El 5 de desembre de 1082, Ramon Berenguer II (1053-1082), comte de Barcelona i dit Cap d’Estopes per la seva abundant cabellera rossa, fou mort per un desconegut al terme de Sant Feliu de Buixalleu (a l’actual Baix Montseny), mentre viatjava cap a Girona.
Abans d’endinsar-nos en el fet que ens ocupa, i per tal de comprendre millor la seva transcendència, caldrà que ens remuntem breument als precedents del seu llinatge, que condicionaren de manera determinant tal fatídic destí.
Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, comite i comitissa
El pare d’en Cap d’Estopes, el comte Ramon Berenguer I el Vell (1023-1076), tingué una vida matrimonial agitada. L’any 1039, amb tan sols 16 anys, es casà amb Elisabet de Nimes per indicació de la seva àvia i tutora Ermessenda de Carcassona (972/977-1078). D’aquesta unió s’engendraren quatre fills: Berenguer, Arnau, Pere Ramon i Agnès. Malauradament, els dos primers moririen l’any 1045, i també la mateixa Elisabet el 1050.
El 1051, Ramon Berenguer I es casà apressadament amb Blanca de Narbona, a qui rebutjà en poc menys d’un any sense tenir-hi descendència. I l’any 1052, enmig d’un viatge cap a Terra Santa, conegué a Almodis de la Marca (1020-1071), llavors casada amb Ponç III de Tolosa. Semblaria que ambdós s’enamoraren i fugiren junts de Tolosa, repudiant definitivament els respectius matrimonis i casant-se aquell mateix any. Aquesta unió, contrària a la norma cristiana, generà una situació política tensa a la qual Blanca, Ermessenda i l’Església s’oposaren estrictament.
L’aparent posició de debilitat dels comtes fou pal·liada amb el naixement, el febrer de 1053, de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II (1053-1097), suposadament bessons. Aquell mateix any, el bisbe de Barcelona Guislabert I juraria fidelitat a la comitissa, seguint-lo el seu nebot Udalard II, vescomte de Barcelona. Aquest fet no és anecdòtic, tenint en compte el suport que ambdós havien prestat a Mir Geribert contra Ramon Berenguer I. L’any 1056, els opositors a la unió matrimonial entre els comtes aconseguiren que el Papa Víctor II excomuniqués la parella. Tot i això, finalment Ermessenda es resignà i l’any següent reconeixeria Almodis com a comitissa, venent-li a ella i el seu marit la totalitat dels seus drets i intercedint per aixecar les excomunions. Ermessenda moriria ja retirada, l’1 de març de 1058.
Tot i la consolidació dels comtes, encara quedava algú a la família comtal que veia Almodis com una amenaça. Pere Ramon, fill del primer matrimoni del comte Ramon Berenguer I i legítim hereu, observà com la seva madrastra i fins i tot el seu propi pare l’anaven apartant de la vida cortesana i de les gestions patrimonials en favor dels seus dos germanastres.
La tardor de 1071, i de forma poc premeditada, Pere Ramon assassinà la seva madrastra Almodis al palatium comtal. Arran d’aquest crim, l’hereu fou desposseït de tots els seus drets i el mateix papa Gregori VII el condemnà a l’exili i redempció en la lluita contra els infidels. Moriria en combat a al-Àndalus entre l’any 1072 i 1073.
Tot i no fer testament, les propietats d’Almodis foren traspassades en herència de manera indivisa als bessons, ja majors d’edat. Ramon Berenguer I va morir un lustre després, i els seus marmessors juraren que les darreres voluntats del comite eren deixar tots els seus honors als seus dos fills Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Així consta al testament i així es va fer palès a l’encapçalament en els primers dos documents on exerceixen les seves funcions comtals:
[In Dei nomine]. Nos pariter, scilicet, Raimundus Berengarii et Berengarius Raimundi, gratia Dei Barchinonensis comites et machiones […].
