L’excomunió de Girolamo Savonarola

L’excomunió per un cristià no significa qualsevol cosa; constata l’expulsió de la comunitat de creients i, en cas de ser sacerdot, la prohibició de predicar i exercir en nom de l’Església. El 13 de maig de 1497 es va fer públic arreu de Florència l’excomunió del frare dominic Girolamo Savonarola, el qual estava celebrant una missa que ja no tenia l’autorització del papa Alexandre VI (1492-1503). L’enfrontament que va protagonitzar contra l’Església de Roma és considerat com el precedent més proper de la Reforma Protestant. A Savonarola l’escandalitzava el poc compromís del seu entorn amb els principis de la fe cristiana, i pretenia un retorn als preceptes promulgats a les Sagrades Escriptures, principalment el dels quatre Evangelis, els quals reflecteixen la vida i les lliçons de Jesús.

No va ser el primer predicador (Arnaldo da Brescia, Pere Valdès…) que pretenia una reforma de l’Església basada en els ideals evangèlics, però, en el seu cas, comptava amb el poder polític de la ciutat de Florència. Era un lector apassionat de la Bíblia i de Sant Tomàs d’Aquino, i, juntament amb la seva formació com a frare dominic, el van dotar d’una excel·lent oratòria.

El 1489 Lorenzo de Mèdici va demanar als dominics que reubiquessin a Savonarola a Florència per petició expressa de Pico della Mirandola. Aquest, un dels majors humanistes del Renaixement, estava perseguit per heretge per la Santa Seu i compartia el discurs crític de Savonarola. Aquest últim en un principi es dedica a l’educació dels novells i a la lectura de la Bíblia, però progressivament els seus sermons profètics i de caràcter apocalíptic van adquirint més públic, havent de traslladar-se a la cèlebre catedral de Florència perquè pogués accedir-hi tothom. Predeia una destrucció d’Itàlia per la seva nimietat moral. El 1491 és nomenat prior del convent de Sant Marc de Florència.

Savonarola no era aliè a les disputes entre les potències occidentals del moment. L’any 1494 Carles VIII de França prepara una invasió del regne de Nàpols per expulsar-ne el fill bastard d’Alfons el Magnànim, rei d’Aragó, de Nàpols i comte de Barcelona (entre d’altres). Els rumors es varen estendre per la ciutat i es relacionaven amb les profecies de Savonarola. Una rebel·lió ciutadana profrancesa expulsà els Mèdici de Florència i, mitjançant un consell ciutadà, es va denominar a Savonarola la màxima autoritat. Els Mèdici van ser una família de banquers que governarien Florència amb mà de ferro des de finals del segle XIV: corrupció a les eleccions dels càrrecs de la ciutat, control dels impostos i una aliança amb les oligarquies d’altres ciutats com Milà. Pel que fa al model d’organització política, Savonarola s’inspirava en els venecians, que tenien una combinació equilibrada entre monarquia, república i oligarquia. Pretenia construir una república cristiana, una civis dei basada en una unitat florentina i una estricta disciplina moral, destinada canviar la tendència de la Florència corrupta del segle XV. Va prohibir, sota pena de morir a la foguera, la sodomia. També va carregar contra el luxe, les tavernes i la usura. Certes prohibicions no van caure gaire bé als sectors nobiliaris de la ciutat, acostumats a un llibertinatge que ja no existia davant un projecte polític que pretenia implantar una Ciutat de Déu.

Contra l’Església de Roma

 A causa del seu discurs en contra de la jerarquia eclesiàstica, l’any 1495 comença a rebre advertències d’excomunió per part de la Santa Seu. En plena escalada de tensió amb Roma, duu a terme una maniobra política per reforçar la seva figura: anuncia que es retira de la gestió dels problemes polítics per dedicar-se a la vida de monjo per, d’aquesta manera, provocar una reacció favorable de l’opinió pública, tornant al càrrec per petició popular. El 21 de juliol és citat a Roma pel Sant Pare però Savonarola no hi assisteix al·legant problemes de salut. El 8 de setembre el papa Alexandre VI li prohibeix predicar sota pena d’excomunió i el 7 de novembre de 1496 el Papa col·loca el convent de Sant Marc de Florència sota la tutela de la Congregació Tosco-romana, és a dir, sota el seu comandament. Savonarola no va acceptar la mesura. La disciplina i la regla dels convents romans no s’ajustaven al que ell entenia per una bona praxi cristiana. Amb la pèrdua de l’autonomia del seu convent, pensava que contradeia els seus afers contrets amb Déu, ja que no era el màxim responsable de les ànimes del seu territori.

Savonarola, en el fons, era un sacerdot amb la prohibició de predicar, fet que li va fer perdre credibilitat i popularitat. Comença a incrementar-se la tensió entre humanistes, ordes mendicants i classe nobiliària. Alhora, Florència patia una crisi de subsistència pels conflictes bèl·lics. El descontentament popular creixia per episodis, com el de la Foguera de les Vanitats del 7 de febrer de 1497, on Savonarola va encoratjar a cremar objectes “pecaminosos”, com màscares o espills, durant la festa del Dimarts de Carnaval. El 13 de maig de 1497 el papa excomunicava a Girolamo Savonarola i el declarava un heretge:

«I a més, també sota pena d’excomunió, que tots i cadascun de tots dos sexes, així clergues com a seglars, preveres com a religiosos, de qualsevol ordre i dignitat, evitin a l’aquest fra Geronim, excomunicat i sospitós d’heretgia, i que no parlin ni conversin amb ell, ni sentin les seves predicacions, ni li prestin auxili ni favor, directe ni indirecte, en qualsevol forma que sigui, ni acudeixin al lloc o al convent en què resideixi…».

Després de la seva excomunió, el papa Alexandre VI va interceptar  unes epístoles que Savonarola es va enviar amb els reis d’Anglaterra, Hongria, França i l’Emperador alemany per convocar un concili ecumènic per expulsar Alexandre VI. Aquest descobriment accelera la persecució de la Santa Seu contra Savonarola, sent penjat per ordre del papa a la piazza della Signora el 23 de maig de 1498 com un heretge. El seu cadàver va ser cremat i llençat al riu Arno per evitar que els seus seguidors n’obtinguessin relíquies. L’excomunió de Savonarola no és plausible des d’un punt de vista teològic, i respondria a l’ambició d’Alexandre VI d’enfortir el pontificat per impedir la unitat italiana.