Alexandre el Gran al cor de l’Imperi Persa: Babilònia, Susa i Persèpolis

Imatge de portada: entrada triomfal d’Alexandre Magne a Babilònia, de Charles Le Brun. Font: Wikimedia Commons. Domini públic.

En els gairebé quatre anys transcorreguts des que havia partit de Pela ^[1]Capital del regne de Macedònia. l’any 334 aC amb l’objectiu d’acabar amb l’hegemonia persa, Alexandre i els macedonis s’havien convertit en la nova potència militar del Pròxim Orient. Les conquestes que fins aleshores havien protagonitzat els monarques occidentals eren incomparables a les gestes d’Alexandre: havia desembarcat a Àsia Menor i recuperat totes les ciutats gregues sota el jou persa, havia vençut el poderós Memnó de Rodes, mercenari grec sota les ordres del rei Darios III de Pèrsia, a la batalla del Grànic (334 aC), un any després s’havia imposat també a la complicada batalla d’Issos (333 aC), havia suportat el feixuc setge de Tir (332 aC), havia estat confirmat com a faraó a Egipte, havia caminat tot un desert per a consultar l’oracle de Siwah i, finalment, havia derrotat Darios III de Pèrsia a la batalla de Gaugamela (331 aC), per a molts la més espectacular del món antic. D’aquesta manera, Alexandre havia aconseguit reforçar l’aura d’etern vencedor que, a dir veritat, l’envoltava des de feia temps.

Però el que va ocórrer després del triomf a la plana de Gaugamela ha suscitat l’interès dels historiadors de l’època i, com no podria ser d’una altra manera, dels actuals. Abans d’iniciar la persecució del rei persa Darios III, que va ser derrotat, però no mort, Alexandre va decidir penetrar al cor de l’Imperi Persa per tal de ser ratificat com a nou monarca, tot plantejant una interessantíssima estratègia política i diplomàtica que, al seu entendre, podia ser més contundent ateses les circumstàncies. Ara, però, el jove macedoni havia d’assegurar el domini no de les parts perifèriques, sinó precisament del centre de poder amb més càrrega simbòlica: parlem de Babilònia, Susa i Persèpolis, les tres ciutats que configuraven el centre neuràlgic del colossal Imperi Persa.

Babilònia, la ciutat mil·lenària

Si bé és cert que la derrota dels perses a Gaugamela l’any 331 aC va marcar el final del poder militar de Darios III de Pèrsia, el sobirà encara era viu i continuava sent el rei d’Àsia. I Alexandre, en efecte, no era més que el rei de Macedònia i cap de la Lliga panhel·lènica. No és estrany que, atenint-se al desgast del seu exèrcit i en consonància amb el seu objectiu de convertir-se en el nou Gran Rei, deixés per més endavant la captura de Darios III i s’encaminés primer a Babilònia i després a Susa i Persèpolis, ciutats que albergaven el poder polític, econòmic i religiós dels perses. El cop anímic i moral que suposava fer-se amb aquestes tres ciutats podia ser més devastador que tornar a presentar batalla. 

Es trobava a prop de la ciutat amb el seu exèrcit format en ordre de batalla quan el poble sencer dels babilonis, encapçalat pels seus sacerdots i governants, va sortir carregat de regals i li va oferir la ciutat, la seva ciutadella i els tresors. Una vegada en va prendre possessió, Alexandre va autoritzar els babilonis a reconstruir els temples que Xerxes havia destruït, especialment el santuari de Baal, la seva divinitat suprema. (FLAVI ARRIÀ, Anàbasis d’Alexandre, 336 – I-III)

Més enllà de les narracions de Flavi, les fonts de l’època no deixen dubte que, com va fer a Egipte, des d’un primer moment Alexandre intentà guanyar-se la simpatia de la població local de Babilònia, ordenant a les seves tropes que respectessin la població i els seus béns mobles. Fins i tot va oferir sacrificis a la principal divinitat local, Marduk, i va ordenar reconstruir el seu gran ziggurat, conegut com a Esagila, destruït pels perses cent cinquanta anys abans com a càstig per una revolta. Mazeu, el sàtrapa ^[2]Sàtrapa, “protector de la terra”, és el nom que es va donar als governadors de les províncies dels antics imperis Meda i Aquemènida, així com de diversos dels seus successors com … Continue reading de la regió, va pactar els termes de rendició de la capital i fou ratificat al càrrec. 

