. No el conservem perquè l’any 1783 ni existia el càrrec de President dels Estats Units, ni Casa Blanca des d’on signar documents. De fet, tampoc existia encara la ciutat de Washington. Malgrat la denominació oficial, l’any 1783 el que hi havia a Amèrica eren tretze nous estats que distaven força d’estar units.
L’objectiu d’aquest article és reconstruir el procés pel qual tretze nous estats americans van anar confluint i modelant l’entramat institucional del que avui coneixem com a Estats Units. A diferència del que se sol pensar, aquest no va ser un procés lineal. El sistema polític dels Estats Units és el resultat d’un dolorós part de set anys que va culminar amb l’aprovació de la constitució federal del 1789, encara vigent. Ens endinsem en la gènesi d’un estat. Terreny abonat a la mitificació i la distorsió interessada. Aquí creixen robustos els tòpics que -com escrivia Pierre Vilar- mai són innocents. Terreny hostil a l’objectivitat i pantanós per l’historiador. Matxet en mà, som-hi! Quan Thomas Jefferson redacta la famosa Declaració d’Independència, no parla en el cos del text en cap moment dels “Estats Units”. Parla de colònies i de colònies que volen esdevenir estats: “En nom i per l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple poder per declarar la Guerra concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar Actes i Providències a què tenen dret els Estat Independents”. La denominada “Guerra d’Independència dels Estats Units” és en realitat la guerra per a la descolonització de les tretze colònies. El matís és important perquè cal destacar que durant la guerra –i fins i tot durant les dècades posteriors– no hi havia un projecte clar ni molt menys unànime d’unió dels tretze nous estats en una sola entitat política. És ben cert que en tot moment –sobretot durant la guerra– molts apel·len a la unió. Unió per vèncer a l’enemic, unió d’estats germans. Un dels primers símbols compartits entre els estats va ser la bandera on apareixia una serp partida en diferents trossos que simbolitzaven cadascun d’ells una colònia. Sota la serp s’hi podia llegir: ”Join or die” (Unió o mort). Existia doncs la necessitat i fins i tot la voluntat d’una entesa però pocs o cap tenien en ment la creació del gran ens polític de les Barres i estrelles.
Un altre aspecte a destacar és el caràcter eminentment burgès del procés iniciat el 1776. Molts historiadors parlen d’aquest període com el de la Revolució Americana. La denominació no és gratuïta. Al cap i a la fi, no estem parlant de l’expressió violenta del descontentament davant d’un govern o d’un monarca com tantes que hi ha hagut al llarg de la història. En trobem davant d’un procés panificat de substitució de règim. Hi ha textos, assemblees, congressos, articles, declaracions, aliances, polítics, ideòlegs, Jefferson, Adams, Frankin… Darrere del procés de secessió hi ha un projecte. Hi ha la voluntat d’expedir l’acta de defunció de l’Antic Règim i obrir les portes als plantejaments de la il·lustració. La Revolució Americana té els mateixos propòsits i implicacions que la Revolució Francesa, amb una excepció: mentre que en la segona el programa i lideratge burgès es veu compromès i acaba descarrilant, la burgesia i oligarquia americana controlarà admirablement en tot moment el timó del procés i assolirà els seus objectius. Hi ha, doncs, una voluntat clara al llarg del procés de superar el marc de l’Antic Règim i assajar en cadascuna de les colònies els conceptes polítics, econòmics i filosòfics de la il·lustració europea: sobirania popular, igualtat, ciutadania, republicanisme, liberalisme polític i econòmic, etc. Totes les comunitats en el seu pas de colònies a estats van deixar enrere les estructures administratives i polítiques pròpies de colònies dependents de la monarquia i les van substituir per més o menys ambicioses estructures republicanes representatives deutores de la racionalitat il·lustrada. Hi ha certs indicadors que evidencien que la ruptura definitiva amb la Gran Bretanya va significar un avenç en el camp de les llibertats polítiques i socials. A partir d’aquest moment la lògica del sistema republicà s’imposa i són les cambres legislatives i no la Corona qui designarà els governadors i molts més càrrecs importants passen de ser escollits per cooptació a ser electes. A més, les lleis aprovades pels americans dels diferents estats ara estan resguardades del veto del monarca. Molts dels nous estats es deixen endur pels nous aires i rebaixen els condicionants per tal d’obtenir el dret de vot, eliminen la pràctica de la primogenitura o expropien les terres dels grans latifundistes fidels a la Corona i les possessions de l’Església anglicana. El republicanisme imposa una nova estratificació en base al mèrit i elimina els privilegis hereditaris. Es pot apreciar una relaxació en determinats aspectes externs com per exemple en el fet que els jutges de determinats estats deixen de dur perruca i toga porpra o que cada vegada resulta menys habitual seure a l’església en funció del rang social.
