Els cañaris: canvis i continuïtats entre els segles XV i XVI

El territori que ocupa l’actual Equador va començar a poblar-se el 3000 aC. amb pobles d’agricultors que ja utilitzaven la ceràmica. Però, no va ser fins al 500 aC. quan van aparèixer els primers nuclis definits d’agricultors, que s’organitzaven en poblats complexos vinculats a règims polítics no igualitaris. Per aquesta raó i per la gran extensió que van adquirir aquestes unitats sociopolítiques, els arqueòlegs van batejar aquesta època com a període “Integración Regional (500-1500 dC.)”. Va ser en aquesta època a on es va identificar la cultura cañari.

L’àrea habitada pels cañaris, tant en època prehispànica com en els segles següents a la Conquesta, és la que ocupen les actuals províncies del Cañar i de l’Azuay, sumant aproximadament un total de 10.800 km².

La frontera nord natural, el “Nudo de Azuay”^[1]El Nudo de Azuay és un massís muntanyós amb una altura de fins a 4.529 metres sobre el nivell del mar. els separava dels Puruhaes, encara que, més enllà del límit, hi havia poblacions cañaris com les de Chumbi, Alausí i Tiquizambi, que actualment, formen part de la província del Chimborazo. Per contra, la frontera sud marcava els límits amb els Palta, a través de la frontera natural de la conca del riu Jubones. La frontera oriental estava marcada per la serralada dels Andes; i, la frontera occidental, la més difícil de definir, amb els Huancavilcas com a veïns.

ELS CAÑARIS EN EL SEGLE XV

OCUPACIÓ DEL TERRITORI I ORGANITZACIÓ SOCIOPOLÍTICA

En època prehispànica, anterior a la conquesta incaica, el territori cañari s’organitzava a partir de diferents centres administratius dels quals depenia una població molt dispersa. Aquesta població estava organitzada en senyorius, integrats per diferents ayllus,^[2]Els ayllus eren comunitats de parentesc per consanguinitat amb la seva pròpia estructura social i econòmica. No hi havia propietat agrària individual, però sí que es reconeixia l’exclusivitat … Continue reading governat per un cap local. Malgrat aquest model d’organització territorial i polític, així com els seus constants enfrontaments, els cañaris estaven units per aspectes com l’economia basada en l’agricultura i el comerç amb la costa i el nord dels Andes Centrals i l’existència d’un enemic comú. Per tant, abans de la seva incorporació al Tahuantinsuyu, la societat cañari mostra una unitat cultural, però no política.

Els caps dels diferents ayllus constituïen el sector hegemònic i superior de la societat, a on pertanyien per herència. Cada un d’ells; per contra, la “gent comuna”, subordinada al sector de lideratge, formava la majoria de població. També hi havia especialistes com comerciants i artesans. Ambdós grups estaven enllaçats per un sistema gradual de redistribució de béns i del control d’aliments. El grup social inferior, el formaven individus amb la llibertat personal restringida, és a dir, per persones que tenien una posició social semblant a la que en termes europeus podríem classificar de serfs o esclaus. Per tant, van existir desigualtats socials i econòmiques determinades per factors com el naixement o pel caràcter politicomilitar.

ELS CAÑARIS SOTA EL TAHUANTINSUYU

El període cañari-inca va començar amb la invasió i el sotmetiment dels senyorius cañaris davant dels inques, aproximadament el 1460 i, possiblement, va concloure el 1533, amb la guerra entre Huàscar i Atahualpa.

La conquesta dels cañaris va tenir una gran importància, especialment pel seu paper com a distribuïdors del Mullu^[3]Mullu és el nom prehispànic de l’Spondylus prínceps, un mol·lusc d’aigües calentes que habitava principalment al golf de Guayaquil (Equador) i a les costes de Tumbes (Perú). Amb aquest … Continue reading cap a la serralada dels Andes Centrals. Eren experts comerciants i guerrers gràcies a la relació directa amb els productors costaners d’Spondylus Princeps. Per tant, la seva conquesta va ser una important victòria bèl·lica, però també econòmica per l’imperi que s’estava expandint.

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Després de la seva integració al Tahuantinsuyu, sota el mandat de Tupac Yupanqui,^[4]Tupac Yupanqui va ser l’onzè emperador inca i va governar entre el 1478 i 1488. es va establir un nou ordre a la regió; encara que, es van conservar, alterades, algunes de les estructures territorials i locals.

Un bon exemple dels canvis que el Tahuantinsuyu va realitzar a la regió va ser la creació de noves construccions i infraestructures; entre elles, la fundació de Tomebamba, actual ciutat de Cuenca, com a centre administratiu de les regions acabades de conquerir. La ciutat es va convertir en la residència preferida de l’Inca Huayna Capac,^[5]Huayna Capac va ser el dotzè emperador inca i va governar entre 1488 i 1525. convertint-la en una seria competidora del Cuzco, ja que va ser capital residencial incaica durant molts anys.