A través de l’anàlisi de les cròniques antigues, Roger Caratini, historiador italià, presenta una visió idealitzada de la presa de possessió de la ciutat: ens comenta que Alexandre, muntat sobre el seu estimat cavall Bucèfal, entrà a la ciutat no com a conquistador, sinó com a alliberador. Al seu entendre, el macedoni arribava per posar fi a les injustícies perpetrades pels perses: el desmantellament de les llegendàries fortificacions per part de Darios I el Gran, la destrucció de l’estàtua de Baal per part del seu fill Xerxes, el trasllat dels tresors de la ciutat a Pasagarda, Susa i Persèpolis, la repressió exercida durant dècades, els tributs asfixiants, etc. Així doncs, la ciutat, sembrada de flors i carregada de perfums, i els seus habitants, amb les seves millors robes i plens d’eufòria, reberen Alexandre amb els braços oberts i li entregaren les claus de la ciutat.

Gran part dels babilonis s’havien col·locat sobre les muralles, desitjosos de conèixer al seu nou rei. Molts van sortir de la ciutat a la seva trobada. Entre aquests es trobava Bagòfanes, guardià de la ciutadella i de la fortuna real, el qual havia cobert tot el camí de flors i corones i havia fet col·locar a banda i banda altars de plata satisfets d’encens i tota classe de perfums. Després d’ell avançaven, per a ser lliurats com a obsequi, ramats de bestiar i de cavalls, així com lleons i panteres que eren transportats en gàbies. (QUINT CURCI RUF, Història d’Alexandre el Gran, V, I, 19-20)

En contraposició a la teoria plantejada per Roger Caratini envers aquest sentiment de llibertat que sentiren els babilonis quan constataren la benevolència d’Alexandre, altres historiadors com Pierra Briant i Pedro Barceló consideren que tal empresa tenia, per descomptat, un sentit estratègic, perquè la llegendària ciutat constituïa la porta d’entrada a l’interior de les terres perses. A això se li afegia que l’ocupació d’aquesta metròpolis implicava, també, el control de les vastes i fèrtils regions dependents d’ella: al voltant de Babilònia s’hi conreava blat, ordi, mill i dàtils en abundància, i també s’hi criaven ovelles, cabres i bous, indispensables per al futur proveïment del seu exèrcit. Cap altra satrapia del gran Imperi Aquemènida ^[3] També anomenat així per la dinastia que governava des del seu naixement l’any 550 aC de la mà de Cir el Gran. destacava tant per la seva prosperitat i quantia de tributs que aportava. Certament, el fet que Babilònia no presentés resistència a Alexandre fou decisiu per a l’èxit de l’expedició, però, al seu entendre, d’aquest fet no se’n desprèn una animositat dels babilonis envers els perses, sinó la constatació que els tocava assumir un canvi de poder. 

Fou evident, això sí, que a ulls dels macedonis la ciutat estava envoltada per una màgia i sacralitat inexplicables: la seva antiguitat mil·lenària, els seus temples famosos arreu del món, les institucions científiques, etc., exerciren, sense cap mena de dubte, una insòlita fascinació. No seria estrany que que durant la seva estada a la ciutat sorgís la idea d’establir Babilònia com a capital central d’un futur imperi.

Susa, la guardiana del tresor reial

Iniciada novament la ruta, dominar Susa constituïa una etapa irrenunciable de l’expedició, ja que les conquestes d’Alexandre només serien visibles per a tots els habitants de l’imperi si prenia possessió directa del tron dels aquemènides, situat al palau reial de la ciutat. El sàtrapa Abulites, els sacerdots i els dignataris de Susa van rebre Alexandre assumint, de la mateixa manera que varen fer els babilonis unes setmanes abans, que el seu domini era inevitable. Però asseure’s al tron reial i reafirmar el seu domini sobre els perses no era l’únic objectiu en ment: les parets del palau de Susa custodiaven el tresor reial, que contenia riqueses que ni Alexandre ni els seus oficials mai havien imaginat. Quint Curci Ruf (V, II, 11) ens explica que els macedonis van extreure 50.000 talents de plata, però no en moneda encunyada, sinó en forma de lingots, 9.000 dàrics d’or i 500 talents de porpra. 

Al llarg dels seus regnats, els monarques perses havien anat acumulant immenses riqueses per tal que les heretessin els seus descendents, i totes elles, en menys d’una hora, passaren a mans d’un rei estranger. Es van enviar importants sumes a Macedònia i Grècia, gran part de la futura campanya militar va quedar coberta i es van finançar importants empreses públiques com carreteres i ciutats. Segons l’historiador Pedro Barceló, la magnitud dels projectes que es van poder executar amb el tresor reial de Susa superaven tota l’experiència viscuda amb escreix. 