També són destacables els avenços que alguns estats van fer en matèria educativa. Durant la guerra i en els anys immediatament posteriors es van fundar set colleges i tres universitats públiques. A més, el Decret Sobre Terres de l’any 1785 va dotar les escoles públiques amb milions d’hectàrees de terres expropiades als reialistes exiliats per tal d’engrandir els seus patrimonis. En opinió de l’historiador nord-americà Merrill Jensen: “un cop acabada la guerra hi havia la consciència generalitzada d’haver dut a terme, no només un alliberament nacional sinó una veritable revolució en tots els camps. Una revolució ordenada que no buscava la subversió de l’ordre social sinó materialitzar una millora substancial de l’ordre existent.” Bufen vents de canvis profunds i la societat americana orienta les veles amb l’objectiu d’allunyar-se al màxim possible de les pràctiques i costums anteriors. El Vell Món mai havia semblat tan vell. La voluntat de distanciar-se d’un passat monàrquic tendent a la tirania sumada a l’autodeterminisme purità condiciona la creació d’estructures polítiques i de govern minimalistes. En la societat americana s’imposa una animadversió transversal a tota estructura i forma de poder o control. Sobretot pel que fa a l’existència estructures supraestatals que puguin limitar les llibertats de les diferents comunitats o dels individus. En aquest sentit, sobreviu la dèbil estructura confederal del temps de la guerra. Merament un mecanisme de coordinació entre estats. L’estructura confederal quedava delimitada per un document legal: Els Articles de la Confederació. Com el seu nom indica, es tractava d’un seguit de disposicions legals acordades per tots els estats l’any 1777 que delimitaven les funcions i límits de l’autoritat delegada a un organisme supraestatal: El Congrés Continental. Aquest però, era un organisme sense poder de decisió sobre l’establiment d’impostos ni sobre la seva recaptació. Tampoc disposava de mitjans executius per fer complir les disposicions legals que promulgava. A més, el fet que no es tractés d’una cambra representativa sinó d’un fòrum d’estats sobirans on cada un d’ells disposava d’un vot, dificultava enormement l’establiment de consensos o majories en una confederació d’estats amb interessos diversos, sovint contradictoris i a vegades irreconciliables. En poc temps, el sistema confederal va donar símptomes d’estancament. En el Congrés Continental, la paràlisi va resultar habitual.
A nivell econòmic la situació es veia agreujada per les conseqüències lògiques de la guerra. La confederació, sense poder sobre la fiscalitat, havia de fer mans i mànigues per fer front al deute nacional. Però no només el Congrés Continental es veia ofegat per problemes de deute. Els governs estatals també havien contret nombrosos deutes però aquests, en tenir-ne la capacitat, van augmentar dràsticament els impostos. Això va afectar directament a empresaris, petits i mitjans propietaris que es veien ara pressionats per l’augment de la fiscalitat i pels seus creditors, que especulaven amb el deute públic i privat. El país es trobava al límit de la bancarrota. Va augmentar la sensació de malestar generalitzat en tots els nivells de la societat i a mitjans de la dècada de 1780 la indignació popular va esclatar en forma de revoltes, com l’aixecament agrari liderat per Daniel Shays, un veterà de la guerra d’independència que havia format part en un dels primers episodis armats i posteriorment mitificats pels propagandistes: La Batalla de Bunker Hill.