Els comites bessons
Tot i els esforços dels progenitors perquè els bessons governessin junts, els conflictes esdevindrien imminents i inevitables. Ja des d’un inici, en Cap d’Estopes gaudiria de certa preeminència sobre son germà. Aquesta es consolidà en casar-se, l’any 1078, amb Mafalda de Pulla-Calabria, amb la qual engendrà dues infantes: Almodis (1078) i Mafalda (1080≈).
El casament i descendència de Ramon Berenguer II afeblia en gran manera la posició política de Berenguer Ramon II, mentre seguia expectant la possibilitat que el seu germà tingués un fill baró. La previsió d’aquest escenari només afegia llenya al foc a les hostilitats entre ambdós comites fins al punt que, el 2 de gener de 1079, el Papa Gregori VII enviaria una carta a Berenguer, bisbe de Girona, on, entre d’altres, li encomana que intercedís i resolgués el conflicte sorgit entre els fills de Ramon Berenguer mitjançant la imposició de la Pau i Treva entre ells.
Semblaria que Ramon Berenguer II buscà una solució dialogada amb el seu germà. Quatre documents datats en 17 de maig de 1079 evidencien la iniciativa d’en Cap d’Estopes d’elaborar diverses propostes de repartiment dels drets i béns heretats del seu pare, així com dels homes de la ciutat de Barcelona, tot establint una comissió d’experts per a tal afer.
El 10 de desembre de 1080, els comites bessons farien les paus. Per tal d’aconseguir-ho, Ramon Berenguer II lliurà de nou al seu germà diversos drets i propietats com els comtats de Carcassona, Rasès i la meitat de la producció i compra dels vaixells de Barcelona, entre d’altres. A més a més, emprà com a garantia deu dels seus millors homes. Semblaria que, per fi, es feia realitat aquest condomini ideal desitjat pels seus pares.
La mort d’en Cap d’Estopes
L’1 de novembre de 1082, Mafalda donà a llum a l’hereu Ramon Berenguer III mentre s’hostejava al comtat de Rasès. A inicis de desembre, Ramon Berenguer II sortí de Barcelona en direcció a Girona, tot i que hi ha qui diu que es dirigia a veure el seu fill nounat.
Seguint el que seria el camí ral i ben a prop de la Tordera, passà per Gaserans, al terme de Sant Feliu de Buixalleu. Fou allà on uns desconeguts mataren a Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes; i la tradició ens diu que el seu cadàver fou llançat a un gorg anomenat Perxistor o Perxa de l’Astor i que, des de llavors, també seria conegut amb el nom del gorg del Comte.
L’entrellat de la seva mort mai es resolgué; però les sospites de la instigació van recaure en el seu propi germà, Berenguer Ramon II, que es guanyà el malnom de “El Fratricida”. Ràpidament, els nobles van prendre bàndol i s’inicià un conflicte entre els partidaris de Berenguer Ramon II i els del seu nebot Ramon Berenguer III. Tot i que alguns es conjuraren per combatre els assassins d’en Cap d’Estopes, la noblesa anà acceptant, de mica en mica, la preeminència de Ramon Berenguer II i la seva posició de comite.
Restava per resoldre qui hauria de ser el tutor del joveníssim Ramon Berenguer III. La seva mare Mafalda fugí i, el 1084, l’assemblea de nobles decidí que se’n faria càrrec la seva bestia paterna Sança, casada amb Guillem Ramon de Cerdanya. Tot i això, el pacte no es tancà mai i finalment, l’any 1086, s’acordà repartir la seva tutoria entre els comtes de Cerdanya i el seu tiet.
Més tard, Berenguer Ramon II es comprometé a no casar-se i no tenir descendència, respectant la condició d’hereu del fill d’en Cap d’Estopes. Esdevindria, així, comte de Barcelona i seria conegut com a Ramon Berenguer III el Gran.
