Tal dia com avui, però del 1876, es produïa una de les batalles més conegudes de les campanyes dels Estats Units en contra dels pobles originaris, la Batalla de Little Big Horn.
Aquesta s’ha d’incloure dins la llarguíssima llista de conflictes dels poders colonials primer, i després dels EEUU contra els natius americans, les anomenades Guerres Índies. Aquestes van començar amb l’arribada de colons blancs a partir de 1609 i acabaren el 1924 amb la definitiva supressió de la resistència apatxe. Dins d’aquestes guerres destaca la conquesta de les Grans Planes, la zona entre el Mississipí i les Rocalloses. És en aquest territori on es desenvoluparen guerres contra els comanxes, els xeienes i els sioux. Aquests últims, eren un gran conjunt de tribus entre els quals destacaven els lakota, un dels nostres protagonistes.
La situació a les Grans Planes fins als anys 50 del segle XIX havia sigut relativament tranquil·la. A partir d’aleshores la situació va començar a canviar, quan es varen iniciar la febre de l’or i l’expansió dels ferrocarrils transcontinentals. Així, l’equilibri entre natius i colons es va inclinar a favor d’aquests darrers. En aquests moments el govern nord-americà ja havia creat moltes reserves índies, obligant aquestes tribus a restablir-se en altres territoris a la vegada que havia exclòs territoris dels natius per a la colonització.
El 1868 s’havia firmat el Tractat de Fort Laramie, establint la zona de Black Hills (Dakota del Sud-Wyoming) com a reserva lakota de manera permanent, en ser un territori de gran importància entre els lakota. Igualment, una campanya d’exploració liderada per George Amstrong Custer el 1874 va trobar or a Black Hills, iniciant una nova febre de l’or, que va suposar la violació del tractat. Com a resposta els natius començaren a sortir de les reserves per caçar, i dos líders tribals, Cavall Boig (Tasunka witko) i Bisó Assegut (Tatanka Iyotake), varen ordenar als seus pobles reunir-se al riu Little Big Horn. En aquesta escalada de tensió el 1876 el govern dels EEUU va ordenar als natius que tornessin a les reserves, ja que aquests sortien d’elles seguint el seu mode de vida tradicional. Així es va decidir dur a terme una campanya de càstig.
Per part de l’exèrcit nord-americà va decidir atacar a les tribus formant tres columnes, una de les quals, liderada per Custer, anava d’avançada i encara que l’ordre principal era esperar a l’arribada de les altres columnes, tenia llibertat d’acció. Així, Custer volia dur a terme un atac sorpresa i en saber que havia estat detectat atacà igualment. Custer era un experimentat oficial de la Guerra de Secessió, i havia emprat sovint la tàctica de càrregues de cavalleria molt agosarades amb sort fins en aquell moment. A més, Custer va decidir dividir les seves forces per atacar pel flanc i a la vegada evitar la possible fugida dels natius. Un dels flancs d’atac va ser durament contrarestat per l’exèrcit natiu. La rereguarda del 7è de Cavalleria va decidir donar suport al flanc a la vegada que Custer seguia el seu atac. Així, el 7è de Cavalleria quedà dividit en dos davant una força nativa molt més gran. Custer intentà atacar el campament de les tribus però fou refusat, veient-se obligat a fugir turó amunt, on els pobles originaris mataren a tots els soldats.
Després de la batalla, i promocionat per la seva viuda, Custer i el 7è de Cavalleria es varen convertir en uns herois del Destí Manifest. Igualment, amb el pas del temps Custer ha perdut la seva suposada heroïcitat. A més, hem de considerar aquesta victòria nativa com una victòria pírrica, ja que després els nord-americans tornaren, perseguint i matant els natius durant l’hivern de 1876-77.
Així, dos anys després de la batalla la majoria de natius s’havien vist acorralats de nou a les reserves o havien fugit al Canadà a la vegada que la reserva s’havia vist greument reduïda i bona part del territori sioux annexat als EEUU. Així, començava una nova fase, on els natius es veien completament dominats pels colons blancs, provocant la seva marginació i falta de reconeixement social, situació que, a pesar d’esforços més o menys honestos, segueix relativament igual.