Mentre que en molts estats la situació social s’agreujava, a nivell polític els conflictes d’interessos divergents van anar distanciant els estats. Aquesta situació va ser explotada per les potències estrangeres amb la voluntat de debilitar la Confederació. El regne d’Espanya, amb interessos a la regió, era un dels principals interessats a fer fracassar el projecte nord-americà. Conscient de la debilitat del Congrés Continental, va decidir mostrar la seva força barrant el tràfic comercial americà a través del Mississipí. Aquest fet representava un fort perjudici per a l’economia dels estats del sud en expansió cap a l’oest i en plena colonització dels voltants del riu. El Congrés Continental, amb un poder tant limitat no disposava de capacitat negociadora i la falta del suport necessari per part dels estats del nord en la negociació amb Espanya van impossibilitar un acord. Aquest fet va suposar un distanciament tan gran entre els estats del nord i els del sud que a mitjans 1786 el trencament semblava inevitable.
Amb el pas del temps es va anar consolidant la idea que era necessari un enfortiment del poder central per tal de convertir-lo en una entitat capaç d’ajudar als estats a plantar cara als desordres i evitar el trencament. En una reunió interestatal a Annapolis l’any 1786, Alexander Hamilton exhorta a les assemblees legislatives de les diferents colònies a nomenar comissionats amb la idea de buscar una solució conjunta als problemes derivats del sistema l’organització confederal. El maig de 1787 s’inicien a Filadèlfia les converses entre els delegats de la majoria d’estats. George Washington, heroi indiscutible de la guerra d’independència, és nomenat president de la comissió que treballarà en base a un document previ: El Pla de Virgínia. En fer-ho els delegats incompleixen les instruccions del Congrés Continental que els havia investit d’autoritat per reformar els Articles de la Confederació, però s’emparen en el manament més generós de les respectives assemblees legislatives que els havien dotat de la capacitat de “buscar acords per a una constitució adequada a les exigències de la Unió”. Les converses es van efectuar a porta tancada i van partir d’un acord tàcit prèviament estructurat en dues vessants: per una banda, no es podia deixar el govern en mans d’un únic grup o sector mogut per interessos excloents de caire econòmic, i, per altra banda, calia donar la veu al poble però també establir mecanismes de control sobre les seves decisions. S’havia d’evitar que l’adopció de la democràcia subvertís l’ordre social establert. Partint d’aquest acord de mínims, les negociacions van estar protagonitzades per la disputa entre dos sectors. Per una banda els federalistes, partidaris de l’establiment d’un sistema federal administrat per un govern fort. Enfront d’aquests, els anti-federalistes, defensors del model confederal i partidaris de mantenir elevades cotes de sobirania per als estats. Al llarg dels mesos que van durar les negociacions, la clau de volta va ser la conciliació més o menys harmònica entre dues legitimitats: la dels estats existents i la de la futura federació, així com en els mecanismes de blindatge de les respectives parcel·les de poder i de sobirania. Thomas Jefferson s’erigirà com un acèrrim anti-federalista, defensor del manteniment de la democràcia directa i contrari a tot tipus de control de l’estat sobre els individus. Davant d’aquest, trobem personatges com Alexander Hamilton, qui va arribar a defensar el caràcter vitalici de la Presidència del Govern talment com si d’una monarquia electiva es tractés. Si bé en aquest punt no se’n va sortir, Hamilton va aconseguir introduir molts dels seus postulats en el redactat final de la Constitució, moderant les aspiracions dels sectors més progressistes. Hamilton va fundar el Partit Federal dels Estats Units –el primer partit polític de la història d’aquest país–; malauradament, no el va poder liderar molt de temps ja que va morir l’any 1804 en un duel contra Aaron Burr, tercer vicepresident de la història dels Estats Units, en el càrrec en aquells moments.