A banda de les riqueses, l’estada d’Alexandre a Susa ens ha deixat una de les anècdotes més curioses de la campanya:

Després es va asseure en el tron real, molt més elevat que el que demanava la seva talla. I així, com els seus peus no arribaven a tocar el graó inferior, un dels patges va col·locar-li una taula sota els seus peus. El rei, en veure lamentar-se un eunuc que havia pertangut a Darios, li va preguntar quin era el motiu de la seva tristesa. Aquell li va fer saber que Darios acostumava a menjar en aquella taula i que no podia contemplar, sense que li saltessin les llàgrimes, com aquell objecte sagrat es convertia en objecte de burla. (QUINT CURCI RUF, Història d’Alexandre el Gran, V, II, 13-14)

Continua l’anècdota Plutarc:

El monarca es va sentir profundament avergonyit per haver ofès als déus i l’hospitalitat dels habitants de Susa, i quan es disposava a ordenar que la taula fos retirada, Filotes, el seu fidel amic, li digué: «No facis tal cosa, oh rei!, si no accepta, fins i tot com un presagi, que la taula sobre la qual ha menjat el teu enemic hagi vingut a parar sota els teus peus». (PLUTARC, Vides Paral·leles, VIII, 36)

Persèpolis, el bressol de la civilització persa

Per a la majoria dels oficials i soldats d’Alexandre, la guerra havia acabat: Darios havia fugit, fet que podia interpretar-se com una abdicació, i totes les satrapies que havia conquerit Alexandre des que havia desembarcat a Àsia li eren fidels, així com les dues grans ciutats reials, Babilònia i Susa. A més, Alexandre havia pres possessió oficialment del tresor reial i s’havia assegut en el tron d’or de Darios a Susa, convertint-se, de facto, en el nou Gran Rei.

Però Persèpolis, la ciutat espiritual de l’Imperi Persa, on tenien lloc els principals actes i cerimònies del regne, i on també els ambaixadors grecs s’havien vist obligats a agenollar-se davant els sobirans perses durant dècades, no va córrer la mateixa sort. Tot i que Susa, situada a la calçada reial, representava la més perfecta conjunció entre centre administratiu i tècnic, i a la vegada era la residència de la monarquia aquemènida, Persèpolis era concebuda pels macedonis com l’epicentre neuràlgic del domini persa, i el tracte que rebés enviaria un missatge molt clar a Darios III i als seus seguidors. 

La ciutat tenia un extraordinari significat com a dipositària de les tradicions religioses i la ideologia imperial persa. Darios I el Gran, que regnà del 522 al 486 aC, i el seu fill Xerxes I, que regnà del 486 al 465 aC, havien embellit el simbòlic recinte amb nombrosos edificis, entre els quals destacava un enorme complex que servia com a autèntica expressió de la validesa universal de la seva sobirania. Darios III de Pèrsia havia fugit de Gaugamela direcció a les satrapies nord-orientals de l’imperi (Bactria i Sogdiana) amb l’objectiu de reclutar tropes i tornar a plantejar un combat a Alexandre. En conseqüència, Alexandre va donar via lliure als seus soldats perquè arrasessin la ciutat: van assassinar, violar, destruir i robar tot l’or, joies, vestits sumptuosos, ceràmiques precioses, pedres i altres objectes de gran valor. 

Els mites i els personatges involucrats en el posterior incendi de la ciutat van quedar envoltats per una controvèrsia que alguns cronistes de l’època van narrar i altres van obviar. Segons l’historiador Clitarc d’Alexandria, durant un banquet celebrat a Persèpolis al juny de l’any 330 aC, Tais, una cortesana d’Atenes que residia a Persèpolis, va pronunciar un discurs en el qual desafiava Alexandre a divertir-se amb ella i a castigar els perses pel gran mal que ocasionaren a Atenes durant la Segona Guerra Mèdica (480 aC) cremant la sala de les cent columnes del sobirà persa Xerxes, el qual va ordenar la destrucció, el saqueig i l’incendi d’Atenes després de la batalla de les Termòpiles. Alexandre, deixant-se portar per les incitacions de la noia i per l’embriaguesa de l’alcohol, es va aixecar de la taula i va dir-li a Tais que l’acompanyés fins a la terrassa, des de la qual van llançar una torxa a la sala designada, que es va consumir al costat de la major part del palau. El foc, imparable, es va estendre per tota la ciutat. En qualsevol dels casos, intencionat o no, l’incendi s’acabà convertint en el colofó de la desgràcia. 

Diodor de Sicília ens diu:

Tant com havia sobrepassat Persèpolis a les altres ciutats en prosperitat, tant les va sobrepassar aquell dia en infortuni.