A més, alguns dels principals centres de la província, com Hatún Cañar, Cañaribamba, Sigsig i Molleturo, que servien com a llocs de concentració ritual, necessaris en l’organització política, van ser objecte de noves construccions incaiques.

Malgrat això, es va mantenir la bipartició andina clàssica de l’espai entre dues meitats: la part septentrional (Hanansuya) que tenia com a centre principal l’assentament Hatún Cañar; i l’altre, corresponent a la part meridional, l’assentament de Cañaribamba. En conseqüència, no es va alterar la seva estructura territorial original.

Un altre element essencial de l’administració incaica en el territori cañari va ser la construcció d’una xarxa de punts de suport, enllaçades entre si per carreteres com el “camino real”. La ciutat de Tomebamba es va convertir en el centre geopolític de la regió cañari inca, tenint com a element vertebrador la xarxa viària del Capac Ñañ, que travessava de nord a sud la regió.

El 1455 va néixer a la ciutat de Tomebamba, l’inca Huayna Capac; per aquesta raó, els cañaris sempre van tenir predilecció cap a ell. Fins i tot, van ajudar-lo a complir el seu principal objectiu, enfrontar i sotmetre a Cachar, el Shyri XV del Regne de Quito. A més, la ciutat va ser una de les causes que va enfrontar a Huàscar i Atahualpa en la seva lluita per aconseguir el poder absolut del Tahuantinsuyu.

Per reforçar l’impacte de la seva administració, els inques freqüentment utilitzaven els llocs sagrats de les ètnies súbdites, a on erigien les seves instal·lacions, permetent practicar les cerimònies autòctones, a costa de les imperials. Aquesta fou probablement la situació d’Ingapirca, que, s’identifica amb l’antic assentament d’Hatún Cañar.

SISTEMA DE PODER I ORGANITZACIÓ SOCIAL

Des del punt de vista social, els inques no van eliminar la base de l’estructura politicosocial dels cañaris, sinó que, la van modificar d’acord amb les exigències de l’imperi en expansió. Entre altres aspectes, va canviar la funció dels curacas locals de cada ayllu, ja que havien de mantenir la pau del territori conquerit i col·laborar amb l’imperi; per aquesta raó, s’obligava als fills dels curacas a aprendre en el Cuzco les bases de l’imperi. El poder dels senyors ètnics es va restringir principalment pel trasllat de la població autòctona a altres regions de l’imperi, que passaran a anomenar-se mitimacuna. Per aquesta raó, es va produir la pèrdua de comandament dels curacas cañaris sobre ells, i també, la pèrdua de la població cañari en el seu territori.

Els mitimacuna van ser l’instrument més eficaç per donar a conèixer i imposar l’idioma oficial, el quechua, la religió (culte al sol), els costums i les formes de vida dels inques, a més d’exercir el centre polític dels pobles sotmesos.

El sistema de poder estava constituït per l’Inca com a suprema autoritat, del qual la paraula i voluntat era divina, ja que era considerat fill del Déu Sol. Els caps dels pobles sotmesos conservaven la seva autoritat, però sempre subordinats a l’Inca.

Els inques no van alterar la base de l’estructura política i social dels cañaris, però sí que la van desestabilitzar amb el canvi de funcions dels curacas, i, especialment, amb el trasllat de poblacions d’una província a l’altra.

ELS CAÑARIS EN EL SEGLE XVI

El 1528 va morir l’Inca Huayna Capac, segurament per la plaga de verola que van portar els europeus abans de trepitjar el territori inca. En aquest moment va començar una guerra d’interessos entre els dos fills de l’Inca, Atahualpa i Huàscar, per la successió del tron. Eren unes disputes molt comunes entre els inques, ja que, malgrat que molts cronistes i historiadors moderns creuen que va existir la institució del successor com en les monarquies europees, era l’Inca, encara en vida, qui designava a una sèrie de fills per les seves capacitats.

En la disputa entre els dos successors hi van entrar una multitud d’interessos i preferències, que van determinar l’adhesió de les províncies de l’imperi i dels seus funcionaris incaics a un dels dos. Els territoris del sud de l’Equador i nord del Perú eren partidaris de Huàscar, però a l’altiplà central i nord de l’Equador s’hi concentraven els defensors d’Atahualpa.

Els primers enfrontaments entre els dos germans es van centrar en aconseguir el domini de Tomebamba, centre polític i administratiu de la regió cañari. Els cañaris van ser fidels a Huàscar, però la batalla la va guanyar Atahualpa. Això va provocar la matança de gran part de la població cañari per part dels soldats del guanyador.

Aquests esdeveniments expliquen el desig dels cañaris d’alliberar-se de l’opressió inca sota les ordres del vencedor Atahualpa, motiu que els va portar a aliar-se amb els espanyols. Va ser durant la guerra entre els dos germans quan van aparèixer els expedicionaris espanyols, liderats per Francisco Pizarro i Diego de Almagro, una situació bèl·lica que van aprofitar a favor seu.