Les friccions i l’origen del desacord era, com de costum, fruit d’un inevitable xoc entre estructures econòmiques i sociològiques molt diferents. Mentre que un nord molt poblat s’erigia en defensor de la democràcia proporcional –una persona, un vot–, el sud, molt menys poblat i amb un alt índex de població esclava mancada de drets polítics, defensava el tradicional sistema de vot per estat. Al final, es va arribar a una sortida força sorprenent. Com que els estats del sud tenien interès a fer prevaler l’existència de la població esclava però no estaven disposats a concedir-los drets polítics, les parts van determinar que un esclau equivalia a tres cinquenes parts d’una persona a efectes de representativitat política i tributària. També s’arriba a la conclusió que la millor manera de preservar el pes polític dels estats, i especialment dels més petits o despoblats, és per mitjà d’un sistema bicameral amb una cambra alta controlada pels estats amb una representació igual en vots entre ells i una cambra baixa representativa proporcional. A més, s’acorda delimitar clarament les funcions de l’executiu federal per tal que tota la resta puguin quedar automàticament en mans dels estats. Aquests, però, perden determinades competències, com la capacitat d’encunyar moneda o d’exercir la política exterior.
La divisió de poders queda garantida per mitjà d’un complex sistema d’eleccions directes, representatives, nomenaments, sistemes de control i limitacions; és el que es coneix com a estructura de cheks and balances. Els representants dels tres poders federals seran, per una banda, el Congrés, format per la unió de les dues cambres: el Senat i la Cambra de Representants; al capdavant del poder judicial trobem el Tribunal Suprem i, finalment, l’executiu, encapçalat per la figura d’un President, Cap Suprem de les forces armades i de la República. El resultat de mesos de deliberacions a Filadèlfia serà l’actual Constitució dels Estats Units. El text que descriu el funcionament federal de la República Presidencialista serà definit com a Llei Suprema i per tant superior a les constitucions i lleis de la resta d’estats de la Unió en un intent d’evitar els xocs de legitimitats que es van produir durant l’etapa de la confederació. No es tracta en cap cas d’un document de consens. És més aviat de la materialització negre sobre blanc del projecte polític dels partidaris d’una major centralització del poder. La batalla per l’aprovació del text estat per estat va ser aferrissada i en alguns estats la cosa va anar molt renyida. De fet, els ressons d’aquella confrontació encara són vigents avui en dia. El debat sobre el pes de les estructures federals i el nivell d’incidència d’aquestes sobre els estats i la vida dels ciutadans és un dels punts més controvertits de la política interna nord-americana. En aquesta qüestió plana la por històrica a caure en la tirania. Estudiant el posicionament dels ponents, Merril Jensen distingeix dos tipus de personatges: aquells marcats per l’experiència de l’administració colonial britànica –Samuel Adams, Patrick Henry i Richard Henry– i que, recelosos de qualsevol tipus d’autoritat centralitzada, seran ferms anti-federalistes; i aquells que en un o altre moment van haver de fer front als handicaps derivats de la debilitat de l’estructura confederal –George Washington, John Jay, James Madisson, etc. Aquests, no cal dir-ho, constituiran el nucli dur del federalisme. Les disposicions de la pròpia constitució requerien l’aprovació per part d’un mínim de nou dels tretze estats per tal d’entrar en vigor. Les primeres cambres legislatives estatals en adoptar-la, i que ho van fer per unanimitat foren Delaware, New Jersey i Georgia. Pensilvanya, Connecticut, Maryland i Carolina del Sud van fer-ho més tard però amb marges amplis de vots favorables. La qüestió va estar més renyida en estats com Massachusets (19 vots de diferència), New Hampshire i Virgínia (10 vots de diferència en ambdós casos) i a Nova York, on va passar gràcies a una diferència de només 3 vots. Els darrers estats en adoptar el text van ser Carolina del Nord i Rhode Island i ho van fer un cop aquest ja estava en vigor.
Un cop aprovada per les assemblees legislatives d’onze dels tretze estats, el gener de l’any 1789 es van celebrar les primeres eleccions de la república federal. Els federalistes van obtenir la victòria en la Cambra de Representants i George Washington va esdevenir el primer President de, ara ja sí, els Estats Units com ara els entenem.
