Roger Nimier i la caiguda dels “Hussards”

Fotografia de portada: Brigitte Bardot, Marcello Mastroianni i el director Louis Malle en el rodatge del film Vie privée. Font: Wikimedia Commons  (CC BY-SA 4.0).

La confecció dels “Hussards“

L’any 1952, el periodista Bernard Frank va publicar a la revista Les Temps Modernes un article on parlava d’una nova generació d’artistes francesos que despuntaven dins del panorama intel·lectual de l’època, els “Hussards”. Aquest heterogeni grup d’intel·lectuals s’oposava a l’existencialisme de Sartre, que propugnava la llibertat innata de l’home per autodefinir-se a través de l’experiència, però també a la teoria de l’absurd de Camus, que parlava sobre la desaparició de la figura de Déu i de la falta de sentit de la vida, sobretot per les lectures polítiques lligades al marxisme que podien derivar de les seves teories. 

Els “Hussards” s’erigiren com a garants del conservadorisme radical, artífexs d’una contrarevolució cultural que mai es va arribar a produir. Dins d’aquest grup s’hi van integrar a Roger Nimier, Jacques Laurent, Antoine Blondin i Michel Deón entre d’altres, la majoria dels quals havien estat col·laboracionistes durant la Segona Guerra Mundial i simpatitzants de l’extrema dreta francesa. Per batejar aquest grup, Bernard va prendre com a referència el títol del llibre Hussard bleu, de Roger Nimier, una novel·la d’aventures que semblava nedar a contracorrent dins el panorama literari del moment. La novel·la de Nimier narra el dia a dia d’una companyia d’hússars^[1]Els hússars eren una unitat de cavalleria hongaresa, constituïda originalment per combatre l’imperi otomà en el segle XV. Aquest tipus d’unitat es va estendre després a altres països, com … Continue reading que l’any 1945 (en plena Segona Guerra Mundial) penetren dins de l’Alemanya nazi per establir-s’hi com a forces d’ocupació.

No és que Nimier intentés esmenar les seves pròpies desventures escrivint una novel·la complaent amb la nova República, sinó que s’aprofita del rerefons de la guerra per plantejar diverses reflexions de caràcter humanista i per experimentar de pas amb un seguit d’arriscades tècniques narratives. Al cap i a la fi, es tracta d’una novel·la amb fortes reminiscències romàntiques, on l’interès no recau tant en la trama sinó en les pulsions dels personatges, creats majoritàriament a partir d’arquetips com els de l’heroi desganat o el cinic veterà. La novel·la, malgrat aquesta aureola clàssica, acaba elevant-se per la radicalitat de les seves formes (monòlegs i canvis de narrador força agressius, la sexualitat dels personatges a flor de pell…).  

Així doncs, gràcies al text de Bernard Frank, Roger Nimier va convertir-se de forma involuntària en el cabdill dels “Hussards”. Però, qui era Roger Nimier?

Roger Nimier

Nascut l’any 1925 a París, Nimier va ser un destacat escriptor, guionista i crític literari. Sense dubte es tracta d’un autor polèmic que va escollir situar-se d’esquena a la literatura compromesa del seu temps i al marxisme cultural que esperonava la joventut francesa de l’època. 

La primera novel·la que va publicar Roger Nimier va ser Les Épées (1948), un relat força revelador de la seva deriva ideològica. En el text, un jove de la resistència francesa deserta i canvia de bàndol, enquadrant-se dins les milicies de voluntaris creades a la França de Vichy per tal de patrullar les fronteres i combatre contra l’invasor extern, però també contra l’enemic intern, és a dir, els seus antics camarades. El text va servir anys més tard com a inspiració per a crear la pel·lícula Lacombe Lucien (1974), escrita per Louis Malle, un dels més estrets col·laboradors de Nimier.

Després d’aquest primer text en vindrien cinc més de consecutius, entre ells Hussard bleu. Es diu que l’escriptor Jacques Chardonne, un dels pares intel·lectuals d’aquest moviment incipient, va dir-li amb ironia a Nimier que li calia baixar el ritme de publicació, perquè en cinc anys ja havia tret al mercat sis obres diferents. Dit i fet, després d’aquesta marató, Nimier va estar gairebé deu anys sense publicar un sol llibre. Durant aquest interludi en la seva activitat literària emperò, Nimier no va frenar la seva activitat intel·lectual, ans al contrari, va dedicar-se de forma extensa a la crítica literària i a l’escriptura de guions cinematogràfics. 

Acabat el seu període d’abstinència, Nimier va reprendre la seva activitat literària, abordant la novel·la d’Artagnan amoureux, una espècie de reformulació romàntica de l’obra de Dumas. Roger Nimier va morir emperò de forma abrupta l’any 1962, als trenta-set anys, després d’estimbar-se fatalment amb el seu Aston Martin contra un piló. L’escriptora Sunsiaré de Larcône, que viatjava amb ell en aquell moment, també va resultar morta arrel de l’accident. Entre els projectes que Nimier deixaria inacabats hi havia el guió del film Le Feu Follet, de Louis Malle.

La caiguda dels “Hussards“

Després de la mort de Nimier es podria dir que el fenomen dels “Hussards” va dissoldre’s de forma progressiva dins de l’efervescència revolucionària del maig del 68. Tot i que les protestes d’aquell any no van suposar la realització dels postulats revolucionaris que s’abanderaven, sí que es va produir un canvi en el paradigma cultural que va provocar la pràctica defenestració del tradicionalisme dels espais de pensament. A més, a tot això se li ha de sumar que els “Hussards” mai havien estat un grup homogeni; alguns dels seus membres ni tan sols se sentien còmodes amb aquesta etiqueta. Tot i això, el cert és que el seu llegat sí que va quallar en un cert sector de la intel·lectualitat de l’època. Sense anar més lluny, Félicien Marceau en deia això l’any 1979: 

Sota aquesta denominació, derivada del títol d’una de les novel·les de Roger Nimier, Le Hussard bleu, la mania classificatòria ha reunit uns quants escriptors (…) S’hi van afegir a més a més altres trets comuns: la turbulència, una despreocupació lúdica, una manera d’abordar els temes des d’un angle sorprenent, una manca de respecte pels tabús de l’època, menyspreu per les doctrines, el gust per allò viu, allò ràpid, una escriptura voluntàriament insolent, certa manera de prendre la literatura com un plaer més que com un deure. 

Si bé els “Hussards” estan extingits com a grup, el seu esperit segueix d’alguna forma sobrevolant la França d’avui dia. Aquest 2023 s’ha publicat amb gran èxit editorial un manuscrit perdut de Louis-Ferdinand Céline, un dels escriptors francesos més polèmics del s. XX que, si bé no era un “Hussard”, personificava les aspiracions d’aquest grup d’escriptors. El fantasma de l’extrema dreta ja fa anys que torna a planar per sobre d’Europa i el pensament dels “Hussards”, ple d’incorrecció política i d’intolerància, sembla que podria reneixer a partir d’aquestes noves formulacions identitàries, esperonat per una onada de fervor reaccionari.