Durant la conquesta europea, els cañaris van jugar un paper fonamental, ja que es van integrar a les hosts espanyoles. Van servir com a soldats i guerrers, però també com a guies i traductors donat que eren ells qui coneixien la geografia del territori.. L’ajuda prestada als conqueridors va reportar beneficis, en un moment inicial, als cañaris. Malgrat això, un cop pacificat el territori, els espanyols van imposar un model d’organització territorial, administratiu i social totalment aliè als indígenes.

La conquesta no va ser entre espanyols i indígenes, sinó una guerra multilateral entre el Tahuantinsuyu, els pobles sotmesos a l’imperi i els invasors. L’arribada dels europeus va trencar el precari equilibri imposat per l’Imperi Inca i va donar lloc a un període de relacions fluides entre sectors ètnics i unitats polítiques.

NOVA ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Pels conqueridors i per la corona, les ciutats que es van fundar a Amèrica no eren només centres urbans a on s’instal·laven colons, sinó també, centres de govern que possibilitaven l’organització i administració del gran imperi que s’estava formant.

La primera mostra de la nova organització va ser la creació de cabildos o ciutats que van representar l’Estat en la ciutat i en la regió, contribuint, a més, a organitzar i controlar la colonització i a repartir les terres entre els conqueridors.

El 12 d’abril de 1557 Gil Ramírez Dávalos, governador de Quito i capità general va fundar la ciutat de “Santa Ana de los Ríos de Cuenca” en nom del Virrei Andrés Hurtado de Mendoza. La ciutat, que va comptar amb 19 veïns, es va instal·lar a poca distància de Tomebamba. Des del primer moment va pertànyer a l’Audiència de Quito, que comprenia una jurisdicció política i eclesiàstica d’un milió de quilòmetres quadrats.

Una vegada realitzat el ritual de fundació, determinants els límits jurídics i acceptada pels curacas de la regió, la repartició dels solars als 19 veïns va significar la creació física de la ciutat. Finalment, el 12 d’agost de 1576 es va crear el “Corregimiento de Cuenca” incloent tota la regió cañari en la seva jurisdicció.

Aquesta fundació va comportar una dràstica alteració en l’ocupació territorial dels cañaris que va desembocar, inevitablement, en la seva reducció en pueblos de indios i en el seu repartiment en petites encomiendas.

L’encomienda serà, durant els segles XVI i la primera meitat del XVII, el punt d’articulació i reproducció de la societat colonial. Gràcies a ella, es cobraven les rendes, s’obligava als indígenes a pagar un tribut, i es possibilitava el control i dominació ideològica d’aquests.

En un principi, com a favor dels serveis prestats a la corona i també perquè era beneficiós per les noves autoritats, es va mantenir, en gran manera, la seva organització territorial, donat que tot el poble Cañari va passar a formar part d’una única encomienda, la de Rodrigo Núñez de Bonilla. Però, la sort del poble cañari va canviar amb les provisions i repartiments del Virrei de Toledo entre 1567 i 1570, en què va repartir els 5.470 indis tributaris de la província cañari en diferents encomiendas i, consecutivament, a pobles d’indis.

El repartiment de les encomiendas i de la població cañari en pobles no va afectar de la mateixa manera a tots el curacazgos. Mentre que per alguns va comportar la seva desaparició, en altres els va enfortir i inclús es van arribar a crear noves unitats polítiques indígenes. En conseqüència, les noves reagrupacions van afectar dràsticament l’organització interna dels curacazgos.

NOU SISTEMA DE PODER I NOVA ORGANITZACIÓ SOCIAL

Socialment, es va produir un canvi molt important, donat que la societat colonial americana es va dividir en dues repúbliques diferenciades, constituïdes una, pels espanyols i, l’altre pels indis.

La república dels indis va continuar essent una societat jeràrquica, inclús es van intensificar les diferències entre els diferents grups. Fins i tot, es van arribar a crear grups socials nous dins dels ayllus, com eren els grups que abandonaven les seves comunitats per escapar-se de les pressions tributàries.

En aquesta nova època, el paper dels curacas va tornar a canviar, ja que la majoria d’ells es van posar a disposició de la corona espanyola per aconseguir avantatges polítics. Van continuar essent elegits pels mateixos indígenes, encara que sense el suport dels espanyols no tenien cap tipus de poder. A més, havien de fer de pont entre les dues “Repúbliques”, recol·lectant els tributs de la seva comunitat i mantenint la pau en el poble d’indis que dirigien.

Malgrat tot, la seva incorporació forçada en els pueblos de indios i el que va suposar, els cañaris van saber aprofitar un sistema que els era totalment aliè per desenvolupar diferents estratègies que els van permetre la seva supervivència com a grup durant la colònia i fins avui en dia. Realment, es van mantenir les estructures cañaris i andines, dins d’un món totalment nou; el qual va provocar molts canvis interns per les comunitats indígenes, però mai es van deixar d’identificar com a cañaris ni de sentir-se part d’un ayllu, que era la base de la seva organització política i social.