Gai Juli Cèsar Germànic August (12-41) o més conegut com a Calígula (el de les sabatetes) va ser el tercer emperador romà, entre l’any 37 i el 41 dC. Aquest personatge ha passat a la història com a boig, sàdic, malalt i autoritari fins arribar a ser poc menys que un tirà que tenia terroritzada la gent de Roma.
Entre les seves anècdotes més famoses hi ha algunes perles com nomenar cònsol (un dels càrrecs més importants del Senat) al seu cavall, anunciar públicament que era la reencarnació del déu Apol·lo o fer que els seus exèrcits ataquessin el mar. Totes aquestes coses, ens explica Suetoni, les va començar a fer després de patir unes fortes febres que el van deixar en coma durant unes setmanes; quan es va despertar havia canviat completament el caràcter i s’havia tornat un monstre que creia que era un déu. Durant molts anys es va donar com a vàlida aquesta explicació i la llegenda de Calígula no va fer més que augmentar fins quedar immortalitzada en el famós llibre Jo, Claudi de Robert Graves.
Però la historiografia moderna ha volgut anar al fons de la qüestió i ha arribat a unes noves conclusions: després del govern moderat i poc popular de Tiberi, el poble i l’exèrcit necessitaven un líder que els caigués en gràcia. I qui millor que el jove Calígula, que sempre havia tingut la simpatia de les legions ja que havia viscut amb ells tota la vida? així doncs, es va permetre el seu accés al poder. El Senat també buscava distanciar-se de les tensions entre Emperador i Senat que havien marcat l’etapa de Tiberi i van pensar que Calígula era una bona opció. El que no havien comptat era que Calígula havia passat gran part de la seva vida a Orient, on la figura del rei-déu encara era molt present i allà havia après la importància d’aquesta figura per exercir el poder sense oposició.
La primera part del seu regnat va ser francament bona. Les reformes que va emprendre, tenim constància que van ser efectives i adequades als problemes que s’anaven presentant, però a mesura que anava augmentant la seva popularitat entre la plebs, anava decreixent entre la plutocràcia. Després de sobreviure a una sèrie de complots per apartar-lo del poder a finals de l’any 38 dC va caure molt malalt. Semblava que estava a punt de morir i algunes persones admiradores del jove emperador van oferir la seva vida als déus a canvi de la del monarca. Quan es va despertar al cap d’unes setmanes i es va haver recuperat del tot, Calígula va exigir la mort d’aquells que havien ofert les seves vides, ja que els pactes amb els déus s’havien de complir.
A partir d’aquell moment Calígula va anar agafant una deriva d’autòcrata, cada cop més enfrontat al Senat, buscant conspiracions seves a tot arreu i executant sense proves a molts senadors que pertanyien a l’aristocràcia. Finalment l’any 40 dC es presentava públicament com a déu i exigia que se’l tractés de manera adequada a la seva figura divina. Aquesta va ser l’última gran ofensa que el Senat va rebre.
Però abans ja havia realitzat actes despòtics com ara nomenar cònsol el seu cavall davant la indignació del Senat. Per parar aquest gest es va argumentar que el cònsol havia de ser una persona amb propietats i uns ingressos molt elevats i com a resposta Calígula va fer construir un palau de marbre al seu cavall i li va adjudicar unes elevades rendes. En una altre ocasió havia ordenat als seus exèrcits lluitar contra el mar ja que ell, com a reencarnació del déu Apol·lo, estava enemistat amb el déu Neptú i havien de lliurar una batalla per derrotar a la malvada divinitat.
Finalment, tot començant l’any 41, un grup de senadors assassinaren a l’Emperador en un teatre i provaren de reinstaurar la República eliminant tots els familiars de la dinastia. El resultat, però, fou que només van poder matar la seva dona i la seva filla petita, que van matar esclafant-li el cap contra un mur, mentre que les seves germanes i el seu oncle Claudi van poder fugir. Quan la situació es va haver calmat, la Guàrdia Pretoriana va col·locar Claudi com a successor anul·lant qualsevol possibilitat de restaurar la mitificada República.
El que extraiem de tot això és que Calígula no va ser només un boig que actuava per caprici sinó que planejava les seves actuacions polítiques per minvar el poder i el prestigi del Senat, aquell club reduït de milionaris, i que va intentar assimilar els costums orientals a occident, una tendència de l’Imperi Romà que no es perdrà fins al punt que el poder passarà definitivament a orient amb el pas dels segles. Hem de tenir present que les fonts contemporànies de l’emperador són molt limitades i que sempre s’escriu des de l’òptica del Senat que es va encarregar de fer passar a la història per bons els emperadors amb qui es van entendre i per monstres amb els que es van enfrontar, com és el cas de Tiberi o el mateix Calígula. Molts historiadors han intentat justificar mèdicament el comportament de Calígula associant la seva conducta a les febres o la demència, però no es posen d’acord realment sobre quan va començar el seu comportament excèntric. Molts altres, directament, qüestionen la veracitat de les fonts. Si és cert que l’episodi del cavall cònsol o de la batalla contra Neptú van succeir de debò, cal preguntar-se fins a quin punt no han estat distorsionats per l’imaginari popular o les floritures dels autors posteriors.
Aquí podeu llegir una curiositat del nostre web sobre Calígula