Part de la historiografia clàssica defensa que Alexandre va venjar-se de la destrucció dels temples d’Atenes en el transcurs de les Guerres Mèdiques feia segle i mig. Aquests autors acostumen a subratllar el sentit de “justícia poètica” que tingué l’incendi de Persèpolis, atès que d’allà havien partit, feia cent cinquanta anys, els perses que havien saquejat i incendiat Atenes. Destruir Persèpolis mitjançant el foc i tractar els perses com ells havien tractat als grecs era, per tant, la millor manera d’equilibrar la balança. 

Ara bé, fou aquesta en realitat la seva motivació? Desitjava complir fins al final la seva fama de “justicier”? O bé la febre de la conquesta l’havia envaït, com ha fet amb tants altres conqueridors de la història? En opinió de Sarah B. Pomeroy, la causa de la destrucció no seria “justícia poètica”, sinó més aviat la falta d’objectius. Ja no calia demostrar res al camp de batalla, perquè ja no hi havia adversaris (només Darios amb els seus seguidors i alguns sàtrapes rebels al nord-est), i això l’obligava a protagonitzar actes d’enorme transcendència per tal de confirmar la seva personalitat de conquistador.

Per altra banda, Hammond subratlla una versió més pràctica dels fets: atès que el monarca macedoni havia prohibit als seus soldats el saqueig i el pillatge en la conquesta de Babilònia i Susa, i en constatar amb cert temor que aquests reclamaven una compensació, els va donar llicència per entrar a les cases, matar, robar l’or, les joies de gran valor, els vasos i les pedres més exòtiques. El colofó final d’aquests actes fou l’incendi (deliberat, considera l’autor).

Conclusions

Segurament, l’èxit no va transformar Alexandre en un alliberador, tal com han volgut plantejar nombrosos historiadors, sinó més aviat en una mena de geni conquistador ambiciós que, gradualment, va anar perdent el sentit de la realitat. En aquest sentit, el fet de defensar que la destrucció de Persèpolis anava encaminada a satisfer els ancestres és, en realitat, un discurs propagandístic, perquè havien estat els grecs els qui havien patit les destruccions perses a les Guerres Mèdiques, no els macedonis. Cal tenir en compte dos elements: primer, que Macedònia va participar indirectament a la Segona Guerra Mèdica (480 – 478 aC) com a aliada de Pèrsia, atès que la noblesa i el monarca que regnava en aquell moment, Alexandre I de Macedònia, es van mantenir lleials a Xerxes I i van deixar passar els seus contingents de tropes a través del seu territori; segon, que durant dècades els macedonis van haver de suportar les mofes i els menyspreus de grecs com l’orador Demòstenes, que els considerava “bàrbars del nord”. Malgrat l’esforç que protagonitzaren Alexandre el Gran i Filip II de Macedònia, el seu pare, per tal d’assemblar-se culturalment als grecs, molts mai els van acabar de veure com a tals. 

En definitiva, aquests mesos que varen transcórrer entre la contundent victòria a Gaugamela l’any 331 aC i l’inici de la persecució del fugat Darios III de Pèrsia esdevenen crucials per conèixer amb més exactitud la ment d’Alexandre. Hi ha qui situa que les fonts històriques, tendencioses i subjectives, compliquen l’estudi del personatge, altres consideren que darrere les seves decisions trobem un rei meticulós que elabora i executa amb sapiència tots els seus actes, i d’altres defensen la impulsivitat i la passió desfermada d’un jove que estava emulant els seus herois. Totes poden ser veritat i mentida a la vegada. Només ens queda continuar plantejant debats al voltant d’una persona que, a dir veritat, va viure mil vides en una.  

Per saber-ne més:

Arrià, F. (1982) Anábasis de Alejandro Magno, vol. II. Trad. d’A. Guzmán. Madrid: Gredos.

Barceló, P. (2011) Alejandro Magno. Trad. David Hernández de la Fuente. Madrid: Alianza.

Briant, P. (2013) “Historia y civilización del mundo aqueménida y del imperio de Alejandro”, Anales de Historia Antigua, Medieval y Moderna, núm. 46, p. 1-15.

Plutarc (2001) Vidas paralelas, vol. VIII. Trad. d’A. Pérez Jiménez. Madrid: Gredos.

Pomeroy, S.B. et al. (2010) La antigua Grecia: historia política, social y cultural. Trad. Teófilo de Lozoya. Barcelona: Crítica.

Quint Ruf, C. (1986) Historia de Alejandro Magno. Trad. de F. Pejenaute. Madrid: Gredos.